75 old.

 

Aquest any he fet 75 anys, 75 old, que diuen en llengua anglesa. Amb tal motiu he fet obsequi a gent propera, una colla, del llibre de Pedro Olalla “De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.” Evidentment, des del segles que han passat ja no cal esperar resposta del destinatari, però és un escrit, una carta, sobre el món d’avui que podria haver fer ara el destinatari de “De senectute”  a qui va escriure el romà al  segle primer a.c.

El llibre em va agradar molt quan el vaig llegir en la seva primera edició del 2018 (ja va per la tercera) i no era pas la primera vegada que el regalava. Però enguany, en atenció a l’esdeveniment de l’aniversari -certament rodó, ¾ de segle,- vaig afegir-hi una dedicatòria.

Amb lleugeres variants, més o menys, diu així:

Aquest any he fet 75 anys. És hora de plegar. El temps i l’espai ja no són els meus. Ara és el temps dels que ens venen al darrera i l’espai que han fet o han de fer.

A viure el que em quedi de vida.

És una obsessió que tinc d’un temps ençà provinent de la meva mirada al que m’envolta. Intento seguir-ho, encara que hi ha coses que ja no aconsegueixo copsar-les, segurament perquè  sóc d’un altre temps i espai. Rebel·lar-s’hi i voler fer sentir la teva veu, del que no t’agrada, no té massa sentit, el món ara ja és un altre. Intentar adaptar-s’hi, ja no queden gaires forces ni ganes. Comprendre fins allà on ho entengui i sigui possible. Observador sols, i tant de bo no s’escapi cap malastrugança que ens afecti massa.

Per això, aquest any he abandonat algunes coses que feia o en les que participava.

El primer que vaig deixar va ser l’organització de presentacions de llibres. La darrera va ser la de “Las horas huecas”, d’en Ferran Vallespinós amb presentació de la Care Santos, al desembre de l’any passat. Aquestes presentacions, en els darrers temps telemàtiques i sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres, havien esdevingut una activitat personal, i sembla que intransferible, pel que vaig pensar que ja no tenia sentit continuar-les fent. Això és feina o de llibreries, que és el seu àmbit comercial, o d’entitats i/o organitzacions, que sigui de la seva preocupació. Ho portava fent des de l’any 2014 i n’havia organitzat 75, generalment d’assaigs polítics i socials, també alguna obra purament literària. No funcionava gens malament, hi havia un reduït nucli fidel de seguidors als que lamento haver abandonat. No tenia cap ressò a la ciutat, com tantes altres coses que es fan i de les que cal fer la publicitat convenient sí vols que es coneguin, feina per la que no jo n’estava gaire.

El mes de març vaig deixar el Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Va ser un honor i un goig ser-ne membre uns quants anys. Prèviament vaig anar a veure al seu President, en Joan Majó (el meu predecessor a l’alcaldia de Mataró), per comunicar-li la meva decisió. Crec haver deixat constància de la meva estima per l’Ernest en diversos indrets. Considero que el seu record i el seu llegat no ha d’anar sols vinculat a la seva dissortada mort assassinat per ETA. La seva tasca d’estudiós, professor i divulgador de l’economia i de la seva història ha de continuar sent valorada, així com la culminació de la seva tasca governamental de la que encara en vivim. Si la seva memòria ha de ser sols dels que el vam conèixer el recorregut és limitat a la nostra generació.

Pel juny vaig demanar al President de la Fundació Rafael Campalans, el President Montilla, que em permetés plegar de ser membre del seu Patronat. Vaig entendre el meu nomenament, quan es va produir, com un reconeixement a la meva trajectòria en el PSC, malgrat la meva coneguda heterodòxia. Sempre he estat un vers lliure dins de la organització de la que en sóc un dels seus membres des del primer moment. Ho he d’agrair, com altres coses que he d’agrair al meu partit. Però els temps ja són uns altres. La gent que ara mana als socialistes catalans tenen les seves pròpies formes de pensar i actuar que cal acceptar i fer-se a un costat. La imatge és la del vell indi assegut dins del seu tipi per si els ardits guerrers volen anar a demanar-li algun consell, fet que cada cop és menys freqüent.

Abans de les eleccions locals del maig vaig dir al President de la Junta General d’AMSA, l’alcalde Bote, que fos quin fos el resultat de les mateixes no volia continuar sent President del Consell d’administració de la companyia d’Aigües de Mataró. L’Alcalde m’havia proposar assumir aquesta funció després de les eleccions del 2015 en una situació de difícil govern a l’Ajuntament. Em va repetir al començar el mandat del 2019. Hi he estat vuit anys en els que em sembla que he complert amb la tasca encomanada. L’empresa va bé i està encarrilada cap endavant. Cal ara que ara s’hi posi al front una persona preparada que respongui convenientment a les formes i preocupacions de la Junta General, el Ple de l’Ajuntament, i del seu Alcalde, permetent-me tornar al meu estat ple de jubilat. No hi he deixat de perdre res en aquest temps, ni ara tampoc. Estic content d’haver retornat durant un període altra vegada a treballar per la meva comunitat en un tema que m’agrada molt, això és el tot el que hi he guanyat.

Potser m’hauria d’haver esborrat d’alguna altra cosa, però tampoc calia ja que més enllà de la vinculació nominal i passiva poc hi aporto ja. Si que estic content d’haver-me apuntat a donar classes d’economia als instituts, algunes poques, en el marc del programa EFEC que el proper any, si Déu vol, repetiré.

En aquest any també m'he desapuntat d’alguna subscripció de pensament i/o reflexió que ja no podia atendre, no dono per a més, encara que en mantinc unes quantes que ja veurem el que duren. Tampoc a l’acabar l’any puc dir que he assolit l’objectiu que m’havia proposat fent bicicleta. L’operació de cataractes al setembre i l’ensopegada (amb caiguda i patacada) de fa pocs dies, amb el consegüent i obligat repòs (amb els anys costa més refer-se), em resten quilòmetres en el propòsit. Les forces es van escurçant per objectius ambiciosos. Ja he desistit de fer el camí de Sant Jaume, crec que el cul, no les cames, no ho aguantaria, però mantinc encara la il·lusió de fer algun dia el descens del Danubi des de Passau fins a Viena per la que fins ara no he trobat acompanyants. Em quedarà el bon record de l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís del juny per la via verda i l’ajuda elèctrica que vaig incorporar a la pedalada per continuar estant a la carretera cada setmana.

La vida continua, mentre hi hagi salut per viure-la, i ganes, que no en falten. Hi ha una pila de llibres pendents, hi ha la presència a les xarxes -encara que no cal donar-hi gaire importància en el meu cas. No sé si el proper que decaurà seran els escrits en aquest blog. Vaig començar en aquest sistema el maig del 2005, quan estava a l’ordre del dia. Potser ara ja ha quedat sobrepassat per la fal·lera de la immediatesa i la concisió cridanera. Tampoc tinc cap especial requesta ni interès en conservar-lo, és més aviat un cert narcisisme de deixar escrit en algun lloc notes i apunts personals que no sé si importen gaire.

La família i els amics són el temps i l’espai que em queda. Que sigui per molts anys encara. Aniré fent camí.

El camí fa pujada i me'n vaig a peu.

31 de desembre. 

post escriptum: Hi haurà un moment en que ja no hi seré. Potser l’hauré vist venir, potser serà de cop i no. Després ..., després res.

 

A partir del Lycée Averroès.

 

El tema és interessant. Suposo que el món educatiu ja ho deu saber, però jo me’n he assabentat ara. Resulta que a França, la République té també -i des de fa molt temps- escoles privades que tenen un concert amb l’Estat, vaja, com aquí. Inicialment foren promogudes per sectors catòlics, de religió catòlica. No ho sé, també n’hi ha de promogudes per sectors protestants i jueus. Des de fa uns anys, també musulmans.

El Lycée Averroès* a Lille, un d’ells, està a l’ull de l’huracà. L’État, a través del corresponent Préfet, li vol retirar el concert.

https://www.lemonde.fr/societe/article/2023/12/11/a-lille-le-lycee-averroes-de-l-excellence-a-la-chute_6205111_3224.html

“Outre des arguments financiers (dons venus de l’étranger, soupçon de financements illicites ou de conflit d’intérêts), la préfecture met notamment en cause l’utilisation de contenus pédagogiques « hostiles à la République » comme des livres de la bibliothèque ou qui auraient servi de support au cours d’éthique musulmane.”

 

Sembla, pel que llegeixo, que aquest centre tenia molt bona consideració, fins ara. Però ja fa un temps que bufen mals aires a França i a tot Europa pels musulmans. Atiat per l’extrema dreta el debat genèric es centra en si són compatibles els principis d’aquesta religió i els principis laics i democràtics que més o menys (en alguns llocs menys que més) que regeixen a l’Europa “tradicional”.

Què és l’Europa “tradicional”? Llevat d’algunes restes mahometanes del temps de la dominació turca als Balcans estem parlant dels principis implantats pel cristianisme, sigui catòlic, protestant o ortodox. Principis matisats, però no substituïts, al meu mode de veure,  pels derivats del laïcisme que comportà la Il·lustració. No hi ha gaires manifestacions d’anticlericalisme avui, la religió es viu com una cosa privada, malgrat la quantitat de ròssecs que la història religiosa secular ens ha deixat: festes, tradicions, celebracions, noms, espais públics,...

Però ara entra en joc aquí entre nosaltres, fruit dels temps que vivim, una altra visió del món: altres Déus, altres concepcions de la vida i de la mort, altres menges, altres olors, altres colors. Sí, és fruita dels temps que vivim. Com sempre, mai s’han aturat, hi ha moviments de població d’un costat a l’altre de la Terra. Sempre hi ha nouvinguts arreu. Porten la seva història i sobre ella i amb la que es troben allà on vagin en construiran una de nova, desfent-se potser de grat o de força d’alguns dels seus elements o incorporant-los, també de grat o de força, allà on s’estableixin. Així ha estat sempre, el que passa ara és que ens mirem el nostre decurs històric d’una forma immediata, segurament també perquè s’ha fet sempre així. Però la perspectiva, arreu que vulguem veure-ho,  ens diu que mai les societats han estat estàtiques, que mai hi ha hagut essències immutables que venen dels fons dels temps. El cas dels USA és paradigmàtic en aquest sentit. Una terra d’immigrants que oblida els seus orígens de no fa pas gaires anys.

Les societats tendeixen a tancar-se, violentament fins i tot, en tenim tots els exemples que vulgueu en els temps i en els espais. Quant temps tenen les societats europees, la nostra també, amb els principis que les configuren? Hem esquivat, o suportat, els canvis que s’han anat produint, no sense alguna que altra violència, fins ara. Però avui tenim al davant un canvi important que no podem defugir, és tot una variant cultural diferent  que no podem fer veure d’una forma simplista que no ens implica gens (l’acceptació multicultural) o que l’hem de combatre vigorosament a fons perquè ens ho canvia tot (l’anomenada substitució). Hi haurà, vulguem que no, una barreja en el temps que anirà modificant potser poc a poc, imperceptiblement, amb anys, les nostres societats. Sempre ha estat així, sempre també hi ha hagut resistències, fòbies i filies, avenços i retrocessos. Ens hi hem d’avesar i acceptar-ho conscients del que comporta treballar perquè els canvis indefectibles no siguin, com generalment sempre han estat, traumàtics ni violents. Hi ha feina, és a les nostres mans.

L’última obra que he llegit de Theodor Kallifatides va d’això, de com ha viscut la seva vida de grec a Suècia, com ell continua sent grec i els seus fills, fills de sueca, ja són suecs.

Fa anys, quan el conflicte danès amb els musulmans, vaig escriure alguna cosa que no sé si tenia o encara té algun valor.

https://manelmas.blogspot.com/2006/02/aqu-es-menja-porc_04.html

Aquell escrit acabava dient: “I el dia de demà, tots plegats, ciutadans de ple dret d’aquest espai, construirem les normes del futur a partir de les del nostre present, no de les dels nostres passats.”

 

(*l’enllaç a la Wiquipèdia és força extens, encara que no tinc prou elements per escatir la seva exactitud i origen)

29 de desembre.

Els versets del néts per Nadal

 

Joan

 

Enfilat a la cadira

i al voltant d’aquesta taula,

ara que tothom em mira

trio prendre la paraula.

 

Parlo per donar la veu

als que no deixen parlar,

i perquè mai oblideu

a qui no es pot pagar el pa.

I també per recordar

que escalfi com flama i brasa

a qui li falli la sort

o hagi de ser lluny de casa.

 

I brindo per l’esperança

d’anar fent un món com cal,

que el demà just ja s’atansa

I us desitjo un Bon Nadal!

 

 

Mar

 

Ja ha arribat el Nadal, els Reis vindran,

junts amb la família obrirem regals,

fem cagar el tió i el pessebre muntem,

esperem que vingui el Pare Noël.

 

Muntem l’arbre, les llums s’encenen

i per acabar l’estrella hi pararem.

Els pastorets anirem a veure,

mirarem com han decorat tots els carrers.

 

Ja ha arribat Nadal, els Reis vindran.

Junts amb la família obrirem els regals.

Fem cagar el tió i el pessebre muntem

Esperem que vingui el Pare Noël.

 

 

Gerard

 

M’agrada el Nadal, faig petons i regals.

         Els carrers i els balcons, plens de llums i colors.

M’agrada el Nadal un pessebre com cal.

 

Pastorets i torrons i cançons vora el foc.

Quan miro la nit, veig el vidre entelat.

Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.

 

Vull un somni de neu per baixar amb un trineu.

Poder veure el Rei Blanc fent de mag un instant.

 

M’agrada el Nadal.

No sé quants anys més em queden i els queden per veure el dia de Nadal, a la sobretaula, com els néts s'enfilen a la cadira i reciten el seu verset. Però en vull deixar constància pel record. Nostàlgies de l'avi.

26 de desembre. 

Arqueologia del món soviètic.

 

La Unió de Repúbliques socialistes soviètiques (CCCP), resultat de la revolució bolxevic d’octubre de 1917, va durar fins al 1991. L’imperi soviètic, continuador del rus dels Tsars, es va dissoldre en la Federació Russa. Rússia, altra vegada.

L’historiador alemany Karl Schlögel, explica la història d’aquest imperi excepcional a tall d’un arqueòleg que va desenterrant peces del passat interpretant-les una darrera una altra: “El siglo soviético. Arqueología de un mundo perdido”, ed. Galaxia Gutemberg, B-2021.  Una obra de més de 800 pàgines repartides en 18 capítols que cada un té el corresponents apartats. Com i de quina manera creix i com desapareix als ulls d’una generació tota una construcció social que pretenia canviar l’home i el món.

“El nuevo hombre no nace de la fe en la utopía, sino del tumulto en el que universos vitales se van a pique y surgen otros nuevos. No se trata de un concepto ficticio del que resulta fácil burlarse –“Homo sovieticus”-, sino de una realidad a la que normalmente nadie se enfrenta hasta que el análisis de las resoluciones de un comité central no se considera tan decisivo como podría suponerse.

-----

Y la historia de la época estalinista no se habrá escrito como es debido mientras que el escenario de este tumulto secular solo se analice a partir de las actas del Partido, de la policía secreta y de los documentos expedidos por ellos.”

És l’explicació a partir d’elements que l’autor va desenterrant, des del pas del camp a les ciutats amb la industrialització accelerada, la vida quotidiana, les cues per comprar alguna cosa o els pianos, l’art i els embalatges, les desfilades a la Plaça Roja o la vida a les cuines col·lectives dels edificis residencials. També les “dachas” i l’evolució de la vestimenta.

Recorre la història del segle XX, la soviètica n’és part, amb aspectes concomitants d’arreu del món. Recorre la seva extensa geografia, europea i asiàtica. Recorre les seves construccions, des de les físiques a les artístiques. De les acereries de Magnitogorks, a l’est dels Urals, cap al sud, a la regió de Kolimá, a les gelades zones de la Siberia nort septentrional, evidentment Sant Petersburg i Moscú, però també l’illa monacal de Solovkí, al Mar Blanc, que un temps també va ser part del Gulag.  La construcció de Dneprogres, amb ajuda dels nord-americans, em va subjugar.

“Los historiadores también son coetáneos y a veces se les concede la oportunidad de ser testigos presenciales de aquello que en el lenguaje especializado se conoce como “punto de inflexión”, “momento histórico” o “fin de una era”. Así sucedió en el caso de la Unión Soviética.”

Aquest any, per comprendre millor el món de l’Est i el paper de Rússia en ell, he llegit primer el llibre d’Orlando Figes, “La historia de Rusia”, després la ficció, o no-ficció?, de Giuliano da Empoli, “El mago del Kremlin” i ara aquest de Karl Schlögel. Tinc una idea una mica més feta de tot aquell espai geopolític. Em va impactar molt, no fa pas massa, l’asseveració (cito de memòria) de Branko Milanovic: “El comunisme es el sistema que va permetre a alguns països passar del feudalisme al capitalisme.”

Torno la paraula a Orlando Figes: “Con demasiada frecuencia, la política rusa contemporánea se analiza sin tener el suficiente conocimiento sobre la historia rusa. Pero comprender el pasado del país es esencial para poder dar sentido a todo lo que ha sucedido en Rusia durante los últimos treinta años. La historia y el mito -y el uso que el régimen de Putin ha dado a ambos- deben tenerse en cuenta si queremos entender hacia dónde se dirige la historia de Rusia.”

 

18 de desembre.

La pregunta de l’Agàpit.

El bon jan de l’Agàpit Borràs  (tots el coneixem per Agàpit, no per Agapit com hauria de ser -em sembla-, fins hi tot ell signa així) no perd passada per exposar les seves dèries. Enguany, ha estat triat per la Pastisseria Uñò com l’artista per decorar el torró d’autor que fan per Nadal.

L’ha decorat amb dotze xemeneies que volen simbolitzar el passat industrial de la nostra ciutat i que són les que encara a perviuen en el nostre paisatge urbà.

https://www.revistailuro.com/destacats/agapit-borras-arquitecte-creador-del-torro-dautor-2023/

A l’aparador de cal Uñò, on es mostra el torró i l’obra que va presentar l’Agàpit hi ha una explicació personal: “Abans Mataró era una fàbrica. Quin és avui el motor econòmic de la ciutat? Bon Nadal!!. Agàpit.”

Sí, quan Mataró va ser una potència industrial en el tèxtil, calceteria i gènere de punt en general (ara en diuen underwear), les fàbriques i els tints  tenien les xemeneies que evacuaven cap al cel els resultat de la combustió de les calderes que feien servir per proveir-se de les seves necessitats energètiques. Però aquells ja són temps llunyans. Poques xemeneies he vist jo, que ja sóc gran, que llencessin fum. Fins hi tot les darreres fàbriques més modernes, desapareguts els tints, ja no tenien aquest element arquitectònic. El comú n’ha salvat una colla, les dotze que hi ha avui sobre el torró d’autor del  2023. Traspassarem a les generacions futures el seu manteniment, ja s’ho trobaran.

Però, l’Agàpit es fa i ens fa des d’un aparador de confiteria una pregunta: “Quin és el motor econòmic de la ciutat?”.

Doncs, és el de tots els nuclis urbans que continuen progressant en habitants: les “industries” de la post industrialització, ara en diuen serveis, públics i privats, que ajuden de forma segregada als sectors tradicionals (agricultura, industria), ja molt minvats, o que tenen sortides impensables fa poc temps, l’oci, l’entreteniment, l’esbarjo. En el temps de les xemeneies era impensable un sector públic potent com és avui: administració, sanitat, educació,...També en el temps de les xemeneies, la ubicació en l’espai era important: Les colònies industrials, per exemple, o l’extracció de minerals. Ara, més enllà de la deslocalització cap a altres indrets amb condicions laborals o mediambientals més beneficioses pel “benefici”, més enllà del trencament i allargament de la cadena de valor produïda, la ubicació pren uns altres condicionants: la proximitat del centres de consum, la facilitat de les comunicacions de tota mena, el personal especialitzat,...

Per tot això, de la nostra història laboriosa i de les nostres favorables condicions geogràfiques: clima, comunicacions i espai metropolità, n’hem tret les possibilitats per transitar cap a una societat post industrial, de serveis, que és del que ara viu la gent que tenim com a conciutadans. Res més que d’això, com a tant altres indrets del món.

Per cert, poc podem esperar del nostre sector agrari proper per abastir una població que ja passa de llarg el 100.000 habitants. Sort que estem a prop de Mercabarna.

Pregunta contestada, Agàpit?

15 de desembre.

Els homes no són illes.

 

Nuccio Ordine va morir el juny d’aquest any 2023. L’any passat, Quaderns Crema, la corresponent en català d’edicions Acantilado, va publicar la seva obra “Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure” continuadora de “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal”.

Sempre m’han costat els clàssics. Suposo que topo amb la construcció gramatical arcaica (així a mi m’ho sembla) de les seves argumentacions que m’impedeix acabar-los. El professor Ordine ens proposa tastets d’obres d’alguns autors, fruit de la seva praxi educativa, perquè hi perdem la por i ens hi endinsem. Però, he de confessar que em quedo amb els bocins proposats que Déu n’hi do el plaer que em donen. Vaig pellucant d’un a un altre sense ordre, atret pel que em suggereix el títol de l’obra o l’autor proposat. No cal llegir el llibre seguit, ni tant sols tota la introducció, llarga, que Ordine fa per anar lligant les lectures que proposa fent digressions, algunes extenses, sobre les mateixes.

El llibre s’obre amb una cita de Montaigne que subscric plenament:

Faig dir als altres el que jo no sé dir tant bé,

de vegades per la feblesa del meu llenguatge,

de vegades per la feblesa del meu judici.

I ja, la primera proposta que dona lloc al títol del llibre.

1.       John Donne: “Cap home és una illa”

Cap home és una illa, complet en sí mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà. Si el mar s’endú una porció de terra, tot Europa minva, tant li fa si és un promontori, el casal d’un bon amic o el teu. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu.

No sabia res d’aquest autor, John Donne, un clergue poeta anglès, 1572-1631, i de la seva obra “Devotions upon Emergent Ocassions”, Meditacions en temps de crisi, 1624. Aquesta meditació sembla ser que és de les més conegudes ja que la frase final va ser popularitzada per Hemingway a “Per qui toquen les campanes”, que vaig llegir ja fa molts anys.

Ordine conclou la seva explicació d’aquest bocí:

“Aquesta meditació sobre la malaltia i la mort -suspesa, com s’esdevé sovint a Donne, entre l’humà i el diví- es transforma, amb la negació de l’home illa, en un himne a la fraternitat, en un elogi de la humanitat concebuda com a l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.”

Per pensar-hi ara que sembla que al món d’avui es prioritza les actituds, els valors, els comportaments individuals en extrem com a expressió màxima de llibertat deixant de banda el comú, l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.

5 de desembre.  

Contrarestar la realitat.

 

Del que sigui: un lloc, una població, una persona, un fet,... Si la realitat és lletja el millor és intentar canviar-la, i si no podem o no en sabem..., llavors hem d’intentar disfressar-la i fer veure que és diferent: més amable, més bonica, més atractiva. Cal vendre-la com una altra cosa, perquè és primordial vendre, com la Coca-Cola.

Aquesta és la carrera embogida a la que s’han llençat els ajuntaments d’alguns municipis d’Espanya de cara a la properes festes de Nadal. Es tracta de veure “qui la té més grossa”, de vendre alguna cosa espectacular que faci atraient a la població, vaja que atregui a gent pròpia o forana a la població, per veure la “meravella” que l’Alcalde i el govern de torn han bastit per posar l’indret “en el mapa”.

Totes les poblacions d’arreu, des que som rics, guarneixen els seus carrers amb il·luminacions i decoracions diverses quan arriba l’època nadalenca, superant -tot mantenint-los- els tradicionals pessebres.  És fer públic l’esperit “nadalenc”: tradicional, alegre, ingenu, festiu, simpàtic, ja no sé pas si religiós,... ara molt adobat amb una forçosa disbauxa consumista i pantagruèlica.

L’alcalde Vigo, el vell conegut Abel Caballero, seguin una tirada populista gallega més enllà de les opcions polítiques, va aconseguir “col·locar la seva ciutat en el mapa”. Les lluminàries “vigueses” duren gaire bé tres mesos i són visitades per molta gent. És un reclam per la ciutat i un estímul per la seva activitat comercial, d’oci i restauració.

Vigo és la ciutat més gran de Galícia, però no té la capitalitat administrativa de res, l’eclesiàstica és el bisbat compartit amb Tui. No és Santiago amb el seu simbolisme; no és A Coruña amb el seu “señorio” i el Passeig Marítim ben llarg; no és Lugo amb les muralles romanes; no és la tranquil·litat de Pontevedra, ni té les aigües termals d’Ourense. Sí, té l’únic equip de futbol gallec a Primera, aeroport (bé, n’hi ha tres a Galícia), la Citroën, Pescanova, el Mercado da Pedra, les illes Cies al davant, fins i tot una estàtua a Julio Verne pel seu capità Nemo, ..., però no és capital ni és gaire atractiva.

Ara ja sí. Des que va començar l’espectacle lumínic (no es pot qualificar d’altra manera) cada any és tota una operació de propaganda per a la ciutat i el seu Alcalde, re escollit -tingueu-ho ben present- amb més del 55% del vots a les darreres eleccions municipals, i ho és des de 2007. No hi fa res que sigui un vell socialista dels “antics”, va ser ministre de Felipe González (entre 1985 i 1988), els ciutadans de totes les opcions li reconeixen -suposo que entre altres coses- la feina per visualitzar la seva ciutat que malgrat tenir mèrits propis sobrats per ser coneguda ara ho és amb escreix.

I li han sortit imitadors. Visto lo visto, doncs... som-hi! L’alcalde de Badalona hi rivalitza: “Nosaltres plantarem un arbre de Nadal més gran”. Compte, diu el de Cartes (Cantabria, 5.781 habitants), nosaltres encara més! I apa, vet aquí una nova competició de disbauxa pública nadalenca.

Badalona té motius per intentar “sortir al mapa” de forma positiva. La seva convulsa història recent de governança local l’ha fet sortit els mitjans de comunicació massa vegades; la seva actual realitat socioeconòmica no l’ha portat a gaires moments de lluïment, més enllà dels protagonitzats pel seu equip de bàsquet temps enrere. L’alcalde Albiol, ara amb majoria absoluta, ho té clar: cal donar una altre imatge. I planta un gran arbre. La ciutadania respon.

Canviarà amb aquest espectacular ornament festiu la realitat de la ciutat?, segurament poc. El que canviarà serà la percepció, primer dels seus conciutadans i després del conjunt del país, de la imatge de la seva població.

Dissortadament, em temo, tot quedi en propaganda. Crec que fora millor que  alguns polítics deixessin, més que la imatge de la realitat de les seves poblacions, una realitat diferent a la que es van trobar.

20 de novembre.

Seguint les indicacions de l'Altíssim.

 

No acostumo a comprar quasi bé mai loteries o fer apostes. Malgrat tot sempre tinc present l’acudit del rabí que pregava a Jahvé demanar-li que li toqués la “grossa” ja que sovint tenia compromisos econòmics que afrontar: que si el casament de la filla, que si la renovació de la casa, que si un viatge inesperat, que si un desig de la dona... Fins que un dia, Jahvé que ja estava tip d’aquelles plegaries del rabí va fer sentir la seva veu tronadora des del cel: Però, fill meu, ajuda’m i compra algun dècim de tant en tant!

No és que tingui necessitats especials com el rabí de l’acudit, però vaig estar temptat de seguir les recomanacions de l’Altíssim i vaig comprar una butlleta del sorteig especial de la ONCE del 11 del 11, que cada any amb motiu de la coincidència del seu nom i la data, reparteix un primer premi d’11 milions d’euros i tot una granalla de premis menors.

Bé, com era previsible, les probabilitats són les que són, no m’han tocat els 11 milions d’€, però me n’han tocat 6. 6€, no us penseu pas!, amb el que recupero la inversió efectuada. Ara, lògic, els reinvertiré, no aniré pas a cobrar-los, i perdré definitivament l’aposta que és el que succeeix quasi bé sempre.

14 de novembre.

“El león de La Llàntia” en el record.

 

Avui hem acomiadat a en José Mª López Blázquez. No sé si el sobrenom amb el que l’anomenàvem alguns coneguts era més estès.  Quan volíem referir-nos per alguna cosa a ell amb aquest qualificatiu ja sabíem de qui parlàvem.

El vaig conèixer l’any 1979 en la confecció de la complicada primera llista socialista a les eleccions municipals. La unificació dels socialistes de Catalunya encara era molt tendra, amb moltes tibantors i suspicàcies. La llista l’encapçalà en Joan Majó que venia del Reagrupament, el segon havia de ser de la Federació del PSOE i aquest va ser en José Mª. Ell va representar el difícil equilibri entre els grups socialistes mataronins quina unitat sempre va defensar. En aquella primera vegada en vam treure vuit: un del reagrupament com ja he dit; un independent, en Carles Manté (en realitat llavors militava al PTE); tres del PSC (c): en Ramon Manent, en Joan Bonamusa (ja traspassat fa temps) i jo; i tres de la Federació catalana del PSOE: en José Mª, en Gabriel Bedmar (un vell mestre republicà) i en Fermín Fernández, ambdós també ja traspassats. Ara n’hi hem d’afegir un altre, la meitat de la llista.

El sobrenom li atorgarem perquè era “l’home” de La Llàntia (un dels “homes”), llavor encara un barri marginal al que s’hi accedia per la llera del Torrent de la Pólvora. Sempre em va destacar el canvi que va experimentar al barri amb l’obertura de la Via Europa que va permetre la plena integració del barri a la trama urbana de la ciutat i l’agraïment dels veïns cap a l’acció municipal que va representar aquell fet.

Fervent “andalusista”, reivindicant les seves arrels originaries des d'aquí, però també amb una plena consciència de la seva classe, la classe treballadora. No va voler repetir a la llista del 1983 i vam mantenir un contacte escadusser sense deixar-nos mai del tot. Era una mica sorrut encara que quan s’obria era de molt bon tractar. Apassionat d’Andalusia crec que va estar en totes les mogudes cíviques que hi ha hagut a casa nostra en aquests anys. Va anar a tenir una responsabilitat en temes culturals a l’Ajuntament de Granada que em sembla que no va reeixir per la seva exigència en el comportament polític ja que era molt estricte.

En Miquel Guillén ha rememorat una facècia d’ell que jo desconeixia, la de “forofo” esportiu del Betis (manque pierda).

En l’acte de comiat ha sonat “Granada” d’Agustín Lara, suposo en la versió adaptada com a himne oficial de la ciutat que ell tant estimava. El recordaré sempre indicant-me on ens podíem col·locar en la tribuna oficial d’autoritats de la Professó de Setmana Santa granadina i explicant-me alguns detalls de la desfilada. 

Descansi en Pau. Gracia, Elvira, una abraçada.

11 de novembre.

Trade off.

Fa pocs dies vaig sentir al professor Antón Costas parlar dels “trade off”. Va ser en el diàleg amb Natalia Fabra organitzat per la Fundació Ernest Lluch: 

https://www.fundacioernestlluch.org/natalia-fabra-i-anton-costas-analitzen-el-futur-del-capitalisme-davant-limperatiu-de-la-transicio-ecologica/

Sóc de l’ofici d’ambdós, encara que en sé molt poques coses i em va sonar a un concepte nou.

“Un trade-off se refiere a una situación en la cual para acercarse a alcanzar un objetivo se debe sacrificar otro. En otras palabras, cuando las personas o las sociedades afrontan a un trade-off, significa que hay dos o más objetivos en conflicto y no se pueden cumplir simultáneamente. Cualquier progreso hacia uno de los objetivos es (al menos parcialmente) compensado por un deterioro de las posibilidades de alcanzar otro objetivo.” 

https://inomics.com/es/terms/trade-off-1499847

Ahir, al suplement Negocios de El País, Antón Costas posava per escrit algunes de les reflexions que va exposar en aquell diàleg: https://elpais.com/economia/negocios/2023-11-05/la-gobernanza-europea-segun-san-agustin.html i vaig poder captar millor el concepte de “trade off” tal com el va exposar en aquell diàleg.

Sí, és un concepte pel que sempre, sense saber-ne el nom concret, m’ha ocupat i preocupat. Quan per aconseguir la consecució d’un objectiu s’han de sacrificar l’obtenció -o el manteniment- d’altres. El dilema a nivell individual és de resolució personal. El resultat depèn d’un mateix i les conseqüències ja te les trobaràs. El problema és quan el dilema és col·lectiu i cal prendre decisions sobre el mateix. Primer cal que qui ha de prendre la decisió, qui fa política, ha de estar ben informat i ha de tenir els mínims coneixements per saber comprendre i discernir amb unes idees -les seves o les dels seus- clares. Segon, ha de ser valent -no pusil·lànime- a l’hora de prendre la decisió. Tercer, ha de poder-ho fer.

Si lo primer és possible, no vol dir probable, el segon, en el món d’avui, no és corrent i el tercer, amb la fragmentació d’opinió existent és difícil. La pressió sobre la pressa de decisions és molt forta, hi ha molts interessos al sobre -legítims o espuris- i hi ha molts mitjans -clars o tèrbols- per incidir-hi. Els interessos corporativistes de tota mena tenen una gran incidència en la pressa de decisions en les societats contemporànies. De fet, d’interessos corporativistes n’hi ha hagut sempre, encara que potser abans podien (metafòricament, o no) tallar-se caps més fàcilment que ara.

En l’article esmentat, es posen dos exemples de “trade off” que són de gran actualitat: “nos enfrentamos a otros trade-off como el que existe entre descarbonización rápida versus seguridad económica, o entre digitalización orientada a sustituir empleo versus a mejorar la empleabilidad de los trabajadores.”

Evidentment, sols a tall d’exemple: descarbonització i mobilitat, mobilitat i turisme, turisme i creixement, ... En les societats avançades (riques) els objectius són múltiples i contradictoris, a més si són societats democràtiques la defensa de cada un d’aquest objectius també ho és de múltiple i contradictòria.

Crec que la majoria de la gent està pel que diu Sant Agustí en les seves Confesions: “Senyor, concediu-me la castedat, però no ara mateix.”

Quan jo vaig estudiar el terme a tenir present era “take off”, enlairament, alçar el creixement. El màxim que s’arribava a discernir era entre els “cañones” o “mantequilla” de les primeres lliçons del llibre del Samuelson “Curso de economia moderna”. Ara, rics com som, paradoxalment, tot és prioritari, el que vol dir que res és prioritari. Per això en lloc de “take off”, ja aconseguit, hem de pensar en termes de “trade off”. En paraules corrents, en terme d’alternatives. Tot no pot ser, som rics (i rucs) però encara no som déus.

6 de novembre.

Elionor

 

És un punt de llibre que vaig comprar aquest estiu a França resseguint la petjada de Alienor d’Aquitània, que va ser reina  de França primer i després d’Anglaterra.

“Porto un nom l'origen del qual divideix els poetes. Alienor: Alaha an Nour, Déu és llum, en homenatge a l’Espanya musulmana que la meva Aquitània ha sempre estimat. Elienenn, en gaèlic, que significa espurna. Eleos en grec, “compassió”. Leneo en llatí, “amorosir”. Cal desconfiar de les paraules. Expliquen qualsevol cosa. El meu nom és un món i ningú hi deixa la seva empremta. Ni Déu ni rei.”

A l’obra “Le roi disai que j’étais le diable” de l’escriptora francesa Clara Dupont-Monod

31 d'octubre.

Votaré NO.

 

La pregunta

Dones suport a l’acord per formar un govern de coalició amb Sumar i aconseguir el suport parlamentari d’altres formacions polítiques per assolir la majoria necessària?

• SÍ
• NO
• VOT EN BLANC

És evident que és una pregunta trampa. En la mateixa pregunta hi ha dues qüestions: “Dones suport a l’acord per formar un govern de coalició amb Sumar”?, i “dones suport a aconseguir el suport parlamentari d’altres formacions polítiques per assolir la majoria necessària?”

No hi ha cap problema amb la primera que no és l’essencial ja que PSOE+ Sumar no fan majoria. La clau està en la segona pregunta (amagada dins de l’única que es formula). Per assolir la majoria es necessita el suport parlamentari d’altres formacions polítiques.

Com s’aconsegueix aquest suport? Amb quines condicions? Quines negociacions s’han portat amb aquestes altres formacions polítiques? Quines concessions -en tota negociació  hi ha concessions d’uns, d’altres, o de tots- es poden arribar a donar per les parts?

No ho sabem a hores d’ara, i per tant una resposta afirmativa a la pregunta tal com està formulada és donar un xec en blanc al negociador per que aconsegueixi el suport parlamentari necessari. És atorgar un vot de confiança a la direcció.

A aquestes alçades de la pel·lícula no s’hi val, jo no hi estic disposat a donar-lo. No crec que els socialistes puguin fer concessions, i l’amnistia és una gran concessió, sense que quedi explícit -negre sobre blanc- que cedeix l’altra part si és que cedeix o vol cedir alguna cosa.

El Govern de l’Estat és important i és important que sigui progressista, però no a canvi de perdre la dignitat. Tampoc està escrit en lloc el resultat d'una hipotètica repetició electoral.

Ho vaig escriure ja fa més de cinc anys i ho mantinc. Nosaltres, o potser alguns de nosaltres, també tenim la dignitat perduda i no s’hi val que no la recuperem tots. Ja sé que avui en dia la dignitat personal val poca cosa, però jo me’n sento.

https://magrinyar.blogspot.com/2018/02/la-dignitat-perduda.html

Expliquin-me més coses, si-us-plau. Puc canviar de parer, hi estic disposat. Entenc força com funciona el joc polític, alguna cosa en sé.

Sóc militant socialista des de les beceroles del que és avui el PSC. He estat càrrec públic, Regidor, Alcalde i Diputat a Corts, 33 anys seguits, del 1979 al 2011. Ara estic jubilat. Crec que m’ho mereixo.

30 d'octubre.

Baixi i busqui canvi.

Sóc usuari ocasional del transport públic. A la ciutat perquè la majoria de trajectes els puc fer a peu. Si són a l’altra banda hi vaig amb el meu vehicle buscant però a on es pot aparcar, que a vegades no és gens fàcil. Fora del municipi la majoria de vegades hi vaig amb mitjà propi, tampoc és còmode la mobilitat inter-municipal propera. Alguns cops, pocs, si he d’anar a Barcelona -i més ara amb les “súper-illes”- agafo en “Cases”. No tinc cap targeta multiviatge. A Mataró, ja que mai agafo el autobús, ni aprofito les avantatges dels jubilats. Per anar a fora, temps enrere n’usava i més d’una vegada se’m caducaven sense acabar-les d’utilitzar. No sé si ara són perpetues.

Ja fa temps que no porto numerari en efectiu a la cartera. De fet quasi bé mai porto la cartera. La mestressa de tant en tant em fa anar al caixer automàtic a treure diners, diu que no sap anar sense al moneder. Vaig i li dono el que m’ha demanat. Ara quan tinc que pagar alguna cosa ho faig per targeta de crèdit a través d’aquesta màquina que portem tots a sobre que és el “mòbil”, fins i tot el pa, els aparcaments, la perruqueria, la farmàcia, ..., vaja, faig servir aquest sistema per tot.

Ambdues coses juntes, el transport públic i anar sense efectiu m’han provocat algun problema. A la gent que fa servir habitualment la primera no els afecta la segona, ja que acostumen a utilitzar les targetes multi-viatge que els surt més econòmic i còmode. A mi, viatger ocasional i sense efectiu a sobre, sí. No sé per quina raó, alguna n’hi deu haver, en “Casas” no accepta pagar amb targeta al conductor-cobrador. Té la seva lògica, recolzada per alguna normativa publicada per organisme regulador, que no accepti efectiu per pagar un trajecte senzill amb un bitllet que motivi un import de devolució notori. Lògica d’eficiència en la marxa del recorregut, de la feina del conductor i de la seva seguretat.

Però alguna solució deu haver per no carregar en l’usuari d’un servei públic, encara que sigui ocasional, el sistema de pagament dificultant-li fer-lo servir. (A mi m’ho van impedir (“baixi i busqui canvi”, em van contestar a la meva pregunta de què tenia de fer). Fa poc, a Bordeus, (https://www.infotbm.com/es ) els bitllets de transport -era també un viatger ocasional- els vaig adquirir a la mateixa parada amb targeta. Clar que potser dintre de poc ja no haurem de preocupar-nos pel tema. A moltes ciutats de França, la darrera Montpeller, ja no cal pagar res per utilitzar el transport públic col·lectiu.

https://www.lemonde.fr/economie/article/2023/10/19/la-gratuite-des-bus-et-trams-a-montpellier-a-partir-de-decembre-un-choix-qui-divise-le-monde-du-transport-public_6195331_3234.html

Evidentment, vaig anar a casa a agafar el meu cotxe i vaig arribar a temps a la sessió dels Diàlegs de la Fundació Ernest Lluch  al Palau Macaya al Passeig de Sant Joan. L’Antón Costas i la Natália Fabra parlaven sobre: EL CAPITALISME DAVANT DE L’IMPERATIU DE LA TRANSICIÓ ECOLÒGICA.

25 d’octubre.