Contrarestar la realitat.

 

Del que sigui: un lloc, una població, una persona, un fet,... Si la realitat és lletja el millor és intentar canviar-la, i si no podem o no en sabem..., llavors hem d’intentar disfressar-la i fer veure que és diferent: més amable, més bonica, més atractiva. Cal vendre-la com una altra cosa, perquè és primordial vendre, com la Coca-Cola.

Aquesta és la carrera embogida a la que s’han llençat els ajuntaments d’alguns municipis d’Espanya de cara a la properes festes de Nadal. Es tracta de veure “qui la té més grossa”, de vendre alguna cosa espectacular que faci atraient a la població, vaja que atregui a gent pròpia o forana a la població, per veure la “meravella” que l’Alcalde i el govern de torn han bastit per posar l’indret “en el mapa”.

Totes les poblacions d’arreu, des que som rics, guarneixen els seus carrers amb il·luminacions i decoracions diverses quan arriba l’època nadalenca, superant -tot mantenint-los- els tradicionals pessebres.  És fer públic l’esperit “nadalenc”: tradicional, alegre, ingenu, festiu, simpàtic, ja no sé pas si religiós,... ara molt adobat amb una forçosa disbauxa consumista i pantagruèlica.

L’alcalde Vigo, el vell conegut Abel Caballero, seguin una tirada populista gallega més enllà de les opcions polítiques, va aconseguir “col·locar la seva ciutat en el mapa”. Les lluminàries “vigueses” duren gaire bé tres mesos i són visitades per molta gent. És un reclam per la ciutat i un estímul per la seva activitat comercial, d’oci i restauració.

Vigo és la ciutat més gran de Galícia, però no té la capitalitat administrativa de res, l’eclesiàstica és el bisbat compartit amb Tui. No és Santiago amb el seu simbolisme; no és A Coruña amb el seu “señorio” i el Passeig Marítim ben llarg; no és Lugo amb les muralles romanes; no és la tranquil·litat de Pontevedra, ni té les aigües termals d’Ourense. Sí, té l’únic equip de futbol gallec a Primera, aeroport (bé, n’hi ha tres a Galícia), la Citroën, Pescanova, el Mercado da Pedra, les illes Cies al davant, fins i tot una estàtua a Julio Verne pel seu capità Nemo, ..., però no és capital ni és gaire atractiva.

Ara ja sí. Des que va començar l’espectacle lumínic (no es pot qualificar d’altra manera) cada any és tota una operació de propaganda per a la ciutat i el seu Alcalde, re escollit -tingueu-ho ben present- amb més del 55% del vots a les darreres eleccions municipals, i ho és des de 2007. No hi fa res que sigui un vell socialista dels “antics”, va ser ministre de Felipe González (entre 1985 i 1988), els ciutadans de totes les opcions li reconeixen -suposo que entre altres coses- la feina per visualitzar la seva ciutat que malgrat tenir mèrits propis sobrats per ser coneguda ara ho és amb escreix.

I li han sortit imitadors. Visto lo visto, doncs... som-hi! L’alcalde de Badalona hi rivalitza: “Nosaltres plantarem un arbre de Nadal més gran”. Compte, diu el de Cartes (Cantabria, 5.781 habitants), nosaltres encara més! I apa, vet aquí una nova competició de disbauxa pública nadalenca.

Badalona té motius per intentar “sortir al mapa” de forma positiva. La seva convulsa història recent de governança local l’ha fet sortit els mitjans de comunicació massa vegades; la seva actual realitat socioeconòmica no l’ha portat a gaires moments de lluïment, més enllà dels protagonitzats pel seu equip de bàsquet temps enrere. L’alcalde Albiol, ara amb majoria absoluta, ho té clar: cal donar una altre imatge. I planta un gran arbre. La ciutadania respon.

Canviarà amb aquest espectacular ornament festiu la realitat de la ciutat?, segurament poc. El que canviarà serà la percepció, primer dels seus conciutadans i després del conjunt del país, de la imatge de la seva població.

Dissortadament, em temo, tot quedi en propaganda. Crec que fora millor que  alguns polítics deixessin, més que la imatge de la realitat de les seves poblacions, una realitat diferent a la que es van trobar.

20 de novembre.