Lectures.

 

He intentat rebaixar la pila, una pila, dels llibres pendents de llegir. He agafat la de les novel·les, en llegeixo poques i en tinc forces, tant d’adquirides o regalades recentment, d’endarrerides.

Primer: tres de la recent Premi Nobel, Annie  Ernaux de qui no ens sabia res abans del guardó i amb les que vaig ensopegar al taulell d’una llibreria i veient que eren ben curtes em vaig animar a comprar-les per veure de què anaven. No sé si són o no representatives de la seva obra, dues en traducció al català i la tercera al castellà: “L’home jove”, “Pura passió”, Angle ed., i “La ocupación”, ed. Cabaret Voltaire. El tema, variacions sobre el mateix: les vicissituds sentimentals (i sexuals) d’una dona madura front a un amant molt jove, a un amant estranger que s’envola, a un amant que ha decidit anar-se’n amb una altra. Cal dir que la concisió de l’escriptura m’ha agradat, però la temàtica -no sé si sempre la seva obra va del mateix- m’ha embafat. Ja ho sé que el sexe és important en la vida dels animals. Encara que els humans siguem racionals no deixem de tenir la pulsió sexual que ens porta admirablement a la reproducció, però fer-ne el centre de tota una obra -bé, pel poc que jo conec- m’ha semblat excessiu.

Des de Sant Jordi d'enguany corre per casa “Boulder” d’Eva Baltasar, Club editor, de la que he llegit crítiques que la saluden com una escriptora reconeguda en un hipotètica renovació de la literatura catalana. D’aquí al costat, de Cardedeu, on diuen les solapes del llibre que resideix. L’obra també és breu, poques pàgines, lletra gran, espais entre capítols, ..., és una reflexió continuada en primera persona de la vida que porta la protagonista. Reconec la vàlua de l’escriptura, també m’ha agradat, però la temàtica és molt -massa pel meu gust- “moderna”. Comença a una punta allunyada del planeta i continua a l’altre cap seguint les relacions lèsbiques del personatge. Potser sí que és part important i que cal reconèixer del món d’ara, però no és un tema que m’atregui gaire. En el dubte vaig adquirir l’anterior que havia fet l’escriptora, “Permagel”, també a Club editor. Me’l vaig empassar ràpid, molt ben escrit continuava allà mateix, o així m’ho va semblar, reflexions sobre la vida en primera persona de la també protagonista que no sé si són massa corrents. No buscaré la darrera de la trilogia, “Mamut”.

Crec que va ser del Sant Jordi de l’any passat, també una altra dona de la que se’n parla força bé i d'èxit: Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”. La vall de Camprodon i com ha anat evolucionant a través dels personatges, humans, bèsties, imaginaris, paisatges,..., que va fent sortir l’autora. Interessant la circularitat en que van apareixen i avançant en mig d’escenes mig oníriques o llegendàries.

Després d’aquestes “experiències” torno a terra coneguda, a trepitjar segur. El quart llibre que llegeixo de Theodor Kallifatides: “Amor i enyorança”, ed. Galaxia Gutemberg. El transfons ja me’l conec. El jove grec trasplantat a Suècia contrastant els dos mons, el mediterrani de naixença i enyorança, i l’escandinau en el que viu i s’obre camí cercant l’amor. Les comparacions constants entre el què passa als dos espais ben diferents. Amb molta distància del temps i en un boirós record em va venir al cap “Congreso en Estocolmo” que va escriure José Luis Sampedro 70 anys enrere. La prosa de Kallifatides m’agrada molt i em porta a buscar, per més endavant, una altra obra seva “Mares i fills” sobre la tornada de l’escriptor ja suec a veure -potser per darrera vegada- la seva vella mare grega.

I acabo amb el darrer Brunetti: “Colliràs tempestes”, ed. 62. Donna Leon està al dia amb els temes del moment sobrevolant les velles i tèrboles històries de Venècia i d’Itàlia. “Qui enterra el passat condemna el seu futur” com a subtítol . Comença amb un policia de la comissaria, l’Alvise, que surt per un atzar de l’armari; continua amb la filla, la Chiara, que és vegana, i fa passar a la família pels vegetals; el mort, assassinat, aquesta vegada hi ha sang, és un immigrant ceilandès irregular a qui una gossa li fa una descoberta que serà el seu fatídic destí; una vella monja filipina que porta al desenllaç d’un cas que es remunta als anys de plom a Itàlia; un tronat acadèmic que pretén que li reconeguin arrels aristocràtiques; les dades i el que es pot esbrinar per la xarxa. Com sempre, la descripció dels personatges, a partir del commissario i els seus ajudants, en Vianello, la Griffone, en Bocchese, la signorina Elettra; els seus entorns, els carrers i els indrets venecians; la pròpia història i els records d’en Brunetti, ... És tot el món que ha anat creant l’escriptora mestre en el desenvolupament de les trames de la novel·la negra. Algú m’ha dit que és una obra fluixa, també m’ho han dit d’altres anteriors. A mi no m’ho ha semblat, potser és que estic tant ficat en els personatges, en l’ambient i el paisatge descrit que sempre m’agraden.

Bé, la pila de ficció ha baixat una miqueta. La d’assaig és ben gran encara.

29 de juliol.

Recapitulem. Tal com ho veig.

 

Locomotora 0301 (bolígraf sobre paper). Rovira Brull. 1986.

A la primavera del 2018 una moció de censura impulsada pels socialistes i recolzada per nou formacions polítiques més provoca la caiguda del govern del PP presidit per Mariano Rajoy. La causa de la presentació de la moció fou el coneixement de la sentència dels cas Gurtel que implicava plenament al PP en casos de corrupció. La imatge que queda per la història és la bossa de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaria ocupant l’escó del President que anava a ser rellevat, a tall de boxejador noquejat que tira la tovallola.

Un Govern sortit d’aquelles circumstància no tenia gaire recorregut. Pedro Sánchez no aconsegueix fer aprovar un pressupost pel 2019 i en febrer d’aquell any convoca eleccions generals. Les guanya el PSOE amb 123 diputats, però els resultats de C’s, en vots i en escons, els porten a pensar que estan a punt de sobrepassar un PP enfonsat i no accepten un govern de coalició amb els socialistes que hauria tingut una còmoda majoria parlamentaria. Al no haver-hi alternativa, Pedro Sánchez torna a convocar eleccions pel novembre. Era la segona vegada que en democràcia no es podia constituir un govern amb els resultats electorals produïts. El 2015, el PP va viure un procés semblant que va portar a unes noves eleccions el 2016.

Els resultats d’aquesta repetició electoral del 2019 comporten un ensorrament de C’s que inicia el camí de la seva desaparició de l’escena política que es produirà definitivament el 2023 i una forta pujada de VOX que representa la seva consolidació. Es forma un govern de coalició amb Podemos minoritari, però sense possible alternativa, recolzat parlamentàriament per un conjunt heterogeni d’opcions locals i diverses. Tensions intergovernamentals provocades per temes que potser haurien de ser menors no ajuden gens al seu recorregut, hi ha socis governamentals i parlamentaris amb poc bagatge polític i molta ideologia al cap.

Passades dels festes nadalenques, a començaments de l’any 2020, es constitueix i comença a caminar un nou govern. Les vicissituds polítiques que ha passat el país des de les eleccions del 2015 fins aquell moment -quatre eleccions generals, moció de censura, pujades i davallades de líders dels partits polítics (Sánchez, Rajoy, Casado, Feijóo, Iglesias, Díaz, Rivera, Arrimadas, Abascal, Puigdemont), “procés” a Catalunya amb conseqüències de presó i fugides judicials, debilitats parlamentaries- configuren un panorama totalment allunyat de la necessària estabilitat institucional que hauria de regir un sistema democràtic. Encara que aquest fet no és exclusiu de casa nostra, es dona arreu i en sistemes polítics que en teoria estan més assentats que el nostre. La deslegitimació de les institucions fa gangrena. Les eleccions locals i autonòmiques del 2023 indiquen un canvi de vents atiats per uns estils barroers de fer política que ja fa un temps que els veiem a altres contrades.

I tornen a aparèixer “cignes negres” en els nostres horitzons després dels del 2004 i 2008. A començaments de març del 2020, el primer: la OMS declara la existència de la pandèmia del COVID-19. El 14 de març, a dos mesos de prendre possessió, el govern Sánchez declara l’estat d’alarma. Al cap de dos anys, el segon cigne: Rússia envaeix Ucraïna i posa potes enlaire el tauler polític europeu i l’economia mundial. Per entre mig, al començar la tardor del 2021 es produeix l’erupció del volcà de l’illa de La Palma, si no voleu caldo, tres tasses. També per entre mig es va apaivagant, no sense tensions, el “procés”.

Les reflexions saberudes que es van fer quan la pandèmia han resultat errades i molt voluntaristes. En sortirem millor! Després, amb el volcà, tot va ser suport. Amb la guerra a les portes de casa, o és ben lluny?, preocupació. Amb la inflació desconeguda des de feia uns anys, la controlarem, com així ha estat.

Potser sí, però em sembla que no. Els resultats d’unes eleccions autonòmiques avançades a la Comunitat de Madrid són eloqüents i potser ens haurien d’haver ensenyat una altra cosa. Les dades de l’economia van molt bé, però ¿són fermes o estan assentades en arenys? Les enquestes ens diuen que a la gent -en general- li va bé, però aquesta mateixa gent creu que al conjunt no li està anant bé. Quina contradicció, no?

Davant de la incertesa del futur, si és que encara n’hi pot haver de futur, igual la ciutadania, d’aquí i de fora, s’ha encapsulat en un “Carpe Diem”: viure el present, viure el dia. Potser demà, quasi bé segur, podem tornar a tenir una altra pandèmia, sense saber si n’haurem aprés de l’anterior, o que no ens serveixi de res el que hem aprés. La guerra encetada pel país més extens del món i dipositari d’un dels més grans arsenals d’armes nuclears ves a saber en què pot derivar, ¿en que volem tots pels aires? El descontrol, o la manca de control, de l’economia capitalista  pot tornar a portar-nos al que ja vam viure amb la crisi del 2008 (un altre “cigne negre”)? Els evidents desgavells climàtics que hem provocat i que sembla que pocs volen arreglar, on conduiran? Afegim-hi el desenvolupament de la revolució digital en les seves conseqüències sobre el treball i l’imparable afany d’amples capes de la població mundial per millorar la seva existència desplaçant-se cap allà on tinguin més bones perspectives, amb la consegüent reacció dels que veuen i pensen que el seu estatuts tradicional (de fa quatre dies) és amenaçat.

Aquesta reacció, reacció defensiva, de viure el present sense cap esperança de futur que atorgaven les religions i les ideologies ¿què comporta? Malgrat les crides i esforços vehements de governs, institucions, organismes, grups organitzats o espontanis, que criden per mirar amb confiança l’esdevenidor, els ciutadans, o una ample majoria d’ells, manifesten la seva incredulitat, passant d’elles i vivint apassionadament el present. Demà, ..., “que me quiten lo bailao”. Ves a saber com serà aquest demà, segurament -pensen- pitjor que l’avui. Si algun ximple perd el control, o si no sabem què més pot passar, potser no n’hi haurà de demà. Per tant, a viure a “tope”, tot això que ens emportarem quan se’n enduguin per endavant.

¿És una visió molt o massa pessimista aquesta? És el que em sembla anant pel carrer i mirant què passa. Potser l’edat -l’experiència-, els meus pocs coneixements -la ignorància-, o les meves ulleres de miop -hi veig curt-, m’ho fan veure equivocadament així.

Això té traducció política? Evident. Hi ha, no és nou d’ara ni d’aquí, qui ho explota tant com pot. El comú?, ja s’apanyaran. Però, i si hi ets tu?, ja m’espavilaré. Les crides al seny donen poc rendiment polític i molt menys econòmic, cal consumir de tot i força (els que ho puguin fer). Estalviar, per a què? Les taules de la Llei eren d’altres temps, de quan hi havia, o es buscava, una esperança i era col·lectiva. Ara es tracta de fer barques de Noé per cadascú. Salvis qui pugui, i merda pels que quedin!

18 de juliol.