Maig del 2011. Després de l’aturada
dels treballs al Congrés provocada per les eleccions municipals, torno a Madrid.
El primer que fem amb els companys és anar a la Puerta del Sol on
hi ha l’acampada del 15-M, el “moviment dels indignats”.
Vaig sortir decebut, era una barreja de “kermesse”, no sé si gaire
heroica, una “bullanga”,
un campament scout, assemblea
intermitent, gent dormint en tendes de campanya la mig del carrer, proveïments amb
carros de la compra dels súpers propers,... Un gran caos amb alguns
organitzadors (tots professors universitaris de polítiques), encara que no crec
pas que Antónov-Ovséinko
se’n hagués refiat massa d’ells per assaltar el Palau d’Hivern.
Però d’allí en va sortir una
força política que anava a assaltar els cels, Podemos. A les
eleccions generals del 2015 va treure 69 diputats i quasi bé un 20% de vots
emesos. Van repetir-se les eleccions al 2016 i una heteròclita combinació de
coalicions i col·ligats en treu algun diputat més, 71. A les primeres del 2019 va baixar a 42 amb el
12% del vots, a les segones, les repetides de novembre, 35 mantenint el 12% de
vots. A les del 2023, ja sense el Líder Màxim que després de ser Vicepresident
del Govern s’havia retirat a obrir una taberna, 31, amb una líder que ha fet un
gran treball però que diu que ara, al acabar la legislatura, plega. Inconsistència,
inconstància, incoherència, és el que els ha portat a barallar-se, fraccionar-se
i a quedar sols amb 4 diputades que estan al Grup Mix que és un poti-poti.
“Mi
generación ha experimentado una desilusión considerable con la política como
instrumento de cambio. La consecuencia de ello, incluso entre quienes consiguen
esquivar el cinismo, es
una relación difícil con la esperanza.”, diu Jorge Tamames.
Jorge
Tamames, és un brillant -sembla- politòleg madrileny nascut el 1989, no
ha arribat a fer encara 40 anys. Quan ell va néixer jo ja feia deu anys que
tenia responsabilitats polítiques públiques i estava al front d’una ciutat de
cent mil habitants. Ell va estar a la Puerta del Sol, després va
estar un temps formant-se als Estats Units d’Amèrica (felicitats!) on va
arribar a fer campanya pel senador esquerrà Bernie Sanders. Ara,
15 anys després d’intentar arribar al cels i amb una notòria carrera d’assessor
polític (bona feina aquesta!) publica un petit llibre que ha merescut el
reconeixement del II Premio
Utopías que caben en el BOE: “Algo
que hicimos juntos”, ed. Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, M-2026.
El llibre comença així: “¿Cuándo fue la última vez que hiciste algo útil y
valioso para los demás?.
D’intentar arribar, i conquerir,
els cels, anem a la terra. Proposa la creació d’un “Sistema Nacional de Guàrdies
pel Comú” que el concep como una institució de treball comunitari estatal, universal i
obligatòria. Aquest Sistema, d’ara en endavant “Les
Guàrdies”, inclou: “iniciativas de
prevención de desastres climáticos, programas de regeneración medioambiental, labores
de seguimiento, apoyo e inclusión en el ámbito de la salud y ante emergencias sanitarias
y trabajos de cuidados en el cuarto pilar del Estado del bienestar (en sectores
como la dependencia, discapacidad y tercera edad.”
Formidable! Des del primer moment
m’hi he sentit identificat. Fa temps, quan la pandèmia, vaig escriure una cosa
no tant ambiciosa però que en sembla que anava per la mateixa línia: https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html
De resultes d’una reflexió sobre
la Renda Bàsica proposava l’establiment de contrapartides comunitàries derivades
de prestacions varis que el comú fa a determinats del seus membres. L’autor del
llibre comentat va molt més lluny. Proposa l’establiment d’un Servei Civil
universal i obligatori per tots els membres de la comunitat.
A partit d’aquesta idea la va
acotant, tant en la forma de fer-la, a quines franges d’edat li correspon, quines
són les feines i de quina manera s’exerceixen. No en parla en cap moment, però
a mi m’ha vingut al cap el funcionament d’un Servei Militar: el
suïs.
He hagut d’esperar arribar a la
darrera pàgina del llibre (en l’apartat d’agraïments) per trobar una referència
que em semblava oblidada en les feines a fer per “Les Guàrdies”:
el manteniment del patrimoni. “... así como la idea, pendiente de desarrollo, de un quinto programa de
guardias, consagrado al cuidado y rescate de nuestro patrimonio histórico, ...”
Evidentment, hi ha coses
discutibles o per discutir, i obstacles per salvar especialment en el marc
institucional que tenim, però és molt bo llençar propostes a la plaça pública. Tot una capítol,
el darrer, per objectar les objeccions que se li poden posar a la seva
proposta. Molt bé, m’hi he divertit amb les objeccions i contra objeccions “cunyades”.
Una nota a peu de pàgina citant una
de les seves referències: “Lo verdaderamente radical es hacer la esperanza posible y no la desesperación convincente, la
izquierda ha puesto notablemente más empeño en lo segundo.” I
dos libres importants: el de Karl Polanyi, “La
gran transformación”, que incomprensiblement ara se’n parla molt i no es
troba a les llibreries, i el de David Graeber i David Weingrow, “El
amanecer de todo”, ed. Planeta, B-20221.
Cada generació ha de descobrir
per ella mateixa el Mediterrani.
19 d’agost.
