El dret a decidir.

"Me asombra la facilidad y simplicidad con la que algunos comparan esta situación con el de un divorcio matrimonial."

(Odón Elorza)

 

Ja fa temps, pel gener del 2010, em varen convidar a debatre en públic amb el polític del PNV, Iñaki Anasagasti, sobre el “dret a decidir”. Val a dir que, malgrat l’intenció dels organitzadors de l’acte, no hi va haver debat entre nosaltres. Conduits pel periodista calellenc Saul Gordillo, cadascú es va limitar a exposar les seves posicions i desprès sotmetre’s a les preguntes del públic assistent que era prou nombrós. Crec que l'entrada que vaig fer al blog que feia servir llavors amb els seus comentaris és prou expressiva de com va anar.

 

He tornar a llegir el que vaig dir aquell dia. Té ara plena actualitat, sembla que ho hagués intuït. Tampoc calia ser cap “lince” per veure com podien acabar les coses tal com anaven. Bé, ja estem a l’escenari hipotètic que llavors vaig dibuixar, ara cal perllongar la reflexió des d’allà on la vaig deixar. Però ja no és la meva feina, i possiblement ... tampoc del meu interès (Wait and see).

 

En tot cas, no serà dolent penjar a la xarxa el contingut de la meva intervenció ja que llavors ningú, ni els meus, la va voler recollir.

Debat s/ el Dret a decidir. Calella, 21 de gener de 2010.

 

En Xavi Ponsdomènec, en nom de la Plataforma Calella decideix, em va convidar a participar en aquest acte. He de reconèixer que m’ho vaig pensar. Crec que els que em coneixen saben perfectament les meves opinions sobre el tema que ens ocupa ja que són públiques i notòries. Sempre he manifestat que no sóc nacionalista i suposo que comprensiblement molts fins hi tot em deuen considerar antinacionalista. Sobre aquests temes he escrit força al meu blog i en concret sobre les consultes sobiranistes vaig publicar un article a “El Punt” amb motiu de la consulta d’Arenys de Munt.

 

Malgrat tot això, per cortesia respecte als organitzadors que varen creure convenient convidar-me a ser aquest vespre aquí, com també per normalitat democràtica de poder expressar els meus punts de vista i escoltar els dels adversaris, em fico en un esbarzer del que espero no sortir-ne gaire esgarrinxat.

 

Sí que una cosa vull deixar ben clara de bell antuvi. No pertanyo a la Direcció del PSC, del meu Partit, sols sóc un càrrec institucional, Diputat a Corts per la circumscripció de Barcelona. Per tant no vinc aquí a parlar oficialment com a PSC. Dubto que m’haguessin autoritzar per a fer-ho (no els ho vaig preguntar), malgrat que evidentment defensaré les que crec són les posicions del meu Partit. Ho dic, perquè també és força conegut , fins i tot reconegut pels meus propis companys, que sóc bastant heterodox i que de forma encertada o no expresso les meves particulars opinions.

 

Sobre el dret a decidir. En una societat democràtica qualsevol posició, totes les posicions, són acceptables, no cal que m’hi estengui en el concepte i en els límits del seu exercici, crec que són temes de poca discussió. Per tant, si hi ha a Catalunya, o en d’altres indrets, qui pensi que el marc polític en què s’ha de moure no és el que li agrada més i vol canviar-lo té tot el dret i legitimitat per intentar canviar-lo i fer les propostes adients per a aconseguir-ho. Suposo que lo del límits està ben clar i no cal estendre-s’hi més.

 

En aquest marc, el que hi hagin ciudatans/es que es plantegin demanar opinions, sobre el tema de la independència, o sobre qualsevol altre assumpte, dels seus conciutadans/es és perfectament normal. De fet totes les opcions polítiques fan, fem, propaganda de les respectives posicions i procuren que siguin el més esteses possibles per tal que es tradueixin, pels procediments establerts, en possibilitats de ser aplicades i exercides. També, és habitual que els mitjans de comunicació i tota mena d’entitats i associacions demanin el parer, dels que el voguin donar, en els temes més inversemblants que els semblin convenients.

 

Per tant, consultes populars n’hi ha habitualment sobre tota mena de temes. Ara, el que ens convoca a parlar avui són les consultes populars sobre el dret a decidir que traduït vol dir demanar l’opinió, a qui vulgui donar-la, de si volem ser independents com a col·lectivitat de l’organització administrativa i política estatal en la que fins ara estem.

 

Tampoc no hi ha res a dir d’aquesta pretensió de consulta. És un exercici que és pot fer i del que no cal extreure’n més significat que el que té. És una consulta privada organitzada per particulars amb els procediments que creuen convenients i que no té més transcendència pública, és a dir jurídica i imperativa. Això vol dir que no té transcendència política? Clar que la té. Com tota acció política, posa de manifest l’actuació d’unes determinades línies de pensament que en democràcia són, com ja he deixat clar, perfectament legítimes, que pretenen fer-se escoltar i estendre’s, però que no té resultats imperatius per la comunitat.

 

*********************************

 

Bé, arribats aquí jo ja podria acabar i concloure la meva intervenció. No tinc cap intenció de perllongar-la cap a manifestar el que jo penso particularment sobre el contingut de la consulta. Si mai hi ha debat públic, no en el sentit de fet en públic, sinó en una convocatòria pública amb els requisits generalment acceptats en les societats democràtiques d’aquesta mena de convocatòries, ja ho faré.

 

En tot cas vull portar el debat d’aquest vespre cap a la possibilitat o impossibilitat en una societat democràtica de fer legalment la pregunta que es demana ens les consultes privades que estan sobre la taula a casa nostra.

 

Els ciutadans/es podem manifestar la nostra opinió cada vegada que se’ns la demana públicament a traves de les opcions que se’n ofereixen. Hi ha eleccions locals, autonòmiques, generals, europees, a les que es presenten formacions polítiques que fan les seves ofertes electorals que desprès es tradueixen en governs i alternatives de governs.

 

Hi ha, avui i aquí, propostes polítiques que proposen la independència de Catalunya? Ben cert que sí. És ben palès que hi són i cada dia en parlen pels mitjans, convoquen actes, fins i tot participen o han participat de Governs, i/o han contribuït a la governabilitat de tots els nivells de l’administració pública de la comunitat més propera o més llunyana.

 

Aquestes opcions polítiques fins al dia d’avui són majoritàries? Sembla que no. Que ho poden ser? Doncs mira, tots lluitem per fer-nos l’espai polític per les nostres idees el més ample possible. Ja ho veurem en el futur.

 

Bé, situem-nos en un hipotètic futur en que aquestes opcions polítiques siguin majoritàries a l’espai català. Suposo que és ociós plantejar aquesta possibilitat en l’espai espanyol, no? La majoria dels ciutadans/ es d’aquest espai ja ho són d’independents, bé, del que s’entén per aquest concepte. Què passaria llavors?: Que caldria articular la forma de fer efectiva aquesta proposta.

 

Cal dir prèviament, ja que he donat per suposada molt ràpidament aquesta possibilitat, que el procés per arribar a aquesta majoria hauria de fer-se a través dels procediments i les conteses electorals públiques convenients i confrontar aquesta pretensió amb les altres pretensions que existeixen i coexisteixen en aquests moment a Catalunya. El Sr. Joan Puigcercós, per exemple, ha manifestat darrerament que sols acceptarà que la seva formació estigui en un Govern que defensi el dret a decidir, és a dir, si no entenc malament, que sigui un Govern que plantegi a la ciutadania una consulta sobre el fet. Bé, posició legítima que crec que dóna automàticament per suposat que no repetirà amb l’actual Govern del que forma part ja que no crec pas que el meu partit, el PSC, estigui pel tema. De fet, nosaltres diem que estem amb l’Estatut que tenim des del 2006 i punt. Crec que tots som coherents i d’aquesta coherència se’n deriven les possibilitats que se’n deriven.

 

Però, també és evident, que en una tessitura semblant no és aquesta, l’actual del tripartit, la única possibilitat existent. N’hi poden haver d’altres. I pot ser que es donin, oi? Bé, situem-nos-hi, malgrat que els que no hi estem d’acord no ho posarem pas fàcil. Lluitarem per les nostres posicions. Normal, oi? Com tothom.

 

Quin és el marc? El Parlament de Catalunya és una institució derivada de l’Estatut que a la seva vegada és un derivat de la Constitució espanyola que és la font de la seva legalitat i legitimitat. Caldrà parlar de com es supera aquest escull. I aquí es planteja el problema fonamental. És evident que estaríem parlant de capgirar-la – la Constitució - ja que no s’escapa a ningú que amb aquest marc no es podria fer res. Crec que l’exemple més proper que tenim, i més evident i semblant, es va donar amb el anomenat Pla Ibarretxe. El lendakari es va presentar amb un mandat davant les Corts espanyoles a explicar que volia una relació diferent de l’existent entre el País Basc i Espanya. El Congrés dels Diputats li va dir que no,... i se’n va anar. I llavors, què? De moment, res.

 

Així, no és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem? Anem a la Història. Com hi ha canvis? Com es produeixen els canvis? (I quan? Però aquesta és una altra història). Hi ha canvis quan els que detenen el poder per les causes que sigui, convenciment o impotència, renuncien a ell, o quan els que volen un poder diferent aconsegueixen conquerir-lo. No cal anar gaire lluny per veure-ho. La nostra història d’Espanya ens dóna bons exemples. L’adveniment de la Primera República i les seves formes diverses, unitària i federal. La Restauració monàrquica a cops de sabre. La Segona República sorgida d’unes eleccions municipals, amb l’abdicació de Alfons XIII. El franquisme, la Dictadura franquista, sobre un milió de morts. La Transició, amb l’harakiri dels procuradors franquistes el 1976 i l’audàcia d’en Suárez. I aquí estem, amb la Constitució del 78 a coll.

 

Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això. No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via. Els tinc ben a tocar. No seré jo, perquè no hi estic interessat, el que digui o esbrini quins són els camins de sortida que caldria cercar. Els que volen els canvis són els que s’han d’espavilar.

 

Clar, no ens deixen! Evident! Perquè ells (els d’allà) també tenen les seves opcions que són tant legítimes, per democràtiques, com les d’aquells (d’aquí) que els hi volen arrabassar. De la mateixa forma que aquí, a Catalunya, hi ha qui pensa en ser independents hi ha molta gent allà, a les Espanyes, que no volen, no creuen, o no els preocupen aquests sentiments que es tradueixen en opcions polítiques, i defensen lògicament les seves d’opcions.

 

Bé, no cal que parlem gaire de marcs administratius i polítics més enllà dels espanyols que tampoc estan per la tasca que se’ls pot proposar. Però no cal escarrassar-s’hi massa per aquest cantó. Continua sent tant llunyà això d’Europa ..., tant mateix ja estem amb la mateixa moneda amb catorze estats més (U.E.M.), i els que s’hi afegiran.

 

Aquesta és la meva reflexió d’aquest vespre. Aquí la deixo.

 

Gràcies per la seva atenció.

 

 

3 d'octubre.