1-1998. Discurs inauguració nou hospital de Mataró, 19-12-1998.


El nou hospital, un mèrit compartit.
Parlar del nou hospital de Mataró és parlar d’història. No sols de la història recent sinó també de la que explica la construcció passada, i més propera d la ciutat i el desenvolupament dels seus habitants. Fa 350 anys, més o menys, mossèn Jaume Sala deixava a la Universitat de Mataró la construcció de l’edifici que avui encara coneixem com l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. A mitjans del segle XVII es va traslladar el serveis de curar “el pobres sans i malalts” com es diu en el testament de mossèn J. Sala, a fora les muralles de la ciutat, abans estava ubicat a l’edifici que avui és la seu de l’Ajuntament. La nova construcció se situava al paratge del Pou d’avall, on alguns habitants de Mataró ( menestrals, pagesos, pescadors), que ja no tenien lloc ni cabuda a l’encotillat recinte emmurallat, s’havien anat instal·lant, al camí Ral que menava cap a França.

Avui, vull fer la comparança de la situació, col·locant la inauguració d’aquest nou edifici en el context actual. És la prestació de serveis sanitaris universals els que se situen aquí. És novament el salt de les muralles, simbolitzades ara per les carreteres, que no encerclen, sinó que comuniquen.  És atenció, ja no sols als habitants del municipi, sinó als que s’escampen més enllà del terme municipal. En el temps, el paral·lelisme dels salt és evident.

Permeteu-me, ara, recordar la història no tan llunyana de la construcció del teixit hospitalari que tenim avui a Catalunya. Són els anys setanta del segle que està a punt d’acabar-se. Joves professionals inquiets, amb el suport de mestres comprensius, comencen les tasques de bastir, des de les velles entitats benèfiques, el que seria la xarxa de la sanitat hospitalària comarcal, als marges de les institucions públiques.

A Mataró, sota el guiatge del prematurament traspassat doctor Jaume Esperalba, un grip de joves metges encapçalats pel doctor Josep M. Teniente comencen a capgirar el vell Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. Són els temps predemocràtics de la Comissió de Sanitat que porten a Carles Manté a ser el primer regidor de Sanitat de l’Ajuntament democràtic. D’aquí vindran moltes “batalles” que l’actual conseller de Presidència, el doctor Xavier Trias, viurà en primera línia des de les seves successives responsabilitats, així com també l’actual conseller de Governació, el doctor Xavier Pomés.

D’altra banda, també comença a haver-hi moviment en les velles estructures que havien construït les classes populars a començaments de segle, a les mútues, que havien quedat aclaparades per la dictadura i la desaparició i aniquilació de les bases socials que li donaven suport. El doctor Joaquim Esperalba, que ja havia treballat a l’hospital, deixa les responsabilitats municipals que llavors exercia per tornar a la sanitat com a director mèdic de l’Aliança Mataronina, i al cap de poc temps, en Ramon Pla n’esdevé els seu president.

Les perspectives, però, no són optimistes. El camí emprès cap a un model de sanitat modern al serveis de les nostres poblacions no és fàcil. Tothom malda per superar els recursos existents que ben aviat es manifesten insuficients i poc eficaços en termes socials i econòmics. Les peticions són contínues; les respostes, dilatòries. Al finals, a començaments dels noranta, apressat per tot arreu, i no vell deixar d’esmentar la tasca del diputat Ramon Camp, el conseller de Sanitat proposa la construcció d’un nou hospital que permeti superar la situació. I llavors comença la tercera part d’aquesta història.

A començaments de l’any 1992 es constitueix el Consorci Sanitari de Mataró, entre l’Ajuntament, la Fundació de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena i la mutualitat l’Aliança Mataronina. Aquest Consorci és una de les condicions que posa el conseller per començar la construcció del nou hospital que farà la Generalitat. El Consorci assumeix la gestió de tots els llits hospitalaris de la ciutat, corresponents a les dues entitats, però també crea el PASS, un organisme per gestionar els altres aspectes assistencials: el CAP de Cirera- Molins, el socio-sanitari de la Llar Cabanelles, la recerca de l’IREC. L’Ajuntament li encarrega la gestió del PADES a la comarca.

L’objectiu central el Consorci Sanitari de Mataró és preparar l’estructura hospitalària local amb vista al futur nou hospital. Cal superar les dues velles “cultures” de gestió, fent-ho en el marc físic dels antics equipaments, unificant serveis, racionalitzant l’oferta sanitària, reduint els dèficits econòmics fins quasi eliminar-los, millorant la qualitat de l’assistència i introduint les noves tècniques que van sorgint en aquest àmbit de treball...

Tot això es fa sota el guiatge d’una empresa –Consultoria i Gestió- nascuda de l’estructura que en aquests anys han creat els mateixos hospitals comarcals: el Consorci Hospitalari de Catalunya, aquesta formidable eina que té el sector sanitari català, que va començar a presidir el que fou alcalde Manresa, en Joan Cornet, i que va ser continuada pel que ho fou de Calella, en Ramon Bagó, que avui n’és una de les seves ànimes, i encapçalada ara per l’alcalde Reus, en Josep Abelló.

No he d’oblidar aquí el suport que ens ha donat durant aquets anys la gerència de la Regió Sanitaria del Servei Català de la Salut. L’amic Javier Niño sempre ha estat disposat, tant amb mi com amb la regidora de Sanitat, la senyora Paquitona Floriach, a parlar, ajudar, donar la seva opinió, els seus suggeriments i consells, i a proposar la sortida adient, perquè tot es realitzés.

Es prenen decisions difícils i dràstiques. Es presenta, s’aprova i s’executa un pla de reconversió que comporta adequar la plantilla de treballadors als objectius proposats. I això es fa amb les lògiques tensions amb els afectats, i amb la incomprensió de molts que no l’entenen. Cal destacar, i espero que es reconegui, que som dels pocs, els únics, que ens enfrontem obertament a un problema que no és exclusivament nostre i que es dóna en altres indrets de Catalunya. Però, superat aquest escull, s’avança en nous serveis: cirurgia sense ingrés, hospital de dia,...., i s’assoleixen nivells de qualitat remarcables, tal com fa poc ha estat reconegut i també guardonat per diversos organismes entesos en la matèria.

Hi ha, però, una persona que cal esmentar concretament, el doctor Jordi Colomer, que, amb el seu equip de col·laboradors, ha sabut portar amb energia i coratge aquest difícil procés. Ara, el doctor Colomer, en el moment de posar en marxa aquest nou hospital, ens marxa cridat a altres i més grans responsabilitats, la direcció de l’hospital públic més gran del país, en les quals vull desitjar-li públicament tota mena d’encerts, sense deixar d’agrair-li la feina feta a Mataró.

Aquesta és la història de com s’han construït una part dels serveis que ara tenen els ciutadans i les ciutadanes de Mataró i rodalies. Avui, amb orgull i satisfacció, nosaltres, l’administració municipal i les entitats assistencials sanitàries locals, entreguem la feina feta. Hem completat la nostra part. I amb la inauguració, la Generalitat simbolitza que també ha complert la seva. Ar, un nou consorci format exclusivament per administracions públiques serà l’encarregat de completar la tasca. El Departament de Sanitat encapçalarà aquesta nova fase del procés. D’entrada la gestió hospitalària de casos aguts, més endavant, espero, que vagi assumint altres parcel·les que encara estan a les nostres mans: la salut mental, la recerca, la primària,...

El president del nou consorci sanitari del Maresme, el senyor Manuel Corredor, és un vell company en aquesta trajectòria. Ell ha estat al meu costat des de fa molts anys participant i decidint les actuacions que calia emprendre i té, per tant, a més de la seva vàlua personal, els coneixements per assumir el timó de la nau. Amic Corredor, no cal que reiteri que l’administració municipal estarà sempre al teu costat, perquè l’èxit de la teva tasca és benestar per als nostres ciutadans.

Podria acabar dient que estem davant un fet històric per la ciutat de Mataró, i evident ho és. L’espectacle d’aquest edifici i les perspectives de treball que s’hi albiren no poden generar dubtes. Però jo crec que avui senzillament és una culminació més del treball de les administracions públiques, que han complert amb la feina, que és fer, amb els recursos ciutadans, allò que necessiten per a la vida en comú i per al seu benestar particular.

Moltes gràcies a tots aquells, administracions, entitats, professionals i treballadors, que han contribuït arribar fins aquí.

Mataró, 19 de desembre de 1998.