Va ser Alfredo
Pérez Rubalcaba -si mal no recordo- qui va dir que un possible, llavors
possible, Govern entre el PSOE i els grups a la seva esquerra i els
nacionalistes seria un Frankenstein.
La Transició espanyola de la
Dictadura a la Democràcia es va fer a imatge de la Restauració
borbònica de el darrer terç del segle XIX. Llavors, conservadors i lliberals.
Ara es faria entre centre esquerra i centre dreta, deixant als radicals d’una i
altra banda de l’espectre polític fora de les posicions de govern. Els canvis
s’anirien produint per errades pròpies o situacions sobrevingudes d’uns i
altres, els nacionalistes (pràcticament sols catalans i bascos) a vegades
inclinaven la balança. Així va ser, la caiguda i desaparició de la UCD. l’any
1982, les eleccions “del cambio” amb Felipe González. Així va ser
la pujada de la renovada Alianza Popular, ja el PP, amb José Mª Aznar
el 1995, després del desgast de la disbauxa socialista dels temps post olímpics.
Així va ser al 2004, quan
l’entossudiment de l’Aznar amb els atemptats
del 11-M va provocar el capgirament de les eleccions d’aquell any. La crisi
econòmica del 2008 i el “cueste lo que cueste y cueste lo que me cueste”, de
Rodríguez Zapatero va obrir el pas al retorn del PP ja amb Mariano
Rajoy al Govern. És a dir, durant un llarg període de temps va haver-hi una
alternança al Govern que es movia en els dos costats de l’espai central de les
opcions polítiques.
Les polítiques emprades pels
governs d’arreu, no sols a Espanya, per fer front a la crisi econòmica del 2008
condueixen a un canvi substancial d’aquest panorama. Potser Itàlia es va
avançar un anys amb el que va comportar les “mani pulite”, però
va ser una cosa molt italiana.
Els extrems de l’arc polític
comencen a tensar-se. El bloc central s’afebleix, tal és així que comporta
convulsions important en el seu sí començant pel centre esquerra, els
socialistes del PSOE. Tampoc se’n escapa el centre dreta. L’any 2015 el
resultat de les eleccions generals ordinàries comporta que Mariano Rajoy
i el PP renunciïn a formar govern davant la manca de perspectives
d’estabilitat. És el “moment Pedro Sánchez” que es nega a donar-li
l’abstenció dels socialistes i és descavalcat de la Primera Secretaria del PSOE.
Hi ha unes segones eleccions, aquesta vegada extraordinàries al 2016, en les
que Rajoy aconsegueix formar Govern ja assetjat pels escàndols derivats
del cas Gurtel.
Quan es produeix la sentència
d’aquell cas, el 2018, l’audàcia de Pablo Iglesias
Turrión empeny als seguidors de Pablo Iglesias
Posse a la moció de censura que foragita a Mariano Rajoy (la imatge del “bolso” de Soraya
Sáez de Santamaria a l’escó del President del Govern al Congrés) i al PP
del Govern. Les segones, per repetides, eleccions generals de 2019 obren una
nova etapa en la manera de governar el país, reblada a les següents de 2023, en
que es forma per primera vegada en la recobrada democràcia un govern de
coalició d’esquerres. Si d’ara en endavant, com es previsible, hi ha alternança
serà entre la dreta i l’esquerra. Tornem a la II República, a les dues
Espanyes d’en Machado.
Com és que s’ha produït aquest
fet, transcendental en la governança d’un país? Varies coses, importants totes
elles, hi han contribuït. El desgast generalitzat de l’acció política que
comporta una manca de perspectives, d’un demà no sols millor sinó diferent. La
política no encaterina a la gent, molts es refugien en una nostàlgia
idealitzada d’un passat que no pot tornar. Aquest desgast també es dona a
nivell mundial i a molts llocs van assentant-se formes de govern autocràtiques
o reaccionaries (de reacció contra). Els gran centres de poder, nous i vells,
aposten per aquesta via i ningú se’n escapa. Les pors als grans temes del
moment: la revolució digital (la implantació generalitzada de la IA); la
globalització econòmica i social (l’ascens i primacia de la Xina); els
moviments migratoris (Ceuta com exemple més immediat); el canvi climàtic
(suposo que ja innegable després d’aquest estiu i els que ens vindran).
A nivell més concret del nostre Frankenstein
particular: la caïnita lluita, interminable sembla, de l’esquerra “verdadera”;
les fugides cap a no se sap on d’alguns nacionalismes; la feblesa orgànica del
cos central, els socialistes;... ajuntades amb un seguit d’esdeveniments naturals
i socials, porten a un debilitament palès d’aquesta construcció política que es pot donar per periclitada. El camí està massa embarrancat per pensar que es pot
continuar.
No tornarem a l’alternança de la
restauració democràtica. Tornarem a unes èpoques més forques del passat, la
dels uns contra els altres. Ja no hi ha l’Exercit ni l’Església
dels anys trenta del segle passat. Hi ha
uns poders econòmics immensos molt lluny de nosaltres però que ens tenen ben
amarrats. Hi ha una judicatura deplorable en qui no es pot confiar que
administri Justícia, ho veiem cada dia. Hi ha noves formes de comunicació
social lluny dels mitjans qualificats que feien d’intermediaris en l’opinió
pública. Hi ha, en fi, un desconeixement generalitzat de la Història i dels
seus ensenyaments. No, no la repetirem amb les mateixes formes, però ens
condemnarem amb les seves mateixes conseqüències.
Tornen a cavalcar amb força els Quatre
genets de la Apocalipsis. El del cavall blanc, l’engany; el del cavall
roig, la violència; el del cavall negre,
la crisi econòmica; el cavall pàl·lid, la Mort.
7 de setembre de 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada