¿Estem en un moment
revolucionari, en una esbafada bullanguera, o en una democràcia
parlamentaria? Segones parts mai foren bones i menys a la vista dels resultats
de les primeres.
Extrec del Diario.es:
https://mailchi.mp/3d6129d33da6/al-da-un-decreto-a-voces?e=d6548cac50
La presión sobre el PSOE desde su
izquierda es enorme. Una imagen inédita
ha dejado patente la unidad de acción de IU, Movimiento Sumar, Compromís, Más
Madrid, Comuns, Podemos, ERC, EH Bildu y BNG: todos juntos exigiendo al PSOE un
decreto de máximos del que el borrador conocido ayer
estaba todavía muy lejos. La dirigente de Podemos, Irene Montero, (té 4 , 4 diputats/des) pidió además que se permita expropiar viviendas a fondos
buitre. Sánchez, de visita el lunes en Barcelona, vio cómo miles de personas le exigían en
las calles el 'decreto Maricarmen'.
A veure: l’esquerra confederal (sic) més enllà del PSOE. Tot un “batuburrillo”
de gent barallada entre sí i que sols es posen d’acord en dir que ells son
millors que els socialistes. 9 grups que algun d’ells està format per altres grupuscles.
On volen anar? Quants diputats/des tenen i quina força real, més enllà d’anar
darrera de tot el que “es mou” sense oferir cap solució possible. Així
no anem enlloc. Millor dit, sí, a la prompta dissolució de l’actual
legislatura, a unes eleccions generals
on possiblement la dreta torni al Govern. Res, és una “vella” operació
de la que en sabem històricament els resultats.
¿Perquè els mitjans de
comunicació pretesament progressistes, o d’esquerres, fan el “caldo gros”
a colles que no arriben més enllà de la seva família i amics? Com sempre els anàlisis
són molt correctes i les solucions proposades inviables. Cal treballar més i no
reduir l’acció a la pancarta i a la cridòria estèril.
¿Perquè els Ajuntaments no
assumeixen d’una vegada quines son les prioritats que cal afrontar i deixen d’anar
al darrera de les últimes ocurrències que interessats il·luminats els estan
venent?
Dos articles que m’han agradat
sobre el tema de l’habitatge: El primer, també aparegut a el Diario.es,
de l‘economista esquerrà Alberto Garzón
Espinosa que va ser ministre i ve de Izquierda Unida,
vaja, dels vells comunistes. El segueixo amb interès.
https://www.eldiario.es/economia/economia-moral-desahucio-maricarmen_129_13542216.html
Diu una cosa que no es té gaire
present: la reacció moral sobre la situació de la classe obrera depauperada a
començaments del segle passat i el mirall que va representar per les classes
benestants la Revolució Soviètica. Ambdues van portar a decisions polítiques de
protecció del més dèbils. L’informe Beveridge
hagués quedat en un calaix a no ser que calia rescabalar d’alguna manera les carnisseries
que van patir les classes populars, la carn de canó, a les dues guerres
mundials. No oblidem però, l’aristocràcia de sang o de titulació que va guanyar
la “batalla d’Anglaterra”
També per la recuperació dels
vells conceptes marxistes del valor de us i el valor de canvi, molt importants
en la consideració d’un bé material com és l’habitatge. Aquesta distinció sembla
que ara s’ha perdut als llimbs del pensament clàssic, però crec en la seva
vigència.
Tercera nota, la diferenciació entre legalitat i
legitimitat. Quan aquestes es separen, com està passant en el capitalisme
financer, la primera perd tot el sentit, serveix sols per protegir situacions
que no es poden mantenir.
El segon article és d’un vell
conegut, el professor José
M. Raya del Tecnocampus de Mataró.
https://agendapublica.es/noticia/21505/maricarmen-excepcion-explica-crisis-vivienda
Documentat, desmuntant tòpics esquerrans
i dretans, posa -des del meu punt de vista- el dit a la nafra: la falta d’actuació
pública en un tema tan sensible i tan necessari com aquest. Quines han estat
les prioritats de les administracions públiques en els darrers vint anys?
Moltes i variades, és a dir, cap. S’atén al que sap bellugar-se, al que rondina
o crida, al que sap “col·locar” temes novadors en les agendes públiques,
... S’han fet més “corre cans” que habitatges, és molt fort!
No van ser aquestes les
prioritats -principalment a les administracions locals- en els primers 20 anys
de la recuperada democràcia. Què se’n ha
fet del pensament sobre urbanisme i habitatge que es va endegar llavors? Sí, la
crisi del 2008 va ensorrar actuacions públiques que s’havien tornat agosarades.
Però, no es podien reprendre més endavant després d’haver sanejat el que calia?
Cal pensar que les administracions a diferència de les empreses privades no
desapareixen mai, i com les piles
de Duracell, duran i duran i duran. Ja vaig denunciar la incompressible
política financera dels ajuntaments fa poc: https://magrinyar.blogspot.com/2026/08/sorprenent.html
A casa nostra, la pràctica
desaparició de l’actuació en matèria d’habitatges nous de PUMSA és sagnant. La demonització d’aquesta
empresa pública per la dreta nacionalista local va tenir unes conseqüències deplorables.
29 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada