Ulle Gorri Baserria. Apreguindana.

 

Vam trobar una casa rural a Àlaba que reunia els requisits que buscàvem per anar a passar uns dies al País Basc tota la família al complert com fem cada any: situació, preu, capacitat, confort,... Va resultar ser Ulle Gorri, un vell “caserio” arreglat el 2017, en el municipi d’Arkebustaiz que comprèn un grapat (12) de pobles i llogarrets que la seva part nord aboca al Cantàbric i la meridional al Mediterrani. El centre del municipi és el “concejo” de Izarra, d’uns 1.000 habitants, L’indret era apartat, però ben comunicat. A deu km de l’autopista que comunica Vitòria amb Bilbao, més o menys a uns 40 km d’ambdues capitals basques. Tocant a Orduña, un curiós enclavament de Biscaia dins d’Àlaba tocant a la província de Burgos.

La casa estava al llogarret d’Apreguindana, que és part del “concejo” de Unzá-Apreguindana, en el que sols hi havia un parell de cases més, vaja un racó de món en mig de camps on pasturaven cavalls, vaques i ovelles.   Ens van dir que hi havia llops als boscos del voltant i vam poder comprovar directament les dificultats (no sé si hi ha alguna avantatge) de la vida rural ramadera. El turisme rural és una sortida lluny del turisme massificat, encara que des del punt de vista econòmic no deixa de ser una minsa sortida. Els seus responsables ens varen explicar que la seva temporada alta era a la tardor i per les festes nadalenques principalment amb gent del país .

La casa disposava d’un baix amb una estança única des de l’entrada que servia de cuina, menjador i sala d’estar, i d’un habitació de matrimoni amb els seu quarto de bany (que era força humida) i d’un dalt que tenia quatre habitacions amb tres quartos de bany on ens vam poder situar les diverses parts de la família còmodament.

Ja vàrem veure de seguida que malgrat disposar d’un pati exterior amb un porxo moblat poca vida hi faríem, ja que les temperatures en aquella zona varien força, fresques als matins i al vespres, i més altes durant el dia, especialment si fa bon temps. Sols ens va ploure, tímidament, el dia després de l’arribada, el que ens va malmetre la previsió que teníem d’arribar-nos fins al salt del Nervión. Aquest punt és un dels atractius de l’indret, malgrat que amb l’estiatge no hi ha res a veure, sols imaginar-te com podria ser la cascada del salt de l’aigua que dona naixement al riu que passa per Bilbao. Passa el mateix amb la cascada del Goiuri que també vam anar a veure però que igualment sols ens vam poder imaginar.

Vam aprovisionar-nos abans d’arribar a la casa al Centre Comercial Gorbeia de Vitòria, on hi havia un Carrefour, que ens va semblar una mica abandonat i després vam anar comprant una mica a tot arreu allà on necessitàvem alguna cosa més concreta o que se’ns havia acabat. El pla era de fer els àpats a la casa i sols anar de restaurant els dies de visita a les ciutats. Evidentment volíem menjar algun “txuleton” i també anar de tapes, que van ser les excepcions que vam poder aconseguir fer. Vam comprar formatge Idiazábal a una “queseria” propera on ens van explicar les dificultats de les explotacions tradicionals.

Vam complir el pla que ens vàrem proposar al preparar l’estada. A part dels dos dissabtes de l’anada i la tornada que vam fer sense cap problema quasi bé tot per autopista (de pagament fora de Catalunya), el diumenge, el dimarts i el dijous vam fer els entorns naturals i el dilluns, dimecres i divendres les capitals basques: Bilbao, que estaven de “Semana Grande”, Vitòria-Gasteiz, molt tranquil·la i San Sebastián-Donosti que ja havien acabat la seva “Semana Grande” però estava plena de gent igualment.

En tindrem un bon record.

28 d’agost.