Avui hem acomiadat a en José Mª López Blázquez.
No sé si el sobrenom amb el que l’anomenàvem alguns coneguts era més estès. Quan volíem referir-nos per alguna cosa a ell
amb aquest qualificatiu ja sabíem de qui parlàvem.
El vaig conèixer l’any 1979 en la confecció de
la complicada primera llista socialista a les eleccions municipals. La
unificació dels socialistes de Catalunya encara era molt tendra, amb moltes
tibantors i suspicàcies. La llista l’encapçalà en Joan Majó que venia del Reagrupament,
el segon havia de ser de la Federació del PSOE i aquest va ser en José Mª. Ell va
representar el difícil equilibri entre els grups socialistes mataronins quina
unitat sempre va defensar. En aquella primera vegada en vam treure vuit: un del
reagrupament com ja he dit; un independent, en Carles Manté (en realitat
llavors militava al PTE); tres del PSC (c): en Ramon Manent, en Joan Bonamusa
(ja traspassat fa temps) i jo; i tres de la Federació catalana del PSOE: en
José Mª, en Gabriel Bedmar (un vell mestre republicà) i en Fermín Fernández,
ambdós també ja traspassats. Ara n’hi hem d’afegir un altre, la meitat de la
llista.
El sobrenom li atorgarem perquè era “l’home”
de La Llàntia (un dels “homes”), llavor encara un barri marginal al que s’hi
accedia per la llera del Torrent de la Pólvora. Sempre em va destacar el canvi
que va experimentar al barri amb l’obertura de la Via Europa que va permetre la
plena integració del barri a la trama urbana de la ciutat i l’agraïment dels veïns
cap a l’acció municipal que va representar aquell fet.
Fervent “andalusista”, reivindicant les seves
arrels originaries des d'aquí, però també amb una plena consciència de la seva classe, la
classe treballadora. No va voler repetir a la llista del 1983 i vam mantenir un
contacte escadusser sense deixar-nos mai del tot. Era una mica sorrut encara
que quan s’obria era de molt bon tractar. Apassionat d’Andalusia crec que va
estar en totes les mogudes cíviques que hi ha hagut a casa nostra en aquests
anys. Va anar a tenir una responsabilitat en temes culturals a l’Ajuntament de
Granada que em sembla que no va reeixir per la seva exigència en el
comportament polític ja que era molt estricte.
En Miquel
Guillén ha rememorat una facècia d’ell que jo desconeixia, la de “forofo”
esportiu del Betis (manque pierda).
En l’acte de comiat ha sonat “Granada” d’Agustín Lara, suposo en la versió adaptada com a himne oficial de la ciutat que ell tant estimava. El recordaré sempre indicant-me on ens podíem col·locar en la tribuna oficial d’autoritats de la Professó de Setmana Santa granadina i explicant-me alguns detalls de la desfilada.
Descansi en Pau. Gracia, Elvira, una abraçada.
11 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada