29 de setembre del 2018

Cal que ho reconegueu, deixeu-ho!


En Manuel Cuyàs, tan distant ideològicament i tant proper cívicament (i físicament, viu a dues cantonades de casa meva), escriu cada dia un article per El Punt-Avui, el seu Punt. El de fa pocs dies, 27/9: “Estremiment a Estremera”. També acaba de concedir  una llarga entrevista -per Catalunya Plural- al meu vell conegut en Siscu Baiges, amb una foto des del balcó de casa seva a la Rambla de Mataró, de la casa del nét del pirata. Diu coses per comentar. Algunes ja me les ha explicat i hem debatut tot prenent un cafè a la terrassa del Iluro. Ah!, els temps, Manuel, en que quedàvem per prendre un gin tònic. Ens fem grans!

Ha llegit el llibre que acaba de treure en Joaquim Forn, pres ara a Lledoners (sempre aquest nom l’he associat a un vi de l’Empordà), en que l’autor comença dient que mai s’havia pensat que acabaria a la presó. Sensacional!! I què es pensava que li passaria si no reeixia la revolta que impulsava el Govern en el que participava com a responsable de les forces de l’ordre? Per favor! O llavors era un il·lús, ignorant o gamarús, o ara ens enreda i fa la llagrimeta. Però, de veritat no havia pensat mai que això podia acabar així? No era conscient que estava en l’equip dirigent d’una revolta? Què es pensava que estaven fent? Jugant al joc de l’oca? No ens mereixem gent així.

En l’entrevista a Catalunya Plural explica com va viure un sopar a casa seva, suposo sota el retrat del corsari Cuyàs i Sempere, amb uns amics “indepes” la nit de la proclamació de la podríem dir non nata República Catalana, el 28 d’octubre de l’any passat (veig a la Viquipèdia que així també s’anomena la Constitució espanyola de 1856). Excitació, abraçades,...: au, posa la tele que veurem com ens van reconeixent els Estats del món mundial! Desprès, la decepció. La bandera blasmada de l’estat opressor encara llueix a les portes de totes les comissaries dels Mossos d’Esquadra del país. Uns, cames ajudeu-me a córrer, a l’exili. Altres, com a xaiets, de pet a la presó i, a fora i a dins, encara hi són i sembla per temps.

No, no cal que ara doneu la raó als que feia temps que us dèiem que això no podia pas ser, que no es donaven les condicions, que no hi havia força, que tot eren paraules buides. No cal que ens demaneu perdó per tot el que ens heu dit, i encara ens continueu dient, de traïdors i botiflers en amunt. No cal, mirarem cap un altre costat, “pelillos a la mar”, tot sigui per l’assossegament del país. No és hora de retrets si volem anar endavant.

No, no cal que reconeixeu que no hi havia res preparat, que heu enredat a mig país i especialment a la bona gent, a la gent senzilla, que us ha fet confiança cegament i us ha cregut i han sortit al carrer en ramats disciplinats que heu portat a l’escorxador. No, no és d’anar pel carrer amb el cap cot i donant-vos cops al pit tot penedint-vos de l’ensarronada que heu bastit. No ho tindrem en compte, convindrem que sou gent normal, de casa.

Si però, que podríeu dir que us heu equivocat. Que pensàveu que les coses anirien d’altra manera, que creieu que Espanya, l’Estat espanyol que en diuen vosaltres, era un bunyol, un espantall i que a l’hora de la veritat és un Estat més ferm del que dèieu i amb una mala salut de ferro; que estàveu convençuts que tindríeu Europa al vostre costat i ha resultat que, mira per on, Europa ens ha fallat” tal com em va dir una vella amiga; que la gent, una munió de gent com la que esteu acostumats a moure, ocuparia els carrers i les places i no se’n mouria desafiant al que i al qui fos, el temps que fes falta, i ... sols uns quants s’han posat un llacet groc a la solapa i s’han aplegat a fer trobades xirucaires el més grans i en performances teatreres els més ardits.

Cal que ho reconegueu, deixeu-ho!. No, no cal que feu un Canossa, ja no són temps d’aquestes coses. Però si que lo  més sensat és baixar la bandera (l’estelada) i anar a demanar un armistici a Madrid (Uff, que fort, no?, però els Estats Majors han de reconèixer l’estat de les forces, de les pròpies i de les del adversari. Recordeu la trista fi del “Resistir es vèncer”?). Sí, i començar una gradual retirada, acabant amb la xerrameca incontrolada de cada dia sobre el tema; retirant les estelades i les crides institucionals dels espais públics; normalitzant la decoració dels despatxos de les administracions públiques; despenjant les pancartes de Sant Joan Despí i desmuntant la “Tele-procés”; retornant la neutralitat dels funcionaris públics; no engreixant més, amb els diner de les almoines, als picaplets que us portaran a la fi del món amb les argúcies de la seva feina; deixant de greixar la variada societat civil i les seves manifestacions d’una forma esbiaixada; no ventant més les brases per mantenir el caliu de la festa... I sobretot tornant a la governació de les feines que tenim encomanades que són moltes, porten temps desateses i que reclamen solucions, algunes urgents. Busqueu, també, la forma d’acostar-vos a d’altra gent assenyada, que encara en queda alguna, per recosir el cos social ara esquinçat. No podem permetre’ns una societat partida en que l’odi predomini sobre les nostres relacions. Feu el favor, lleveu el peu de l’accelerador de l’artefacte que conduïu que no us està portant enlloc.

I en l’armistici es pot parlar de tot –que no vol dir arribar a acords en tot-, especialment si es manté a l’altra banda un Govern que no vol la guerra, que vol l’entesa, que comprèn que hi ha coses que es poden negociar. Si a l’altra banda tornen enrere, a uns mesos enrere, ho tindreu fotut. Els d’abans sols creuen en el bastó i ells el tenen més gros, perdreu de totes totes.

Un referèndum, Manuel? Tal com estan les coses, ni d’aquí quatre anys que sospires tu. Quatre anys, com a mínim per normalitzar la situació, per tornar a parlar tranquil·lament, poc a poc, de forma distesa. Quan tot estigui més assossegat, els diplomàtics faran, o hauran anat fent per sota, la seva feina i podran oferir al país, a les generacions futures del país, als d’una i altra banda, una solució factible per a tothom. Així ho espero, o ho desitjo, no sense la recança de la seva dificultat, començant per l’armistici.

29 de setembre, en record de l’1 d’octubre de l’any passat.

13 de setembre del 2018

Motos


Sempre m’han agradat les motos, malgrat no n’he tingut mai cap llevat d’un ciclomotor, si mal no recordo de la marca Piaggio, un Ciao, que vaig comprar de segona mà a un amic avui ja traspassat i que vaig fer servir un temps a finals dels anys 60. Sí recordo que el traspàs em va costar 5.000 ptes. de les de llavors (ara serien com 30,-€) i que vaig acabar regalant-la al taller que me la reparava de no fer-la servir.


Suposo que l’afició em deu venir de la OSSA 125 que va tenir el meu pare. Va ser de les primeres, la grisa, dels anys 50. Em vaig fer un tip d’anar-hi al darrera, de paquet, encara que alguna que altra vegada vam anar-hi tres, jo com a petit sobre el dipòsit i el meu germà o la meva mare al darrera, fins i tot, en algun moment hi vam anar tots quatre en trajectes curts esquivant a la guàrdia civil. Abans de comprar el primer 600 furgoneta (bé, de furgoneta sols en tenia que no hi havia seient al darrera i que no tenia vidres als laterals posteriors) el pare va acoblar a la moto un remolc de color gris per transportar el fil de cosir que enconava.



Amb aquella OSSA els pares que els agradava viatjar van recórrer mig Pirineus, banda i banda, i fins hi tot el pare es va atrevir, portant de paquet a l’avi que ja tenia 72 anys, a anar i tornar a Ginebra a visitar uns parents exiliats. Recordo que la mare es va fer una faldilla pantaló, ja que les dones no en portaven de pantalons com ara i per anar en moto amb faldilles havien d’anar de costat i no era tant segur com anar cama i cama.




(la foto està datada del novembre del 1955 a la carretera de Trouillas, tocant a Perpinyà)

També amb en Josep Molsosa, de joves, vam fer algunes sortides amb la seva Vespa, fins a Valls a veure el nostre amic Ribé, aturant-nos quan la bugia del motor feia la “perla”, o fins dalt el refugi del Malniu per pujar al Puigpedrós i als llacs de Meranges, ell amb la motxilla pel davant i jo amb la meva pel darrera, passant per la collada de Tosses, no hi havia pas encara el túnel del Cadí.



No, ni m’ha donat per seguir l’esport motociclista, les carreres, ni per anar a trescar per  la muntanya a fer soroll, ni fer de “motard” disfressat fent corbes per les carreteres. Això darrer ho faig en bicicleta per fer salut cada setmana. La meva il·lusió fora la d’anar a passejar tranquil·lament amb l’aire que et toqui a la cara i gaudir del temps i del paisatge. Potser també per anar a l’altra banda de la ciutat si mai he d’anar-hi, encara que la nostra té unes mides compactes que permeten anar pràcticament a tot arreu a peu. Segurament, aquesta il·lusió, com tantes d’altres que pugui tenir, ja no es veuran mai realitzades.   Hélas, désolé! ¿Qué le pasó?: el tiempo, amigo, com em diu l’amic Casciaro.

Però no he deixat mai de fixar-me en alguna d’aquestes màquines que van adequant-se i posant-se al dia. L’altre dia vaig veure a un veí, i vam comentar-ho, que anava sobre una supèrbia BMW elèctrica. Formidable, Jordi!


Una de les motos que sempre m’ha fet gràcia és la Van-van de Suzuki. M’ha semblat una joguina més d’esbarjo que d’altra cosa, encara que pot servir per a tot. Aquí no se’n han vist gaires, en vaig veure curiosament moltes a Paris, com també allà vaig veure una altra moto que sempre m’ha fet girar, la Piaggo MP3, de tres rodes, urbanita total.



Fa poc dies vaig veure anunciada una nova, o vella refeta, joguina objecte de caprici. Caprici que segurament no tindré mai: la petita Honda Monkey totalment posada al dia. Bé, de capricis en té tothom, als diumenges veig gent amb bicicletes que són més cares que aquesta moto. Sempre s’ha de tenir il·lusions.



13 de setembre

10 de setembre del 2018

L’11 de setembre.


La guerra de Successió a la corona d’Espanya (1701-1713) va ser una guerra entre les monarquies europees per l’hegemonia continental. Una gran part de les elits catalanes de llavors es van apuntar al bàndol que va resultar perdedor i van resistir fins més enllà de les seves possibilitats (1714).

El resultat de la victòria d’uns i la derrota dels altres va configurar als territoris peninsulars un nou ordre polític. Catalunya, amb el Decret de Nova Planta (1716) va perdre les constitucions polítiques que tenia fins aquell moment dins la monarquia espanyola.

El Duc de Berwick ho va explicar als valencians desprès de la batalla d’Almansa (1707):

Este Reyno [sic] ha sido rebelde a Su Magestad [Felipe V] y ha sido conquistado, haviendo [sic] cometido contra Su Magestad una grande alevosía, y assí [sic] no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que su Magestad quisiere conceder en adelante.


Això és la història, ben coneguda. Algú pensa, seriosament, 300 anys desprès, que hi ha força per capgirar-la i que això té especial interès, i val la pena, en el món d’avui? Sembla ser que sí, i en són uns quants. Els hem de desil·lusionar abans que s’estavellin i ens estavellin. Parlar clar (com aquí). Dir-los la veritat.



Temps enrere, un dia de Santa Llúcia,vaig fer de “palmero” d’en Manolo Escobar sobre les restes dels ossos del darrers defensors del penó de Santa Eulàlia.

10 de setembre.