Douvaine-1*

 *Agraeixo a Claude Meyrier el seu ajut i informació per fixar concretament les impressions i records que jo tenia.

En Joan Duran Godàs (1), el del Molí, travessa la frontera en la retirada a començaments de l’any 1939. No sé quines foren les seves vicissituds durant el temps de la guerra. Suposo que és la mateixa persona que consta en el primer Comitè antifeixista que es constitueix a Cabrils el juliol del 36 quan la revolució contra l’aixecament dels militars comandats per Franco (2). Allà consta com a representant de la CNT. Vés a saber -en un poblet d’uns 800 habitants, bàsicament pagès encara- què representava ser del sindicat anarquista, de quina corrent, si n’era d’alguna i de quin pensament més enllà de la consciencia de treballador i de compromès amb l’esperit del temps. 

Al passar la frontera deixa enrere la seva família, dona (Lola Coll Mas, 1904-1980), cosina germana del meu pare, un fill, en Joan (1929-2012), és a dir un nen de 10 anys, i una filla, l’Amàlia (1933), una nena de 6 anys. Com tants, va confinat al camp d’Argelès, a la platja. L’alternativa que els ofereixen als internats és o tornar a Espanya o anar a treballar forçosos al que els manin. Ell s’apunta, de grat o per força, a treballar. A finals de l’estiu és temps de “vendanges”, el sud de França està ple de vinyes i cal mà d’obra. Té la sort de trobar-se amb el seu germà Pepet (3) que venia d’un altre camp, probablement del de Sant Cyprien.

Les brigades de treball el porten a treballar a la línia Maginot que els francesos construeixen per aturar una possible invasió alemanya i que a l'hora de la veritat no servirà de res. Retirats cap al sud la brigada es reagrupa i estatja al castell d’Annecy. És enviat a treballar a tasques d’interès comú (treballs públics) a pobles de la Haute Savoie, mentre que d’altres espanyols s’apunten al maquis, a la resistència francesa contra l’ocupació, també de grat o per força. Quan s’acaba la guerra europea com que s’ha fet apreciar com a treballador li proposen quedar-se a Douvaine per treballar al camp ja que hi ha una manca gran de mà d’obra.

Va a treballar a una granja com a pagès a canvi d’alimentació, habitatge i alguns diners de butxaca per vestir-se i poca cosa més. Al 1947, la seva mestressa contenta de la seva feina li demana que pot fer per ajudar-lo i ell li respon que si el pot ajudar financerament per poder reagrupar a la seva família allà. Ella es ven dues vaques per a fer-ho i aquí comença una altra història: ¿Com en plena postguerra europea i de la postguerra civil espanyola un pobre exiliat republicà aconsegueix portar a la seva família a Douvaine? Torna a entrar en acció, i en l’acció, el seu germà, en Pepet. Aquest es posa en contacte amb una cabrilenca, la Maria Matilde Coll, no sé si amb algun parentiu proper o llunyà amb ells, que té contactes i suposo que recursos (tinc altres anotacions sobre ella relatives a la branca Abril del meu arbre). Aquesta senyora passa temporades a Ginebra, no és la primera cabrilenca relacionada amb la família que em trobo en aquestes dates a Suïssa, i aconsegueix bitllets d’avió Barcelona – Ginebra per la Lola i els seus fills. Cal imaginar-se el viatge pels temps i la condició dels passatgers! Arriben a Douvaine el 12 d’agost de 1947, més de vuit anys desprès de la separació que vés a saber com els han hagut de passar. En Joan ja té 18 anys, tot un home, l’Amàlia en té 14. El noi es quedarà a la granja a treballar amb el seu pare, la noia anirà de minyona a casa la senyora Matilde a Ginebra esdevenint doncs una frontalière.

La mestressa de la granja, madame Marie Bosset, mort el 1955, i en Joan Duran compra la propietat als seu nebots que són els hereus. ¡S’embarca fins el coll! Li costa més de 15 anys de collites de blat que produeixen les terres, però és molt treballador i aprofita el que li surt, de paleta, que és el seu ofici, recull les escombraries del poble, condueix el carro dels morts, ... i parla el francès que pot per fer-se entendre i fer-se un lloc a la comunitat a la que s’integra plenament, tant és així que la seva filla, que és bonica encara avui, es casa amb un noi del poble que té una empresa de serveis de lampisteria a Thonon, en Joseph (Jo) Meyrier, amb el que tindrà un noi, en Claude, i una noia, la Christine.

La fotografia és meva, de l’any 1964, quan la germana de la Lola, la Mercè, el seu marit i el seu nét fan una visita a Douvaine. Davant la casa, dalt del tractor, els acompanya la dona del noi amb una de les seves filles.

Però en Joan Duran no perdrà mai els seus orígens i casa seva és un punt de trobada i acollida d’altres espanyols de la diàspora republicana i de l’emigració dels anys 60. El mallorquí Sebastià Terrassa, un “ancien membre” dels temps difícils –militar republicà-, viu a casa seva, a prop hi té en Miquel Villà (de cal Pato), amic seu de Cabrils. Quan el “rei negre”, en Jaume Lleonart (4), bon amic de Mataró de la colla de la meva mare i del meu padrí, emigra a Suïssa a fer del seu ofici, manyà, s’estableix a Ginebra amb la seva família i es posa, o el posem, en contacte amb Douvaine. En les meves estades allà vaig conèixer uns quants “gallegos” que treballaven de paletes i l’ajudaven en les feines del camp per fer-se un complement, generalment alimentari. Però això és una altra història que hauré d’explicar més endavant en un altre moment.

També de l’any 1964. Els mateixos de la fotografia anterior més una colla de “gallegos”, en Joan Duran i jo tots endiumenjats. 

L’any 1955, fa 16 anys que s’ha acabat la guerra i en Jaume Mas, el meu avi i el seu fill Segimon, el meu pare, se’n van a Douvaine a veure la família exiliada i perduda. L’avi Jaumet és oncle de la Lola, la dona d’en Joan Duran. Hi van amb moto, una OSSA de les grises, 125c.c., (nari-nant) anar-hi anant, uns 800 Km., llavors no hi havia autopistes. L’avi ja té 71 anys i va de paquet, és per l’agost, dormen al ras en un prat al costat de la carretera, deurien arribar baldats. No es veien des del 39 i les primeres paraules que es varen dir, segons sempre van explicar, foren: “Recoi, Joan, que t’has fet vell!”, a lo que en Joan li replicà: “Que no t’has mirat tu al mirall?”, i es posaren a recollir garbes de blat.

En la fotografia, el meu pare al mig entre en Joan, amb boina, i la Lola que té al costat el seu fill Joan, el noi, amb la seva dona francesa, Jannine, mentre que al costat d’en Joan hi ha l’Amàlia, la seva filla i l’avi Jaumet. Suposo que el que tirà la fotografia era en Jo (Joseph Meyrier) el marit de l’Amàlia.

 És el retrobament desprès dels anys durs i difícils. Estem en els anys que els europeus anomenen els “30 gloriosos”, fins al 1975, a Espanya són els anys del “desarrollo”. Tot anirà cap amunt: pau, creixement econòmic i assentament social, superació de les penúries i els maldecaps, construcció europea. A partir d’aquí es reprenen les relacions, uns cap avall, als orígens, altres cap a munt, a la novetat d’Europa. Vam ser uns quants els que hi vam fer, ara en diríem “stages”, estades estiuenques a Douvaine, del cantó Mas, del cantó Coll i del cantó Duran. Caldrà explicar-ho en un altre moment. Amb en Francesc (Kiko) Carcolé Bargalló, dissortadament traspassat prematurament, n’havíem parlat molt d’aquesta relació, era un dels nostres punts en comú.

La Lola Coll Mas mort el 1980 i descansa al cementiri de la terra que va acollir a la seva família desprès del trauma de les guerres i les postguerres espanyoles i europees. En Joan Duran i el seu fill van tornar a Cabrils de visita moltes vegades. El noi també es va casar amb una francesa, Jennine, va tenir dues filles, la Martine i la Josiane (a veure si aconsegueixo informació sobre elles que em manca) i es va divorciar més tard. Deixà de fer de pagès i entrà a treballar de lampista, aprenent l’ofici de gran, amb el seu cunyat. Recordo que en una de les seves vingudes em va portar a l’Ajuntament de visita a una delegació d’una entitat esportiva de la localitat amb la que estava vinculat d’alguna manera. Era molt aficionat al futbol. Va morir el 2012 i també reposa allà.

En Joan Duran Godàs, desprès de l’atzarosa vida que va passar com tota la seva generació, guerra, penúries, trasbals, treball, va morir a Douvaine al 1996, tenia doncs, 94 anys!, tota una vida. Com la de molts del seu temps, temps complicats a ulls d’ara, però tota una vida.

(1) En Joan Duran Godàs era fill d’en Joan Duran Coll que es va casar amb l’Amàlia Godàs Tolrà (d’aquí, suposo, vindrà el nom que s’imposarà a la seva filla). En Duran Coll va morir a l’any 1957 als 76 anys. El fet que aquest decés el reculli en Ramon Salicrú en el seu treball “Mataró: persones i famílies” fa pensar que deuria morir a Mataró on hi vivia el seu altre fill Josep (Pepet) que al seu torn estava casat amb la Josefa (Pepeta) Mas i que foren pares de la Montserrat.

(2). “Cabrils. 175 anys d’història”, Jaume Tolrà i Ferrer. La Comarcal ed. Argentona, 1998. Pag. 76.

(3) A casa, en Josep Duran Godàs sempre serà conegut com en “Pepet del Porronet” ja que va tornar a Espanya no sé com, quan, ni en quines condicions i va muntar un petit bar al carrer de Lepant, a Mataró, davant de la clínica de l’Aliança Mataronina que portava el nom de “bar Correos” amb un curiós rètol en forma de porró que s’encenia i s’apagava que per l’època cridava força l’atenció per la seva novetat. Amb la seva família van ser molt bons amics dels meus pares. Recordo que sortiren d’excursions moltes vegades, ja que tancava l’establiment els diumenges ja que deuria treballar preferentment pels treballadors i usuaris de la clínica i  per l’oficina principal de Correus que es va instal·lar al costat.

(4)

Amb la família Lleonart, en Jaume, la Ción i els seus fills, els meus pares i la meva àvia Anita en una de les visites que ens feien als estius quan retornaven uns dies de vacances.

31 d'agost.

Reprenent la construcció de l’arbre.

Desprès d’un temps d’inactivitat en el tema genealògic, però amb emotius contactes personals o telefònics de familiars perduts en el temps i l’espai, cal reprendre el fil i la feina.

Tots hem tingut 32 quadravis (impossibles de conèixer), 16 rebesavis (que tampoc), 8 besavis (potser que algú n’arribés a conèixer algun però difícilment el recordi), 4 avis (aquí ja és més fàcil, però pot haver-hi de tot), i els dos pares (encara que els que van patir la guerra tenen buits).

En Segimon Mas Bergay*(1840-1909), un dels meus besavis, va tenir 3 fills: Maria, 1878-1953; Dolors (Dolores), 1881-1957; i Jaume (Jaumet), 1884-1971. Dos d’ells es van casar, la Maria i en Jaumet, i van tenir descendència. La Dolores es va quedar soltera vivint fins a la seva mort a la llar de l’avi Jaumet. La descendència foren 5 néts, quatre noies i un noi: Francisca (?), Lola,1904-1980, Mercè, 1911-1997, Segimon, 1910-1977, i Núria, 1915-2002.

Tots els néts es van casar (alguns van enviudar i es van tornar a casar) i tenir descendència: en van sortir 9 besnéts, dels quals ja n’hi ha tres traspassats: Maria Roura Coll,1922-2012, Joan Duran Coll,1929-2012, i M. Dolors Brossa Coll,1933-1996. Els besnéts tots tingueren descendència, llevat de la Maria Roura Coll que casada amb Fernando (sic) Comas Rocafagera, 1919-2001, no van tenir fills. En van sortir 15 renéts que ja són ben crescuts a data d’avui, alguns són dels anys 50 del segle passat, que al seu torn casats (a excepció d’una d’elles) ja tenen pel que he conegut fins ara (dada, doncs, provisional) 21 rebesnéts, amb algun que altre sobrevingut que evidentment no pot portar el cognom i algun altre que pel que sé està en camí.

De tots aquests 21  n’hi ha molts pocs que conservin el Mas entre els seus cognoms i tant sols un, en Joan Mas Guri, pot fer l’arbre de la nissaga fins més enllà de començaments del segle XVIII tal com el fan els entesos que sols tenen en compte per fer-los les línies paternes.

Qüestions del patriarcat en dirien ara.

Queden uns quant buits i interrogants per anar omplint i molt concretament d’alguns branquillons d’aquesta branca. Paciència, perseverança i treball. Arribaré fins on pugui. Tornaré a capbussar-me a l’altra branca paterna que és molt frondosa. Les dues maternes són curtes i ja les tinc força delimitades.

*Segons el que va publicar en Francesc Costa a “Història secreta de Manuel Mas”, Mataró-Escrit, juny 1991 (que de secreta no en té res, en tot cas desconeguda públicament) el besavi Segimon neix a Barcelona (l’únic de la meva nissaga que no és de Cabrils) ja que el seu pare, Jaume, no és l’hereu dels Mas de la Santa Creu, és fadristern, i se’n va a treballar a Barcelona (és el temps de la primera Revolució industrial a casa nostra). La seva dona, Francesca Magriñà Pallès, lògicament besàvia meva, també és de Barcelona encara que deuen retornar a Cabrils ja que els seus fills neixen aquí i hi foren enterrats tal com consta al registre del nínxol de la família.

24 d'agost.

Cròniques d'estiu-7: Proposta d’ordenança municipal.

Davant la proliferació de ciutadans i ciutadanes que es desplacen per la via pública amb elements mòbils circulant sense atendre’s a cap norma de comportament regulat cal –en benefici dels vianants, especialment dels més febles com són els vells i els infants, i d’altres conciutadans motoritzats- establir una mínima normativa que reguli aquest comportament.

És per aquesta raó que s’estableix la present ordenança municipal que es basa en les normes dictades pel sentit comú i la necessària convivència cívica.

Art.1. La circulació de tot element que serveixi per desplaçar-se per la ciutat per mitjà de rodes, tan li fa de la mida i nombre que siguin, es regirà pel Codi de Circulació observant fidelment el seu contingut.

Art.2. Els usuaris de qualsevol element de circulació establert en l’article anterior hauran de proveir-se de l’assegurança pertinent que els permeti tenir coberta la seva responsabilitat davant qualsevol accident que els afecti o que pugui ocasionar danys a terceres persones o a coses.

Art. 3. L’incompliment de qualsevol dels continguts dels articles anteriors denunciats per agent públic amb capacitat per a fer-ho comportarà la requisa immediata de l’element de mobilitat que l’usuari estigui utilitzant per fer-lo, en sigui o no el seu propietari, element que serà traslladat pel seu dipòsit i custòdia al Dipòsit Municipal de vehicles.

Art.4. Els propietaris –degudament identificats- dels elements requisats, desprès de 48 hores de que s’hagi procedir a la seva requisa, podran recuperar-los tot procedint a la signatura d’un document on manifestin que havent incomplert les disposicions establertes en la present ordenança d’ara en endavant seran més curosos en el seu comportament cívic i de respecte a les normes de la comunitat.

Art.5. La reiteració en el incompliment del contingut de la present ordenança comportarà la requisa definitiva del element de mobilitat que estigui utilitzant en el fet el ciutadà o ciutadana infractor.

Art.6. S’encarrega per delegació d’Alcaldia al Regidor encarregat de Via Pública la posta en marxa de la present ordenança i el desenvolupament d’aquells aspectes que siguin necessaris pel correcte funcionament de la mateixa dictant els decrets oportuns i corresponents.

 

No obstant, com sempre, qui sigui, amb el seu superior criteri, o no, decidirà.

 

A la ciutat de ______, a __ de _____ de 2020.

Podrem acabar amb la circulació de bicicletes per les zones de vianants i per les voreres? Aconseguirem que els patinets respectin els sentits establert en les direccions del trànsit? Els ciclistes respectarem les senyalitzacions semafòriques? Aquells que van sobre una roda aniran per la calçada? Empoderarem de veritat als ciutadans i ciutadanes?, o serà una mostra més de llibertinatge?

Bé, diu que els brams d’ase no pugen al cel. algú s'hi atreveix?

14 de juliol

Cròniques de l’estiu-6. La Ventafocs.

-Sr. Alcalde, la nova Interventora, que acaba de prendre possessió, ha reunit al personal del seu departament i els ha dit: “Sepan ustedes que en el Ayuntamiento el Interventor es Dios”.

-Ah, molt bé. Feu-li saber a la senyora Interventora que en aquest Ajuntament “el Alcalde es Mas”.

Les administracions públiques necessiten funcionaris competents, preparats, molt qualificats i compromesos. Les administracions públiques han d’estar dirigides per polítics decidits, decidits a perdre la cadira si les seves decisions no són encertades. Tant mateix la cadira no és pas gran cosa.

Els polítics han de plantejar i enfrontar els problemes i els reptes. Els funcionaris han de cercar-hi les solucions. Si els polítics proposen les solucions i els funcionaris hi posen problemes, malament.

Estic confós davant l’acord a que han arribar la FEMP i el Ministeri d’Hisenda sobre la forma d’utilitzar els romanents positius de tresoreria dels Ajuntaments, bé, d’aquells que en tenen. A banda i banda de la taula hi havia personatges bregats. El President de la FEMP, Abel Caballero, és un polític de llarg recorregut, va ser Ministre fa 35 anys. La Secretaria General de Finançament Autonòmic i Local, Inés Olóndriz de Moragas, és funcionaria de l’Ajuntament de Barcelona des de fa 30 anys amb una trajectòria d’alt càrrec a can Fivaller i a altres llocs. Els seus currículums són un bon punt de partida per fer una bona negociació. El resultat sembla haver deixat insatisfet a molta gent i per mi és força incomprensible, encara que això darrer no té gaire importància i és irrellevant. Ja fa 16 anys que sóc fora del món local i dels seus temes hisendístics que foren la meva especialitat i segurament no estic al dia amb algunes o moltes de les qüestions que conformen la seva realitat.

He intentat seguir el tema a través dels mitjans i m’ha tornat a entrar el vell neguit d’interessar-me’n encara que me’n podria ben estar. Hi ha algunes coses que m’agradaria exposar a risc d’equivocar-me donat el meu actual desconeixement d’alguns aspectes de la qüestió compensat el risc en la meva llarga, encara que antiga, experiència en el tema.

Anem a pams: Primer pam, el marc legal.

1.

Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales.

Artículo 165. Contenido de los presupuestos integrantes del presupuesto general.

1.       El presupuesto general atenderá al cumplimiento del principio de estabilidad en los términos previstos en la Ley 18/2001, General de Estabilidad Presupuestaria, y contendrá para cada uno de los presupuestos que en él se integren:

      4.  Cada uno de los presupuestos que se integran en el presupuesto general deberá       aprobarse sin déficit inicial.

Suposo que en algun lloc es deu haver corregit l’apartat 1 d’aquest article canviant la Llei 18/2001 per la més recent Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera, però el que em sembla destacable és el punt 4 d’aquest article que diu que els pressupostos municipals s’hauran d’aprovar sense dèficit inicial, és a dir, equilibrats. Aquesta disposició no era pas nova de quan la primera redacció Llei Reguladora de les Hisendes locals de l’actual democràcia, de 1988, abans d’aquest text refós. Venia d’abans, no ho sé, però potser de l’Estatut Municipal de Calvo Sotelo de l’any 1924.

2.

Constitució Espanyola de 1978:

Artículo 135.

1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros. Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

Aquest és el famós article que es va afegir cuita corrents i amb traïdoria estiuenca ara fa 9 anys, el 2011 i que jo vaig votar essent Diputat al Congrés, X Legislatura. Deixant al marge les circumstàncies d’aquell moment, el que diu respecte a les EE.LL. és que deuran presentar equilibri pressupostari, vaja el mateix que ja deia la Llei d’Hisendes Locals.

3.

Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera

CAPÍTULO III Estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera

Artículo 11. Instrumentación del principio de estabilidad presupuestaria

2. Ninguna Administración Pública podrá incurrir en déficit estructural, definido como déficit ajustado del ciclo, neto de medidas excepcionales y temporales. No obstante, en caso de reformas estructurales con efectos presupuestarios a largo plazo, de acuerdo con la normativa europea, podrá alcanzarse en el conjunto de Administraciones Públicas un déficit estructural del 0,4 por ciento del Producto Interior Bruto nacional expresado en términos nominales, o el establecido en la normativa europea cuando este fuera inferior.

3. Excepcionalmente, el Estado y las Comunidades Autónomas podrán incurrir en déficit estructural en caso de catástrofes naturales, recesión económica grave o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control de las Administraciones Públicas y perjudiquen considerablemente su situación financiera o su sostenibilidad económica o social, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados. Esta desviación temporal no puede poner en peligro la sostenibilidad fiscal a medio plazo. A los efectos anteriores la recesión económica grave se define de conformidad con lo dispuesto en la normativa europea. En cualquier caso, será necesario que se dé una tasa de crecimiento real anual negativa del Producto Interior Bruto, según las cuentas anuales de la contabilidad nacional. En estos casos deberá aprobarse un plan de reequilibrio que permita la corrección del déficit estructural teniendo en cuenta la circunstancia excepcional que originó el incumplimiento.

4. Las Corporaciones Locales deberán mantener una posición de equilibrio o superávit presupuestario.

És a dir, la famosa Llei d’estabilitat pressupostaria d’en Montoro diu que les Corporacions Locals han de mantenir l’equilibri o tenir superàvits.

Res de nou, doncs, llevat de la semàntica. La llei Reguladora d’Hisendes Locals diu que no han de tenir dèficits, la reforma de la Constitució diu que deuran presentar equilibri i la Llei d’Estabilitat diu que deuran, o podran, tenir superàvits. Els funcionaris que en el temps han anat redactant aquestes texts són uns asos, no uns ases, encara que com és conegut al Ministeri d’Hisenda, al carrer d’Alcalà, es pot anar pujant els pisos a cavall, reminiscències del XIX.

Anem a un altre tema, segon pam, els romanents de tresoreria:

El Remanente de tesorería refleja la situación de liquidez de la entidad al cierre del ejercicio, que se encuentra disponible para financiar gastos, resultando un indicador muy importante para valorar la solvencia financiera a corto plazo de la Entidad local. El Remanente de tesorería se obtiene como suma de los fondos líquidos más los derechos pendientes de cobro, deduciendo las obligaciones pendientes de pago y agregando las partidas pendientes de aplicación. En síntesis, es el indicador que presenta la situación financiera de la entidad si, a 31 de diciembre, tuviese que pagar todas sus deudas con sus recursos a corto plazo.

A diferencia del concepte de superàvit pressupostari que es refereix al resultat entre ingressos i despeses al final de cada exercici i per tant és un concepte estàtic, d’un moment, el concepte de romanent és un concepte dinàmic ja que incorpora arrossegant els seus components contínuament.

El tema d’haver agafat com a punt de partida de l’acord l’existència –bloquejada- de romanents positius que no tenen  tots els Ajuntaments i la seva possibilitat d’utilització no té present la situació en que s’estan movent totes les administracions públiques en aquest moment, la local també. Què passarà amb els pressupostos d’aquest any, aprovats per les CC.LL. a finals de l’any passat quan no s’albirava el que ens ha caigut al sobre? Doncs no cal ser cap mag per endevinar-ho. Les despeses es contrauran totes, i més (que s’haurà de buscar on s’encaixen o com es reconeixen) i els ingressos seran menors dels previstos, no sols els contrets i liquidats, sinó els realitzats (amb algun problema que altre de tresoreria). Conseqüència, aquest any malaventurat del 2020 serà una catàstrofe pressupostaria, es produiran dèficits. Bé, els que tinguin romanents positius de tresoreria, si no han trobar encara la fórmula d’utilitzar-los (que n’hi de fórmules ben legals per fer-ho i els bons funcionaris saben trobar-les) doncs els sortirà un romanent menor o de signe contrari, negatiu, amb tot el que normativament comporta i aquest, al meu parer, era el debat a fer: Com, amb les disposicions normatives vigents, la Llei d’Hisendes Locals i la Llei d’estabilitat pressupostaria, bàsicament, s’afrontarà la situació? Situació que segurament no és flor (o cardo) d’un dia, sinó que té tota la pinta de perllongar-se alguns exercicis més.

Encara que deixats els romanents positius a una altra administració, comptablement es perden? Suposo que sí. No resultarà pas que sols estem fent malabarismes comptables? Si aquest fos el cas, no és una frivolitat més envers al món local?

I ara anem al tercer pam: La Ventafocs.

Quaranta anys desprès, 41, de les primeres eleccions municipals democràtiques, les Corporacions locals continuen sent la Ventafocs de l’Administració pública a Espanya. El seu pes dins del total de la despesa pública poc ha canviat en aquest temps. Com deia als anys 80 un conegut, reconegut i “catxondo” alcalde d’una important capital de província els Ajuntaments son “mitad marujas, mitad sargento de semana” (amb una expressió avui potser incorrecta). De l’acord entre la FEMP i el MH hi ha coses positives perquè no hi havia per on passar, hagués estat un escàndol majúscul:

Séptimo.- Debido a la grave situación provocada por la pandemia, excepcionalmente no se exigirá el cumplimento de la regla de gasto para el Subsector de Entidades Locales durante el ejercicio 2020.

Octavo.- Se autorizará a las EELL a utilizar su superávit o remanente de tesorería para gastos generales, si fuese superior, a 31 de diciembre  de 2019 para financiar gastos en 2020 siempre que cumplan con el equilibrio presupuestario al cierre de este ejercicio.

O també, aquest:

Quinto.- Con cargo a los Presupuestos Generales del Estado, se dotará un Fondo extraordinario de 275 M€ para compensar el déficit extraordinario de los servicios de transporte de competencia municipal producido durante el periodo de estado de alarma, así como el que se produzca hasta final del presente año 2020 por reducción de los ingresos por tarifa y costes extraordinarios que se hayan producido por la crisis del COVID-19, calculados y verificados por el Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana (275 M€). Con cargo a aquellos mismos recursos, se podrá ampliar el Fondo citado hasta 400 M€, siempre que se justifique y acredite la insuficiencia de la dotación inicial para solventar los efectos derivados de dicha crisis.

Però el segon punt és inacceptable

Segundo.- Una vez conocidas las entidades participantes y el volumen total de fondos comprometidos, la Administración General del Estado realizará un ingreso no financiero para las EELL participantes, por un importe que se determinará con arreglo a un criterio proporcional en función de los recursos comprometidos por cada entidad. Este importe supondrá para cada entidad local, como mínimo, el 35% de los fondos aportados al préstamo a la AGE, y se incrementará hasta totalizar un importe de 5.000 M€ entre todas las entidades participantes, siempre que los compromisos de puesta a disposición de fondos hayan alcanzado dicha cantidad.

Com sempre, condicions. Si m’entregues en préstec els teus romanents jo et donaré..., en el temps que jo vulgui  i pel que jo et digui (que no és que estigui malament però remarca una subordinació que no hi hauria de ser). No pot ser, les CC.LL. han de deixar de ser la Ventafocs. En una bona negociació europea s’ha donat la possibilitat d’ingressos extraordinaris als components de la Unió. Seran tots per l’AGE i les CC.AA.? N’hi haurà per les CC.LL.? Sembla que això es vol arreglar amb el punt 13:

Decimotercero.- Una vez concretadas las condiciones del Fondo de Recuperación aprobado recientemente en el seno de la Unión Europea, se estudiará la forma para garantizar que las EELL puedan participar como beneficiarias de los fondos recibidos.

És l’etern problema de la consideració del món municipal que degut a la seva tradicional feblesa (un sindicat d'esquirols) no aconsegueix fer entendre a l’Estat, sí, el que és l’Estat, tot el conjunt del que és l’Estat i l’opinió publica i publicada, del seu paper i del protagonisme, menor però crucial, que li correspon.

Ara, en aquesta manca de consideració que hi ha contribuït tothom (El “govern” de la Generalitat de Catalunya  que calli, si-us-plau), molts s’estripen les vestimentes com fariseus que són en lloc d’aportar propostes assenyades aprofitant el que es pugui aprofitar i no contribuint encara més al desprestigi de l’acció política pública. Però ja ho van dir en la crisi del 2010, cal fer caure al Govern progressista que ja ho arreglarem nosaltres desprès quan hi tornem a ser-hi. I ja en sabem el resultat.

14 d’agost. Demà el “Ferragosto”.

Cròniques d’estiu-5. La fi del esbarjo multitudinari?

Segons el Fabra: Esbargir-se: Lliurar-se a entreteniments, esports, etc., que descansin, distreguin, etc., del treball, preocupacions, etc.

Miami, Paris, Madrid, Barcelona, ..., els mitjans ens il·lustren de l’ensorrada del turisme. Hotels tancats o amb ocupacions molt baixes, restaurants que ni pensen en obrir i els que ho fan tenen els cambrers mà sobre mà, botigues que no aixequen la persiana o sense clients, ... Atenció, comencen a baixar els preus dels lloguers a les ciutats turístiques! Sembla que la gentrificació està de retirada, al menys per ara.

En Jordi Savall fa un concert al festival de Torroella de Montgrí que pel que diuen les cròniques va ser excels, amb un públic de no més de 250 persones degudament separades. Podríem qualificar-lo de inaudit, in-audit.

El futbol i altres esports han d’acabar com sigui la temporada 2019-2020 que ja fa dos mesos que s’hauria d’haver clos però els interessos econòmics manen. No sé pas si els resultats seran normals, com no sé si ho seran els de la pretesa temporada que ve que començarà tot seguit sense pretemporada ni tornejos d’estiu, ni gires promocionals. Haurà de ser sense públic o amb el que permeti la distància social. Hem conegut que l’equip de Bossòst juga a una divisió menor de la Lliga francesa.

Els espectacles culturals i artístics viuen una època de petit format, o d’espectadors de petit format, amb les sales forçosament mig buides. Totes les festes majors a fer punyetes!

És curiós, l’individualisme de les societats més riques desenvolupat a partir de la revolució neoliberal dels anys 80 del segle passat s’ha donat en forma de gregarisme i això ha portat a fer-se de forma massificada. Ramats de gent mirant la Gioconda al Louvre a Paris, caminant per la Piazza de San Marco a Venècia, omplint la Plaza Mayor de Madrid o fent el recorregut que va de la casa Batlló al monument a Colom al capdavall de les Rambles a Barcelona.

I de cop un petit virus ho ha esbotzat tot. Els francesos diuen que Espanya ho porta pitjor que ningú. Potser sí, però s’hi veu l’interès inconfessable de que la gent es quedi dins les pròpies fronteres nacionals. Si volen viatjar, facin-t ’ho a casa. Ja, però pels alemanys la costa del mar Bàltic no té res a veure amb les platges i les nits de Mallorca. El turisme, l’oci tal com el veníem fent darrerament s’ensorra com una construcció de les criatures a la riba d’un mar tranquil.

Consideracions a fer: A costa de què hem aconseguit aquesta massificació? Del medi ambient i de l’explotació laboral.  Qui patirà més l’ensulsida són els treballadors pobres, les Kellys dels hotels; el personal, generalment femení, que netejava vaixells de creuer quan arribaven a un port; els immigrants, potser il·legals, que renten plats lluny de les mirades dels clients a les cuines dels bars i restaurants; els joves que fan estrictament l’agost servint birres i copes de garrafa fins a la matinada; els equips de subcontractats discontinus que munten escenaris i envelats estiuencs; els guies professionals, o no, que ara no tenen a ningú per explicar un quadre al museu, una església a una ciutat patrimoni de la Humanitat, o un recorregut paisatgístics formidable.

Del medi ambient no cal parlar-ne gaire, tot ja és molt conegut.

Tots els sectors de l’oci i de l’esbarjo clamen la seva desesperació, fins i tot també els de les corrides de toros (i de les altres), els dels circs, la música de festa major, els captaires que recullen les engrunes cul per terra. Tindrem una tardor molt complicada.

Les empreses i els empresaris d’aquests sectors a patir, però aquests han de saber allò del “risc i ventura” i ara la ventura és la desventura. Descobrirem quants tenen empreses i quants tenen “negocis”. A rossegar els ossos desprès de molt temps menjant els talls.

Per cert, on estan varats els vaixells de creuer que ara no es mouen? Quant val la seva immobilització? Quines conseqüències financeres tindrà i quina repercussió en el món bancari? Més aprovisionaments?

https://www.technologyreview.es/s/12034/aceptemoslo-el-estilo-de-vida-que-conociamos-no-va-volver-nunca

12 d’agost. Dies de Perseids (les llàgrimes de Sant Llorenç).

Cròniques d’estiu-4. Can Gat Vell.

 

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,

ella canta a les nits de lluna plena.

 

 

Aquest any s’han cancel·lat totes les propostes de viatges previstes. Per l’abril una escapada a  Bordeus, pel maig a Tenerife d’Imserso, a l’estiu ja veuríem, per la tardor a Bulgària, ja teníem fins i tot els bitllets d’avió i contractada l’estada. Tot se’n ha anat en orris.

Pel maig vam començar a buscar un lloc on recloure’ns. L’opció de les cases rurals ja apuntava a l’alça. Calia trobar un lloc confortable per tota la família, preferentment amb piscina i que tingués algunes opcions interessants complementàries. Vam acabar a l’Empordà, a Llampaies, sobre la carretera que de la sortida de l’AP-7 porta a l’Escala, a can Gat Vell.

La contrada ens era coneguda, quan els fills eren petits hi vam ser alguns anys, vam tornar-hi quan els néts. Les platges d’Empúries, els gelats al nucli antic de l’Escala, la passejada per Riells, el trenet que als petits –i als grans- els encanta, l’oferta gastronòmica variada però que sempre hi cau alguna paella d’arròs, els amics que hi tenen casa i ens conviden, algun vell company dels temps municipals encara en actiu, les possibilitats d’anar a passejar fins a Torruella de Montgrí, Roses, Pals, Figueres, les ruïnes d’Empúries, les sortides en bicicleta ja de muntanya o més de carretera. L’Empordà és anar a tir segur. 

Can Gat Vell té de tot. A la Pallissa, tres habitacions confortables a excepció de la de dalt que és calorosa (vam ensopegar alguns dies de forta calor i amb un ventilador al sostre n’hi hauria prou per resoldre el problema), un menjador cuina estar ampli per dinar-hi a recer de la calor i un pati recollit per sopar-hi a la fresca amb una barbacoa en la que vam fer una bona costellada. Crec que està més pensada per les altres estacions de l’any ja que la nevera queda petita pels possibles ocupants a l’estiu en que aquest electrodomèstic s’omple de begudes, fruites i verdures. Una llar de foc ben ample fa pensar en vesprades de tardor fent-hi torrades i couen alguna botifarra dolça que és típica de la regió acompanyada d’un vinet empordanès.

A fora, al conjunt, una piscina suficient per treure’s la calor de sobre, uns espais comuns ben cuidats, tant per estar a cobert i entretenir-se si el temps no acompanya, com a l’exterior per estar-s’hi, amb aparcament pels vehicles, un petit espai amb gespa per jugar-hi a pilota i amb un galliner amb dues gallines escadusseres per que els menuts vegin d’on surten els ous i que els pollastres no venen de la graella de l’ast. El gat vell corre avorrit per allà. El poblet de Llampaies, petit i recollit, sense cap brogit que trenqui la tranquil·litat i ben a prop, a un cop de cotxe, tots els serveis i proveïments. Va resultar una bona opció, recomanable i per pensar-hi per altres moments i circumstàncies. Podríem repetir encara que en els temps en que estem no se sap que s’esdevindrà.

Bicicleta de bon matí per carreteres secundàries que són continuats tobogans però amb alguns trossos ben fresquets. Espai dins la casa per tenir un racó per llegir fins i tot per treballar una miqueta. Sense problemes de convivència familiar més enllà dels derivats dels neguits de la mainada i de la calor que es solucionen de cap a la piscina quasi bé fins la posta de sol.

Malgrat que he estat advertit de la inconveniència de penjar fotografies personals a les xarxes no me’n puc estar de posar aquesta per acabar.

12 d'agost.

Cròniques de l’estiu -3. Aquests dies.

 

Aquests dies els eixelebrats es pensen que ja estan al cap del carrer. Omplen el ciberespai, els mitjans i l’espai públic de cridòria i de paraules altisonants. Creuen que tenen a tocar dels dits la revenja històrica que els ha caigut del cel. Alguns ressentits de velles derrotes pensen que els ha arribar l’hora de refer-se’n.

Els assenyats demanen prudència, calma i tranquil·litat, i miren més enllà dels fets extraordinaris que s’estan succeint, tot recordant enfrontaments civils passats que estan encara en la nostra memòria col·lectiva.

Hi ha massa frivolitat, massa ignorància, massa inconsciència, o massa consciència perversa. Es menysprea, s’oblida o es rebutja l’anàlisi calmat i documentat. Els debats tavernaris s’han estès gràcies a les possibilitats tecnològiques, els bocamolls ja no estan cara a cara davant uns gots de vi que potser els han pujat al cap. Ara són moltes vegades hooligans, lloros i cotorres o anònims personatges -que mai acabes de tenir la seguretat de si són reals- que apareixen en la solitud d’una pantalla gran o petita.

Els grans volen conservar el que han aconseguit al llarg de la seva vida temorosos de perdre-ho. Els joves volen conquerir les seves pròpies fites amb l’atreviment inconscient del que comença a caminar sense ni pensar que pot entrebancar-se i caure.

Fa més de vuitanta anys eren altres temps, el món era diferent, va haver-hi enfrontaments horribles. No ens han de servir de model de res. Hem de mirar al futur que ja és ben present. La seva construcció no és pot fer amb les estructures i debats del passat sinó per la seva superació. La Terra continuarà, nosaltres –la Humanitat- potser no.

7 de juliol.

Cròniques de l’estiu -2. Reconciliació a mitges.

Sempre havia estat al nostre costat però no li havíem donat gaire importància. Era una de tantes, encara que n’hi havia poques. En el fons era d’una altra cultura, bàrbara, no llatina. La seva presència era constant i creixent, al principi un xic barroera (1), però no hi havia preferència, enamorament. La seva acceptació anava per barris. No, no és pas que n’hi haguessin gaires que li fessin ombra i ens captivessin més, el paisatge no era gaire atractiu.

Amb el temps arribaren les estrangeres: franceses i holandeses primer, alemanyes també, desprès belgues i italianes. Mig per la novetat, mig pel seu cos i color diferent es feren un espai en el nostre paisatge, el seu gust potser era una mica diferent. Va haver-hi alguns enamoraments, tampoc res de l’altre món.

Ella reaccionà, va fer tota una demostració de presència que ens va impactar (2)(2bis). Calia reconèixer la seva posta al dia malgrat que ja no era cap joveneta, fins i tot va començar a sortir amb atrevits galants que la feien lluir a les festes. Recuperà la seva presència, es mostrà en diverses presentacions que la tornaren a col·locar a l’aparador.

Llavors vam descobrir el seu negre i tèrbol passat (3). Ens havia estafat a tots. Es va descobrir i va ser motiu de justa condemna i d’oprobi públic. La vam començar a mirar malament, allò no podia ser, era imperdonable. L’abandonarem. Al mateix temps sorgien com bolets noves presències que permetien oblidar-la i arraconar-la (4). Venien de tot arreu, fins i tot de l’altre costat del mar (5). També aquí ressorgiren velles presències i també descobrirem les virtuts d’algunes que sempre havien conviscut amb nosaltres i que s’havien renovat a fons (6). Quins colors, quins gustos, abillades per tot temps, a cada estació estaven a punt, encara que com totes lluïen molt més a l’estiu ben fresquetes, venia més de gust amistançar-s’hi.

El seu pecat era molt negre però ella es va resistir a desaparèixer. La seva presència era molt antiga i costava desempallegar-se’n. Calia fer un acte de resistència patriòtica que no hi havia gaires conscienciats a portar-la fins al final. La seva omnipresència i la seva captivadora complaença no la va bandejar del paisatge. Malgrat la nostra reticència, sempre hi era.

Aquest estiu, uns amics ens va dir que havia aconseguit una nova presentació i que calia tenir-la en compte. A més que va ressorgir amb un nom provocador atenent el seu passat (7). Era cert, i hi vam caure de quatre potes.

Malgrat tot, ja ens hem tornat promiscus i sí, està be, però no ens traurà d’anar amb altres. La tindrem en compte però serà per algunes estones, per determinats moments. Ens hem acostumat a que caure en la infidelitat ja no és cap pecat, i menys en l’elecció de la cervesa.

(1): https://www.damm.com/es/cervezas/xibeca

(2): https://www.reasonwhy.es/actualidad/campanas/todos-los-spots-de-estrella-damm-mediterraneamente

(2bis) https://manelmas.blogspot.com/2010/06/el-pont-de-sant-joan.html

(3): https://www.eldiario.es/economia/condenados-carceller_1_3846403.html

(4): http://www.cervezasalhambra.com/en/

(5): https://cervezafresca.com/2009/01/19/la-coronita-cerveza-con-su-rodajita-de-limon/

 (6): https://www.facebook.com/photo.php?fbid=147921350203234&set=a.137326457929390&type=3&theater

(7): https://loopulo.com/cervezas/malquerida-cerveza-damm-hermanos-adria/

4 de juliol.

Cròniques de l’estiu-1. Samarretes.

Ja fa temps que es va popularitzar aquesta peça de vestir, a l’estiu, pel lleure i la pràctica esportiva. Se’ns va vendre com a T-shirt, en anglès, per quedar més bé. Vaja, la samarreta de cotó de tota la vida. És senzilla, versàtil, barata, combina amb tot, permet incloure-hi tota mena d’imatges, reclams publicitaris, inscripcions i motius.  

Jo en faig molt ús i m’agrada tenir-ne comprades arreu segons l’estat d’ànim que tinc al adquirir-les o els lloc on viatjo i en vull tenir –com tothom- un record.

Vaig ser un temps del Kukuxumusu, ara els tinc força abandonats. N’he comprat un pack de barates al “xinos” de Nova York, o amb un bordat adient d’una nau aquea a Ítaca; la que m’agradava de Noruega la vaig comprar des d’aquí i em va arribar via Alacant; les menorquines són una mica diferents, de coll amb botons que no corden; a Amsterdam vaig trobar la més original que juga amb les lletres donant-les-hi la volta; a Londres vaig acabar a la botiga del National Geographic. En tinc alguna per estrenar comprada dels meus temps a Madrid que no he pogut lluir mai pels aires que corren. N’he rebut moltes de propaganda d’entitats de tota mena, les de la Festa Major de quan era més jove, en guardo alguna del Cobi dels JJ.OO. de Barcelona ’92. A Croàcia em van estampar al davant meu  el dibuix que volia combinar amb un ratllat mariner.

Al final acaben per desgast, de velles, o per avorriment de veure-les, com a draps de cuina previ el pas de ser utilitzades a tall de pijama a les nits d’estiu.

Com que l’algoritme de les xarxes socials està fet per detectar de seguida quins són els teus punts d’interès no tarda gaire a captar que m’aturo a les propagandes de samarretes, de vi, de bicicletes, de llibres, de viatges... Com que fins i tot deuen saber els calçotets que ens posem cada matí, a partir d’aquest moment  et crivellen d’anuncis de les coses que has mostrat interès. És la teoria del “long tail”, oi?

Si per una banda vas esquivant la propaganda que no t’interessa, per altra banda descobreixes a través d’ella productes o ofertes que n’hi se’t havien passat pel cap ni sabies que existissin i que amb un clic els pots tenir en poc temps a casa teva. El mercat, el lloc de trobada de l’oferta i la demanda, s’amplia enormement, pobres botiguers, i et fa coneixedor de productes que ni sabies que existissin o que t’interessaven i no sabies on trobar-los. El món a la teva mà, això és el que creus. La realitat és la teva mà aconduïda pel món, pel món del consum.

Com que l’economia s’ha aturat uns mesos per la pandèmia, ara tot són ofertes llamineres. Cal reduir estocs, cal vendre i cal consumir per tornar a fer arrancar l’economia. Si podem, hem de constatar que som ben vius i que encara tenim il·lusions, encara que siguin tant prosaiques com comprar una samarreta (evidentment feta a Bangladesh), mitja dotzena d’ampolles de vi (de les múltiples D.O. que hi ha a Espanya, fins i tot de la Vega del Guadiana!), quatre llibres (de les novetats que no s’aturen), o somiar una miqueta amb un oci (un viatge, un hotel, una exposició,...) que potser ja no tornarem a fer mai més.

1 de juliol.