Repensem el Consell Comarcal. Acte del PSC- Maresme.
13-1-23.
1. Agraïment.
Bona tarda a
tothom. He de començar agraint a la C.E. de la Federació del PSC del Maresme i
molt en concret a l’Ernest Suñè, que
-pel que entenc- coordina l’acció dels companys del Partit que són membres del
CCM, i al Primer Secretari de la Federació, l’alcalde David Bote, que deu haver
beneït la organització d’aquest esdeveniment, que hagin pensat amb mi per intervenir
en aquest acte.
2. Presentació: excuses.
Quan l’Ernest em va
connectar i em va proposar participar en un acte de partit (del meu, del PSC)
sobre el capteniment que hauríem de tenir -en la perspectiva de les properes
eleccions locals de maig- en el CCM li vaig dir que no es dirigia a la persona
adequada. Cert que jo havia estat protagonista en altres moments de la política
socialista en el món local, àdhuc vaig ser un breu període de temps President
del CCM (em sembla que uns vuit o potser deu mesos, la meitat d’ells malalt,
fora de combat), però d’això ja fa molt temps i el món, des de llavors, va
canviant cada vegada més acceleradament. Ara, aquests dies, fa ja 40 anys (que
és aviat dit) que vaig ser escollit per primera vegada Alcalde pel Ple de
l’Ajuntament de Mataró. Sí, en vindrien sis nomenaments més consecutius, una llarga etapa, però del
seu acabament ja en farà prop de 19 anys. Cert també, que ja vaig estar en
primera línia del municipalisme, i al capdavant, i vaig reflexionar i
protagonitzar molt sobre ell. Gràcies, novament, per pensar que encara en puc
dir alguna cosa. Però...
Aquelles
reflexions, amb protagonisme públic, ja fa temps que es van acabar. No vol dir
que en privat, internament, quasi bé sols per a mi, hi he continuat pensant en
el quefer municipal. Va ser una part molt important de la meva vida. Però...,
com us deia el món ha canviat molt en poc temps, no hi havia xarxes socials,
per exemple, i tinc la sensació, i el convenciment, que jo ja estic fora del
temps (... i de l’espai, més aviat sóc un llunàtic que es mira als terrícoles
des d’allà dalt)
També, això és ben
conegut, que des que em vaig jubilar -després de ser diputat a Corts en dues
legislatures- ara ja fa més d’onze anys, estic allunyat completament de la vida
orgànica del Partit. Sóc un militant “supporter”, un de més com tants
n’hi ha, però que més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, no conec
la “doctrina” del Partit, els papers que s’hi elaboren, les tesis que es
defensen i s’aproven als Congressos, ni les línies que estableixen els seus
organismes dirigents als seus respectius nivells. Per tant, no sé si el que
penso i puc manifestar és correcte i està en ordre a les directrius orgàniques.
Per aquestes raons,
vaig dir a l’Enric que no era gens indicat per animar un debat amb companys com
els que intervindran després de mi sobre què hem de fer als i amb els Consells
Comarcals. Per molt que vulgui participar en un debat ni sé de què s’està
parlant ara, ni sé el que pensa (si pensa alguna cosa) el Partit sobre aquest
tema, ni crec que tinc cap dret a intervenir en un debat que concerneix als que
hi estan involucrats ara i aquí. D’ells ha de ser el “pollastre”.
Davant la
insistència de l’Ernest, li vaig proposar que sols participaria avui si ho feia
com un vell ancià ja retirat a qui li demanen consell, que expliqui les seves “batalletes”
o el record que n’hi ha quedat, per si els ardents guerrers que s’apresten al
combat el volen escoltar per treure’n alguna cosa, encara que estic ben
convençut que després faran el que creguin convenient davant les circumstàncies
que es trobaran i decidiran el que ells considerin que han de fer segons el seu
criteri.
Queda clar, doncs,
el meu paper avui?, anem-hi.
3. Què és l’administració.
Semblaria, en una
utopia, que l’administració és l’organització que ha de servir per regular i
dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que atenyen als administrats.
He dit en una utopia, ja que res més lluny de la realitat. L’administració és
l’organització que serveix per regular i dirigir els temes, problemes,
qüestions, afers, que tenen els administradors. Tota la història ha estat així
i ara, encara, no és diferent. Que els administradors ha anat variant
acostant-se cada cop més als administrats és evident, és la lluita per la
democràcia. Però és una lluita inacabada i que no es veu precisament que es
pugui concloure demà passat.
Sí, ara tenim “democràcia”.
Fem eleccions, els electes legislen; els executius, també electes, executen el
que està legislat; els jutges, no electes, dictaminen sobre les accions dels
primers i dels segons. La separació de poders de Montesquieu. Però tot
aquest joc està dins d’un procés històric (no dins del “Procés”). Hem
arribat a on hem arribat, estem a on estem, i l‘administració -com sempre- està
al servei dels administradors, encara que aquests siguin avui més propers als
administrats que abans o tinguin uns interessos amb els administrats més
propers que abans. Aquesta idea penso que és cabdal per entendre què s’hauria
de fer amb les administracions, la dels Consells Comarcals també.
4. Què és l’administració local.
Durant gran part de
la història sols hi ha hagut dues administracions: la central: reial, imperial,
republicana, i la local: les universitats, les batllies, els ajuntaments. La
primera feia les lleis i decidien els grans temes; les segones vetllaven pels
problemes més immediats de la gent.
Quins eren aquests
problemes més immediats? L’abastament d’aigua, la distribució de proveïments,
una mínima ordenació urbana, l’atenció als més desvalguts (encara que fins al
s. XVI-XVII això estava en mans de les esglésies), i altres coses que li manava
l’altra administració per imperatiu reial. “Quien mató al Comendador...?
Hi havia grans diferències entre la ciutat, les ciutats (la ciutat ens fa
lliures dels temps medievals) i el camp. Les ciutats tenien prohoms que
vetllaven pels seus negocis, al camp hi havia serfs.
Tot això canvia
radicalment amb l’adveniment de les societats industrials. Les feines de les
dues administracions es compliquen molt i comencen a prendre una altra volada.
En el camp de l’administració local els “higienistes”, García Faria
a Barcelona amb Cerdà, plantegen nous i grans temes: L’aigua, però no
sols l’abastament si no la seva evacuació. Les deixalles, recollida i
eliminació. L’ordenació urbana, la via pública, la seva il·luminació, la
circulació, els espai verds. Continuen amb els proveïments: mercats,
escorxadors. Cementiris, també temps en mans de les sagreres de les esglésies.
Treuen el cap per la sanitat en el que poden i també en l’educació, encara que
aquests temes són més controlats per l’altre administració.
Tot això en el
segle XX comporta un gran salt endavant de l’administració local en termes
absoluts, però com que l’altra administració també creix la importància relativa
entre les dues administracions continua sent abismal, 90% v. 10%.
I ara, a la segona
dècada del s. XXI ... Les preocupacions de fa 44 anys, “Entra amb nosaltres
a l’Ajuntament”, eslògan dels socialistes al 1979, han quedat resoltes i
superades amb escreix. No cal referir-s’hi massa per que és prou conegut, però que
no cal deixar de dir-ho ja que encara hi ha qui diu allò tant tronat (és del
1975) de que “tot està per fer i tot és possible”. Ni una cosa ni
l’altra. S’ha fet molta feina i les preocupacions ara són altres: la inclusió
de tothom, el bestiar domèstic, el medi
ambient (genèric), el “posicionament” econòmic i geogràfic, la imatge pública,
la relació amb la ciutadania. Els temes de sempre ja no estan en qüestió, ja
van sols, ningú els discuteix.
5. Una nova administració intermèdia.
Però de la
complexitat del món d’avui ha sorgit la necessitat -arreu- de disposar d’un nou
nivell d’administració que s’encarregui d’aquells temes que ja també és
comunament acceptat que s’han de fer per l’administració reial però que com que
ara aquesta té problemes més grans a resoldre bastirem una administració
intermèdia per a fer-ho. Això barrejat amb els sentiments “particularistes”
propis del romanticisme dona lloc en el cas espanyol a les comunitats
autònomes, a l’Estat de les autonomies.
Ah noi!, quan
aquestes es despleguen han de trobar els seu lloc al sol. D’on trauran la seva
actuació? De les coses domèstiques de les administracions locals? Ca! Com acabo
de dir ara de les coses de les que es desprendrà la administració reial i de
les “particularitats” que vulguin desenvolupar.
Resulta, però, que
al adveniment de la democràcia hi havia gent que s’havia anat preparant per
gestionar l’administració local i dotar-la de noves competències necessitades
per la ciutadania. El CEUMT, (invent dels comunistes barcelonins) per exemple, és
de 1972, les diverses activitats lligades al moviment veïnal, les reflexions
sobre la sanitat (metges i comissions de sanitat) i l’educació (mestres i
renovació pedagògica)... Les propostes anàvem per fer més gran l’administració
local, amb els seus temes clàssics també, alguns superats (els escorxadors, o la
pervivència incomprensible per mi dels mercats). L’empenta en el camp sanitari va ser considerable, la
gestió de les obsoletes fundacions semipúbliques o benvolents va donar lloc al
CSC i de retruc a la XHUP.
A casa nostra,
l’assumpció del govern de la nova administració intermèdia, la Generalitat del
1980, amb una direcció ideològica diferent (i contraria) a la que s’havia fet
càrrec dels nous ajuntaments democràtics al 1979 va produir ràpidament, des del
començament, el tema pel que he començat: l’administració al servei dels
administradors no dels administrats. La nova administració es va fer càrrec
dels dos grans temes nous als que aspirava la administració local:
l’ensenyament i la sanitat (importància pressupostaria encara avui, 40 anys
desprès. Ben consolidada).
El somni pel que
vàrem lluitar molts d’una distribució de la despesa del 50/25/25 es va quedar
en això en un somni.
6. Els Consells comarcals: 35 anys.
Els principals
ajuntaments grans i mitjans de Catalunya en mans de l’esquerra (socialistes i
comunistes), la Generalitat en mans de la dreta nacionalista. Aquesta darrera
amb competències per regular l’administració local, a la administració reial la
local sempre ha estat una cosa que li ha fet nosa i no tingut cap recança en treure-se-la
de sobre i que se’n encarregués un altre (alguna experiència directa en tinc).
Naixen els Consell
Comarcals com a contrapoder als ajuntaments, precisament de les capçaleres
d’aquelles velles comarques que va definir en Pau Vila el 1931 amb la
Generalitat republicana: que la distància entre l’extrem de la comarca i la
capital de la mateixa sigui tal que si pugui anar amb carro i tornar el mateix
dia! Amb carro, ja està avui tot dit. El debat territorial va ser molt intens
en els anys vuitanta, no va servir per gaire, la piconadora convergent (pujoliana)
el va allisar de valent, els consell en són la prova. No calia construir una
administració adequada a les necessitats dels ciutadans democràtics que ja encaraven
el final del segle XX, calia una eina del passat per controlar-los. Com sempre.
I així, nosaltres els socialistes també, hem consolidat amb una precarietat
escruixidora una administració local nova fantasmagòrica, un zombi realment
sols de nom, les comarques.
Arreu del món s’han
anat fent reformes més o menys reeixides de les administracions locals. La
supressió de municipis és una solució que s’ha instal·lat en molts llocs, les
agrupacions supramunicipals ha estat una altra prova en d’altres. Els més de
vuit mil municipis a Espanya i més de 960 a Catalunya que perviuen són la prova de l’immobilisme en
l’administració local. No toquem res, només faltaria!, perdríem molt control,
càrrecs i decisions -cabdals i necessàries pel món d’avui- que s’escaparien
d’algunes mans que no volen perdre el seu poder. Àrees metropolitanes,
contínuums urbans, què dieu? Micromunicipis? Fins hi tot tenen una associació
en la seva defensa. Què hi fan 40/41 comarques i més de 960 municipis a
Catalunya?: Nosa.
7. La necessària, però impossible, reforma de la planta de l’administració
local.
Una administració,
la que sigui, viu d’una part de l’excedent que produeix la seva comunitat. Els
impostos i les taxes que paga la ciutadania són el combustible que la fa anar.
Si no hi ha ingressos suficients no es pot obrir la porta de la Casa Gran.
Quins pressupostos tenen les administracions locals? Depèn de la seva mida i
situació (geogràfica i/o econòmica): del que li poden proporcionar els seus
contribuents, o el que li poden donar d’altres (administracions). De què viuen
els Consells Comarcals? Per mi sempre ha estat un misteri per estudiar: taxes
de serveis que donen, ajuts d’altres administracions, participacions en
projectes... però, com es finança el nucli de la seva administració? Polítics,
serveis generals, propaganda,...
Tot això s’hauria
de repensar, s’hauria ja d’haver repensat, però és impossible, hi ha massa en
joc. La reforma Duran-Roca dels anys noranta va durar el temps de cremar
un llumí. No se’n ha parlat mai més i no sé pas si algú, els nostres tampoc,
està per la labor.
I ara l’Ernest Suñé
em proposa que participi en repensar la feina que han de fer els propers
consellers comarcals nostres sortits de les eleccions de maig. Govern? Amb qui
i perquè? Oposició, a què? Gestió, de què? Aquesta, la nostra comarca del
Maresme -m’ho heu sentit a dir moltes vegades- no existeix, sols és una pretesa
unitat administrativa. Des de la divisió ancestral eclesiàstica fins els dubtes
d’en Pau Vila. Poden haver-hi moltes accions de geometria variable, des de
l’ajuntament de Mataró se’n han fet i se’n continuen fent, i és bo que es
reivindiquin i es valorin. Però el recent estudi publicat per l’Ajuntament de
Mataró sobre “Segregació urbana i desigualtats intermuncipals a Mataró i la
comarca del Maresme”, posa el dia a la nafra, nafra ja ben coneguda. Per Mataró
els ossos, pels veïns els talls.
Hi ha comarques (i
algunes que encara no ho són i se’n reivindiquen) que sols haurien de ser
municipis. Hi ha vegueries (uff!, un altre zombi), que haurien de ser
comarques. S’hauria d’acceptar la (les) realitats metropolitanes. Salt
commemora la seva separació de Girona, carrers d’una vorera d’uns i l’altre
dels altres. De les dues Lleides, la de la plana i la de la muntanya, i de les
dues Tarragones, l’Ebre la quinta província que reivindicaven ja en el
franquisme, tampoc no cal que en parlem gaire.
8. Què hem de repensar?
Jo
ja res, ja no hi sóc. Hi sou vosaltres que teniu el problema i l’haureu
entomar. Des de la Lluna aniré veien com us ho feu.
Ara,
el “jefes” guerrers que estan en el combat us diran quines són les tàctiques i
estratègies que ells estan fent servir i el que creuen que cal fer, suposo que
amb l’anuència de la direcció del Partit, per afrontar les properes conteses.
No sé si tenen algun Winchester mig rovellat front al setè de cavalleria, però
són ells els que us portaran a la batalla.
Moltes
gràcies per haver-me escoltat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada