De la biblioteca de l’avi.

L’àlbum estava en una lleixa d’una estanteria arraconada entre mig de llibres adquirits fa molt temps. De fet, crec que eren els primers que vaig tenir i que ara romanen abandonats en un racó polsós i humit. Algun dia els hauré de rescatar, netejar-los i endreçar-los en un lloc més adequat.

És l’Odissea, explicada als nens i adolescents per la via dels cromos i la xocolata. L’àlbum va ser confegit enganxant, a mesura que els obtenies, una col·lecció de cromos de diverses mides a un llibre que ja contenia el text i també algunes imatges. Els cromos sortien a les tauletes de la xocolata Nestlé i els de major mida els havies de demanar a la casa comercial que els editava.  L’any de l’edició és el 1962, jo tenia 14 anys i feia 3er. de batxillerat, l’E.S.O. de llavors.

L’he conservat en relativament bon estat fins avui, quasi 60 anys desprès. Vés a saber quantes estanteries, estances i cases ha recorregut fins a quedar ancorat, però mai oblidat, en el racó en el que ara l’he recuperat.

N’he fet obsequi al meu nét gran, en Gerard, que va ja cap els nou anys, encara no els ha fet. Des que va aprendre a llegir ho fa amb fruïció, li agrada. No crec tant com jugar amb les “maquinetes”, però no defuig passar una bona estona llegint. Li agrada el tema de la mitologia grega. De fet, l’obra d’Homer, el pare de la nostra literatura, ha conformat gran part de les lletres de tots els temps posteriors fins avui.

Val a dir, que en Gerard li va agradar molt que l’avi li donés un llibre de quan ell era petit i a l’avi l’ha complagut més encara poder traspassar un dels seus llibres al seu nét. Si ell, i els altres nets quan hi arribin, vol aprofitar la biblioteca de l’avi escampada per tot arreu de les cases podran trobar moltes coses  per il·lustrar-se i entretenir-se.

Espero que serveixi d’alguna cosa, per en Gerard, la Mar i en Joan, el que l’avi hagi conservat, hagi pogut fer-ho, moltes coses que han conformat la seva vida i que tindrà a qui deixar-les.

29 de juny. Sant Pere.

Abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu.

A les portes de l’infern, Dante veu escrita al dentell de la porta aquesta afirmació. (Lasciate ogni speranza, voi ch'intrate)*

El temps va posant les coses al seu lloc. El somni dels independentistes està sent “matxucat” per la realitat. Les darreres votacions d’aquesta setmana al Congrés dels Diputats clarifiquen el panorama pels que encara no ho tenien clar: la solitud i la irrellevància dels “indepes” de tots els colors.

Els partits d’àmbit estatal, més enllà de la seva ideologia, davant la complexa i difícil situació que el país ha d’afrontar, fan front comú, fet que porta de retruc que els vots d’aquelles formacions polítiques que volen condicionar la política espanyola  als seus interessos particulars no valguin res.

Que lluny queden els temps que el grup parlamentari anomenat “Minoria catalana” feia i desfeia (de Miquel Roca a Sánchez Llibre). Negociaven, compartien, transigien, obtenien, decantaven votacions,... Ara, el “tot o res” porta com sempre al res.

No hi ha, com havien dit, un Estat feble que es podia trencar. “Si estirem fort...”. Hi ha tot un Estat amb la mala salut de ferro que tenen encara tots els Estats veïns contemporanis. Mentre, la justícia amb el seu pas lent sense aturador va fent el seu paper i els anirà situant fora de joc. Galdosa perspectiva els espera als “indepes”, han estat enredant a la gent i ara no sé pas què els podran dir. Els espetecs finals del "procés" ens poden continuar fent patir un temps encara. Serà difícil que les noves generacions vinguin a donar-hi la volta com si va passar al País Basc. Aquí hi ha hagut massa adoctrinament carrincló i també poques, o cap, alternatives engrescadores.

Però el Món està davant una cruïlla en la que no val mirar enrere.  El segle dels nacionalismes ha passat. Si torna, que no es pot descartar, és per caure d’esquenes als precipicis horrorosos que dissortadament ja varen viure i patir les generacions anteriors.

Ho vaig explicar públicament ja fa deu anys:  sols els queda la via insurreccional i violenta. ¿Estan disposats a morir, ...i a matar? No ho crec pas. No hi ha desesperació social en les seves files per agafar aquesta pretesa drecera. La desesperació està en altres rengles. Els exemples del s. XX són massa evidents: d’Irlanda al País Basc podem-ne veure els resultats. Sols els jueus (israelites) han reeixit amb un cost enorme i unes perspectives incertes venint d’on venien: l’Holocaust i pels interessos i suports externs. Aquí no hi ha res d’això, ni massacres, ni determinació, ni recolzaments forans.

Llegint Gaziel  a “Tot s’ha perdut” t’adones que ja va passar igual als anys 30 del segle passat. Repetir-ho, o intentar repetir-ho, no ha pagat la pena, sols enfonsar-nos en la misèria moral. Costa ara tocar a retirada. Per dignitat, per la seva dignitat, cal fer-ho. Tornem plegats a la via de sempre. Tractar d’influir i de ser més presents a la governança d’Espanya, abandonant les vel·leïtats i els somnis i els esforços inútils.

El PNV dóna cada dia mostres d’intel·ligència en bé dels seus conciutadans. Clar que els seus polítics són formats a les aules jesuítiques de Deusto, en tinc coneixement directe, mentre que els nostres “indepes” provenen de les aules de filologia romànica de la U.B. “Lo gaiter del Llobregat”. Romanticisme.

*

-“Dante, ahora vas a ser valiente. Dame la mano y sígueme –ordenó Virgilio. Así unidos, traspasaron aquel umbral funesto, en la oscuridad inmensa se oían suspiros, llantos, gemidos, distintas lenguas, horribles blasfemias, palabras de dolor y acentos de ira: formaban un tumulto tan violento, que Dante se sintió embargado de dolor.

-¿Quién sufre así?-preguntó con un hilo de voz.

-Son las almas de los indecisos, los indiferentes, aquellos que no tomaron partido ni hacían el bien ni hacían el mal. Nosotros somos responsables –continuó el maestro- no sólo de lo que hacemos, sino también de aquello que, por inhibirnos, permitimos que hagan otros.”

Dante Alighieri, “Divina comedia. Una adaptación para todas las edades.” Ed. Gadir, M-2009

.

28 de juny.

Tornar a Barcelona.

Dilluns vam tornar a baixar a Barcelona després d’un quants mesos sense fer-ho. Els de Mataró diem baixar a Barcelona i pujar a Girona, deu ser una impressió Nord- Sud. Ho férem amb el nostre cotxe particular.

Abans de la pandèmia ja ens havíem acostumat a anar-hi amb transport col·lectiu públic. Era còmode (fins al punt que ho pot ser aquest tipus de mitjà), econòmic, ràpid, descansat,... Compensaven aquestes avantatges alguns inconvenients que certament té el transport col·lectiu: l’espera a la parada lligada als horaris del servei i les condicions del mateix. A vegades haver de suportar les converses personals d’algun company/a de trajecte que se les podrien guardar en la intimitat. Fins i tot, algun cop l’excés de passatgers comporta anar dret, fet que em sembla una mica insòlit en un servei de transport col·lectiu interurbà.

Ara, però, la relació cost / benefici ha canviat, o pot considerar-se diferent. Anar-hi en cotxe privat, té un cost molt més elevat (combustible, amortització del vehicle, autopista, garatge, esforç de conducció, risc, ...), probablement entre 6 i 8 vegades més costós que en transport col·lectiu públic. A canvi té l’avantatge per la salut de no incórrer en un possible contagi pel fet d’anar en un recinte tancat i relativament petit i atapeït compartint-lo amb altres passatgers que no saps si poden estar infectats o quin capteniment tenen respecte a la pandèmia.

Pels que som de doble risc (edat i afectacions varies) el cost d’aquest risc, o el benefici d’estalviar-lo –encara que la quantificació dels mateixos és subjectiva- s’eleva força i llavors la relació cost / benefici s’inverteix respecte a l’opció anterior, anterior a l’expansió de la pandèmia.

Això és clar a nivell individual. Però, i a nivell col·lectiu? És evident que no, ja que incrementarem, cas d’estendre els raonaments individuals, la contaminació ambiental i la congestió circulatòria.

Ara bé, tot és qüestió de preu. ¿Fins a quin punt poden augmentar-se els costos de les opcions individuals per que surti a compte en la relació de reduir els risc de contagi i per tant el benefici sigui superior a les altres opcions?: Increment de la fiscalitat per contaminar, restriccions a la mobilitat contaminadora, peatges per moure’s a les conurbacions, costos de l’aparcament, ... Corregint aquests factors poden limitar-se i dissuadir-se els desplaçaments amb menor relació cost / benefici i restringir-los o reduir-los als més imprescindibles pels que valgui la pena pagar un major cost.

Sempre, però, tindrem el problema de les diferències de renda que distorsionaran la correlació. Pels rics, els increments dels costos marginals són més suportables que pels pobres per obtenir els mateixos beneficis. La seva renda els dóna major elasticitat.

27 de juny. Vam tenir temps d’anar a una de les meves llibreries de referència i fer una collita per l’estiu.

Resolt l’entrellat.

Entrellat (DIEC): Manera com s’ha esdevingut o realitzat, com està conjuminada, alguna cosa, i que és l’objecte d’una indagació.

Quan vaig indagar sobre la vinguda a Mataró de l’Antón Vilella Grifoll, al 1902, vaig deduir que s’havia fet amb el negoci de vins d’en Josep Taberna Àvila i tenia el dubte de com va ser la relació entre ells. (crec que també era d’Alforja i fins i tot potser parent, ho estic esbrinant, podria ser Taverna?, de Taverna i Àvila l'Alforja n’és ple).Ara ja ho sé gracies als treballs d’en Miquel Huguet Vilella que m’ha fet arribar la solució i li agraeixo que em resolgués l’entrellat.

L’Antonet Vilella Grifoll era cosí germà de la Maria Vinyes Grifoll, dona d’en Josep Taverna Àvila. Taverna amb v, no amb b.

Els arbres genealògics es fan per nissagues seguint la línia dels pares i deixant de banda a les mares que s’incorporen a les nissagues paternes per matrimoni. Patriarcat. El fet comporta que no es vegin els parentius del cantó matern i si a més hi ha noms sobrevinguts per via matrimonial costa més, o es perd a cop d’ull, la relació entre nissagues. Però en els pobles petits, amb la poca mobilitat de fins un segle enrere, acabes trobant, o t’ajuden a trobar, les relacions.

Acabarem descobrint que la relació d’en Josep Taverna amb l’Antón Vilella, és a partir de la dona del primer, la Maria Vinyes Grifoll. Les mares de l’Antón i la Maria eren germanes (en tenien més de germans) però es van incorporar a nissagues diferents: una va anar als Vilella, l’altra als Vinyes i la filla d’aquests darrers quan es va casar es va incorporar als Taberna.

Quan li traspassa el negoci de vins en Josep Taverna té 50 anys i l’Antonet Vilella, 34. En Josep morirà a Alforja als 59 anys, l’Antonet a Mataró amb 64.

He expurgat l’arbre dels Vilella, dels Grifoll i dels Taverna per deixar-ne les arrels nues sense els afegits de les branques germanes que surten a cada generació i seguint les nissagues paternes.

Entre els llibres que he anat aplegat amb els anys n’he retrobat un, “Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya”, que em van regalar, al 2003, quan vaig ser convidat a tenir el privilegi d’encendre  la Tronada de la Festa Major de Sant Pere d’aquell any. El llibre va ser editat per l’Ajuntament de Reus i la Fundació “La Caixa” amb motiu d’una exposició del mateix nom que es va fer entre finals del 1998 i començaments del 1999. El seu contingut em servirà per contextualitzar en la seva capçalera de comarca la vida de la gent d’aquells entorns que alguns van acabar a Mataró. Tant mateix, en Miquel Huguet m’ha parlar d’una “Història d’Alforja “, editada per l’Ajuntament l’any 1980, que en alguna biblioteca hauré de trobar segur.

Com a tants llocs, quasi bé arreu, a Reus també no  tindran Tronada aquest any. El maleït virus ha pogut amb la pólvora.

L'esclat final de la tronada de Reus - Festa Major 2003 - Foto d'en TjerK Van Der Meulen cedida per l'Arxiu IMAC

Tinc la impressió, em sembla,  que sóc un dels personatges de la fotografia.

“Pel que fa al Baix Camp, una de les referències més antigues de la tronada a la comarca la tenim a Alforja. En aquesta població es va celebrar, el 17 i 18 de juliol de 1784, grans festes en honor a la Mare de Déu de Puigcerver, la imatge de la qual va tornar a la seva ermita d’on havia estat baixada a la població a causa d’un contagi”

Montserrat Cervera/ Salvador Palomar, “La Tronada, Festa a Reus”. IMAC, Reus-2001.

26 de juny. Aquest any tampoc faran Festa Major a Reus.

Nostàlgia, melangia, alegria.

Nostàlgia dels temps passats, melangia dels presents i alegria dels que ens quedin per viure. Aquest any, un element més, nou i imprevist. Sempre ha estat la d’avui, la revetlla de Sant Joan, una festa que m’ha fet molta il·lusió i que l’hem ben celebrada amb companyonia i amistat, i cremant pólvora. L’endemà al matí per esmorzar la coca que ha sobrat de la nit abans i una altra al dinar pels postres.

L’acabament del curs escolar i el començaments de les vacances, els primers balls a les revetlles (quan érem joves hi havia a més Sant Pere), l’arribada de l’estiu i els primers dies de platja, la programació del viatge estival, els dies llargs i la fresca dels vespres, les reunions amb els amics i parents,... a l’estiu tota cuca viu.

Perdoneu, la cançó un clàssic de ja fa cinquanta anys que avui no podem deixar estar ja que ens ha acompanyar molts anys i esperem que sigui per molts més. Bon estiu a tothom i d’arreu.

23 de jany.

Políticament incorrecte = nova censura.

Quan la CUP diu que s’ha de retirar l’estàtua de Colom del final de Les Rambles de Barcelona, en Frederic Soler “Pitarra” quina estàtua està una mica més amunt, al Pla del Teatre, a l’entrada d’Escudellers, es deu remoure dins la seva tomba pensant en la possibilitat que també la seva figura sigui retirada.

La producció de tota una etapa de la seva vida, suposo que de jove, no sé si ara es podria considerar políticament massa correcta, segurament seria molt blasmada. Em ve al cap, de seguida, “Don Jaume, el Conquistador” que van ressuscitar entre d’altres “La Trinca” fa més de quaranta anys. Masclista, faldiller, homòfob, racista, militarista, patriarcal, trampós,..., no sé pas quants adjectius li caurien el damunt pel contingut d’aquesta obra. Els temps, els de llavors, els de no fa gaire i els d’ara. Avui deu ser irrepresentable.

Les seves lletres (obriu, obriu i llegiu) serien ara tota una provocació i portarien a l’esglai a més d’un i una que avui se l’agafen amb paper de fumar. Hi ha de tot i força, per triar i remenar, Al començaments de la Transició amb la recuperada Democràcia érem més de la “brotxa grossa”, tot anava “Pel broc gros”. Diu que en aquells temps hi havia autocensura, dons mira que ara....! Torna a haver-hi policia, aquest cop civil, de les costums morals, com a l’Iran però a l’altra cantó del recorregut del pèndul. Apa, Josep M., tornaries a fer de Muntaner?

Sí, obriu i llegiu, sobre tot llegiu molt i formeu-vos, ja que em sembla que hi ha alguns “personatges” d’ara que són força illetrats i diuen moltes barbaritats (que ve de bàrbars). 

Fa poc, per la xarxa, un vell conegut que escriu als papers i que ja em semblava que era una mica forassenyat (ara ja em sembla que ho és del tot), diu que cal “corregir els errors de la història” (?!) i es queda tant “panxo”. Quina història corregim, quines coses de la mateixa, amb quins criteris ho fem? Potser ens podríem remuntar al desembarcament d’un Escipió a les costes d’Empúries i pensar si caldria corregir alguna cosa, oi? De la història se’n ha d’aprendre per si fos el cas no repetir-la però ja no podem corregir-la, és el passat.

“Las cosas disparatadas suelen acabar mal” A “Tot s’ha perdut”, selecció d’articles de Gaziel dels anys 20 i 30 de segle passat. Ed. La Magrana, B-2013.

20 de juny. Aquesta tarda comença l'estiu. Ja fa calor.

Reflexions als comandaments d'AMSA.

Quan vàrem entrar en el procés de desconfinament vaig creure convenient  que s’organitzés una trobada amb tot l’equip directiu i els comandaments intermedis d’AMSA per traslladar-los unes reflexions meves, en tant que President del Consell d’Administració de l’empresa, sobre la sortida de la situació en que estàvem immersos. Avui l’hem fet.

Reflexions del President del C.Ad. d’AMSA a l'equip directiu. 19-6-2020.

Hola, bon dia a tothom:

Abans de començar a compartir amb vosaltres la meva reflexió sobre el moment present de la nostra companyia voldria fer un breu esment del treball que heu fet en aquests darrers mesos mentre hem hagut de desenvolupar la nostra feina en mig del fort de la pandèmia ocasionada pel Covid-19, en les condicions imposades per l’estat d’alarma que just aquesta nit s’ha acabat.

En nom propi i del Consell d’Administració d’AMSA, amb el que comporta de representació de la propietat de l’empresa, la ciutadania de Mataró, vull fer un reconeixement públic de la vostra feina: mantenir amb la mateixa eficàcia i eficiència de sempre el servei essencial de l’abastament d’aigua a la ciutadania en les condicions provocades per la pandèmia. Moltes gràcies en nom del usuaris/ clients/ propietaris d’AMSA, pel vostre coratge i dedicació.

1.Al començament de l’actual mandat del nou C.d’Ad. nomenat per la Junta General de la companyia desprès de les eleccions municipals de 2019 vaig apuntar-vos en una reunió expressa de presa de contacte, o de continuació de contacte, una preocupació que tenia sobre la marxa de la nostra empresa: tenia por de que ens quedéssim en la rutina ja que potser no teníem incentius per sortir-nos d’ella. AMSA és un monopoli públic, amb els clients captius, que funciona amb una bona acceptació del que fa pels seus usuaris/clients/propietaris, amb un equip de treballadors competents, que dóna beneficis i que fa un grapat d’anys, des de 2013, que no ha modificat (incrementat) les seves tarifes.  Ideal per anar fent... i vegetant. 

2.Vaig veure amb satisfacció que el que plantejava no us sorprenia i que hi estàveu d’acord. Això em va agradar molt ja que podíem iniciar un recorregut sobre el tema, les seves perspectives i les accions a prendre sabent  que tindria complicitats i col·laboració franca.

3. Ja tinc sobre la taula un primer esborrany del treball que vam encarregar per anar endavant i del que crec que en sabeu alguna cosa, o al menys en alguna cosa heu participat.

4. Però no he demanat per vindre a parlar-vos pas d’això: Vull fer referència a dos esdeveniments que col·loquen sobre la taula nous temes amb els que ens haurem d’enfrontar i que fa  vuit o nou mesos enrere no hi eren:

4.1. La desaparició de MESSA i la integració del Tub Verd dins l’estructura d’AMSA.

4.2. La pandèmia del  Covid-19.

     5. En el primer tema, el Tub Verd no sols ens comporta algunes variacions de més en la feina que fins ara teníem encarregada  -la simple gestió de la quotidianitat de la marxa del servei com es venia fent, i a més pensar que sols és el retorn als seus orígens- sinó que  ens porta a pensar que possiblement –això en aquest moments s’està debatent amb la propietat (l’Ajuntament, en els seus nivells correlatius)- ens obre la porta a consideracions que poden portar-nos a una ampliació notable dels comesos que fins ara han estat els habituals a la nostra companyia. Cal dir que des del punt de vista estatutari no tenim cap problema ja que aquesta possible ampliació ja està contemplada en les finalitats de l’empresa. Crec que estem fent la integració d’una forma ràpida i eficient i aquesta integració es produirà de forma correcta i sense gaires problemes.

    6. Una ampliació notable de la feina que fins ara veníem fent, si així ho decideix La Junta General, l’Ajuntament, sí que ens obliga a tots a reflexionar una mica sobre el que comporta. El més important és repensar de dalt a baix la nostra estructura, les feines que fem i les prioritats i resultats que estem habituats a obtenir. Em sembla que tal com em vau manifestar en la reunió passada, al començament del mandat, tampoc us sorprenc, i que en cas de que l’empresa , els seus amos, decideixin emprendre el camí d’aquestes possibles noves actuacions hi treballareu de bon grat i disposició.

    7. El segon tema és, o ha estat més sobrevingut i imprevist: la pandèmia del Covid-19. Us he de manifestar la meva sorpresa pel fet que sembla que ja fa temps en cercles de govern (no sé si també d’aquí), científics i acadèmics es venia parlant del que podia passar. És una evidència que per la majoria de la població i de les seves administracions el tema no estava pas sobre la taula i que ens ha obligat a tots a fer una adaptació corre cuita amb les consegüents conseqüències. Avui diu que ja no estem dins de l’estat d’alarma que va començar el 15 de març passat, més de tres mesos enrere. El que sí que sabem ara és que estem en una nova situació. Potser és molt, massa?, agosarada la afirmació que faig de que res tornarà a ser com abans de l’aparició de la pandèmia. No sé pas, repeteixo, si potser estic equivocat o no i sí els canvis que haurem de fer i als que ens haurem d’habituar seran grans o no tant i sí seran provisionals o definitius. Jo tinc assumit que hi haurà canvis i que la “normalitat” serà diferent d’abans. Repeteixo, no sé amb quin grau i per quant temps, però tinc segur que hi seran i em preocupa que potser aquesta “nova” situació no estigui dins de les consciències de la gent. 

   

     8. Moltes de les coses que s’hauran de fer, de canviar, no seran pas del tot noves, de fet ja estaven sobre la taula, el que passava era que la seva implantació no venia apressada, ja s’aniria imposant “de soi”, al seu ritme o al nostre, el de cadascú. Hi havia moltes reticències i resistències que ara hauran de bandejar-se per força, per la força d’un virus! Qui no s’hi apunti quedarà fora de joc, qui no vulgui acceptar-les quedarà enrere.

    9. En tot cas, vull transmetre-us que el que ve sí que ha d’estar en el nostre capteniment. És la principal idea que us vull transmetre avui. Com en afectarà en la nostra quotidianitat professional i laboral, en la feina, el que ha passat? Vull que hi penseu, que hi treballeu, que proposeu, que suggeriu, que col·laboreu en el que creieu que cal fer d’ara en endavant.

9.1. Des del punt de vista del producte que oferim: l’abastament d’aigua en baixa. Les tècniques, material, processos que fem servir. Les estratègies que hem de tenir per preveure poder sempre continuar donant el servei que donem, les situacions en que ens podem trobar,... Evidentment, ho haurem d’estendre, si s’escau, amb el que ens vingui de nou.

9.2. Des del punt de vista del nostres clients/usuaris/propietaris: com hauran de ser les relacions amb ells d’ara en endavant. Les haurem de canviar molt? La presencialitat està en qüestió. Com generarem i aprofitarem la virtualitat?

9.3. Des del punt de vista de la nostra presència a la societat: El tractament de les desigualtats, en el que ens afecta. No sols les econòmiques, que ja ho fem, sinó també les culturals i relacionals. (Exemple del sistema financer). Com ho farem per fer pujar al carro de les novetats que ens vindran o que implementarem nosaltres directament a la gent que tingui dificultats per a fer-ho? Estic pensant en el fracàs –fins ara- de la implantació de la factura sense paper, per exemple, o en les explicacions que donem a la ciutadania sobre la nostra actuació.

9.4. Des del punt de vista del propietari de l’empresa, l’Ajuntament: les relacions seran més intenses. La nostra preuada autonomia menor. Ho haurem d’acceptar. Ens haurem d’adaptar a altres ritmes que els que veníem portant. Ni més ràpids ni més lents, diferents. Al hora, també, no hem de menystenir fer sentir la nostra veu dins de la organització des de la nostra posició relativa dins d’ella.

     10. Tinc confiança en vosaltres. El temps que em quedi en el exercici del càrrec que m’ha atorgat la Junta General de la companyia per presidir-ne el seu Consell d’Administració, el continuaré dedicant a mantenir -i si pot ser incrementar- el prestigi que té dins la ciutadania tant en el seu aspecte de usuaris, com de clients i de propietaris de la mateixa. Vinga, som-hi! Endavant cap a una normalitat diferent que no hem provocat però que vulguem que no ja tenim entre nosaltres.

19 de juny de 2020.

Represa

Ara ho entenc!

Al DIEC, Represa: 1. acció de reprendre una cosa interrompuda.

                               2. acció de prendre allò que ens ha estat pres, que havíem perdut.

¡És la segona accepció del diccionari! La primera no pot ser ja que l’activitat no s’ha interromput solament sinó que s’ha estroncat el que fèiem i ara ho haurem de fer d’una altra manera.

Un cop reprès allò que ens havien pres (que ja torna a ser nostre, nostre!) ja veurem què en fem. Bé, com fins ara, continuarem sense fer res. 

(Pablo Picasso. "Claude dessinant, Françoise et Paloma", 1954)

19 de juny.

Els llots, el fang. Els “pispes”.

Gràcies, “Poli”

("El viejo insensato". Lucas Cranah.h.1530)

Quan les aigües corrents s’estanquen, quan no circulen i queden aturades, es forma un pantà, un aiguamoll, una bassa si és en un lloc petit.

No són aquestes les paraules las que millor expressen -en la seva accepció habitual- el que vull explicar. En castellà hi ha “ciénaga” que segons els diccionaris és un lloc on en el seu fons hi ha “cieno”. Aquesta paraula sí que té una traducció més precisa i corresponent: llot.

Llot: fang tou que es forma on hi ha aigües estancades.

L’aturada de l’economia ha precipitat els seus components. La terbolesa de l’activitat quotidiana s’ha aclarit. Els components que l’enterboleixen s’han anat cap avall, depositant-se al fons els més pesats formant els llots. L’economia “negra” entre ells.

No, no és l’economia submergida que és una cosa que tots coneixem, sinó és la delictiva que és més important del que sembla i està provocat un fangar considerable. L’economia “negra” té molts components, alguns molt potents i poderosos com els tràfics de coses il·legals i de persones. També té partícules petites que van fent la viu viu en les aigües corrents però que cauen al fons quan les aigües s’estanquen.

Els “pispes” són unes d’aquestes partícules petites –n’hi ha d’altres també petites: camells, bagasses,...- . Ara no tenen feina, la societat de l’oci i el moviment és el seu hàbitat natural i aquesta societat s’ha aturat. Estan desesperats i han de sobreviure ells també. La seva activitat delictiva és menor. Emprenyadora per qui la pateix, molesta per qui l’ha de controlar i reprimir, burocràtica per qui l’ha de jutjar. Mosquits que piquen, vaja, però no bèsties de caça -ni major ni menor- per la societat. A l’economia “negra” hi ha fins i tot diplodocus antediluvians.

Quan les societats s’estanquen els llots del fons creixen i són més perceptibles, més presents. No hi ha més “pispes” que abans però en la seva desesperació per guanyar-se la vida els fa ser més violents i desplaçar-se a altres indrets que no són els seus habituals. És un fet molt conegut i és una característica ancestral a les societats, no és pas nou d’avui.

També, és cert, apareixen nous “pispes” derivats de circumstàncies que hem administrat malament, que les hem de corregir si no volem que se’ns escapin de les mans. L’arribada de joves forans, d’allà i de més enllà, que no volen acceptar els límits de les nostres societats és un d’aquests fets. Cal corregir-ho tot explicar-los que així no els volem. Que entenem perquè vénen i els acollirem de grat si es comporten amb les nostres normes de convivència, sinó..., ¡“Puerta”!

Les societats s’han adaptat sempre a aquest fet prenent mesures, adaptant-se a les característiques que té el fenomen en cada moment històric i social. Ara toca fer el mateix. Hem de tenir present que les condicions de la vida quotidiana han canviat i no podem pensar que podem anar pel carrer com si no passés res. ¿Oi que ens estem adaptant a la “nova normalitat” amb tot un seguit de comportaments per bé de la nostra salut col·lectiva i personal? Doncs, hem de tenir present aquesta altre element, l’existència dels “pispes” descontrolats. i per tant adaptar-nos a la seva existència en els llocs on no hi eren. Qui digui que cal eradicar-los del tot s’equivoca i enreda a la gent indicant-los-hi una solució impossible. Són un fet social. Hem de posar-hi elements de consciència de la nostra part. Horaris, trajectes, imatge, presència, comportaments,... ajudaran a que les mesures de control siguin més efectives. No, no tot són les lleis, la policia, els jutges i les administracions públiques. Aquestes eines són molt importants – les més importants- per eliminar els brots descontrolats com el que hi ha ara dels “pispes”, però també hem de tenim més cura nosaltres mateixos.

Sí, ja sé que tot això és emprenyador i malgrat totes les precaucions que puguem prendre sempre ens pot caure una teula pel cap, però les circumstàncies han variat. La vida no la conformen sols les administracions, també la conformem els administrats i administrades.

(El ladrón. Fernando Botero. 1980)

17 de juny.

Viejo Lobo Solitario.

Jot Down Cultural Magazine

https://www.oasysparquetematico.com/jefes-indios-mas-famosos-oeste/

Ho hem vist moltes vegades en les pel·lícules de “indius i cowboys”. Els joves fogosos d’una tribu de pells roges s’acosten al tipi on hi ha els vells per demanar-los consell, per que els expliquin antigues històries, els donin la seva opinió o els transmetin les seves experiències.

Ahir em vaig sentir com “Viejo Lobo Solitario” (m’escau el nom, oi?), acompanyant a una jove dirigent ben preparada de la generació que ens ve al darrera, en una videoconferència organitzada pel PSC i la seva escola de formació Xavier Soto amb més de 180 tele assistents en la seva punta màxima, regidors/es de grups municipals socialistes d’arreu del país, per parlar de pressupostos municipals.

Les meves velles “batalletes” de la Hisenda Local. Recordo encara quan en Solbes em va dir baixant de la tribuna de l’hemicicle del Congrés desprès de contestar una pregunta de l’oposició sobre el tema: “Aquesta pregunta la hauries d’haver contestat tu”. -“Sí, home, li vaig dir, el Ministre d’Hisenda ets tu, no pas jo”. D’això ja deu fer quinze anys. Va acabar el fet entaulat amb ell al menjador del ministeri, carrer d’Alcalà, per explicar-li com estava l’assumpte amb que era el seu Secretari d’Estat d’Hisenda, en MAFO, a qui anys desprès retrobaria com a Governador del Banc d’Espanya ja més avall, a la cantonada de la Cibeles. ¡Quines històries explica “Viejo Lobo Solitario”!

(Foto: El País)

https://manelmas.blogspot.com/2008/01/solbes.html

La formació per videoconferència, sensacional!! És facilitar la comunicació i formació per la gent de diversos i en molts casos allunyats llocs del centre de la metròpoli o de les capçaleres provincials que d’altra manera per les dificultats i el temps per desplaçar-se quedarien fora d’aquesta activitat i així aprofitar els coneixements del “vells” i les indicacions de la direcció orgànica.

¡Quin fabulós sistema! ¿Com és que ha hagut de venir a aposentar-se entre nosaltres un maleït virus causant una pandèmia per fer que l’aprofitem? Som força rucs, de rics. Ara ho trobarem.

Vaig fer un altre power point, aquesta vegada més reduït.

16 de juny.

Manel, Manuel, Emmanuel.

El món a l’inrevés. Ara em toca a mi escriure sobre tu.

Entre l’accepció col·loquial i la bíblica del nostre nom als Manel ens passa que encara que signem amb el nom correcte -i a vegades, durant un temps, tu havies fet servir els més ampul·lós bíblic- passarem a la memòria dels nostres familiars, amics, coneguts i saludats com a Manels.

Ens quedaven per prendre uns quants gin-tònics encara. Bé, segurament haguessin estat sols cafès o tallats ja que amb l’edat alguns exotismes els anem deixant enrere i ens tornem més prosaics. Teníem, a més, un arròs pendent al Passeig Marítim amb algun amic comú, en Jordi i potser s’hi afegiria en Joan. Parlaríem, segur, de la “situació”, de com està el patí, de com ho veiem. Des de punts de vista diferents, això és públic i notori, però “en” parlaríem i aprofitaríem per veure sargantanes i llangardaixos que en aquests dies comencen a prendre el sol.

La teva vida s’ha estroncat. Ja no hi ets. Ja no podrem fer tot allò que ens ha quedat pendent. Sempre queden coses pendents quan un se’n va i se’n va més aviat de la mitjana. Desprès, els que arriben a passar la mitjana, és temps afegit, però abans és temps robat. Pels que quedem ens han robat un temps que tots hauríem volgut que fos més llarg del que la Mort ha decidir deixar-nos.

No eres pas tant gran com jo, pocs anys menys, no gaires. Hem fet molt camí al costat l’un de l’altre. No amb cap profunda amistat, mai hem anat a sopar l’un a casa de l’altre, però sí en compartida convivència i consciència cívica. Mataronina i també catalana des de les nostres respectives posicions. Ens aturàvem a parlar per allà on ens trobàvem, ja fos a la Plaça fent mercat, a la Rambla mentre feies el cafè assegut a la terrassa de l’Iluro, o a qualsevol indret on coincidíem.

És que són molts anys. L’Anna em recordava ara quan us esperàveu tots dos fent avantsala per veure’m a l’assumir la Direcció del Patronat de Cultura a començaments dels anys vuitanta. Vam fer, teu era el text amb fotografies d’en Ramon, aquell llibre que l’editor creia impossible de fer: “Mataró, una ciutat”. Nosaltres hi  creiem perquè ens en sentim de la nostra ciutat. Tu, molt, encara que fos “suau i aspre” com vas titular el teu primer llibre.

Ens vas donar llavors, negre sobre blanc “El manyà encès”, de la figura irrepetible d’en Terri del que tinc una senzilla peça sempre al davant meu i després va venir el dels interiors de les cases de Mataró, el “sota teulada”.

Ja ens havies deixar a l’administració municipal per anar a treballar en aquell gran esdeveniment barceloní que foren les Olimpíades del 92 i quan es va acabar aquell esdeveniment em perseguires, quins dinars vam fer a Can Dimas!, per ambientar-te i documentar-te per les “Taques al marge”: un fet cultural que s’embolica, un Alcalde que no hi creu gaire, la perruquera, els barris excèntrics,... novel·la negra molt barrejada amb l’experiència que ja tenies dels fets i la gent.

I vas arribar al port del periodisme on t’hi vas quedar fins que et van jubilar, no era pas la primera vegada que hi arribaves, portaves experiència en el tema. El Punt fou la teva casa molts anys, al Passeig de la Geganta de Mataró primer, al Raval de Barcelona després.

L’Alcalde Barón et va encomanà un tercer llibre institucional sobre Mataró, el del “verd i el blau”. Havies renunciat a fer el de les “perspectives del s.XXI”, ja que pensaves que era incompatible amb la feina que tenies. Vas transcriure la memòria d’en Jordi Pujol. Comprendràs que aquests me’l salti, oi? Et van deixar fer amb les teves columnes periodístiques que molta gent anava seguin fins fa poc en que ens vas dir en la darrera que ho havies de deixar. Mai vam pensar que fos definitivament, però així ha estat.

Ens quedem amb moltes coses teves, sempre tindrem la imatge del “nét del pirata”. Jo, uns quants llibres amb la teva dedicatòria i alguns articles teus que parlen de mi d’alguns moments de la meva trajectòria que ja guardava ben preuats. Me’ls tornaré a mirar per veure si mai faig allò que em demanaves amb tanta insistència: que deixés unes memòries.

Tu has deixades les teves, Manuel. Per escrit i en el record de molts mataronins que hem tingut el privilegi de compartir un tros de la Vida amb tu, i també estaràs en el record de molta gent d’aquest país nostre, teu i meu, pel que estàvem patint cadascú des del seu racó.

Adéu, Manuel, arreplegaràs a en Remigi, no està gaire lluny. Junts continuareu inventant-vos tradicions centenàries. Dóna-li records de part nostra.

15 de juny.

Xerrada per videoconferència per Vilassar de Mar.

Ahir, solucionats els problemes tècnics que jo tenia, vam poder fer la xerrada que els companys del PSC de l’Agrupació de Vilassar de Mar m’havien demanar i que no vàrem poder fer el dimarts passat. No sé exactament quant va durar la meva exposició, no ho vaig controlar, però amb el debat interessant que va haver-hi a continuació en el que van intervenir uns quants dels participants, vam estar dues hores, de 7 de la tarda a 9 del vespre.

Quan vaig parlar amb el cap (provisional) de l’agrupació vaig titular la xerrada com a: “L’economia després del Covid-19, una visió”. El que volia remarcar era que els exposaria el que jo pensava sense pretendre que això fos res segur, que sols eren els meus dubtes. Però no sé per quina raó l’afegit de “una visió” va desaparèixer de la propaganda de l’acte. Que quedi clar que no pretenc que el que jo penso del tema sigui el què ha de ser. Crec que el dubte és una virtut democràtica i que el debat enriqueix la societat. No podem anar pontificant  i jo menys, ja que no tinc cap títol ni autoritat per a fer-ho.

L’experiència va ser novadora per a mi, sempre havia fer xerrades presencials i ara parlava a una pantalla encara que veia les cares dels que em seguien i desprès vaig poder contestar també a distància les seves preguntes i qüestions. Sí, ja he fet altres actes (aquests dies del confinament) per teleconferència però no és el mateix que una reunió administrativa o política que quan ets el protagonista de la sessió.

El fet que quedés enregistrada la sessió també em va semblar interessant ja que poden aprofitar-se del que es va dir moltes altres persones si els organitzadors la pengen a la xarxa. S’està estenent aquest sistema, cada dia m’arriben propostes per seguir amb aquest format. No sé quina audiència tenen, encara no he tingut temps de ficar-me en cap d’elles i veure-ho, però és inevitable que el sistema es generalitzi, l’estalvi de moltes coses capgirarà el que fins ara es venia fent i com es feia.

Té avantatges i inconvenients, ja els vaig dir i ahir els vaig poder comprovar en la meva pròpia pell. Un cop tancat l’ordinador, del meu despatx a la taula on m’esperava el sopar a punt. No vaig poder compartir realment, sols virtualment, la companyia dels companys i amics vilassarencs (de mar, del barri mariner).

Vaig preparar un power point que em va servir de recolzament per anar desenvolupant la xerrada. El poso aquí sota.

13 de juny.