Les bases generacionals del “procés”.

Del darrer article d’en Raimon Obiols a L’Hora: Ungits i excomunicats.

“A Catalunya s’apropa el moment de les rectificacions, que no seran col·lectives: ens equivoquem en grup i corregim en solitari. El problema que es plantejarà serà el d’una generació fascinada pel miratge de l’independentisme, pel magma emotiu de l’identitarisme,  l’excitació èpica de les grans manifestacions,  l’odi antagònic estimulat pels  nacionalismes,  la simplificació telegràfica dels missatges, el maniqueisme  primitiu i ofensiu de les xarxes. Ho han viscut com un panorama únic, sense altres referents, sense altra memòria. És el medi natural on han fet les primeres passes, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per ells, una altra opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica. No n’hi haurà prou amb les lliçons de la realitat,  amb el progrés dels  nous projectes. En una societat esquerdada per motius de llengua i de sentiments d’identitat, amb una política escindida entre ungits i excomunicats per un nacionalisme i per  l’altre, serà vitalment indispensable el coratge de la concòrdia.”

Però es deixa, que no crec oblidi –parla d’una part, d’una generació, només-, a tot un altre gruix de la societat que descriu també magistralment l’Enric Juliana al pròleg del llibre de la Lola Garcia, “El naufragio”:

“Hay más significantes. Un marco de politización intensiva de gentes que han vivido los años del bienestar considerablemente alejados de la política. Un ámbito de socialización y fraternidad: ahí está el álbum de fotos de las gigantescas manifestaciones de los últimos ocho años. Una segunda juventud para miles de persones mayores de sesenta años que han encontrado en la militancia independentista un lugar en el mundo.

... Un proyecto. Una ilusión. Una fantasía.”

Tant d’una cosa, la generació jove de la que parla l’Obiols, com l’altra, la de les generacions aposentades més grans de que parla en Juliana molts en podem donar fe directa i personalment. I de les seves conseqüències. 

Les paraules de Manuel Azaña a l’Ajuntament de Barcelona el 1938 “Paz, piedad y perdón” no sé pas si avui encara estan per assolir malgrat l’esforç, el gran esforç, del 78. El coratge de la concòrdia haurà de ser llarg i sostingut en el temps.

27 d’octubre.

Parlar amb el PSC? De què?

D'una forma casual arribo al coneixement d'un article publicat a l'ARA (20/10/18) per en Jordi Muñoz (suposo que politòleg que ve al darrera del seu nom amb el mateix cos de lletra és el seva professió, que no sé pas si el seu ofici). Ni sóc lector de l'esmentat diari ni conec de res a l'autor de l'article, però el títol m'atreu: “Parlar amb el PSC”.  Me'l llegeixo intentant comprendre què diu i què vol dir.

Evidentment l'autor escriu des de l'òptica independentista (perdoneu, no he sabut mai diferenciar tot això del nacionalisme, sobiranisme, independentisme,…). Diu que el PSC ha fet una clara involució dels seus plantejaments des del programa electoral del 2012 ençà. Cert, els que manaven llavors, amb el lliri a la mà i amb les martingales d'alguns membres de la seva direcció, van apostar pel “dret a decidir” que desprès ha quedat clar que era el dret a decidir la independència (com si no era prou evident des del començament). Escaldats, els que van aconseguir mantenir en vida una organització dinamitada per dins i bombardejada per fora –en uns temps turbulents, cal dir-ho- s'han replegat a posicions més comprensibles per les seves bases orgàniques i electorals.

L'autor diu, i és cert, que aquest replegament ha allunyat al PSC de la centralitat política. Evident, si la centralitat política és allò que es definit com el punt central de debat de la societat, aquest és ara a casa nostra el tema de la independència. Aquest debat està protagonitzat per heterogènies posicions, a costat i costat, que l'únic que tenen en comú a discutir és el seu posicionament sobre aquest punt, a favor o en contra. Però, tenen alguna cosa més en comú? Evidentment que no, ni model de societat, ni posicionament en el món, ni instruments d'acció política: “cabestros versus ruquets”, tot una metàfora.

Es socialistes, diu l'autor, segueixen tenint una posició clau. Potser sí, però sobre què? I diu que cal preguntar d'entrada al PSC si creu que els referèndums polaritzen més o menys que enviar policies anti avalots. Ah… ja hi som! El terreny a debatre és el seu, els dels “indepes”. “En aquesta societat el debat sobre la independència fa anys que s'hi ha assentat i per tant un referèndum és més aviat una manera civilitzada de resoldre'l”. Evidentment, desprès de que el foc sigui encès la manera d'apagar-lo és l'aigua.

Doncs, no. El terreny a debatre és el d'explicar racionalment l'engany a on s'ha portat a una important massa de població que s'ha cregut les proclames esbojarrades d'una colla de capsigranys (perdoneu altra vegada ...a aquest pobre pecador, però desprès del que veiem cada dia no crec que sigui un qualificatiu insultant, mireu el DIEC2). Per cert, l'1 d'octubre de l'any passat, mentre que havia alcaldes o alcaldesses que es posaven davant els antidisturbis per que els estomaquessin i aconseguir el martiri, n'hi van haver altres –socialistes- que van aconseguir fer veure als qui manaven aquells antidisturbis que allò que anaven a fer era una bogeria tant grossa com la que pretenien reprimir i així van evitar accions maldestres.

Per tant, crec, i sols sóc un simple militant de base sense cap responsabilitat orgànica, que el PSC ha de continuar intentar assossegar els ànims, asserenar el país i aconseguir tornar  la centralitat política a la sensatesa que s'ha perdut a Catalunya. D'això sí que crec que es pot parlar amb el PSC i em sembla que ho fa palès cada dia. Ni avalar la repressió ni degradar la convivència, sinó aconseguir la convivència perquè no hi hagi repressió.

26 d'octubre.

Viatge al Cap Nord. Epíleg.

S'ha acabat, m'ha costat força temps acabar la recopilació del viatge al Cap Nord que vam fer als primers dies de l'estiu passat. Més del que preveia, ja que si bé pensava al començar que en podia sortir més d'un àlbum al final n'han estat tres (en total 254 pàgines d'imatges i text).  Vaig obrir el programa per fer el primer a començaments d'agost. Prèviament ja havia recopilat i ordenat les fotografies i els materials que podria afegir-hi, sense fer-ne cap selecció. El programa del segon àlbum el vaig obrir un mes desprès, el 4 de setembre. Pel tercer ja havíem entrat a la tardor i, ara, a finals d'octubre puc donar la feina per acabada i enviar el treball a impressió. Aquesta feinada l'he anat repassant a mesura que anava avançant, corregint errades que trobava, modificant imatges, texts i composicions. Just ara mateix m'adono que m'he oblidat d'un element imprescindible i l'incorporo, mentre abandono la cerca d'algun peu de foto que m'hagués agradat posar.

He fet el punt de partida del tercer viatge que deia Kapuscinski. La memòria continuarà girant amb l'ajut d'aquest treball sobre el viatge que vam fer fins a dalt de tot d'Europa. No sé si en tornarem a fer cap com aquest, no tant de la seva envergadura com de la il·lusió que hi havia posat des de feia temps. Certament, no m'ha decebut. Sí, no vàrem aconseguir veure cap nit el sol que no es posava; tampoc vam acostar-nos a cap colònia de “frarets”; va resultat d'un cost un xic excessiu pel que estem acostumats en aquesta mena de despeses; però tot plegat ha valgut la pena i amb ganes de tornar a fer-ne alguna etapa (que no sé pas si serà possible malgrat la intenció).

Hem conegut un nou país, de la forma –possiblement esbiaixada- que fent de turista es pot arribar a conèixer. A través  del que hem visitat, del que hem vist, del que hem intuït, del que hem llegit i ens han dit, ens hem fet una idea de Noruega, de la seva historia, de la seva gent, de la seva economia, del seu lloc –abans i ara, el futur mai se sap- en el món.

Ara estan aixoplugats pels beneficis que els dóna el petroli, però vaig entendre que els saben administrar i que això els ve de com van administrar la seva col·lectivitat quan eren pobres. Pocs, en condicions climatològiques i geogràfiques difícils, sense gaires recursos (aigua, fusta i peixos), condemnats a la emigració durant molt temps, em va semblar –impressions- que tenien una potent vida comunitària que els havia permès fer bastants coses abans del petroli i que no se'ls havien pujat els fums al cap desprès. El pont i la famosa catedral Àrtica de Tromso, per exemple, són anteriors a 1970, com l'ajuntament d'Oslo o la via del tren de Flam. El mateix Hurtigruten, ara més reconvertit en eina turística que en comunicació postal, és centenari. 

En tindrem un bon record d'aquest viatge. Aquests àlbums ens hi ajudaran. Què, mestressa. fem-ne un altre?

Adolph Tiderman. Old age solitude (1849)

Nasjonalgalleriet. Oslo.

23 d'octubre de 2018.

Retrobant Charly Brown i Snoopy

Feia temps que no els veia.

11 d'octubre.

De toros i ruquets.

Dissabte passat ens vam passar el dia a L’Hospitalet, en la trobada dels Federalistes. La sala, força gran, de l’hotel que ens va acollir estava curulla. Sembla que van haver de tancar d’inscripció de la gent que es volia apuntar a darrera hora ja que no hi cabia ningú més.

La jornada interessant amb ponents de luxe que en alguns casos van generar-me dubtes i reflexions, fet important ja que trencava l’ambient d’aplec de germanor en que es podia haver caigut. Sobretot ens poguérem per unes hores treure de sobre aquest diabòlic llast que ens ha caigut al sobre del “procés”. Escoltarem parlar del moment d’Europa, millor dit de la Unió Europea i de les properes eleccions al seu Parlament; sentirem parlar de finançament autonòmic i de la nostra història per entendre a on som; s’adreçaren als congregats representants d’organitzacions diverses de l’esquerra, uns en directe i els altres per vídeo,  per encoratjar-nos a seguir en el nostre camí. Vaig tornar a veure a vells amics i a gent que feia molts anys que no veia. Alguns joves també hi havia, encara que la mitjana d’edat era elevada.

Com que no havíem reservat tiquet pel dinar, amb l’Arcadi Vilert ens vam anar al centre comercial Gran Via-2 que estava a tocar i ens vam entaular en un dels molts restaurants de menjar més o menys prefabricat que hi ha en aquell recinte.

Conversar amb l’Arcadi és tota una delícia desbordant. És tot un personatge polifacètic: músic, escriptor, activista, polític esquerrà, company i col·lega, patriarca familiar ara, que conec des de fa més de 50 anys, de quan érem jovenets. Hem fet moltes coses plegats i molt camí junts, un petit –mai tant ben dit- savi amagat. Vam parlar, com no podia ser d’altra manera, de la situació que estem vivint, evidentment des de la nostra perspectiva. Em va dir algunes de les possibles formes d’explicar el nostre paper, el dels federalistes. Al vespre, ja a casa, em va enviar una petita faula que m’havia contat. La faula dels toros i els ruquets. Amb la seva anuència la transcric.

Faula del toros i els ruquets.

Diuen que hi havia una estampida de "toros Osborne" baixant esverats pel pendent d'un turó. A la vessant frontal, una altra munió de “ruquets catalans" feia el mateix. Els dos col·lectius bramaven consignes enaltidores i enarboraven banderes... dels mateixos colors, malgrat que distribuïts en format diferent.  Al mig, arrupits al fons de la vall, un grup de persones aixecant cartells demanant diàleg i convivència aixoplugats sota la bandera del federalisme. Aquests darrers esperaven, resignats, ser esclafats per les dues masses embogides.

Però, passa el temps i no es produeix cap desastre. Algun dels valents de la vall aixeca el cap i s'hi fixa millor. Llavors veu que les dues estampides, en realitat, estaven corrent respectivament sobre les cintes d'un immens tapis rodant. El que estava més a prop del que dirigia un dels ramats li diu: "Us heu adonat que esteu corrent però no us moveu de lloc?" i l'altre respon: "En efecte. De fet, no volem anar enlloc. El que ens convé es continuar corrent".

8 d’octubre.

Erasme de Rotterdam

Fa uns dies, a la taula de novetats d’una de les meves llibreries de referència vaig ensopegar amb l’edició d’una antologia dels adagis d’Erasme de Rotterdam, “No puc no parlar” Ed. Ela Geminada, B-2018, recollida i traduïda per Joan Tello i Brugal. De nas vaig agafar-lo, el títol ja enganxa. En general aquesta sort em surt bé, com va ser en aquest cas, encara que aquell dia vaig errar-la amb un altre que vaig adquirir pel mateix sistema tot i que l’editorial sempre em mereix confiança.

Ara, aquesta antologia, l’he deixat a la tauleta de nit i cada dia, abans de adormir-me, amb l’altra lectura que fa el seu camí, em proposo llegir uns quants adagis, tot ressaltant-ne algun que em faci especialment goig. Aquí va el primer que em sembla especialment adient per comprendre els dies que estem passant.

116.

Patriae fumus igni alieno luculentior

El fum de la pàtria és més lluminós que el foc d’un altre país.

Homer, Odissea 1.58-59; Llucià, Elogi de la pàtria 11.

I així anem des de temps immemorials.

1 d’octubre.