17 de novembre del 2015

Els grecs dels 50.

Els grecs dels 50... bé, no cal explicar qui són per si algú ha de llegir encara la novel·la. “Fins aquí hem arribat”, Petros Màrkaris. Tusquets ed. B- 2015.



Aquesta obra és l’epíleg, segons els editors, de la coneguda Trilogia de la crisi, les anterior obres de Màrkaris sobre les vicissituds de la vida grega desfermades per la crisi del 2008, protagonitzades pel seu comissari Kostas Kharitos.

Vaig conèixer aquest autor una mica per casualitat arran d’un viatge a Estambul, desprès he seguit la trilogia, fins aquest epíleg. Val a dir que més enllà de la qualitat literària – que no sé valorar- i de les característiques de les novel·les negres que em semblen ben pautades –la família, els àpats, els itineraris per la ciutat, les petites trames secundaries, els companys i superiors de feina, els girs finals sorprenents- el que m’ha agradat més és la contextualització de l’acció en el moment polític que es produeix i l’explicació de la història que porta a aquest moment. Així m’he endinsat, des de la primera obra que vaig llegir, en el que han viscut els grecs en els darrers cent anys i molt especialment en les èpoques més properes i quin són els pòsits que ha anat deixant en la seva societat i la seva gent.

Hi he anat unes quantes vegades a Grècia, la darrera l’any passat, i sempre m’hi he trobat bé i sempre hi tornaria. Atenes, les illes, el Peloponès, ... La seva història i les restes de la seva civilització que és l’inici de la nostra. El Mediterrani.

El que dedueixo de les novel·les d’en Màrkaris és que la seva història més recent, de la Segona Guerra Mundial cap aquí –guerra civil, dictadura, crisi-, els pesa més al grecs que la nostra per exemple. Clar que estem parlant de ficció, de novel·les, i no sé si els politòlegs i els historiadors ens l’explicarien igual. Però sembla que queden a la societat velles ferides mal cicatritzades que encara supuren, els uns, els altres, els nacionalistes, els comunistes, el clientelisme, la corrupció, l’administració, ...

En Màrkaris és força escèptic amb les possibilitats que tenen els grecs per sortir-se’n, això es trasllueix en el seu personatge, aquest policia que ve del món dretà per família però que té amics a l’altra banda. S’ho mira i se’n fa creus del que veu, busca l’ajut del diccionari per desentrellar el significat dels conceptes que intueix i les paraules que els designen.

Diu en Lambros Zisis:

-Al llarg de tots aquests anys, la Khariklia a la seva manera i jo a la meva, no hem fet sinó aprendre.
-Aprendre, ¿què? – li pregunto encuriosit.
-No el que ensenyen a l’escola o a la universitat, sinó aprendre dels clatellots que dóna la vida  -em respon sense immutar-se-. Hem après a cops.

Això posa punt final a la nostra conversa. Baixo cap a la plaça d’Amèrica i allà agafo el tròlei que puja per l’avinguda d’Alexandras per arribar a la feina.


17 de novembre.

12 de novembre del 2015

"Primos entre sí"

És de les primeres coses que ens varen ensenyar a l’escola quan ja sabíem els números i havia de començar a lligar-los entre sí, a fer matemàtiques, o era sols aritmètica? El màxim comú denominador, el major divisor possible entre varis d’ells. Si el m.c.d. de dos números és 1, llavors ens van explicar que aquests dos números eren “primos entre si”, primers entre ells. Sempre ens va fer gràcia la denominació que sabíem en castellà: “primos entre sí”.

Quin és el màxim comú denominador de Junts pel Sí i les CUP? Sí, ja sé que no són dos números, però fem com si ho fossin. Home, noi, tothom ho té clar: la independència. I alguna cosa més? No, no, res més, ui, i ara!. Ah!, així sols tenen una cosa en comú. No seran, a cas, “primos entre sí”?

Com s’ha dit a l’abast, tothom suma els vots dels uns i dels altres, fins als 72 diputats asseguts a la Ciutadella, majoria. És evident que entre l’olla de grills que és l’agrupament de Junts pel Sí el major divisor possible és major del 1, potser fins i tot és el 3 (compte, no hi afegeixis algun signe que certament seria injust). Però, la independència dels uns és la mateixa que la dels altres?  No, amb tota certesa no. Per fer-ho ras i curt, els uns són del “sistema” i els altres estan contra el “sistema”. Uff!, quasi bé res.

Vaig quedar astorat veien l'altre dia per televisió al dirigent de Convergència, el Sr. Turull, manifestar angelicalment, com aquell que no diu res, que el que havien de fer plegats era proclamar la independència i que desprès, en el nou Estat, ja s’aclariria els camins dels uns i dels altres. És a dir, vaig entendre, els de les CUP han de votar el que tenim en comú, l’únic que tenim en comú, atenció!, amb comú amb els de Junts pel Sí, i desprès ja els arraconarem a la marginalitat en que ells se situen per “antisistema”. Sensacional!! Això és el que volen fer empassar als “nois i noies de la samaterra” (perdoneu la caracterització, però així ens entenem)?

Suposo que no saben, no ho saben?, amb qui se les heuen. En el fons, els cupaires són indepes, però no única i bàsicament això, són moltes altres més coses, és evident i ningú se’n amaga, ben diferents de les que informen als “establerts” dels sistema.  No sols és treure’s la corbata i votar radicals lleis contra la propietat (privada) que costarà desprès d’aplicar o mostrar una aparent solidaritat amb qualsevol moviment promogut per les ments (que no les butxaques) ben pensants i pietoses.

Bé, ells, ambdós, sabran què faran, però em sembla que un acord entre ells,  no sé pas de qui mena, pot comportar segurament l’esquinçament o la trencadissa dels uns o dels altres. Res de diferent, tot sigui dit, del que hem estat veient fins ara. No terra ignota, sinó terra cremada.

12 de novembre.

10 de novembre del 2015

Otomans.

Per intentar –intentar, però no aconseguir- no seguir el xivarri que  hi ha ara aquí a fora el millor és fer-se a la lectura (com aquell que es fa a la mar). Hi ha uns quant llibres mig començats i alguns d’altres fins i tot de ficció (novel·la) a la pila (o són les piles?). De fet ja fa alguns mesos que no em fico en una llibreria de la que sé que en sortiria amb uns quants volums que m’haurien interessat o encisat. Res, primer acaba els que ja tens a casa, em dic.


La caída de los Otomanos, Eugene Rogan. Ed. Crítica, B-2015. Quasi bé sempre ens hem mirat la Primera Guerra Mundial des del que va passar als fronts europeus deixant de costat el que va passar a l’Orient Proper des del Bòsfor, o la Tràcia, fins a Persia. Eren les possessions del decrèpit Imperi Otomà governat des de la Sublim Porta, una barreja de gent d’ètnies i religions diverses. Els turcs manaven, però hi havia els armenis, els àrabs, els curds, no se sabia massa bé si encara els egipcis eren súbdits dels soldà ja que hi havia els britànics... La majoria eren musulmans, però eren sunnites, xiïtes, ... també hi havia cristians, jueus. Un veritable mosaic com ho eren els Imperis en aquell temps, sense anar més lluny, l’austre hongarès, o el britànic.


Desprès d’un període revolucionari i tres guerres balcàniques que marquen l’inici del segle, els otomans entren a la guerra al costat de les potències centrals amb el seu exèrcit més o menys tutelat per militars prussians i abastit per alemanys i austríacs. Primer han de fer front als russos que avancen per l’est caucasià ocupant part del seu territori, encara que al ser aquest front menys important pels russos que l’oriental europeu no prossegueixen el seu avançament. Desprès, l’exèrcit britànic de la Índia penetra pel sud, pel golf Pèrsic seguint els rius mesopotàmics. Churchill creu que els doblegarà atacant-los per la península de Galípoli a l’entrada dels Dardanels, per l’oest, sense aconseguir-ho. I per acabar de rematar el capità anglès T.E.Lawrence (el d’Aràbia) aixecarà les tribus àrabs de Mesopotàmia i el Hiyaz. Atacats per tot arreu els otomans resisteixen com poden amb intents fracassats de tallar el canal de Suez, amb accions reeixides com la d’aturar la primera envestida anglo índia a Kut El Amara, abans d’arribar a Bagdad pel Trigis, o controlar força temps les desarrapades tribus beduïnes àrabs. Fins i tot la revolució russa del 17 els proporciona esperances al alliberar-los del front caucàsic reforçades desprès de l’exitosa defensa de Galipoli. Però els llargs anys de guerra deixen exhausts al contendents, el 1918 és el col·lapse, per Palestina davant dels anglesos, i la rendició.
.

De tot això, d’aquella guerra, en surt el que ara encara estem vivint. Israel, amb la declaració Balfour. Transjordània i Palestina. L’embolic de Síria i l’Iraq desprès de la caiguda de les monarquies hashemites imposades llavors. El domini dels àrabs d'Ibn Saud sobre els abandonats i traïts de La Meca. La colonització francesa del Líban i la presencia anglesa (el petroli) a la vall mesopotàmica. No cal oblidar el problema del genocidi armeni que causen els otomans durant la guerra per deslliurar-se d’un possibles enemics interiors. I el sorgiment de la moderna Turquia d’Ataturk (ara en revisió) al acabar-se tot malgrat que encara, fins el 1923, haurien de lluitar dur per consolidar el que avui coneixem com a Turquia. Ara fa cent anys, la historia continua.

10 de novembre.