Inauguració dipòsit Rda. Bellavista (20-3-2022)

 

Il·lustre Sr. Alcalde, senyores i senyors Regidors, membres del Consell d’AMSA, ciutadanes i ciutadans:

L’abastament d’aigua a les poblacions i la seva evacuació és un dels serveis cabdals que ha d’oferir el govern del comú des de temps immemorials. Avui, ara, obrir l’aixeta i que ragi, tirar de la cadena i que baixi, és essencial en la vida de les col·lectivitats modernes. Ja ho van veure els higienistes del segle XIX i van proclamar la necessitat tant d’una cosa com de l’altra. ¿S’imaginen que no fos així? No va ser així fins no fa pas gaire a la història de la Humanitat a casa nostra. Encara, avui, hi ha gran part d’ella, de la Humanitat, que no ho ha assolit. Quanta gent voldria plorar amb els nostres ulls!

Enterrar diners de la col·lectivitat en canonades, dipòsits, anàlisis, clavegueram, és invertir per un millor present i per un futur més segur.

Vostès estan trepitjant el destí dels seus diners amb els que contribueixen a fer la nostra col·lectivitat, a permetre la seva convivència. Fa anys, en la inauguració del col·lector del Passeig de Ramon Berenguer, en un altre moment, els vaig dir que trepitjaven Europa ja que va ser amb fons de la Unió Europea que es va poder fer aquella important obra de sanejament. Avui, els dic que estan trepitjant el seu rebut de l’aigua. Aquesta obra, complexa i complicada, que ha portat el seu temps i més en temps pandèmics, és part del pla Director d’abastament d’aigua aprovat per l’Ajuntament i executat per Aigües de Mataró, societat pública municipal. Pretén millorar el servei en determinades zones de la trama urbana de la ciutat, les de l’oest, les de ponent: part de l’Eixample, Pla d’en Boet, els polígons industrials, i complementar la garantia de subministrament al conjunt de la ciutat amb l’increment de les seves reserves.

L’obra que avui s’inaugura oficialment té tres parts: les canonades necessàries perquè el dipòsit faci la seva funció que la seva instal·lació va motivar les  molèsties conseqüents durant un cert temps a l’Avda. Puig i Cadafalch i a la Ronda Tarradellas, arteries importants de la ciutat; el dipòsit pròpiament dit, el tercer en importància que s’afegeix al que hi ha escampats en diversos indrets del terme municipal; i el parc que el cobreix oferint a la Ciutat un nou i més ample Mirador de Ponent 

Tot plegat uns 8 milions d’euros que han sortit o sortiran de les seves butxaques. Un conjunt que fa patxoca gràcies al nostre esforç col·lectiu, com a comunitat. Repeteixo, estan vostès, ciutadanes i ciutadans, trepitjant el seu rebut de l’aigua.

El meu agraïment a les persones que han fet possible aquesta obra: els tècnics que la van projectar; a les empreses diferents que han executat les seves diverses fases: les canonades, el dipòsit, el parc, superant els problemes que han anat trobant;  i als treballadors que l’han fet.

AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, va treballar per la ciutat (enguany fa cent anys de la seva constitució), treballa per la ciutat, aquí en tenen la mostra, i continuarà treballant per la ciutat, que és la seva gent, perquè el seu serveis que ja és ben valorat pels ciutadans i ciutadanes, ho continuï sent.

Gràcies per la seva atenció, Sr. Alcalde, tot seu. 

20 de març.

Un cop d’ull a la demografia del conflicte.

Per tenir un element més de contextualització  del conflicte d’Ucraïna he confegit uns quadres amb dades de població que ofereix Eurostat. Sols del període més recent 2016-2021. D’Ucraïna evidentment, i dels països veïns a l’oest, els que estan rebent gent que fuig del conflicte, dels més propers, d’una possible segona corona de proximitat i després d’una tercera corona més nucli central de la Unió Europea.

Quadre n.1 Evolució de la població i evolució indexada en base 100 per 2016. De Bielorússia sols hi ha dades fins el 2019 i de Moldàvia sols d’aquest any 2019.

Pràcticament tots estan perdent població. Sols la petita Eslovàquia i la insignificant (en termes de població) Estònia n’estan guanyant però en quantitats irrellevants. Polònia es manté. Ucraïna, el més gran, és el que perd més tant com Romania i després de Bulgària.

La gràfica n.1 mostra la importància en termes absoluts de les seves poblacions en el 2021 i la gràfica n.2 l’evolució percentual en base 100 per a 2016.

En els països centrals de la Unió Europea, els més propers a la zona de conflicte, Txèquia i Àustria i els de més pes, el quadre n.2 en mostra la seva evolució i la variació també en índex 100 per a 2016.

Tots estan guanyant població excepte el cas d’Itàlia que no sé la causa però que és notable, quasi bé un milió i mig de habitants menys en 6 anys és molt fort. És comprensible la preocupació que els genera les repercussions de la situació en la seva economia.

Les gràfiques 3 i 4 en mostres aquestes dades.

És evident que un conflicte com una guerra comporta variacions demogràfiques pel país afectat principalment en termes de morts, desplaçats i refugiats. Aquests darrers impacten, en aquest cas, en els països veïns que no són pas especialment rics però que tenen un altres a la rereguarda que poden absorbir sense gaires problemes demogràfics uns refugiats que segons el temps i la forma en que es resolgui el conflicte poden ser conjunturals.

La magnitud de la població de la Unió Europea a 27 era el 2021 de 447.218.763 persones i havia experimentat un creixement des de l’any 2016 d’un 0,52%, no gaire més de mig punt percentual. Tant per volum com per variació l’atenció demogràfica als possibles refugiats de la guerra no ha de comportar problemes, altra cosa és l’atenció personal i econòmica que pot portar afegida que em sembla que és perfectament assumible.

Esperem que la situació sigui conjuntural i que la Unió Europea i altres països que no hi són, sols hagin d’afrontar la reconstrucció provocada per la guerra, amén de les que comportarà l'impacte d'aquest fet en l'economia global.

17 de gener.

Caprici

No cal anar gaire lluny per comprar vi de l’altra punta del món, de les antípodes, de Nova Zelanda. Pràcticament al súper de la cantonada.

Southern Ocean, a un preu assequible, de la contrada de Marlborough que segons la Wikipedia (https://en.wikipedia.org/wiki/Marlborough_Region) té entorn uns 50 mil habitants ben repartits, ja que la densitat de població és de 4,9 hab./Km2. Diu que sols fa uns cinquanta anys que es dediquen a comercialitzar vi, del que són uns grans productors. Té una web de turisme espectacular (vaja, com tantes altres que et venen el producte).

Importat i embotellat aquí, a les bodegues Félix Sólis S.L., una empresa manxega de 70 anys d’existència.

Bé, una ampolla per provar i ja veurem. No sóc pas “connaisseur”, ni gran consumidor, però fer de “tastaolletes” en vins sempre m’ha agradat. A vegades capricis sols per l'atracció de l'etiqueta.

6 de març.

Un altre desacord generacional.

 

El debat -petit i local- sobre com s’ha de denominar la biblioteca que l’Ajuntament de Mataró s’ha subrogat de l’antiga Biblioteca Popular de la Caixa Laietana posa de manifest al meu parer un nou desacord generacional. No potser exactament de generacions demogràfiques, d’edats diferents, que potser també, sinó de generacions de pensament.

Els defensors del nom de Josep García Oliver ho fem per raons culturals, de la cultura entesa com allò que ens ha conformat. La història de la nostra ciutat i dels pròcers que la van anar modelant comporta un reconeixement. Reconeixement esbiaixat i diferent entre molts de nosaltres degut segurament a visions ideològiques diverses, fet que és perfectament normal. Uns seran potser, més d’en Puig, Puig i Cadafalch, i d’altres potser més d’en Peiró, Joan Peiró. Alguns valoraran millor l’Emili Cabanyes i d’altres a la nissaga dels Melcior de Palau. Uns glosaran la Caixa i d’altres l’obrerisme. Fem referències a la història que hem begut, que hem estimat, que ens han ensenyat, que hem assumit.

Els defensors de posar un nom de dona a la biblioteca raonen la seva petició i propostes en termes també culturals, però d’una cultura avui nova que es va estenent i afirmant. Certament, les dones no han tingut protagonisme històric, poques han estat reconegudes i moltes, de vàlua, menystingudes. Ara els vents de la història bufen cap a la restitució d’aquest arraconament ancestral. La veu de les dones es fa sentir, reivindiquen el seu paper i volen posició i presència avui per ja no deixar-les. Contra la proposta del nom d’un home s’alcen varies propostes de noms de dona. Front els noms que ningú va posar en dubte de Pompeu Fabra i d’Antoni Comas s’aixeca la demanda de contraposar, equilibrant-ho, un primer nom de dona i fins i tot un altre si hi ha més equipaments d’aquests en el futur.

No és un debat baladí. Passat contra present? Vells contra joves? No, no pas homes contra dones. No, no és això. Són dues concepcions o dues visions del món que es deia abans que estan a l’arena.

Per alguns, entre els que em compto, la història de les comunitats es fa per acumulació de moments bons i dolents sempre a benefici o pèrdua d’inventari. No podem refer ni rebutjar la història, ja ha passat, és el passat. Podem intentar no repetir les coses que no ens agraden d’ella o intentar també reproduir, si és possible, allò que ens plau. Moltes vegades els dos intents xoquen amb les circumstàncies i condicionats dels temps que ja no són els mateixos. Els dos perills són la melangia i l’adamisme. Ni una cosa ni l’altra. La realitat, conformada pel passat que va ser, pel present que estem construint i pel futur que albirem.

Ara hi ha un altre moment de la història que comportarà nous sediments que hauran de gestionar els nostres descendents. En aquest moment la veu de les dones emergeix amb força, molta força. Però no hem de caure en l’error de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura a dins. Hem de fer discriminació positiva? Em sembla que no, crec que farem un flac favor a les dones si ho fem. Les circumstàncies i els valors del món d’avui fan, al meu parer, que no sigui necessari. Les capacitats de les dones estan fora de dubte, sempre ho he pensat, i segurament hi ha tantes o més dones “valides” que homes. Crec que hem de deixar que conquereixin el seu paper, no penso pas que ho tinguin gaire difícil.

Tindran un lloc, segur, en la història del present en el futur, però aquest paper no s’ha de fer a costa de la història del passat.

Segurament vaig a contracorrent  i sóc inoportú, no és nou.

 

5 de març. S’acosta el 8 de març dia de la dona. Ara de la dona, em sembla que abans era de la dona treballadora.

Els fesolers.

 

S’ha mort la Montserrat Godàs Tolrà (1926-2022), D.E.P. Era la darrera descendent que encara era viva del matrimoni d’en Joaquim Godàs i la Dolors Tolrà. Van tenir vuit fills en vint anys. El gran, en Josep, va néixer l’any 1909, la petita, la Teresa, l’any 1929. L’ara difunta, la Montserrat, era la penúltima. Era la gent de Cal Fesoler.

De ben petita, a ulls d’ara, la van enviar a Vilassar de Mar, a casa d’uns parents i allà es va quedar, es va casar amb en Mateu Comas Rocabayera i va tenir una filla, la Dolors.

El meu pare es va casar amb la filla gran de cal Fesoler, l’Emilia (1911-1944) que va morir a punt d’infantar al safareig de can Colmenar que era la casa veïna de ca’ls avis, can Mon,  que en feien de masovers. Una trista història de la postguerra.

Vaig conèixer i tenir relació amb altres germans de la Montserrat. L’Enric, el paleta, casat amb la Magdalena de cal Forner, i els seus fills, l’Emilia (en record de la tia morta) i l’Enric; la Matilde, que restà soltera; la Teresa, que es va casar amb en Salvador Colomer i que el seu fill, en Quim, va ser alcalde de Cabrils. La Matilde i la Teresa havien nuat nucs a les bobines del pare, a la “fabriqueta”.

De la Montserrat no en sabia res, pensava que la nissaga s’havia extingit a la mort de la Teresa i la meva sorpresa va ser quan una senyora em va venir a empaitar sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts i em va explicar qui era. Era clavada fisonòmicament a les “fesoleres” que jo havia conegut i que pensava que ja no en quedava cap.

En els dies dels primers mesos de la pandèmia, del confinament, vaig anar refent fins allà on vaig poder aquesta branca estroncada el 1944 de l’arbre del meu pare Simón. Vaig descobrir alguna cosa curiosa. Una filla d’una cosina germana del meu pare, la mare era la Francisca Coll Mas, la filla la Maria Roura Coll (1922-2012), de can Jep a tocar a la plaça de l’església, es va casar amb en Fernando Comas Rocabayera (1919-2001), germà d’en Mateu espòs de la Montserrat Godàs Tolrà. Un nebot d’ambdós, fill d’una germana, l’Eulàlia Comas Rocabayera, en Joan Dominguez Comas, va ser molts anys el cap administratiu d’AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, a qui vaig conèixer i tractar força en el meus temps d’Alcalde. Una neboda neta d’ells, la Silvia Tarridas Dominguez és la botiguera de la Plaça de Cuba que ens ven cada setmana la fruita seca que gastem a casa, gràcies a ella i a la memòria de la seva mare he pogut refer tots aquests lligams cabrilencs.

A la Montserrat, en la primera treva de la pandèmia, vaig tenir ocasió de visitar-la a la seva caseta de les cases del “Barato” de Vilassar de Mar on vivia amb la seva filla Dolors Comas Godàs. Estava ja delicada però amb el cap clar em va explicar la relació i el record que tenia del meu pare a qui va tornar a veure desprès de molts anys al mercat de Vilassar poc dies abans del seu traspàs, deuria ser cap a l’any 1975, ja que el meu pare li va explicar que s’acabava de jubilar. Em va ensenyar fotografies que guardava de la seva família, dels “fesolers”, i altres records i a mi em va quedar una agradable memòria de la visita.

Ahir, la Dolors Comas em va comunicar el seu traspàs. 96 anys, una altra figura del meu paisatge, llunyana si voleu però fins ara present, que desapareix.

La majoria d’aquesta història ja la vaig explicar a una entrada que vaig fer a l’octubre del 2020: https://magrinyar.blogspot.com/2020/10/lultima-fesolera.html i encara que avui repeteixo moltes de les coses que vaig escriure llavors penso que serveixen per seu record. D.E.P.

3 de març.

Ucraïna, guerra. Un punt de vista.

Ignasi Guardans, que sé qui és però no en tinc una particular opinió formada més enllà de pensar que cal seguir-lo (Com deia Joan Fuster: “Puix que parla català,... vejam què diu”) em posa sobre la pista.

Piula: No tengo ni idea de si este hombre lleva razón en el análisis. Ni idea. PERO: trabaja en una institución de Wash DC que sí conozco y respeto. Y tiene (y usa) un montón de información que apenas tienen los analistas europeos. Con esta intro: “Por qué Putin perderá esta guerra”

És un twitt de Kamil Galeev i el fil que segueix és ben llarg.

Qui és aquesta persona? Al cercador de Google  em surt el Wilson Center (un think tank públic-privat dels EUA) https://www.wilsoncenter.org/  i allà la seva fitxa:

Kamil Galeev es investigador independiente y periodista residente en Moscú. Su principal foco de interés es la política de identidad en la Rusia postsoviética, la etnificación del nacionalismo ruso y la represión de las repúblicas étnicas. Galeev completó una Maestría en Economía y Administración en la Universidad de Pekín en China y luego un MLitt en Historia en St Andrews, Reino Unido. Es un activista de la oposición política, encarcelado brevemente por participar en las protestas de 2020.

 Anem al que diu:

 Why Russia will lose this war? Perquè Rússia perdrà aquesta guerra? 

Utilitzo el traductor directament corregint algunes coses encara que crec que deuen haver-hi moltes més coses a corregir.

Gran parte del discurso "realista" afirma que se trata de aceptar la victoria de Putin, porque está “garantizada”. Pero, ¿cómo sabemos que lo está?

Argumentaré que los analistas 1) sobrevaloran al ejército ruso 2) subestiman al ucraniano 3) malinterpretan la estrategia rusa y los objetivos políticos.

El text amb imatges és força llarg. He optat per fer-ne una pàgina del blog. Aquí l'enllaç:  

https://magrinyar.blogspot.com/p/why-russia-will-lose-this-war.html

2 de març. la guerra continua.