* Vaig fer aquest escrit fa dos anys i no el vaig publicar directament aquí per si llavors no fora inconvenient. Ara el trec a la llum.
Els ha perdut la supèrbia i ara s’escolen pel desguàs de l’aigüera.
I a més, ...després de veure el “Salvados” d’ahir.
L’experiència de Ciutadans (més tard Ciudadanos) va començar a Catalunya quan manava el primer tripartit. Un grup de gent, més o menys en l’òrbita progressista, o d’esquerres, però profundament convençuts antinacionalistes, la posen en marxa.
No comencen amb gaire bon peu per fundar un partit ja que d’entrada cap dels fundadors vol posar-se al capdavant (liderar, donar la cara) de l’experiment. Trien el cap per ordre alfabètic (bon sistema, oi?), però com que el que li tocaria per cognom diu que no, el trien pel nom i així surt l’Albert Rivera.
La seva primera performance és posar nu per un cartell electoral que queda penjat a la retina de la gent dalt de les faroles. És maco i s’ho creu. Imagineu-vos al altres candidats quina guenya farien “à poil”. Ells no són com els altres: lletjos, bruts, tèrbols, amb coses a amagar, ... Ells són joves, ben plantats, són millors i cal que els ho reconeguin.
Ja veuran tots aquests de la “política”, nosaltres –vénen a dir- ho regenerarem tot en base als nostres coneixements (són il·lustrats, emprenedors, guanyadors, ...), la nostra desimboltura i la nostra paraula. En Rivera tenia el mèrit d’haver guanyat un concurs dialèctic en els temps dels seus estudis i era un prometedors (potser) advocat de La Caixa.
A Catalunya no avancen gaire fins que els “indepes” i els partits de sempre els ho posen en safata. Amb l’1-O de 2017 esquincen el país (els uns provocant als altres i viceversa) i es col·loquen al capdavant del Parlament com a primer grup parlamentari de la Cambra. Ara és el moment de fer “política” amb la “vella política” i el fracàs és estrepitós. No saben què fer. No ofereixen res a fer, pactes, vaja. De fet, què haurien d’oferir si són els millors? La seva voluminosa presència resulta estèril. La política no es fa amb cares boniques que llencen espurnes per la boca però que són incapaces de bastir un projecte compartit. Però, tornem-hi: Perquè s’haurien d’esforçar en compartir res si tenen la veritat i els altres són uns “trinxeraires” menyspreables?
Ja havien traspassat l’experiència a la resta d’Espanya. Són, Ciudadanos. No cal construir una organització, tenir paciència, definir clarament uns principis ideològics, prendre un rumb. De què? Això és la “vella política”, això és el passat. El món d’avui vol guanyadors, gent que vagi pel dret. La “vella política” està plena de “losers”, de corruptes, de lletjos i incapaços. Fitxen a Marcos de Quinto que ha venut moltes Coca-coles i va engomat. També a algun economista de prestigi al que li faran poc cas. Ens podem menjar a aquests “paletos” del PSOE i a aquests corruptes desprestigiats del PP! Si som els millors i més bonics i els mitjans (interessats) ho certifiquen!
Les coses no són així, són més complicades. Joe Biden arriba a la presidència dels USA a 78 anys. La Merkel fa 16 anys que mana i encara mana molt. A Itàlia han d’anar buscar a en Dragui. Macron es desfà com un sucre dins del cafè. La “vella política”, amb totes les seves mancances i defectes, aguanta, encara hi és. Quan el Govern del PP (Mariano Rajoy) cau corcat per la corrupció no hi ha espera. Ho tenim a tocar! Els millors, els més guapos, els més preparats (preparats no se sap de què) hem d’estar al davant! Ara ho veureu!
Sí, ja ho estem veient. Aquesta esbojarrada història feta a cuita corrents, sense fonaments organitzatius ni ideològics, sense formigó ni pedra picada, amb materials d’aparador i revistes de disseny per a ser fotografiats se’n va en orris, s’està escolant pel desguàs de l’aigüera.
Les construccions de la “vella política” potser són lletges, incòmodes a estones, els hi cauen teules del terrat amb qualsevol tamborinada, però tenen una història (tant en un costat com en l’altre) de llarg recorregut. Semblava que al món d’avui això ja no era important i resulta que sí.
La supèrbia els ha perdut. Uns altres s‘han hagut de tallar la cua.
Suposo que mai van sentir parlar de Salvador Espriu, 1913-1985 (quan va traspassar alguns d’ells encara anaven amb calça curta o ni havien nascut).
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
17 de maig de 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada