Obsequis de cortesia.

 

No tothom té a casa seva un objecte regal de l’Emir de Kuwait. Jo en tinc un, me’l va lliurar el xeic Yáber III Al-Áhmad Al-Yáber Al-Sabah que llavors (1998) era cap d’Estat d’aquell país quan hi vaig anar com a representant de la IULA (Unió Internacional d’Autoritats Locals) a la cimera de la WACLAC (Coordinadora d’associacions Mundials de Ciutats i Autoritats Locals). És la reproducció a mida petita de la barca que tradicionalment feien servir  els mariners  en el golf Pèrsic, avui tant d’actualitat.

Era habitual i pel que veig encara ho és, potser en menor intensitat, que en les visites o encontres que es feien entre autoritats polítiques es procedís a un intercanvi d’obsequis com a mostra d’amistat. Me’n vaig atipar en els meus temps d’Alcalde de donar i rebre tota mena d’objectes en les trobades en que vaig participar. Evidentment, els obsequis, i el seu valor, procuraven tenir alguna relació amb la representació que s’ostentava, la importància de l’acte i dels donants i receptors. Mai vaig tenir el goig de rebre una reproducció facsímil de les “Homilies d’Organyà” com les que fa uns dies el President Illa va obsequiar a Lleó XIV en la seva vinguda a Barcelona. Alguns d’aquest obsequis van acabar a les dependències municipals (vés a saber a on son guardats, en algunes golfes potser) i d’altres estan a casa meva com la barca de Kuwait. Per a mi aquests objectes tenen un valor sentimental i de record. Pocs d’ells, sinó cap, tenen un valor econòmic, la majoria són reproduccions d’elements significats de la contrapart. Quan jo ja no hi sigui segurament aniran a cal drapaire.

Caldrà algun dia explicar l’anada a Kuwait, el perquè i el com, el què representà. Però ja avanço que vaig ser el primer espanyol que va anar allà després de la primera guerra del Golf i dels embolics de Javier de la Rosa i l’afer KIO. Vaig poder entrellucar les Mil i una Nits i alguns passatges de l’Antic Testament. 

Tinc forces anècdotes dels molts i variats encontres en que vaig participar, com a protagonista o com a component d’alguna delegació. Potser la que em va fer patir més va ser una trobada en l’agermanament amb Créteil en que els portava com a obsequi una reproducció de la nostra estimada figura del “negrito” de l’estany del Parc Central. A la taula del sopar de la recepció oficial, assegut davant de l’Alcalde Laurent Cathala (que encara n’és d’Alcalde a dia d’avui), em van posar de veí a un dels seus Tinents d’Alcalde, ...que era negre. Vaig patir tot el sopar pensant què diria a l’hora d’entregar l’obsequi que duia preparat i que va romandre tot el sopar dins d’una capsa als meus peus. Al final, em vaig armar de valor i vaig explicar -suant- amb tota la naturalitat que vaig poder què representava aquell obsequi pels mataronins. Eren altres temps, avui potser seria impensable tal cosa.

15 de juny.