Sobre l’Amadeu Casanovas.

 

El meu farmacèutic em fa passar al rere botiga i m’ensenya què està llegint.

-“Hi surts tu”, em diu. Son les memòries de l’Amadeu Casanovas (auto editades ja fa anys, el 2012) i jo hi surto, foto i tot, en el dissortat pregó crida de la Festa Major de Les Santes de 1993.

Amadeu Casanovas, Mataró, 1930 (és a dir, ara té 96 anys) és un personatge del Mataró de la postguerra. Era un bon tenor, tots els grans ens sabem en la seva veu la “Cançó d’amor i de guerra”, gravada l’any 1956.  Jo encara la canto quasi bé tota: “Forjador, bon forjador, si poguessis dur a l’enclusa el cor de l’enamorada...”. Va anar a provar fortuna a l’Alemanya de la postguerra com a cantant, però per prescripció facultativa va haver d’abandonar la carrera musical. Va trobar feina a la Mercedes Benz en el camp de les relacions públiques i s’hi va estar fins la jubilació.

No sé pas qui va proposar que el personatge que encetés la crida des del balcó de l’Ajuntament de Les Santes de l’any 1993 fos ell. Explica en les seves memòries que la regidora de Cultura, que ho era també de Festes, va voler saber de què aniria el seu parlament i ell, lògicament, es va negar a dir-li. Error polític el de la regidora. Si has convidat a algú que amb un paper preeminent faci un discurs has d’acceptar el que dirà, digui el que digui. No recordo pas com va anar la cosa, el cert és que el Sr. Casanovas portava un discurs ben preparat i elaborat, això sí, amb el que ell creia que havia de dir. Va començar en vers:

“Fa molts anys que

soc fora de la nostra ciutat,

i quan se’m va dir

per fer la crida o bé el pregó,

podeu creure mataronins,

que em va fer molta il·lusió.”

......

Comencem estalviant la “crida”

aquest any no hi haurà “pregó”,

farem uns precs a Les Santes,

perquè ens millorin Mataró.”

 

Ja hi som pels trossos. “Mataró centre no té qualitat de vida”, així, per començar. “Els ajuntaments i els arquitectes dels darrers cinquanta anys o bé no han tingut visió de futur, ..., o han obrat portats per interessos particulars o conveniències de partit”.

Ja podeu imaginar la cara d’estupefacció de l’Alcalde i els regidors que l’acompanyaven dalt del balcó de la Casa Gran. Que si falten aparcaments, que si els carrers no son prou amples, que si hi ha caos circulatori, que Les Santes ens portin espais verds, que si segons ell ha vist es retallarà el futur Parc Central, que no s’ha pensat en les possibilitats de baix a mar, ...

I tot seguit, unes etzibades a la ciutadania amb aquelles conegudes paraules de John F. Kennedy: “pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Que calia dedicar hores de franc al comú, com ell havia vist fer a Alemanya.

Torna a l’Ajuntament, al seu endeutament i el lamenta ja que diu “l’administració d’una ciutat és igual que el de una família,... Mai s’ha d’allargar més el braç que la màniga.”

Acaba, encara llarg, explicant que li va dir al Rei Joan Carles quan el va veure a l’ambaixada espanyola l’any 1977. Agraeix  a tots aquells que el van preparar per “saber passar per la vida”, família, escola marista, entitats històriques, ... “A tots ells, i molts més encara, els admiro i son, als meus ulls, el Mataró de veritat i que jo estimo”. Uff!, el Mataró de veritat..., i l’altre?

Una frase de Pau Casals per cloure i “A tothom una bona Festa Major!”

Vaja, -al Govern de la Ciutat, amb l’Alcalde al davant- ens havien colat un gol per tota l’esquadra des del balcó de l’Ajuntament per començar la Festa Major. Una “carlinada” total.

Repeteixo, no sé, no ho recordo, algú ho deu saber, de qui va ser l’idea que el Sr. Amadeu Casanovas ens fes la Crida d’aquell any, però portava al cap i al pap totes les crítiques que sentíem habitualment al Saló de Sessions en boca de la oposició i el que “els mataronins de tota la vida” anaven remugant per tertúlies i racons.

La ciutat, els seus espais físics, la composició social, les entitats, les pautes de govern,... havien canviat molt des que ell se’n va anar. Una greu patinada barrejar franquisme amb democràcia. No sé si tornava de tant en tant. Llegint ara el que va dir, 33 anys enrere, certifiques la sensació que llavors hi havia en cercles tradicionals, de “tota la vida”, que la ciutat se’l escapava de les mans. Que deixava de ser la seva ciutat, la ciutat en la que havien crescut, a redós del centre, de Santa Maria i les entitats tradicionals. Els que li van fornir aquelles idees, volgudament o no, arterament o no, han vist al seu pesar com és d’inexorable i ineludible el pas de la història, de la vida.

No sé pas si a l’any dos mil, sols set anys després del seu discurs, hagués pogut fer-lo semblant. Ho he dit darrerament moltes vegades, a la Laia l’arquera d’en Rovira Brull l’ha vist des de sempre quasi bé la meitat dels mataronins d’avui, siguin de soca-rel, forasters, barrejats, nou vinguts, o expatriats.

30 de setembre.