Ferros al carrer.

 

La nostra civilització necessita avui molta mobilitat. Mobilitat de tota mena: de mercaderies, de persones, de serveis financers i tecnològics, ... No sempre en la història havia estat així. Sí, hi havia una certa mobilitat de moltes coses, però era petita tant absoluta com relativament. La majoria de persones i coses es movien poc i en espais reduïts. De tant en tant, algun gran desplaçament migratori, una  descoberta que comportava noves rutes, però desprès tot tornava a romandre tranquil. Això és Història, història passada. Avui un dels trets que ens caracteritza és precisament la mobilitat exacerbada, no sols de mercaderies sinó també de persones, no diguem ja de diners i de comunicacions. Hi ha molt moviment. Trobem rar aquell que pràcticament no surt del seu entorn més immediat. “No has anat enlloc de vacances?  No has viatjat fora aquesta any?”. Si que s’estimula (amb més bona voluntat que èxit) els productes de proximitat i els paratges propers. Però el petroli el tenim lluny, encara que el vent i el sol els tenim al damunt. S’obren noves rutes de trànsit àrtiques. És un greu problema quan es tanquen vies estratègiques: estrets i canals marítims. Per aire, per mar, per terra, els enginys de transport i les persones no paren: pugen, baixen, se’n van, tornen,... No cal que ens aturem a pensar el que corre (es mou) per les xarxes de cables transoceànics o des de terra al cel i que els satèl·lits després ho tornen a la Terra.

Acostem-nos a una mobilitat concreta, la de la vida de les persones avui. La derivada del transport de mercaderies  requereix el seu propi relat. Tant li fa si és a la ciutat com al camp. Per estudi, per treball, per proveïments, per oci, per salut, per esbarjo, ..., a poca gent li caurà la casa al sobre que es deia abans, potser sols hi dormen. Sí que hi ha mitjans de transport col·lectiu per fer-la, cada cop més i millors: freqüències, capacitat, comoditat, preu,... Però no defugim, signe dels temps, de tenir mitjans propis que ens donen més llibertat: d’horaris, de possibilitats, de relacions, de situacions, ...

Hi ha tota mena d’artefactes per a fer-ho, però preferentment el rei automòbil s’ha imposat. També hi ha tota mena de vehicles de dues rodes, a motor o a sang. Primer sols en van tenir els rics que van substituir els carruatges tirats per animals per vehicles a motor fets artesanalment. Henri Ford ho va trastocar; “si he de vendre cotxes, cal que els meus treballadors els puguin comprar.”

Els animals de transport o de càrrega no es podien deixar al carrer i a més tenien les seves necessitats. Calia fer-los una quadra que era precís mantenir més o menys neta i en condicions: Hi menjaven, bevien, reposaven i dormien.

Els artefactes a motor al principi, els dels rics, tenien on guardar-los. En espais habilitats expressament, els garatges. Quan aquests vehicles es van generalitzar a ningú li va semblar malament que es deixessin al carrer. Sí, s’embrutaven més, podies ser objecte de malifetes, patien corrosió i desperfectes segons les condicions atmosfèriques,... Però no costava res, era de franc! No hi ha cap taxa per utilització de l’espai públic. “Home!, està regulat”, no es pot deixar a qualsevol lloc, però quasi. “Paguen impostos (l’IMVTM)!” Sí, però cal una gran despesa per la regulació de quan es mouen: semàfors, guàrdies, senyalització horitzontal i vertical, determinació d’usos particulars,... És un impost, no una taxa. No, els que paguen una taxa son sols els que utilitzen uns metres de vorera per entrar al seu garatge. L’espai de circulació, millor dit d’aparcament al carrer, és de franc!!

Així veiem l’espai públic, els vials del carrers, curulls de ferro sobre quatre rodes. També alguns espais dels vorals amb ferros de dues (tant motoritzats com no). Si s’obre un nou espai per qualsevol causa no passa mitja hora que ja està ple de vehicles. La visió dels carrers i les places dels nostres pobles i ciutats és un seguit de ferros aparcats de coloraines diverses. No cal dir que els aparcaments de bicicletes, allà on en fan més ús i al costat dels intercanviadors de mobilitat (estacions), son veritablement dantescs. N’he vist de dos pisos.

Aquest és un gran problema urbà. On entaforem els enginys que ens hem dotat per moure’ns més i millor?  Qualsevol actuació de millora de l’espai públic que comporti remoure l’aparcament ja consolidat genera conflicte. Però s’ha d’afrontar, no podem acabar colgats en mig de ferros.

Aparcaments sota terra, en alçada...? prohibició de comprar vehicle sense tenir on guardar-lo? Canviar l’estil de vida que comporti menys mobilitat? Pensar més el temps que precisem per fer el que volem fer i fer-ho amb altres mitjans: a peu, en transport públic, compartit, ...? És tota una forma de vida que ens hem de pensar.

Sí, ja sé. He deixat al marge tot el tema mediambiental. Acotar l’ús que fem dels vehicles a motor amb combustible fòssil s’ha de fer, hem de reduir-lo, però això no comporta que disminueixi la magnitud del problema d’on estacionar-los. Aquest desig d’urbanites metropolitans que disposen de sistemes alternatius de mobilitat potser no es pot aplicar als espais rurals i als territoris buits. Tampoc a la obligada mobilitat derivada de la dispersió de la residència i dels llocs de treball i de la necessitat de connectar-los. Ni que pensar en el que ha de representar la reconversió de la industria dels enginys de mobilitat que ha estat un veritable motor de les economies occidentals i ara també orientals.

Què fem amb el ferro que omple els nostres espais públics? Acceptaríem aparcaments tancats, privats o públics, obligatoris? O, fem la vista grossa amb els magatzems a la vista que son els nostres carrers?

23 de setembre.