Contrarestar la realitat.

 

Del que sigui: un lloc, una població, una persona, un fet,... Si la realitat és lletja el millor és intentar canviar-la, i si no podem o no en sabem..., llavors hem d’intentar disfressar-la i fer veure que és diferent: més amable, més bonica, més atractiva. Cal vendre-la com una altra cosa, perquè és primordial vendre, com la Coca-Cola.

Aquesta és la carrera embogida a la que s’han llençat els ajuntaments d’alguns municipis d’Espanya de cara a la properes festes de Nadal. Es tracta de veure “qui la té més grossa”, de vendre alguna cosa espectacular que faci atraient a la població, vaja que atregui a gent pròpia o forana a la població, per veure la “meravella” que l’Alcalde i el govern de torn han bastit per posar l’indret “en el mapa”.

Totes les poblacions d’arreu, des que som rics, guarneixen els seus carrers amb il·luminacions i decoracions diverses quan arriba l’època nadalenca, superant -tot mantenint-los- els tradicionals pessebres.  És fer públic l’esperit “nadalenc”: tradicional, alegre, ingenu, festiu, simpàtic, ja no sé pas si religiós,... ara molt adobat amb una forçosa disbauxa consumista i pantagruèlica.

L’alcalde Vigo, el vell conegut Abel Caballero, seguin una tirada populista gallega més enllà de les opcions polítiques, va aconseguir “col·locar la seva ciutat en el mapa”. Les lluminàries “vigueses” duren gaire bé tres mesos i són visitades per molta gent. És un reclam per la ciutat i un estímul per la seva activitat comercial, d’oci i restauració.

Vigo és la ciutat més gran de Galícia, però no té la capitalitat administrativa de res, l’eclesiàstica és el bisbat compartit amb Tui. No és Santiago amb el seu simbolisme; no és A Coruña amb el seu “señorio” i el Passeig Marítim ben llarg; no és Lugo amb les muralles romanes; no és la tranquil·litat de Pontevedra, ni té les aigües termals d’Ourense. Sí, té l’únic equip de futbol gallec a Primera, aeroport (bé, n’hi ha tres a Galícia), la Citroën, Pescanova, el Mercado da Pedra, les illes Cies al davant, fins i tot una estàtua a Julio Verne pel seu capità Nemo, ..., però no és capital ni és gaire atractiva.

Ara ja sí. Des que va començar l’espectacle lumínic (no es pot qualificar d’altra manera) cada any és tota una operació de propaganda per a la ciutat i el seu Alcalde, re escollit -tingueu-ho ben present- amb més del 55% del vots a les darreres eleccions municipals, i ho és des de 2007. No hi fa res que sigui un vell socialista dels “antics”, va ser ministre de Felipe González (entre 1985 i 1988), els ciutadans de totes les opcions li reconeixen -suposo que entre altres coses- la feina per visualitzar la seva ciutat que malgrat tenir mèrits propis sobrats per ser coneguda ara ho és amb escreix.

I li han sortit imitadors. Visto lo visto, doncs... som-hi! L’alcalde de Badalona hi rivalitza: “Nosaltres plantarem un arbre de Nadal més gran”. Compte, diu el de Cartes (Cantabria, 5.781 habitants), nosaltres encara més! I apa, vet aquí una nova competició de disbauxa pública nadalenca.

Badalona té motius per intentar “sortir al mapa” de forma positiva. La seva convulsa història recent de governança local l’ha fet sortit els mitjans de comunicació massa vegades; la seva actual realitat socioeconòmica no l’ha portat a gaires moments de lluïment, més enllà dels protagonitzats pel seu equip de bàsquet temps enrere. L’alcalde Albiol, ara amb majoria absoluta, ho té clar: cal donar una altre imatge. I planta un gran arbre. La ciutadania respon.

Canviarà amb aquest espectacular ornament festiu la realitat de la ciutat?, segurament poc. El que canviarà serà la percepció, primer dels seus conciutadans i després del conjunt del país, de la imatge de la seva població.

Dissortadament, em temo, tot quedi en propaganda. Crec que fora millor que  alguns polítics deixessin, més que la imatge de la realitat de les seves poblacions, una realitat diferent a la que es van trobar.

20 de novembre.

Seguint les indicacions de l'Altíssim.

 

No acostumo a comprar quasi bé mai loteries o fer apostes. Malgrat tot sempre tinc present l’acudit del rabí que pregava a Jahvé demanar-li que li toqués la “grossa” ja que sovint tenia compromisos econòmics que afrontar: que si el casament de la filla, que si la renovació de la casa, que si un viatge inesperat, que si un desig de la dona... Fins que un dia, Jahvé que ja estava tip d’aquelles plegaries del rabí va fer sentir la seva veu tronadora des del cel: Però, fill meu, ajuda’m i compra algun dècim de tant en tant!

No és que tingui necessitats especials com el rabí de l’acudit, però vaig estar temptat de seguir les recomanacions de l’Altíssim i vaig comprar una butlleta del sorteig especial de la ONCE del 11 del 11, que cada any amb motiu de la coincidència del seu nom i la data, reparteix un primer premi d’11 milions d’euros i tot una granalla de premis menors.

Bé, com era previsible, les probabilitats són les que són, no m’han tocat els 11 milions d’€, però me n’han tocat 6. 6€, no us penseu pas!, amb el que recupero la inversió efectuada. Ara, lògic, els reinvertiré, no aniré pas a cobrar-los, i perdré definitivament l’aposta que és el que succeeix quasi bé sempre.

14 de novembre.

“El león de La Llàntia” en el record.

 

Avui hem acomiadat a en José Mª López Blázquez. No sé si el sobrenom amb el que l’anomenàvem alguns coneguts era més estès.  Quan volíem referir-nos per alguna cosa a ell amb aquest qualificatiu ja sabíem de qui parlàvem.

El vaig conèixer l’any 1979 en la confecció de la complicada primera llista socialista a les eleccions municipals. La unificació dels socialistes de Catalunya encara era molt tendra, amb moltes tibantors i suspicàcies. La llista l’encapçalà en Joan Majó que venia del Reagrupament, el segon havia de ser de la Federació del PSOE i aquest va ser en José Mª. Ell va representar el difícil equilibri entre els grups socialistes mataronins quina unitat sempre va defensar. En aquella primera vegada en vam treure vuit: un del reagrupament com ja he dit; un independent, en Carles Manté (en realitat llavors militava al PTE); tres del PSC (c): en Ramon Manent, en Joan Bonamusa (ja traspassat fa temps) i jo; i tres de la Federació catalana del PSOE: en José Mª, en Gabriel Bedmar (un vell mestre republicà) i en Fermín Fernández, ambdós també ja traspassats. Ara n’hi hem d’afegir un altre, la meitat de la llista.

El sobrenom li atorgarem perquè era “l’home” de La Llàntia (un dels “homes”), llavor encara un barri marginal al que s’hi accedia per la llera del Torrent de la Pólvora. Sempre em va destacar el canvi que va experimentar al barri amb l’obertura de la Via Europa que va permetre la plena integració del barri a la trama urbana de la ciutat i l’agraïment dels veïns cap a l’acció municipal que va representar aquell fet.

Fervent “andalusista”, reivindicant les seves arrels originaries des d'aquí, però també amb una plena consciència de la seva classe, la classe treballadora. No va voler repetir a la llista del 1983 i vam mantenir un contacte escadusser sense deixar-nos mai del tot. Era una mica sorrut encara que quan s’obria era de molt bon tractar. Apassionat d’Andalusia crec que va estar en totes les mogudes cíviques que hi ha hagut a casa nostra en aquests anys. Va anar a tenir una responsabilitat en temes culturals a l’Ajuntament de Granada que em sembla que no va reeixir per la seva exigència en el comportament polític ja que era molt estricte.

En Miquel Guillén ha rememorat una facècia d’ell que jo desconeixia, la de “forofo” esportiu del Betis (manque pierda).

En l’acte de comiat ha sonat “Granada” d’Agustín Lara, suposo en la versió adaptada com a himne oficial de la ciutat que ell tant estimava. El recordaré sempre indicant-me on ens podíem col·locar en la tribuna oficial d’autoritats de la Professó de Setmana Santa granadina i explicant-me alguns detalls de la desfilada. 

Descansi en Pau. Gracia, Elvira, una abraçada.

11 de novembre.

Trade off.

Fa pocs dies vaig sentir al professor Antón Costas parlar dels “trade off”. Va ser en el diàleg amb Natalia Fabra organitzat per la Fundació Ernest Lluch: 

https://www.fundacioernestlluch.org/natalia-fabra-i-anton-costas-analitzen-el-futur-del-capitalisme-davant-limperatiu-de-la-transicio-ecologica/

Sóc de l’ofici d’ambdós, encara que en sé molt poques coses i em va sonar a un concepte nou.

“Un trade-off se refiere a una situación en la cual para acercarse a alcanzar un objetivo se debe sacrificar otro. En otras palabras, cuando las personas o las sociedades afrontan a un trade-off, significa que hay dos o más objetivos en conflicto y no se pueden cumplir simultáneamente. Cualquier progreso hacia uno de los objetivos es (al menos parcialmente) compensado por un deterioro de las posibilidades de alcanzar otro objetivo.” 

https://inomics.com/es/terms/trade-off-1499847

Ahir, al suplement Negocios de El País, Antón Costas posava per escrit algunes de les reflexions que va exposar en aquell diàleg: https://elpais.com/economia/negocios/2023-11-05/la-gobernanza-europea-segun-san-agustin.html i vaig poder captar millor el concepte de “trade off” tal com el va exposar en aquell diàleg.

Sí, és un concepte pel que sempre, sense saber-ne el nom concret, m’ha ocupat i preocupat. Quan per aconseguir la consecució d’un objectiu s’han de sacrificar l’obtenció -o el manteniment- d’altres. El dilema a nivell individual és de resolució personal. El resultat depèn d’un mateix i les conseqüències ja te les trobaràs. El problema és quan el dilema és col·lectiu i cal prendre decisions sobre el mateix. Primer cal que qui ha de prendre la decisió, qui fa política, ha de estar ben informat i ha de tenir els mínims coneixements per saber comprendre i discernir amb unes idees -les seves o les dels seus- clares. Segon, ha de ser valent -no pusil·lànime- a l’hora de prendre la decisió. Tercer, ha de poder-ho fer.

Si lo primer és possible, no vol dir probable, el segon, en el món d’avui, no és corrent i el tercer, amb la fragmentació d’opinió existent és difícil. La pressió sobre la pressa de decisions és molt forta, hi ha molts interessos al sobre -legítims o espuris- i hi ha molts mitjans -clars o tèrbols- per incidir-hi. Els interessos corporativistes de tota mena tenen una gran incidència en la pressa de decisions en les societats contemporànies. De fet, d’interessos corporativistes n’hi ha hagut sempre, encara que potser abans podien (metafòricament, o no) tallar-se caps més fàcilment que ara.

En l’article esmentat, es posen dos exemples de “trade off” que són de gran actualitat: “nos enfrentamos a otros trade-off como el que existe entre descarbonización rápida versus seguridad económica, o entre digitalización orientada a sustituir empleo versus a mejorar la empleabilidad de los trabajadores.”

Evidentment, sols a tall d’exemple: descarbonització i mobilitat, mobilitat i turisme, turisme i creixement, ... En les societats avançades (riques) els objectius són múltiples i contradictoris, a més si són societats democràtiques la defensa de cada un d’aquest objectius també ho és de múltiple i contradictòria.

Crec que la majoria de la gent està pel que diu Sant Agustí en les seves Confesions: “Senyor, concediu-me la castedat, però no ara mateix.”

Quan jo vaig estudiar el terme a tenir present era “take off”, enlairament, alçar el creixement. El màxim que s’arribava a discernir era entre els “cañones” o “mantequilla” de les primeres lliçons del llibre del Samuelson “Curso de economia moderna”. Ara, rics com som, paradoxalment, tot és prioritari, el que vol dir que res és prioritari. Per això en lloc de “take off”, ja aconseguit, hem de pensar en termes de “trade off”. En paraules corrents, en terme d’alternatives. Tot no pot ser, som rics (i rucs) però encara no som déus.

6 de novembre.