Impertèrrits. “Mantenella y no enmendalla”?

 

Fa més de mig any vaig posar de manifest que a l’entrada de l’Arxiu Comarcal del Maresme (que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) hi havia un cartell explicatiu sobre l’edifici i la seva història (la seva pròpia història, la de l’Arxiu) amb una errada. Bé no sé si era una errada involuntària o una mistificació*.

Tothom impertèrrit. Ningú s’ha donat, o volgut donar, per al·ludit**. El cartell segueix allà on el vaig veure fa temps sense cap modificació. On no apareix aquella errada (?) és en la web de l’Arxiu. En l’apartat “Dades generals i serveis” es fa omissió de l’origen de la propietat de l’edifici que és de l’Ajuntament de Mataró. Aquí no hi ha cap errada, simplement s’obvia. Segurament resulta més fàcil, ves a saber, corregir una web que haver de canviar tot un panell gràfic, o potser ja va ser així des del principi de l’existència de la web.

L’edifici com vaig explicar va ser adquirit amb una subvenció del Govern espanyol amb càrrec a una partida pressupostària habilitada per commemorar el “5º Centenario de la Unidad de España”. Eren altres temps, de transició.

No vull entrar si és o no és, si hi ha o no hi ha, 5ª Centenario de la Unidad de España. Aquesta és una feina dels historiadors. El que si que hi va haver és una partida en els Pressupostos Generals de l’Estat a començaments dels anys 80 amb aquest nom del que vam aconseguir treure’n una pessigada per comprar Can Palauet.

Crec que a alguns conspicus nacionalistes parlar de la “Unidad de España” els deu “repatejar” els budells (o més avall) i per tant és millor no fer menció de l’origen dels cabals que van permetre l’adquisició de l’immoble. “Ojos que no ven, corazón que no siente”. Però si no ens haguessin pretès abans donar gat per llebre ningú s’hagués adonat que ara ens pretenen amagar la perdiu.

Deia que ningú s’ha donat per al·ludit, però en un Arxiu Històric, és fer l’estruç. Fa quedar molt malament la seva professionalitat.

Costarà desempallegar-se de l’ambient que hem viscut  des de la recuperació de la Generalitat i que pretenia reblar el “procés”. La història és la història , no és la que pretenen escriure o amagar-nos.

Per cert, a l’exposició sobre les “indianes” a Can Marfà es parla reiteradament de l’Estat Espanyol, que és un concepte administratiu, per no dir Espanya que és un concepte polític que ara és innombrable.

1 de juny

*(DIEC-2: mistificar:

1 v.tr. [LC] Falsejar 1.
2 v. tr. [LC] Enganyar (algú) abusant de la seva credulitat.

**Manel, il·lús! Penses que algú llegeix o fa cas dels teus retrets?

Parlem de la R-1, la línia del trenc per la costa del Maresme.

 

Perdoneu, “em feu -tots plegats- més por que una fragata de moros”. Mai tant ben dit tractant-se del litoral maresmenc. Moltes afirmacions que fa temps que es van repetint les trobo catastrofistes, i estem allà mateix.

A veure, llevantades i augment del mar 4 mm. a l’any. En cent anys, 4 mm, son 40 cm., oi?, és a dir dos pams en cent anys. Potser també, la placa de l’estació és molt, però molt obsoleta. 

(placa a l'estació del ferrocarril a Mataró. L'he vist tota la meva vida, potser té més de cent anys)

Les llevantades i altres temporals provoquen estralls en la costa que afecten a la línia fèrria, cert. Les variacions provocades per la mà de l’home, com els ports, que n’hi ha uns quants, i les  climatològiques en el funcionament de les rieres, des de la Tordera cap al sud, han estat importants, no cal negar-ho.

Ara bé, d’aquí a cridar que cal llençar la via a la paperera de la història i desmuntar-la n’hi ha un bon tros.

Partint del fet que cal fer alguna cosa per què el mal funcionament actual que ja ha esdevingut crònic no s’eternitzi, cal plantejar-se propostes realitzables, no construir castells en l’aire.

No sé qui ha suggerit al Ministre Puente la solució de l’enlairament de la via. Adamisme. Aquest tema ja va ser estudiat i descartat fa quaranta anys. Per encàrrec de l’Ajuntament de Mataró que cercava com resoldre la millora de la connectivitat de la trama urbana amb la platja estalviant-se les vies del tren es va encarregar un projecte de la seva elevació al seu pas per el front de mar. Els arquitectes, recordo encara qui eren, van fer fins i tot una maqueta (maqueta també es pot interpretar com a maca petita, oi?) que si la memòria no em falla va ser exposada a l’estand que tenia l’Ajuntament a la Fira de Pentecosta, llavors també comercial i de mostres (mostres diverses). Aquell projecte va ser ràpidament posat en qüestió pels tècnics ferroviaris ja que per enlairar les vies calia arrancar la pujada i establir la baixada amb unes distàncies considerables, ja que aquesta mena de transport no accepta abruptes desnivells. D’aquí els túnels, les trinxeres, els recorreguts helicoidals i els trens de cremallera. Així mateix la inèrcia de la marxa d’uns combois tan pesats i voluminosos comportaria unes estructures de suport de la via molt considerables i feixucs. Si ara es vol fer en varis indrets del recorregut actual de la via em sembla que és una volada de coloms considerable, vaja potser estic equivocat.

Per tant, tornem a baix a la costa o a dalt per l’interior. Necessitem mantenir el servei i alhora pensar com el podem millorar (i ampliar, no es tracta sols de substituir el que hi ha, en necessitem més).

Pensem a curt, mig i llarg termini. Cal pensar així ja que la requesta econòmica de una possible alternativa està fora de l’abast ara per ara de qui la hauria d’assumir que fora alguna administració pública.

A curt termini. Cal mantenir el temps necessari la línia per la costa. Ports, rieres, ... i esculleres? La solució darrera emprada al terme municipal de Mataró, entre la Riera d’Argentona i el port ha resultat una bona solució que s’albira duradora en els efectes del darrer temporal. Una escullera alta (no baixa com hi ha al litoral de Cabrera de Mar), separada per un passeig (malgrat la prohibició de passar-hi, tots hi passem) de la tanca de les vies del tren, ha funcionat molt bé. Ja sé que hi haurà qui posarà el crit al cel per tal proposta. Una altra actuació contra l’espai natural!!, Però, l’acció de l’home sobre la natura no ha estat sempre de modificar-la? No, no es tracta de dir que una actuació de més no ve d’aquí. Es tracta de trobar una solució que mantingui en un temps raonable, o potser fins hi tot definitivament (d’aquí cent anys, tots calbs), una comunicació cabdal de l’àrea barcelonina (mantenir la línia com un tramvia turístic, perquè no?) Mentre tant, sense deixar de funcionar la línia ferroviària, anem a cercar altres solucions.

https://www.facebook.com/share/v/1ZKkphgrcp/?mibextid=wwXIfr

A mig termini. Aquí entren els estudis tècnics en profunditat. Una altra via per on i amb quins costos. Per dins, sempre s’ha dit, per dins! Per dins de on? Per superfície no li sé veure (altra vegada trinxant la comarca?), per sota tampoc li veig, vaja potser és que no m’agradaria ser un talp en mig de la meravellosa comarca, paisatgísticament i climatològicament parlant, com és el Maresme. Cal disposar d’un bon projecte, molt complert -penso en les connexions amb els nuclis de població, ara en sprawl, que hi ha; en l’entrada al rovell de l’ou metropolità; en les necessitats de freqüències variables atenent a les necessitats diferents de mobilitat de la nostra població;...- i sobre tot en els costos que comportaria. Això no sols val temps i diners, sinó que també necessita molt diàleg amb els agent implicats: particulars, socials, institucionals,... No es fa en quatre dies. Deu haver-hi treballs fets, no sé si gaires ni aprofundits. Hi ha una infraestructura ja feta, de fa força anys, un tros de l’any 1968: més de cinquanta anys i un altra tros de l’any 1995, més de trenta anys: l’autopista, la C-32. La seva utilització a ras de sol, del seu sol, o aixecada podria ser una alternativa plausible. Cal estudiar-ho.

A llarg termini. Establerta la solució cal implementar-la i això requereix disposar dels recursos econòmics per fer-la. Crec que hauríem de pensar a “lo gran”, amb ambició a l’hora de projectar en la etapa anterior. Si vam tenir la primera línia de tren i la primera autopista, perquè no podem plantejar-nos una bona solució futurista? Quedem bocabadats amb els “exploits” (hazañas, gestes) que aconsegueixen a hores d’ara els asiàtics en temes de comunicacions ferroviàries (potser son IA avant la lletre, i ens enreden?) Perquè, a llarg termini, no podem pensar en coses semblants? Estem projectant, cal somiar una miqueta. No estem davant d’un problema menor ni qualsevol. Estem davant del funcionament d’una metròpoli que ara ja té més de cinc milions d’habitants i que tindrà més gent i més requeriments. Som-hi! Les administracions, totes, que s'hi posin (potser ja hi estan)

Quan ens retirin -que sigui quan més tard millor, però ja hi estem enfocats- als cementiris de la carena, amb les esplèndides vistes que hi ha, estarem satisfets del que podran gaudir més endavant els nostres descendents. En Biada tampoc no va poder veure funcionar el seu somni.

https://www.facebook.com/share/v/17wsf8shmB/?mibextid=wwXIfr

7 de març.

De com anomenar la Guerra Civil.

 

Sempre havia entès que quan a casa nostra es parlava de la Guerra Civil (1936-1939) quedava clar que era una guerra, com d'altres que hi ha hagut en altres contrades, dins de les fronteres interiors (en aquest cas espanyoles) de dos bàndols de ciutadans enfrontats amb armes, amb els seus exèrcits corresponents, a part que com a tot arreu que s’han produït aquesta mena d’esdeveniments sempre hi ha hagut intromissió de potències estrangeres ajudant als uns o als altres.

No sé per quina causa m’arriben comunicacions de “Academia”, suposo que alguna cosa dec haver fet per que així sigui. Em fan arribar articles o publicacions de temes d’història que m’interessen força i guardo i llegeixo alguns d’elles, especialment els que fan referència a Mataró i de les seves circumstàncies.

Fa pocs dies m’ha arribat un article de l’Agustí Barrera, (crec que és un historiador del Grup d’Història del Casal, o no?) publicat a l’any 2004 -té temps ja l’article-, a l’Arxiu d’Història IV, 2ona ed.

El tema em va interessar i al llegir-lo em va sobtar ja a la segona ratlla. Parla de la cinquena columna a Mataró durant... la guerra dels tres anys! Vaig quedar bocabadat, era la primera vegada que sentia parlar de la nostra Guerra Civil amb aquesta qualificació, la guerra dels tres anys.

El segon i tercer paràgraf de l’article en qüestió:

“Ens hauríem de preguntar, fins a quin punt va ser important militarment l’espionatge, en el desenvolupament de la guerra dels tres anys.

Els quintacolumnistes enviaven informació prou valuosa a Burgos, com perquè l’Estat Major decidís operacions militars, en funció d’aquesta informació?”

Primer es pregunta quin va ser el paper de l’espionatge, d’un espanyols a favor d’uns altres espanyols, i després es pregunta quin valor tenia aquesta informació per l’Estat Major (sic). És l’Estat major dels “nacionals” suposo, ja que els “republicans” també tenien el seu Estat Major, certament aquest format per militars republicans i altres que no provenien de les files “castrenses” a diferència dels "nacionals" que era exclusivament militar.

L’article sols fa referència als quintacolumnistes “nacionals” encara que és evident que també n’hi va haver de “republicans", però aquesta és una altra història.

Crec que el biaix de l’autor, com expressa clarament l’entrada que li destina la Wiquipèdia abans resenyada sota el seu nom, és prou aclaridor de les seves intencions. Per ell no es tracta d’una Guerra Civil, entre espanyols, es tracta d’una altra cosa, una guerra “la dels tres anys”. D’un Estat contra un altre?

Flac favor fan a la nostra història els que pretenen reescriure-la. Però cada gota de pluja fa els seu fang, i de aquellas lluvias, estos lodos.

 

29 de desembre. 

L’efecte crida. Nosaltres. Badalona.

 

A casa, quan jo era ben petit, hi havia un llibre en català més antic encara. “El Trobador Català” d’Antoni Bori i  Fontestà. És de la 19ena. edició, ja adaptada a les normes ortogràfiques del I.E.C. (però encara amb llicència eclesiàstica). Era de la meva mare, nascuda el 1919, marcat el seu nom a llapis amb la lletra que va aprendre a l’escola. Deuria ser dels anys 20, ara fa cent anys. El conservo com un bé preuat.

En ell vaig aprendre les primeres poesies en català i sempre em torna al cap “La terra de Xauxa” que recitava conjuntament amb la mare. Xauxa, terra mítica en l’imaginari català.

Xauxa és el país més gran

i bonic per excel·lència

allà es neda en l’opulència

i de pobres no n’hi ha.

-----

Allà no s’ha de passar

cap pena per viure;

vinga broma, vinga riure;

i menjar bé i disfrutar.

----

Amb això, sense disbauxa,

si us agrada lo que es diu,

aneu a passà un estiu

allà a la terra de Xauxa.

 

 

La terra de Xauxa és un quadre del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell, actualment a l'Alte Pinakothek de Múnic, Alemanya.(1587)

L’estret de Gibraltar, 14,4 km. d’amplada, és el punt més curt que separa dos mons a la Mediterrània. És la frontera que marca la desigualtat entre un Nord ric, vell, panxacontent i feliçoi*,  i un Sud pobre, jove, famolenc i desesperançat.

Com volem, doncs, impedir que la gent del Sud no envegi a la gent del Nord (recordant, a més, les humiliacions que ha sofert de les seves mans en els darrers segles) i hi vulgui anar -de la forma que sigui- fugint de la seva situació?

Això és imparable i els donem motius perquè així sigui. El nostre capteniment, tant individual com col·lectiu, tant dels ciutadans com de les institucions, provoquen un “efecte crida” constant. Els exemples els tenim als carrers, els veiem constantment i en aquestes dates més encara. Avui, que el mon està connectat, que un extrem coneix què fa l’altra, que sabem com viu tothom, el que fem els del Nord provoca contínuament un “efecte crida”. Sí, som nosaltres, els del Nord, els provocadors.

Ells, els del Sud, ens veuen, ens miren, sabem com vivim i diuen: “nosaltres també volem viure bé, nosaltres volem viure com ells”, i quan poden se’n van de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Per què sinó, aquesta gent se’n va de casa seva? Son fugitius, son pobres, volen treball i perspectives i creuen -i molts que ens arriben ho aconsegueixen- que les obtindran aquí.

De fet, al llarg de la història, sempre ha estat així. Què foren sinó els francesos (gavatxos) que fugiren  de la fam i de la violència i vingueren a Catalunya al segle XVII? **; què foren sinó els catalans que se’n anaren a les Amèriques a començaments dels segle XX? No fou la cançó “L’emigrant” (jo encara la puc cantar sencera) una de les més populars a casa nostra a la primera meitat d’aquell segle? Què eren aquells canaris que, abans dels turisme, s’enfilaren a les barques (com ara els seus veïns ho fan als “cayucos”) fins anar a petar a les costes de Veneçuela? Qui forní la segona onada immigratòria cap als centres industrials espanyols durant els anys 60 del segle passat? D’on sortiren els contingents de treballadors espanyols (gastarbeiters) que se’n anaren a Europa necessitada de mà d’obra desprès de la II Guerra Mundial?

Són fugitius, fugitius de la misèria, amb ganes de prosperar, de viure millor ells i els seus descendents, de treure’s mocs i lleganyes, de voler dormir tranquils amb la seva família, sense pors. Saben que segurament els costarà i que hauran de treballar dur en el que els panxacontents d’avui i aquí no volen fer, saben que aniran a un mon nou, diferent, al que hauran d’adaptar-s’hi vulguin que no.

Ells, com ha passat tota la vida, intentaran mantenir algunes coses, les que puguin i els deixin, del que els van ensenyar els seus ancestres i en un mon globalitzat aportaran elements nous, saba nova a la societat feliçoia a la que arriben. De la barreja del vell ric i del jove pobre en sortirà -n’hem vist exemples recents- una societat nova que serà diferent a l’actual. Tots, els que ja hi som (des de quan?) i els que arriben ara (de tot arreu) bastirem el mon del demà. No cal tenir por de perdre el que érem.  Ho tenim, ho érem, de no fa pas gaire. Alguns no ho volen admetre, però és així, sempre ha estat així. Avui potser molt més de pressa, d’aquí la por.

Passant per la carretera, a l’alçada de Badalona, al campanar de l’església de la Salut hi havia -no sé si encara hi és- una pancarta que deia: “Volem acollir”. Ara, Badalona és als mitjans... Hi   ha un Alcalde democràtic escollit en eleccions lliures pels seus conciutadans. No és l’Albiol, ell és sols l’executor implacable, insensible, també irresponsable, però conseqüent amb el que va dir que faria, amb el que representa. “Volem acollir”,...

Ja ho va expressar el poeta Salvat-Papasseit cent anys enrere en versos molt coneguts però que encara tenen tota la seva vigència.

 

Demà posats a taula oblidarem als pobres

-i tan pobres com som-

                                            Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora dels postres

i després de mirar-nos     arrencarà a plorar.

 

 

*feliçoi, -a
adj. Tranquil, despreocupat, que totes li ponen.
Una cosa és ser feliç, i una altra ser feliçoi!

**”La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII” J. Nadal i E. Giralt, E.1966. Premi Iluro, 1963

23 de desembre.

Cloenda dels Diàlegs d’enguany

 

Cloenda estupenda dels diàlegs de la Fundació Ernest Lluch d’aquest any 2026.  

Avui a mitja tarda al Palau Macaya dins del cicle “Una pau precària”, “La posició europea en la guerra comercial: una resposta econòmica per a una pau estable”, amb

• Cecilia Malmström – Investigadora principal no resident al Peterson Institute for International Economics (Washington). Comissària Europea de Comerç (2014-2019) i Comissària Europea d’Assumptes d’Interior (2010-2014)
• Judith Arnal – Consellera independent del Banc d’Espanya. Investigadora principal i membre del Consell Científic del Real Instituto Elcano. Investigadora sènior al Center for European Policy Studies (CEPS)

El combat per l’hegemonia política i econòmica avui es lliura entre els Estats Units d’América i la Xina, i la Unió europea als llimbs, a “en Babia” (que era el lloc on els reis de l’Edat Mitjana anaven a caçar quan volien abstreure’s de les seves cuites). Les dues ponents d’avui, l’espanyola, economista; la sueca, politòloga i política, dels popular europeus. Un bon i necessari diàleg. Magnífica feina, Ferriol!

Els europeus ho tenim “pelut”, entre un il·liberal i un autòcrata.

El divendres de la setmana passada a la seu de la Fundació, a la sala de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar, tercer Diàleg de 2025 a Vilassar de Mar, que serveix a la vegada per retre homenatge a Ernest Lluch en el 25è aniversari del seu assassinat. “La cultura de pau en un context bèl·lic: gestionar la pau en democràcies perplexes”, a càrrec de:

• Jordi Armadans – Activista i consultor en cultura de pau.
• Carme Colomina – Investigadora sènior del CIDOB i professora associada del College of Europe (Bèlgica)

Esplèndids, també, els dos ponents, l’activista i la periodista, amb la sala, com sempre a Vilassar de Mar, al complert.

Extret d’ “Alternativas Económicas”:

“Hoy viene a cuento la frase más poética, certera y comprensible de Antonio Gramsci: “El viejo mundo se muere, el nuevo tarda en aparecer. Y en ese claroscuro surgen los monstruos”.
El viejo mundo murió hace ya algún tiempo. El deceso ocurrió en 2008.” (Enric González)

 

3 de desembre.

A Girona, un acte emotiu en record de l’Ernest Lluch

 

Avui aquest migdia, a Girona, s’ha celebrat un dels actes que el PSC de les comarques gironines ha organitzar en homenatge i record a Ernest Lluch, 25 anys després de la seva mort assassinat per ETA.

Al auditori  Josep Irla, a la seu del govern de la Generalitat a Girona, ens hem aplegat, omplint-lo,  vells i joves que encara valorem i recordem la figura de l’Ernest, la seva trajectòria i la seva obra.

Ha obert l’acte  el diputat al Congrés, Marc Lamuà, que entre altres coses, ha  aprofitat retreure la actitud ruïna del govern de la Generalitat valenciana que pretén retirar el nom d’Ernest Lluch de dos centres sanitaris d’aquell territori. L’encara President d’aquella comunitat -que serà recordat sempre per “El Ventorro” i la seva deixadesa que comportà més de dos-cents morts- continua la seva infausta actuació volen esborrar de la vida de la seva comunitat el record  del nom del Ministre de Sanitat que aconseguí la llei que portava la Sanitat pública a tots els ciutadans espanyols.

Dues lectures poètiques, una a càrrec de l’Alcalde de Portbou, Gael Rodríguez, l’alcalde més jove d’Espanya, i la segona a càrrec d’una regidora de Palafrugell , donaren pas a una conversa entre un altra regidora, ara de Palamós, i Odón Elorza, el que fou alcalde de Donostia (Sant Sebastià), company i amic de l’Ernest, que el coneixia i l’apreciava molt, entre altres coses per l’estima que tenia per aquella ciutat on hi va a arribar una casa i tot. Tot plegat un acte emotiu.

La ignomínia de l’alcalde Nadal ha comportat que no estigués en les files principals de l’acte, en el que he pogut saludar a vells companys i amics, com el que fou alcalde de L’Escala, Rafael Bruguera; el que en fou també molts anys de Les Preses, Daniel Terradellas i el també company i amic en aquest cas del Congrés dels Diputat,  Àlex Sáez, que va fer les gestions per  facilitar-me que tingués accés a lloc reservat- i que m’ha presentat a alguns càrrecs institucionals i orgànics del socialisme gironí. He pogut saludar també a la Consellera Silvia Paneque, cap de llista socialista per Girona ciutat, i al vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, el col·lega i amic, Josep M. Carreras. Em deixo gent, segur, que potser ja no els he recordat la fesomia o que no he arribat a conèixer pel relleu generacional.

L’acte, en conjunt, ha estat molt emotiu i he celebrat el desplaçar-me a Girona per aquest motiu.

 

18 d’octubre.

El carrer del sotstinent Navarro

 

Quan a l’any 1959 es va acabar la primera fase del bloc de “l’Aliança” (els pisos de quatre alçades sense ascensor) al final del Camí Ral a l’Havana, el carrer de ponent, el que llavors confrontava amb el concessionari de SEAT, Prades, i el magatzem dels drapaires Serra,  se li va posar el nom de “Subteniente Navarro”. No sé de qui va ser l’idea i el perquè de la mateixa, encara que sabent que en aquells anys el President de l’Aliança Mataronina -promotora del conjunt- era el laureado general Salas Paniello (heroico defensor de Belchite) suposo que tothom el va donar per bo (en aquests temps una decisió d’aquesta mena no es discutia i menys si es suposava que responia a un assumpte militar).

En tornar arreu la democràcia tampoc a ningú se li va ocórrer a què venia aquell nom i per les seves ressonàncies militars (suposo) es va quedar com a carrer Navarro, Juan José.

En Ramon Salicrú, en el seu llibre “Mataró, carrer a carrer”, ed. Patronat de Cultura i Capgròs, MTR-2006, escriu

“Navarro, carrer de Juan José.

 Va del Camí Ral a l’avinguda del Maresme. No es troba documentació sobre l’origen del nom d’aquest carrer. Però el fet que la majoria dels carrers de la part baixa de la ciutat estan relacionats amb temàtiques del mar, fa pensar que estigui dedicat a Juan José Navarro, marquès de la Victòria (Messina 1687 – Isla de León 1772) que fou favorable a Felip V en la guerra de Successió i que intervingué en una batalla davant la marina britànica a les illes de Hyerès, cosa que li suposà el càrrec de tinent general de la Marina espanyola...

El nom correspon al Pla de l’Eixample de 1878.”

El bon amic  Ramon Salicrú comença, cuidant-se en salut, que no es troba documentació sobre l’origen d’aquest nom i fa una suposició de qui podia ser.

Doncs, no. El subteniente Navarro va ser un militar de l’exercit espanyol que a Barcelona l’any 1809,va intentar -fracassant- un aixecament contra les tropes napoleòniques que ocupaven la ciutat. Detingut i jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 3 de juny de 1809.

El curiós del cas és que hi ha un monument de any 1929, commemoratiu del fet, amb la seva figura i alguns dels seus companys en un lloc molt transitat (ara pels guiris turístcs) -entre la Plaça de Sant Jaume i l’avinguda de la Catedral- a la placeta d’en Garriga i Bas, davant per davant de l’entrada al claustre de la catedral. Com passa arreu, el que hem vist sempre no li donem importància malgrat que potser sí que la té

Aquest fet ja el vaig comunicar a en Ramon Salicrú fa algun temps, encara que com la seva obra és del 2006, no ha tingut encara una edició augmentada i corregida. Però no estaria de més que l’Ajuntament decidís corregir de facto la placa del carrer (com es va fer amatent no fa gaire amb alguna Ronda de la ciutat).

 

 

5 d’octubre.

Les Figueretes.

 

Fa dies vaig assabentar-me del tancament de l’escola bressol les Figueretes per problemes estructurals de l’edifici que l’acull.

https://www.capgros.com/ca/successos/escola-bressol-figueretes-tanca-dia-altre-en-detectar-s-problema-estructural_814681_102.html

Aquesta escola bressol va ser la primera que va fer l’Ajuntament en el començament de la recuperació democràtica.  Ja en funcionaven algunes d’escoles bressol, llavors encara anomenades guarderies, en instal·lacions precàries, més per la voluntat de la gent que les havia impulsat en els darrers temps de la Dictadura que per les característiques adequades dels equipaments: El Tabalet 1 i 2, en l’edifici dels pisos de mostra del polígon “Espartero”, al Pla d’en Boet; El Xumet, en uns baixos de la Cooperativa Laie al carrer Gibraltar a Rocafonda; a Cerdanyola, “Els bons amics”; Cirera, en el Centre social del carrer Muntanya; que es van agrupar en un incipient Patronat Municipal.

Explica Pilar González en el llibre “Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt”, parlant de Can Marfà:

“Al 1874 (Gaietà Marfà) construí i posà en marxa una fàbrica de nova planta al carrer de les Figueretes, on actualment hi ha l’escola bressol del mateix nom. La fàbrica era de planta baixa i pis. Al davant hi havia una casa pels masovers, amb pati i dos pous que extreien aigua per a la fàbrica amb motors. En sortia un gran doll, que emmagatzemaven als dipòsit que hi havia instal·lat al pati.”

Per la seva part, Francesc Costa en el llibre “Mataró liberal, 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris.”, dona compte de la creació el febrer del 1780 de la societat Josep Riera i Cia., per fer indianes i teixits. A la fàbrica, bastida a les Figueretes, també s’hi va realitzar la filatura de cotó en diferents anys.  La fàbrica tanca l’any 1812 i es dissol la companyia. De tota manera, sembla que l’establiment va continuar,..., dedicant-se a la filatura, però no arriba als anys vint.”

No sembla pas que l’edificació d’en Gaietà Marfà sigui continuadora de la primera d’en Riera i Cia., malgrat que en el llibre d’en Costa, en l’apèndix III, “Les fàbriques avui: pervivència arquitectònica” en la fotografia n.11 la descriu com a fàbrica de Riera i Cia., a les Figueretes, l’obra primera de la qual va ser el 1780.

No recordo com aquest edifici va passar a mans de l’Ajuntament, potser en el moment del tancament de Can Marfà l’any 1984, no ho sé amb certesa. El fet és que el Consistori va decidir dedicar-lo a col·locar-hi l’escola bressol que necessitava el Centre. La ubicació de la nau en un terreny complicat, un espai en desnivell accentuat; la necessitat de pati per l’escola; l’acabament dels darreres de les cases de la baixada de Sant Simó; els mínims condicionants pel seu ús, feien que l’aposta fos arriscada com el temps ha demostrat.

L’encàrrec de resolució del què hi havia i del què es pretenia es va fer, si mal no recordo a dit com era habitual llavors, a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet Tenas, que ja tenia un prestigi professional força consolidat. Encàrrec que va resoldre amb habilitat pel que fa al tancament dels darreres de les cases del carrer Sant Simó, i salvant el desnivell amb unes graonades esglaonades, aprofitant llambordes que es treien dels carrers al asfaltar-los, al pati de l’escola que a més havia de ser d’ús obert fora de l’horari escolar, fet que des de l’inici va resultar ser una font de problemes.

L’obra, presentada a més com una mostra de l’inici d’un procés de regeneració del vell casc històric, va merèixer l’ajut del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, per tal motiu la seva inauguració a la tarda el dia de Sant Jaume de 1985, prèvia  a la crida a la Festa Major, va ser presidida pel Honorable Conseller Francesc Xavier Bigatà i pel director General d’Arquitectura i Habitatge, el col·lega Joan Ràfols.

(d’esquerra a dreta: Ramon Manent; Remigio Herrero; Joaquim Esperalba; conseller F. Xavier Bigatà; Manuel Mas; D, Gral. Joan Ràfols; Diputat Ramon Camp; Anna Comas; Pep Puig; Manuel Brullet, Pascual Fernández.)

 

Quaranta anys més tard les exigències en aquesta mena d’equipaments són unes altres, els exemples, per citar-ne alguns de vint anys després, del nou Tabalet, al Pla d’en Boet, de la Riereta a Cirera, són ja més adequats. Però hi havia els recursos, les necessitats i els propòsits, potser contradictoris entre la part educativa i la de l’aprofitament patrimonial, que hi havia. Amb el temps, amb polèmica continuada sobre la seva virtualitat, el judici que pot merèixer aquella actuació pot semblar desencertada i ara cal repensar-la. És bastant difícil l’adequació de les velles baluernes que ens ha deixar la història industrial de la ciutat per a usos contemporanis diferents als inicials. Els materials i les tècniques de les que són fetes, les necessitats de aïllament tèrmic i acústic, les mesures per solucionar les barreres arquitectòniques, les mides dels espais necessaris, els generalment quantiosos recursos econòmics precisos,... fan que molts d’aquests edificis siguin de complicada rehabilitació. Tenim alguns exemples reeixits i altres a l’espera de que algun dia ho pugin ser. El cas de l’escola bressol de les Figueretes comporta una reflexió.

En Parés de Mataró que tenia el seu estudi a una de les cases de la baixada de Sant Simó, pocs mesos després d’inaugurada l’obra, va obsequiar-me amb un dibuix a la ploma que tinc penjat al meu despatx degudament emmarcat amb una dedicatòria que sempre l’hi he agraït:

Parés de Mataró, XI 1985, a en Manuel Mas i la seva ciutat tendra.

Temps era temps...

 

12 de març.

L'Alícia Romero

 

(arxiu de TVM, gràcies.)

Era la regidora més jove que prenia possessió del seu escó al Consistori mataroní que es va constituir el juny del 99 pel període 1999-2003. Venia de les JSC i tenia vocació política, en volia fer. Fa 25 anys.

Aquell dia, ja re escollit alcalde, en el meu discurs vaig emprar els versos del cant XXIV de la “Pell de brau” de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions....

En acabar el poema, em vaig dirigir a l’Alícia i li vaig entregar el llibre que el contenia demanar-li que el servés com a jove per la seva carrera i la de les generacions futures.

L’endemà va venir al meu despatx a demanar-me de què s’hauria d’encarregar. Li vaig contestar que primer havia d’acabar la carrera, li quedaven unes poques assignatures per acomplir i no volia que la feina política li deixés inacabats els seus estudis. Emmurriada, em va fer cas i després els va complementar amb un parell de màsters. Té bagatge acadèmic i va començar a acumular experiència política.

Va estar a l’ajuntament tres mandats sencers amb responsabilitats diverses, la més important la de posar en marxa el Tecnocampus quan ho va deixar a punt la Pilar González.

Jo ja fora de l’Ajuntament i més endavant jubilat he seguit molt a distància la carrera que ha anat fent, no ens hem fet gaire, tampoc havia de perquè ser així, cal que els “fills” facin la seva pròpia vida.

Ara, amb la confiança que té del flamant President de la Generalitat, Salvador Illa, aquest li ha encarregat una gran responsabilitat: la conselleria d’Economia i Hisenda. Té l’empenta per afrontar-ho, té experiència negociadora en el tema, té base acadèmica, Però el repte ara és majúscul. Li desitjo molta sort i encerts. Ànims, que sé que no te'n falten, Alícia.

 

12 d’agost.

Contrapunt.

No sé pas com va arribar aquest llibre a casa. Ja fa temps. Pensava que hauria vingut amb les magres pertinences d’en Batista quan va traspassar, però resulta que és posterior a la seva mort. Ve recomanat a la portada per una llibreria, avui desapareguda, que en aquells temps ja freqüentava poc i a més no és d’un temàtica que m’interessés gaire i d’un autor per mi desconegut. Algú me’l devia regalar, però ara mateix no caic en qui pot ser i per quin motiu.

 

“La fiesta del oso”, Jordi Soler, ed. Mondadori, B-2009. Ha estat molt temps donant tombs per les lleixes i ara, suposo en record -errat- del “primo”, l’he llegit.

És el contrapunt del relat èpic -dramàtic i tràgic- de l’exili republicà, en aquest cas a Mèxic, i de la Retirada pels Pirineus catalans al 39. A Mèxic, l’Arcadi tramet a la seva família una història suposada de la trajectòria del seu germà Oriol del que les últimes notícies que en tenen és traspassant la frontera a començaments del 39 en mig del desgavell de la derrota. L’Arcadi ha refet la seva vida a l’altra costat del mar i especula sobre l’Oriol i fantasieja una història de la seva vida esperant que algun dia el tornarà a veure. El seu nét emprendrà la recerca i descobrirà la veritat. Veritat molt amarga.

No, no va ser fàcil l’exili i refer les vides dels que van haver de marxar. Però hi ha un relat que es diu ara sols dels que els va anar mínimament bé i poc s’explica dels que no els hi va anar tant. La vida dels exiliats es va refer amb treball i d’esperances, de somnis i de fantasies. Tothom, en la desgracia, pensa que les coses poden ser o podien haver estat d’una manera que els ajuda a continuar vivint. L’esperança, amb alguna base o sense cap. És el cas de l’Arcadi.

El seu nét descobrirà la transformació que pot arribar a produir-se en aquells que han patit molt. No, no tot deriva en comportaments heroics o admirables. Segur que n’hi ha, però no amaguem que també n’hi poden haver d’abjectes i deplorables. El nét de l’Arcadi desentrellarà l’enigma a la festa de l’os de Prats de Molló.

Jordi Soler, nét de republicans espanyols establerts a Mèxic, auto exiliat ell ara aquí entre nosaltres, passa comptes amb els seus orígens. En aquest cas amb els de la generació que traspassa tot el segle XX posant sobre la taula els seus aspectes més aspres.

 

23 de setembre. Comença la tardor.

Visió des de fora. Error.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

He mirat aquesta terra,

He mirat aquesta terra.

Es celebren 40 anys del retorn a la independència municipal de Salt, perduda el 1974 a les darreries del franquisme. Aquí l’article d'en Joaquim Nadal, Alcalde de Girona de 1979 al 2002, que ho explica:

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2023/03/03/salt-3-marc-84035335.html?utm_source=newsletter&amp%3Butm_medium=email&amp%3Butm_campaign=autonewsletter&amp%3Butm_content=Titulars%20del%20dia&pnespid=D7Ek6UoHtjoOkkSbss7WEFxZohMhmLV5pF5HArkBMI3K.uhpBKE0XHqPZICiktMlwYbYG5U

Salt i Sarrià de Ter van ser annexats, amb altres territoris propers de Sant Gregori, al municipi de Girona i quan l’adveniment de la democràcia hi va haver una lluita de les forces democràtiques per retornar a l’estatus anterior. De Salt se’n commemoren el 40 anys d’haver-ho aconseguit. De Sarrià de Ter les informacions que he trobat sols diuen que va recuperar la seva independència el 1979. “Amb la constitució dels nous ajuntaments democràtics l’any 1979, Sarrià va recuperar la seva independència municipal.”, és el que diu la web de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Aquest és el mapa del conjunt Girona- Salt- Sarrià de Ter tret del Google Maps.

A la Wiquipèdia la descripció dels dos municipis, Salt i Sarrià de Ter, comença així:

Salt és un municipi de Catalunya situat a la comarca del Gironès que forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona.

Sarrià de Ter és un municipi de la província de Girona, a la comarca del Gironès i forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona, a Catalunya.

Al mapa del Google, la línia de puntets vermells que sembla voler delimitar el territori de Girona capital deixa fora (suposo un error) el barri de Germans Sabat que també va ser annexat el 1974 a Girona, pertanyia al poble de Talaià, juntament amb Sant Ponç de Fontajau, que eren part del municipi veí de Sant Gregori.

“Taialà és el nucli més pròxim a Girona, a l'esquerra del riu Ter. El 1974, a l'igual que Domeny, el poble va viure l'annexió d'una part del seu nucli al municipi de Girona, incloent l’antic territori de Sant Ponç de Fontajau, que pertanyia al terme de Sant Gregori”. (de la web de l’Ajuntament de Sant Gregori).

Quin gran error democràtic (també se’n fan d’errors en democràcia, i més quan es recupera, el sistema “per se” no se’n lliura de tenir-ne), ¡Quina oportunitat perduda! Voler recuperar el passat, en lloc d’aprofitar el que hi ha en el present per projectar-lo cap el futur. L’essencialisme. En aquests 40 anys que ara es commemoren la llavors incipient i intuïda conurbació urbana gironina s’ha consolidat ben bé. Segurament hi va haver interessos, o sentiments, llavors, no sé si grans o petits, per prendre aquelles decisions, tant per agrupar com per separar.

Penso, però això és problema dels seus ciutadans llurs, si no fora convenient repensar el present per plantejar-se una administració local més adequada als temps que ja vivim i sobre tot als que també ja veiem venir.

Fornells de la Selva, Vilablareix, Salt, Sant Gregori, Sarrià de Ter, Girona. Si un municipi segons la llei de Règim Local https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1985-5392  és:

Artículo 11.

1. El Municipio es la entidad local básica de la organización territorial del Estado. Tiene personalidad jurídica y plena capacidad para el cumplimiento de sus fines.

2. Son elementos del Municipio el territorio, la población y la organización.

La configuració del territori i la dinàmica de la seva població, ja hi són en aquest espai geogràfic i humà. Sols queda per formalitzar l’organització, superant els històrics vells territoris i acceptant la realitat de les relacions poblacionals actuals per donar als seus habitants una administració més adequada. Sols hi ha, com a arreu del país, les petites misèries locals i els interessos que les mantenen.

3 de març.