Impressió.

 

Aquest migdia he vist una colla d’escolars (a cop d’ull potser de 16-18 anys) aplegats davant el llindar de la porta d’una casa que al terra hi ha una llamborda de la memòria (Stolpersteine) que recorda que allà hi va viure una persona que va perir en un camp de concentració durant l’època del nazisme alemany. Suposo que era una activitat educativa del centre al qual pertanyien.

Aquest matí he fet en privat algun sorneguer comentari amb un simpàtic acudit que he trobat penjat a les xarxes i que m’ha agradat. No sé si a les generacions escolars d’avui els diu res, no sé si saben de què va: Moisès i les Taules de la Llei donades per Jehovà al Sinaí. Ens van ensenyar Història Sagrada que ara ja no es dona.

Les dues coses juntes m’han fet pensar. Quan nosaltres érem escolars ens van ensenyar els marcs, les històries, i poc ens van explicar del que hi havia dins d’elles. Ara, penso que potser, als centres educatius els expliquen elements del que hi ha al món, però no sé, perdó, no ho sé, si els ensenyen gaire els marcs. Nosaltres teníem marc buits. Ara, potser, tenen elements desemmarcats.

No ho sé del cert, però em sembla que ara les pobres criatures van coixes del peu dret. Nosaltres anàvem coixos del peu esquerra. No fora millor caminar amb els dos peus?

 

25 de maig.

P.S. ara, quan vaig a fer les classes d’educació financera a les escoles (programa EFEC), no els puc dir als meus joves alumnes que “Els diners no plouen del Cel com el Mannà”. Els seus professors em ratifiquen que no saben què és el Mannà. Una entretinguda referència és el llibre d’Eduardo Mendoza. “Las barbas del profeta”. Ed. Seix Barral.