Poca gent va entendre -si és que
algú la va llegir-ho o va seguir el programa
radiofònic en que me’n va fer parlar en Pep Andreu a Mataró Radio-
què vaig pretendre dir a obsequis de cortesia: https://magrinyar.blogspot.com/2026/06/obsequis-de-cortesia.html
Fa dies que de resultes d’un
escorcoll al despatx personal de Rodríguez Zapatero van sortir dins
d’una caixa forta unes joies que un taxador va valorar en una xifra elevada. O potser no tant, sempre he pensat que davant determinades quantitats que esveren
al personal els rics de veritat es deuen fer un tip de riure. El seu
propietari no ha aclarit encara com les va arribar a posseir. No sé, perdoneu-me, si
està obligat a explicar-ho. La meva presumpció, sembla que molt compartida, és
que poden ser obsequis que temps enrere s’acostumaven a fer de resultes de
trobades entre mandataris polítics. Vaig explicar en aquella entrada els obsequis
de cortesia que jo rebia que evidentment
eren en consonància amb la meva relativa insignificança. Abans se’n deien “francesilles”,
obsequis extraordinaris que representaven de poc import pel que els entregava.
Avui Ernesto Ekaizer -que
sembla tenir bones fons d’informació- fa un escrit a El Periódico
on explica els obsequis de cortesia que presumptament la monarquia saudí va fer
a les més altes instàncies de l’Estat amb motiu d’unes gestions diplomàtiques
que els interessaven força als àrabs ara farà uns vint anys.
Respecte a la capacitat del jutge
i de la policia per esbrinar el perquè Rodríguez Zapatero tenia unes joies
guardades, el catedràtic Pérez Royo va escriure fa dies un article que
em va semblar revelador de la deriva judicial i policial que hi ha instaurada
en aquest moment al país.
Aquest tema dels obsequis de
cortesia es va anar corregint mica en mica, accentuant-se molt després de la
crisi econòmica del 2008. La resposta general de les democràcies occidentals a
aquella situació -protegint al món financer i fent recaure l’ajustament en la
població en general i en les classes populars- va comportar arreu reaccions
airades contra la classe política que encara avui són ben manifestes. D’aquella
pluja, aquests fangs. El tema -que també va afectar a les empreses privades
encara que d’això no en sabem gaire ja que no hi tanta obligació de transparència- ha
arribat a extrems paranoics, fins el punt de jutjar amb ulls d’ara -tant pel
món de la informació com sorprenentment per la judicatura- fets de un període
anterior en que hi havia unes altres costums i comportaments. Que ara no siguin
ben vistos, implica no acceptar-los ni repetir-los, però cal entendre’ls en el
context de quan es varen produir.
Un alt càrrec de l’administració catalana
em va explicar una anècdota que il·lustra on hem arribat en aquesta resposta.
En un dinar oficial en el que ell era l’amfitrió, a l’hora dels postres alguns
dels convidats van canviar els postres per un “xupito” de licor. Com que
no variava el cost del dinar, que ja estava taxat reglamentàriament, ningú va
pensar que hi hauria problemes a l’hora de presentar la factura a la
intervenció de comptes. Bé, resulta que no va haver-hi problema amb el cost del
dinar, però sí amb la reglamentació de que no podien -en aquesta mena de dinars-
prendre’s begudes de més de 20 graus d’alcohol. Qui m’ho explicava em va dir
que per solucionar la qüestió va pagar els “xupitos” de la seva butxaca
i va tancar el tema.
Vaig pensar si no havíem fet més
despesa pública amb el cost d’un funcionari repassant les factures de
restaurant dels càrrecs públics. El tema ve de que s’ha perdut el sentit de la
mida, de la proporció, del sentit comú (potser és que mai n’hi ha hagut). Ara
-i les xarxes socials ho amplifiquen- tot està sota sospita. Qualsevol denuncia
-certa o falsa, real o inventada- és ràpidament recollida per algú que en dona
pàbul i es genera una pilota (moltes vegades de merda) molt difícil d’aturar.
Que hi ha comportaments inadequats i punibles, cert, n’hi ha. Però s’ha creat
un clima que fa molt difícil la convivència, tot són motius per la crispació,
no hi ha cap perspectiva, tant dels possibles infractors com dels denunciants.
Les normatives que s’estableixen
són per complir-se o modificar-se, si cal, pels procediments establerts. Ara, la
justícia patibulària ens pot portar a una societat ressentida i amargada.
11 d'agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada