Repassant l’any que ara s’acaba.

1.       Malenconia.

Sempre m’han agradat les pintures de Lucas Cranach el vell. Al museu de Colmar hi ha una de les “Malenconies” de les tres conegudes, o conservades, que va pintar.

Es diu que els esforços inútils porten a la malenconia. Veure, ja molt des de fora, el panorama polític que arreu tenim és desesperançador. El que ens mostren els dirigents, els que han de dirigir, és depriment. Hi ha problemes a resoldre, com sempre. Són conegudes les solucions possibles, o al menys els camins, que es poden emprendre. Però es fan l’orni (es fan el desentès d’una cosa que no els interessa). Com volen generar confiança? Ara caldrien líders que afrontessin la realitat i diguessin la veritat  al poble conduint-lo amb mà ferma. I ara! Però què t’has pensat! El poble ha d’agafar el seu propi destí! Sí, per estavellar-se.

Tres mesos desprès de les eleccions autonòmiques continuem amb un Govern en funcions. No hi ha sortida, es vulgui o no. Si in extremis hi ha investidura hi haurà un Govern inoperant, lligat de peus i mans, en el millor dels casos. Per això, més val tornar a convocar al poble a les urnes. Però, què se’ls oferirà per que puguin optar d’una forma diferent del que varen fer no fa pas gaire?  Es pretendran mantenir els artefactes que es varen crear llavors o se’n inventaran de nous, o de vells? Quines cessions estan tots disposats a fer, si n’estan disposats a fer-ne alguna? No pensarà tothom pas que cal mantenir les mateixes ofertes que s’han demostrar inviables amb l’esperança que sigui la ciutadania la que proporcioni, els proporcioni, el desllorigador?

Pel que fa a les Espanyes, más de lo mismo, que dirien allà. Sí, encara són molt tendres, tenen pocs dies, els resultats electorals i a més són festes. Poques lectures es veuen que indiquin que s’ha entès el que han dit els ciutadans. No un a un, sinó col·lectivament. Tres temes força s’han posat sobre la taula: Mal funcionament de les institucions, situació econòmica, tensions territorials. Tots, d’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, ho han vist i el que cal és donar-hi unes respostes que no poden ser sols les d’uns o els altres. Tots, tots, han de deixar-se tallar un tros de capa, ja que si cadascú vol mantenir integra la seva en els tres temes no avançarem cap enlloc. Ningú té majoria per imposar les seves raons. Potser sí que encara és molt aviat per demanar una mica de seny, encara estem en temps de baladrejades. Ens menjarem els grans de raïm de Cap d’Any tenint al davant  l’espès pati que ens espera l’any que ve.

2.       Els immigrants fugitius.

Sempre s’emigra fugint, de la manca de perspectives, de la gana i la misèria, de les guerres i la violència. Qui sap què hi haurà més enllà,  però segur que quedar-se no és ja bo. Quatre coses a l’esquena i cap a nous horitzons. És part de la història de la humanitat, no és pas nou. El que ara ho podem veure en viu i en directe com és això d’emigrar, d’esdevenir un immigrant. El que se’ns mostra tampoc és nou, el que passa és que ara ens entra cada dia a casa a través del mitjans omnipresents, ara és ben conegut.

La gent de Capgròs em van demanar quina era al meu mode de veure el fet rellevant de l’any que s’acaba. Aquí la meva resposta.

La crisi dels refugiats a Europa.

Des de les causes fins a les conseqüències, mostra com a la Humanitat encara li falta molt per arribar a ser més civilitzada. Avui dia tenim recursos i mitjans econòmics i tècnics per poder afrontar la resolució del problema, però no tenim –encara- la necessària voluntat política i social, més enllà de les paraules, per resoldre’l.

El tema tal com el tenim presentat fins ara és irresoluble i serà – com ho ha estat sempre- molt conflictiu.

3.       França en el cor.

Per començar i acabar l’any, morts civils a París com a conseqüència d’aquesta guerra difusa en la que des del 2001, l’atemptat de les Torres Bessones, estem immersos vulguem o no vulguem. De sempre les guerres explícites o difuses han comportat patiments al poble. Tot avançament, o retirada, comportava destrucció i violència. Ara s’hi afegeix la imprevisibilitat. Pot haver-hi una acció d’aquesta mena en el lloc i en el moment més inesperat. Tot prenent un cafè a la terrassa d’un bar o anant a un concert de música, com temps enrere va ser anant en metro a treballar, o estant en el mercat tot comprant.

Sempre he tingut una bona estima per la França. El fet, probablement, que el Germà Doroteo, al Maristes de Sant Josep, ens fes subscriure al Bayard, un tebeo francès, quan encara anava amb calça curta i en aquells anys, deu tenir el seu pes. També, el que estem a tocar i tenim moltes arrels comunes. El domini, millor o pitjor, de l’idioma, també hi ajuda. Aquest any hi he anat cinc vegades, m’hi sento bé. Al no ser-me llunyà segurament m’ha impactat més el seu patiment. Però, demà pot passar, de fet ja està passant, a molts altres indrets del món.

4.       Tant mateix la vida continua (i que sigui per molts anys)

La família creix, bé, creixen els menuts. La salut es manté i permet continuar pedalant. L’activitat no decau, vés per on, m’han repescat per una responsabilitat pública, petita. Tot assumint l’edat i les circumstàncies, Déu ni do, el balanç personal positiu que puc fer de l’any que s’escola. Tant de bo el vinent pugui repetir, ara ja no es tracta d’incrementar, el que m’ha deparat el present.

 30 de desembre. Demà, l'home dels nassos.

Canelons per Sant Esteve

Em va fer gràcia veure l’anunci dels canelons de Casa Mas per la tele. Segurament deuen ser bons, al menys fan bona cara. Però no vaig poder deixar de pensar que certament els canelons que fa la mestressa a casa, a can Mas, són molt bons i que no hem d’anar a buscar-los ja fets.

Sí, li porten la seva  feina, cal anar a comprar la carn i fer  el farcit, la pasta El Pavo, la tradicional, cuinar-los i guardar-los ja que els prepara amb una mica de temps, fer la beixamel al darrer moment i posar-los al forn que el formatge quedi ben rosset. És el primer plat, tradicional, de la diada de Sant Esteve. Tothom, els menuts també, en repeteix algun més, són boníssims!

Estalviar-se la feina, per manca de temps, de ganes o d’habilitat (encara que no és un plat tant difícil de fer) potser és conseqüència de la vida o de les disponibilitats que tenim avui i així s’obre un nínxol de mercat que els emprenedors atents  aprofiten. Ben fet, enhorabona per ells, èxits!

No sé pas que ens depararà el futur, però mentre hi hagi a casa una bona cuinera com les de sempre seran millors els de casa, de can Mas. Tant mateix per celebrar-los-hi i assaborir-los amb delit.

Que per molts anys, mestressa!

26 de desembre, Sant Esteve.

Nadala '15

24 de desembre.

Volatilitat, volubilitat?

S’ha escrit, s’està escrivint i s’escriurà molt sobre el resultat de les eleccions celebrades ahir. Eren generals per escollir els membres de Les Corts Generals, Congrés dels Diputats i Senat. Hi ha, a les poques hores de tancades les urnes, opinions per tots els gustos sobre el que va mostrar el seu contingut, el que hi varen dipositar els ciutadans, i gustos per totes les opinions expressades.  Ens en farem un tip, ens en atiparem.

Es tanca, o es deixa obert, el cicle electoral que va començar el maig de l’any passat amb les eleccions europees al que van seguir les municipals, les autonòmiques i les generals d’aquest any.

En el cas de Mataró es dona la situació de que l’opció més votada (preferida?) pels ciutadans/es ha estat diferent cada vegada: a les europees, ERC. A les municipals, el PSC. A les autonòmiques, JpS (CDC+ERC). A les generals,  En Comú Podem (Podem + ICV + altres). Paradoxal? No ho sé. Veiem, però, alguns quadres i el seus corresponents  gràfics a veure si en podem desentrellar alguna cosa.

Alguns advertiments previs a efectes d’interpretació:

-Algunes formacions no s’han presentat a totes les conteses. És el cas de PxC que sols es va presentar a les municipals, o el cas de les CUP que sols varen anar a les municipals i a les autonòmiques. En aquest dos casos costa fer l’anàlisi del que ha passat amb els seus votants per tot el període, les especulacions poden ser variades.

-Hi ha dos casos rellevants, a efectes de resultats, que obliguen a una consideració especial. Són els de JpS, coalició guanyadora a les autonòmiques però que els seus components s’han presentat per separat a les altres eleccions, i la de En Comú Podem que ha guanyat les darreres sent la primera vegada que ho feia en el marc de les “confluències”, mentre que en les altres eleccions els seus components anaven per separat.

-Les opcions marginals o petites, important per ser moltes a les europees, inexistents a les municipals al treure totes representació, complicades d’analitzar a les autonòmiques i generals per la presència d’UDC, encara que escassa.

-Irrellevància dels vots blancs i nuls, que podrien ser considerats una opció, que sols tenen alguna importància a les municipals al ser les candidatures presentades menors en nombre.

Consideracions entorn a la participació dels mataronins en aquestes quatre eleccions (quants van anar a exercitar el seu dret de votar): Baixa a les europees (com sempre i arreu), un 46,55%. Creix una mica a les municipals (però en la tònica de les darreres vegades), un 53, 82%. Alta a les autonòmiques (per caràcter que se’ls va voler donar aquest cop), un 77,44%. I podem pensar que normal a les generals (malgrat el “morbo” que tenien ara), un 71,18%.

Quadre 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

Gràfic 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

En quant a les dades concretes: en primer lloc quants ciutadans/es van anar a votar en cada ocasió i per quines opcions (de les principals) ho varen fer. Números absoluts. En segon lloc, percentatges de vots sobre el total dels que es varen expressar per cada opció. Mentre que en primer lloc es veu la mobilització que aconsegueix cadascuna de les opcions en cada elecció, en segon lloc es veu què representa aquesta mobilització sobre el conjunt dels que es varen expressar en cada moment.

Quadre 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Gràfic 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Quadre 3: Percentatge del vots expressats sobre el total.

Gràfic 3: Percentatge de vots expressats sobre el total.

Una lectura dels quadres i els gràfics. Sempre s’ha dit que a cada tipus d’elecció els votants reaccionen de forma diversa segons quins siguin els seus punts de vista sobre l’opinió que se li demana. Potser del gràfic 2 es pot deduir que les puntes de votants que trenquen la continuïtat de JxS i de C’s expressen opcions, en aquest cas divergents, sobre el principal tema sobre el que pivotava l’elecció. Potser podríem dir el mateix en la punta manifestada ara per ECP respecte als interessos que es dilucidaven el diumenge passat.

Respecte a l’evolució dels percentatges obtinguts en cada elecció per les diferents opcions en aquest cicle electoral podem veure el següent:

1.       Estabilitat en el vot del PSC, entre el 15 i el 18%.

2.    Estabilitat també en el vot del PP, entre el 8 i el 12%. Sembla doncs que, malgrat tot, els partits “tradicionals” es van mantenint sense tenir, però, la importacia que havien tingut abans.

3.       Creixement i retrocés del vot a C’s, del 6 fins al 21 retrocedint al 15%. Volatilitat?

4.       Bloc JpS en retrocés, del 41% al 35 i ara al 26%. Potser les expectatives inicials els van enlluernar i expliquen part de la dinàmica del “procés”.

5.       Bloc de les confluències ECP en alça en aquestes darreres eleccions, del 15, al 16, al 24%.

6.     No sembla descabellat pensar que els vots de les CUP poden haver anat cap a ECP, el que podria representar de ser així arreu un element més a tenir en compte en el “procés”.

De la governabilitat que es deriva d’una situació com l’explicada, si fos extrapolable al conjunt del país, Catalunya i Espanya, no quedaria més remei que aconseguir uns pactes que haurien de representar per força cessions de les seves posicions pels qui els fessin i això em sembla que introduiria elements distorsionadors en la concepció que crec que té la ciutadania de les opcions que elegeix. Ni en l’eix “nacional”, en el cas de Catalunya, ni en l’eix “social” en el cas d’Espanya em sembla que ara per ara no hi ha una visió, ni una possible acceptació, del que comportarien aitals pactes, produint-se consegüentment una desil·lusió i/o una frustració de les expectatives generades que han motivat aquestes manifestacions electorals.

Val a dir també que els blocs que han sorgit derivats de problemàtiques concretes i actuals tant en el cas català com espanyol tenen en el seu sí elements diversos, que els veurem plasmats ràpidament en la constitució dels grups parlamentaris a les Corts (trencant-los) que posaran a prova la seva coherència com a tals blocs. Potser seran efímers o potser s’aniran consolidant, però necessitaran el seu temps i patiran les seves tensions internes.

Tot plegat molt obert i complicat. La ciutadania també evolucionarà amb el nou panorama que ha obert aquest cicle electoral. No es probable que retorni al sistema de preferències anterior però tampoc és segur que consolidi el nou que sembla que està sorgint. Es produiran decantacions tant en les opcions com en les preferències.

21 de desembre.

Reflexionem.

S’acaba la tardor, ja en queden pocs dies. Al fons, les muntanyes nevades i els núvols foscos presagien l’hivern. Una imatge de la vida i també... del moment. Reflexionem.

Aquesta gent del National Geographic publiquen unes fotografies sensacionals.

18 de desembre.

Per pocs dies.

Per pocs dies ja no rebré aquest any la Nadala d’en Pepito Beltran. Ahir el vàrem enterrar. Ja era molt gran, 96 anys, l’edat que ara tindria la meva mare. De fet vaig anar a escola amb el seu fill gran, en Jordi.

En Josep Beltran Vilavert era allò que en podríem dir un mataroní de soca rel. Va ser adversari meu a les eleccions locals del 83 per CiU. Li van posar per la seva notorietat com a impulsor del port i d’altres activitats cíviques en les que s’havia significat, també per la seva vessant professional a la gestoria que duia el seu nom i que portava amb el seu cosí Agustí que tenia molta nomenada llavors.

Amb les lògiques diferències polítiques vam ser sols adversaris i desprès, quan ho va deixar, i va continuar impulsant el port de Mataró tinguérem ocasió de col·laborar, amb els nostres corresponents estires i afluixes, fins que el port va ser una realitat. Ens va quedar una relació molt cordial i crec que per la seva part afectuosa, com em va dir ahir en Jordi, el seu fill.

Cada any, per Nadal, rebia la seva felicitació que ell confegia amb cura. Una fotografia seva, la gent de la UEC a més del excursionisme sempre va tenir afició per la fotografia, amb una petita reflexió sobre la imatge o uns versos d’en Punsola. L’esperava, ja que és de les Nadales que he anat guardant.

Ara ja no n’arribarà cap més, llei de vida, però tindré -amb les que he anat reben al llarg dels anys- el record del meu conciutadà.

L’estampa que ens van donar en l’acte de comiat portava, havia de ser així, el conegut poema d’en Josep Punsola sobre la mort:

No fa tant de por la mort...

És fugir...

I arribar

a una immensa platja d’or

per a no a tornar a morir

per a no a tornar a marxar.

14 de desembre.

Aquests dies de pont.

Els colors de la tardor baixant cap a Beget eren esplèndids. La carretera local que hi porta a penes deixa lloc per passar dos cotxes a l’hora. Allà, no obstant, hi havia bastant personal per omplir les fondes per dinar. Fa molts anys que havia anat a veure la Majestat de l’església de Sant Cristòfol i ja no la recordava, feia temps que tenia ganes de tornar-hi. Bé, va ser com si fos per primer cop, coses de la memòria fugissera. Sensacional, encastada al mig d’un altar barroc. Amb el pas de les èpoques i els que s’han destacat en elles, en aquests cas, clergues amb més empenta o recursos, s’ha anat confegint el que avui veiem. La imatge d’una peça important del romànic català allà al mig no em va fer el pes, en el meu imaginari –segurament errat- aquestes obres estan soltes. Què hi farem..., 1€ per ajudar a la conservació i vetlla de les obres d’art que hi ha a l’església.

No sé quants som els que encara ens endinsem –mai tant ben dit- en el territori proper o llunyà per veure alguna cosa especial. A Camprodon, on teníem taula per dinar amb tota la família, el retorn al brogit de la vida contemporània. En el primer dia del pont de la Constitució Immaculada (¡toma ya!) una gentada omplia el parell de carrers principals. Els botiguers amatents a les vendes extres, els ciutadans d’arreu -probablement prioritàriament metropolitans- comprant bulls i fuets, formatges i carquinyolis, pastissos i ratafia. Tot això ho podem comprar al costat de casa, però ens agrada pensar que allà fem compres més “autèntiques”.

Veien l’ambient ben alegre et ve al cap el pensament de si hem superat o no la crisi. Estem en un nou estadi, certament, els indicadors sintètics ens ho diuen, però hem retornat a l’inici del sotrac del 2008 en unes condicions pitjors. El treball s’ha fet més insegur i precari, molts sous han retrocedit, els saldos migratoris són negatius, el jovent que busca inserir-se ho té pitjor, els intents d’obrir-se camí autònom són més difícils,... Però per molta gent, els que encara s’aguanten i creuen que tenen perspectives, a viure!, que són quatre dies i no sabem que ens depararà el demà. La traducció en termes electorals d’aquí a pocs dies.

De tornada cap a casa, cues a la carretera, sí, a Vic hi ha mercat medieval aquests dies (tot sigui per atreure gent i intentar omplir una mica el calaix). Encara no fa fred però els mitjans ja ens parlen de la temporada d’esquí als Pirineus. S’ha fet el gran recapte per omplir el rebost caritatiu. Ja ve el Nadal.

7 de desembre, al mig del pont.

El mite de la caverna.

El sol es va ponent, la foguera s’apaga, els focus il·luminen altres objectes. Les imatges que apareixien als fons de la cova, a la pantalla, desapareixen i quan sortim al carrer se’ns presenta la realitat tal com és, ni alta ni baixa, ni gran ni petita, amb els seus colors i textures. És el dur moment d’enfrontar-se, no amb la idíl·lica, o monstruosa, imatge que l’ombra ens havia produït, sinó amb el que l’ha provocat de veritat.

Sempre ho fem, ens costa mirar els objectes reals cara a cara. Ens agrada més veure’ls distorsionats, a favor per fer-los més amables potser del que són, o en contra per prevenir-nos millor del que ens pot espantar. Difícil llegir a cop calent les coses tal com se’ns presenten quan s’apaga la il·luminació. No som tant freds i racionals. Llavors, endeguem explicacions enrevessades, o simplistes, i comencem a caminar amb les nostres imatges fins que més o menys aviat o tard ens adonem que les coses no són tal com pensàvem i volíem que fossin. La patacada pot ser forta, o no tant, depèn de la il·lusió, o el convenciment que hem posat en la nostra equivocada percepció de la realitat.

Una impressió semblant deuen tenir els diferents actors de la política catalana aquests dies. Fa dos mesos va aparèixer, emergir, desprès de temps amagada, una realitat social que la llum projectada ens havia escatimat. Per molts, o per alguns, no s’avenia amb el que havien venut, o amb el que somiaven que era. Sembla que no n’hi havia per tant, o pitjor, que no n’hi havia tant, o tants.

No patiu pas prou. El sol demà tornarà a sortir, a llevant, més avall, ara els dies ja són molt curts, vés, fins el 20 de desembre. Del foc en quedaran unes brases que segons com bufi el vent, i si hi posem més llenya, el revifaran. Potser els focus giraran cap a on estem altra vegada i tornaran a il·luminar el panorama.

Millor, però, que no ens refiem massa de les imatges, toquem de peus a terra i marxem amb la realitat. Ah, però no la podrem canviar mai la realitat si no ens agrada? Sí, sempre, però no és tant fàcil canviar-la com jugar a fer-ho amb les ombres. Amb les ombres no es va enlloc.

1 de desembre.

Els grecs dels 50.

Els grecs dels 50... bé, no cal explicar qui són per si algú ha de llegir encara la novel·la. “Fins aquí hem arribat”, Petros Màrkaris. Tusquets ed. B- 2015.

Aquesta obra és l’epíleg, segons els editors, de la coneguda “Trilogia de la crisi”, les anterior obres de Màrkaris sobre les vicissituds de la vida grega desfermades per la crisi del 2008, protagonitzades pel seu comissari Kostas Kharitos.

Vaig conèixer aquest autor una mica per casualitat arran d’un viatge a Estambul, desprès he seguit la trilogia, fins aquest epíleg. Val a dir que més enllà de la qualitat literària – que no sé valorar- i de les característiques de les novel·les negres que em semblen ben pautades –la família, els àpats, els itineraris per la ciutat, les petites trames secundaries, els companys i superiors de feina, els girs finals sorprenents- el que m’ha agradat més és la contextualització de l’acció en el moment polític que es produeix i l’explicació de la història que porta a aquest moment. Així m’he endinsat, des de la primera obra que vaig llegir, en el que han viscut els grecs en els darrers cent anys i molt especialment en les èpoques més properes i quin són els pòsits que ha anat deixant en la seva societat i la seva gent.

Hi he anat unes quantes vegades a Grècia, la darrera l’any passat, i sempre m’hi he trobat bé i sempre hi tornaria. Atenes, les illes, el Peloponès, ... La seva història i les restes de la seva civilització que és l’inici de la nostra. El Mediterrani.

El que dedueixo de les novel·les d’en Màrkaris és que la seva història més recent, de la Segona Guerra Mundial cap aquí –guerra civil, dictadura, crisi-, els pesa més al grecs que la nostra per exemple. Clar que estem parlant de ficció, de novel·les, i no sé si els politòlegs i els historiadors ens l’explicarien igual. Però sembla que queden a la societat velles ferides mal cicatritzades que encara supuren, els uns, els altres, els nacionalistes, els comunistes, el clientelisme, la corrupció, l’administració, ...

En Màrkaris és força escèptic amb les possibilitats que tenen els grecs per sortir-se’n, això es trasllueix en el seu personatge, aquest policia que ve del món dretà per família però que té amics a l’altra banda. S’ho mira i se’n fa creus del que veu, busca l’ajut del diccionari per desentrellar el significat dels conceptes que intueix i les paraules que els designen.

Diu en Lambros Zisis:

-Al llarg de tots aquests anys, la Khariklia a la seva manera i jo a la meva, no hem fet sinó aprendre.

-Aprendre, ¿què? – li pregunto encuriosit.

-No el que ensenyen a l’escola o a la universitat, sinó aprendre dels clatellots que dóna la vida  -em respon sense immutar-se-. Hem après a cops.

Això posa punt final a la nostra conversa. Baixo cap a la plaça d’Amèrica i allà agafo el tròlei que puja per l’avinguda d’Alexandras per arribar a la feina.

17 de novembre.

"Primos entre sí"

És de les primeres coses que ens varen ensenyar a l’escola quan ja sabíem els números i havia de començar a lligar-los entre sí, a fer matemàtiques, o era sols aritmètica? El màxim comú denominador, el major divisor possible entre varis d’ells. Si el m.c.d. de dos números és 1, llavors ens van explicar que aquests dos números eren “primos entre si”, primers entre ells. Sempre ens va fer gràcia la denominació que sabíem en castellà: “primos entre sí”.

Quin és el màxim comú denominador de Junts pel Sí i les CUP? Sí, ja sé que no són dos números, però fem com si ho fossin. Home, noi, tothom ho té clar: la independència. I alguna cosa més? No, no, res més, ui, i ara!. Ah!, així sols tenen una cosa en comú. No seran, a cas, “primos entre sí”?

Com s’ha dit a l’abast, tothom suma els vots dels uns i dels altres, fins als 72 diputats asseguts a la Ciutadella, majoria. És evident que entre l’olla de grills que és l’agrupament de Junts pel Sí el major divisor possible és major del 1, potser fins i tot és el 3 (compte, no hi afegeixis algun signe que certament seria injust). Però, la independència dels uns és la mateixa que la dels altres?  No, amb tota certesa no. Per fer-ho ras i curt, els uns són del “sistema” i els altres estan contra el “sistema”. Uff!, quasi bé res.

Vaig quedar astorat veien l'altre dia per televisió al dirigent de Convergència, el Sr. Turull, manifestar angelicalment, com aquell que no diu res, que el que havien de fer plegats era proclamar la independència i que desprès, en el nou Estat, ja s’aclariria els camins dels uns i dels altres. És a dir, vaig entendre, els de les CUP han de votar el que tenim en comú, l’únic que tenim en comú, atenció!, amb comú amb els de Junts pel Sí, i desprès ja els arraconarem a la marginalitat en que ells se situen per “antisistema”. Sensacional!! Això és el que volen fer empassar als “nois i noies de la samaterra” (perdoneu la caracterització, però així ens entenem)?

Suposo que no saben, no ho saben?, amb qui se les heuen. En el fons, els cupaires són indepes, però no única i bàsicament això, són moltes altres més coses, és evident i ningú se’n amaga, ben diferents de les que informen als “establerts” dels sistema.  No sols és treure’s la corbata i votar radicals lleis contra la propietat (privada) que costarà desprès d’aplicar o mostrar una aparent solidaritat amb qualsevol moviment promogut per les ments (que no les butxaques) ben pensants i pietoses.

Bé, ells, ambdós, sabran què faran, però em sembla que un acord entre ells,  no sé pas de qui mena, pot comportar segurament l’esquinçament o la trencadissa dels uns o dels altres. Res de diferent, tot sigui dit, del que hem estat veient fins ara. No terra ignota, sinó terra cremada.

12 de novembre.

Otomans.

Per intentar –intentar, però no aconseguir- no seguir el xivarri que  hi ha ara aquí a fora el millor és fer-se a la lectura (com aquell que es fa a la mar). Hi ha uns quant llibres mig començats i alguns d’altres fins i tot de ficció (novel·la) a la pila (o són les piles?). De fet ja fa alguns mesos que no em fico en una llibreria de la que sé que en sortiria amb uns quants volums que m’haurien interessat o encisat. Res, primer acaba els que ja tens a casa, em dic.

“La caída de los Otomanos”, Eugene Rogan. Ed. Crítica, B-2015. Quasi bé sempre ens hem mirat la Primera Guerra Mundial des del que va passar als fronts europeus deixant de costat el que va passar a l’Orient Proper des del Bòsfor, o la Tràcia, fins a Persia. Eren les possessions del decrèpit Imperi Otomà governat des de la Sublim Porta, una barreja de gent d’ètnies i religions diverses. Els turcs manaven, però hi havia els armenis, els àrabs, els curds, no se sabia massa bé si encara els egipcis eren súbdits dels soldà ja que hi havia els britànics... La majoria eren musulmans, però eren sunnites, xiïtes, ... també hi havia cristians, jueus. Un veritable mosaic com ho eren els Imperis en aquell temps, sense anar més lluny, l’austre hongarès, o el britànic.

Desprès d’un període revolucionari i tres guerres balcàniques que marquen l’inici del segle, els otomans entren a la guerra al costat de les potències centrals amb el seu exèrcit més o menys tutelat per militars prussians i abastit per alemanys i austríacs. Primer han de fer front als russos que avancen per l’est caucasià ocupant part del seu territori, encara que al ser aquest front menys important pels russos que l’oriental europeu no prossegueixen el seu avançament. Desprès, l’exèrcit britànic de la Índia penetra pel sud, pel golf Pèrsic seguint els rius mesopotàmics. Churchill creu que els doblegarà atacant-los per la península de Galípoli a l’entrada dels Dardanels, per l’oest, sense aconseguir-ho. I per acabar de rematar el capità anglès T.E.Lawrence (el d’Aràbia) aixecarà les tribus àrabs de Mesopotàmia i el Hiyaz. Atacats per tot arreu els otomans resisteixen com poden amb intents fracassats de tallar el canal de Suez, amb accions reeixides com la d’aturar la primera envestida anglo índia a Kut El Amara, abans d’arribar a Bagdad pel Trigis, o controlar força temps les desarrapades tribus beduïnes àrabs. Fins i tot la revolució russa del 17 els proporciona esperances al alliberar-los del front caucàsic reforçades desprès de l’exitosa defensa de Galipoli. Però els llargs anys de guerra deixen exhausts al contendents, el 1918 és el col·lapse, per Palestina davant dels anglesos, i la rendició.

.

De tot això, d’aquella guerra, en surt el que ara encara estem vivint. Israel, amb la declaració Balfour. Transjordània i Palestina. L’embolic de Síria i l’Iraq desprès de la caiguda de les monarquies hashemites imposades llavors. El domini dels àrabs d'Ibn Saud sobre els abandonats i traïts de La Meca. La colonització francesa del Líban i la presencia anglesa (el petroli) a la vall mesopotàmica. No cal oblidar el problema del genocidi armeni que causen els otomans durant la guerra per deslliurar-se d’un possibles enemics interiors. I el sorgiment de la moderna Turquia d’Ataturk (ara en revisió) al acabar-se tot malgrat que encara, fins el 1923, haurien de lluitar dur per consolidar el que avui coneixem com a Turquia. Ara fa cent anys, la historia continua.

10 de novembre.

À bout du souffle

Enlluernats per les esplèndides imatges de molta gent al carrer dibuixant escenografies d’impacte es varen llençar corrent cap endavant sense pensar gaire –al menys això sembla- en el camí que prenien. Sense aturar-se a pensar en la realitat certa de les imatges i en el recorregut que comportaria el camí triat.

Primer escurçant una legislatura en busca d’un resultat que no va ser el que es va produir. Ni cas, canviem els recolzaments d’una banda –en els dos eixos del mapa- pels contraris, que sembla que són els que vol la gent. Quina, quanta, gent? Res, la gent. Anem cap a un referèndum que ja d’entrada se sap que no es podrà realitzar, però som capaços d’enredar a uns i altres per fer-lo, o fer veure que s’ha fet. No és que el resultat ben mirat fos gaire exitós, però vaja. Ho veieu? Això ja està a la punta dels dits, a tocar. Endavant, unes noves eleccions anticipades i anunciades amb molt temps que ho clarificaran tot: ens contarem legalment. Sí, sí, ja ens vàrem comptar i no arribem a la meitat dels votants. Però havíem dit que si assolíem la meitat dels escons ja engegàvem. Però, la meitat dels escons els apleguem ajuntant-nos amb gent molt estranya. Res a veure amb el que hem estat sempre i pel que ens havien fet confiança. Apa! Traguem-nos la corbata, ...encara no cal posar-nos la samarreta, vés, potser tot arribarà.

Nois!, no estem al final d’un carreró sense sortida? Què pensa d’on estem el que fa llonganisses a Olot, el cavista del Penedès, l’industrial del segon cinturó metropolità, l’acadèmic reconegut, el jurista viatjat,...?

Ara, qui és el maco que surt a dir que per aquí no podem – no és que no anem, és que no podem- anar a enlloc? Uf, quina papereta! Va, provem-ho una mica més, potser es produirà alguna conjunció còsmica que ens permetrà sortir de l’atzucac. Aviat, potser, ens caurà –o els caurà- al sobre un meteorit.

Crec que els temps ja són comptats i acabats. À bout du souffle.

   

Avant d’expirer, allongé sur les pavés, Michel murmure à Patricia :
« C'est vraiment dégueulasse. »
N'ayant pas compris, la jeune femme demande aux policiers :
« Qu'est-ce qu'il a dit ? »
À quoi on lui répond :
« Il a dit : vous êtes vraiment une dégueulasse. »
« Qu'est-ce que c'est, dégueulasse ? » demande-t-elle enfin, prenant soudain conscience de sa trahison en fixant son regard direction caméra (le public) et en reprenant un geste de Michel, le pouce caressant sa lèvre supérieure, signe de doute que le jeune voyou se réservait quand il croisait son image dans un miroir.

31 d’octubre. La castanyada.

Jurament o promesa? Chi lo sa.

L’article 16 del Reglament del Parlament de Catalunya de 22 de desembre de 2005 (DOGC de 18/1/2006) diu que per accedir a la condició de diputat/da s’han de complir els següents requisits:

-Presentar la credencial i fer promesa o jurament de respectar la C.E. i l’E.A.C.

-presentar declaració d’activitats i de béns.

Article 16

Accés al ple exercici de la condició de diputat o diputada

1. El diputat o diputada proclamat electe accedeix al ple exercici de la condició de parlamentari o parlamentària un cop complerts els dos requisits següents:

a) Presentar al Registre General del Parlament la credencial expedida per l’òrgan corresponent de l’Administració electoral i fer la promesa o el jurament de respectar la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

b) Presentar les declaracions d’activitats i de béns que especifica l’article 12.

2. Els drets del diputat o diputada proclamat electe no són efectius fins que no ha accedit al ple exercici de la condició de parlamentari o parlamentària, conformement a l’apartat 1

No sé pas si el concepte respectar és el mateix que guardar i fer guardar que diu el R.D. 707/1979 de 5 d’abril, que determina la formula de jurament o promesa per la presa de possessió de càrrecs públics que crec que encara és vigent.

Artículo 1

En el acto de toma de posesión de cargos o funciones públicas en la Administración, quien haya de dar posesión formulará al designado la siguiente pregunta:

«(Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor cumplir fielmente las obligaciones del cargo... con lealtad al Rey, y guardar y hacer guardar la Constitución, como norma fundamental del Estado?».

Esta pregunta será contestada por quien haya de tomar posesión con una simple afirmativa.

Potser la interpretació del Reglament del Parlament és fer passar bou per bèstia grossa i més en el cas dels declaradament republicans, però deixem-ho. Anem al que fa el cas: Sempre que jo havia pres possessió d’algun càrrec públic, crec que unes deu vegades, havia respost públicament a  aquest requeriment.

Veig, però, que en la constitució del Parlament de Catalunya, aquest tràmit ja es dóna per fet a l'hora de la presentació al Registre (?), tal com diu l’article 16 del Reglament, ja que en el Títol I (constitució del Parlament) nomès  es fa esment- en l’article 2, apartat 2- de que els parlamentaris/ies sols seran anomenats.

Desprès que ens els darrers anys, a les preses de possessió a les corporacions municipals hem vist tota mena d’afegitons a aquella fórmula, àdhuc lletanies i discursos, ara la privacitat –potser amb obscuritat i traïdoria- en la que els nostres representats  autonòmics han pres possessió ens manlleva la capacitat d’admiració i sorpresa que poden contenir les seves afirmacions d’acatament a la normativa jurídica que els permet assumir el càrrec, la Constitució espanyola i l'Estatut d'autonomia de Catalunya, tot entenent que la seva contravenció els pot portar a un atzucac comprometedor, ... o a una situació de franca rebel·lia que ha de ser degudament considerada i tinguda com a tal.

Res, nimietats, minucies.

26 d'octubre.

Colors de tardor. Reportatge d’una sortida.

Potser que canviem una mica de registre, que parlem d’altres coses. Per exemple dels colors de la tardor per la ruta del vi d’Alsàcia.

La verema ja està feta. Els ceps arrenglerats, seguint les suaus ondulacions del terreny, descansen sense fruits. Els pàmpols van engroguint mica en mica. El paisatge va diversificant els verds fins ara omnipresents barrejant tonalitats més tèbies cap els daurats abans de quedar erm i trist. Hi ha activitat als cups, s’escampa arreu una oloreta de raïm i de vi. Els caps de setmana el turistes i forasters omplen els carrers dels pobles típics “soigneusement” preparats per atreure’ls. Són pobles de postal, flors –geranis- a les finestres i balcons, parets d’estructures de fustes vistes, à colombages en diuen, botigues de souvenirs i de productes du terroir, formatges, patés, pans, pastissos, i evidentment d’ampolles de vi de les varietats alsacianes i destil·lats d’alcohol amb fruites diverses. És conegut que els francesos, primers receptors de turisme del món, saben treure suc de qualsevol particularitat que tenen per petita que sigui.

Alsàcia, terra cobejada mil·lenàriament per francs i germànics. Luis XIV porta la frontera francesa fins al Rhin (al temps que pel sud als Pirineus) quedant-se amb la meitat de la seva cubeta, el riu pel mig, delimitada a l’est per la Selva Negra i a l’oest pels Vosges. El Reich se l’empassa desprès de la guerra de 1870 i torna a França amb el final de la I Guerra Mundial. No hi ha monuments als “enfants morts pour la patrie” del 14 al 18, els alsacians estaven a l’altre banda. Quatre anys més alemanya a la II Guerra i retorn a França convertint-se des de les hores en clau del nou europeisme, Strasbourg capital de l’Europa. Terra amarada, xopa, d’aigua que li ve de les altes muntanyes suïsses i de les que té a costat i costat. Consegüentment, rica, amb riquesa que es mostra en múltiples detalls.

La catedral de Strasbourg, i el nucli antic de la ciutat, com una nou entre braços d’aigua, sempre fa bo de veure caminant o des d’un vaixell pels canals. La manca de sol, el sol està al Mediterrani, i la boira al matí no ens permeten -desprès de pujar els 328 esglaons fins a la plataforma sobre la façana al peu de la seva única torre- veure més enllà de les teulades de la ciutat. Tampoc l’efecte del cop del sol baix a la tarda sobre la pedra rosa plena de filigranes que deuen haver estat malmeses i refetes varies vegades al llarg dels segles. Ara, al seu voltant i per l’espai públic proper, per commemorar el mil·lenari del començament de la seva construcció, hi ha l’exposició temporal d’un conjunt de figures -de cartró pedra, o de guix, suposo- que l’adornen: Des gens singuliers. Un entorn suggeridor. Tot fent un passeig nocturn a peu per la Petite France, amb el barrage Vauban al fons, coincidim amb una marxa  nocturna a favor de la lluita contra el càncer de mama. Ens van dir que s’aplegaven a l’esdeveniment més de 20.000 persones, roses, alegres i festives.

Camí de Colmar, per la ruta del vi, desprès de parar breument a  Obernai i abans de Ribeauvillé i Riquewihr, a la dreta dalt d’un cim dominant la plana hi ha el castell reconstruït de Haut-Koenigsbourg. A finals de segle XIX el kàiser Guillem II va refer les ruïnes dels seus ancestres germànics (els Hohenstaufen, els Habsbourg) per tornar-les al seu esplendor. Ara és un dels llocs més visitats de França. La boira també ens va impedir veure el panorama que s’intuïa des del gran bastió. A baix a la plana, altra volta, vinyes i més vinyes. Final de jornada a Kaysersberg, lloc natal del notable metge i premi Nobel de la Pau del 52, Albert Schweitzer.

Clar, si pretens allotjar-te en un hotel en mig d’una zona per a vianants tancada al trànsit has de preveure com hi arribaràs. En vam tenir un bull, de nit, i més anant amb una furgoneta més llarga del compte per encabir-nos-hi tots amb l’equipatge. L’hotel des Têtes, està a la rue des Têtes, bien sûr! Colmar és la ciutat de l’escultor Auguste Bartholdi, el de l’estàtua de la Llibertat de Nova York i de moltes altres peces simbòliques a França. En vàrem visitar el museu, però estàvem allà, a Colmar,  per veure expressament el retaule d’Issenheim una obra excepcional de començaments del segle XVI, en els seus darrers dies a l’espectacular església dels Dominics, ja a punt de tornar al seu lloc habitual que és el museu Underlinden que remodelat i ampliat reobrirà properament, ben aviat. Sols per veure desplegat aquest sensacional retaule paga la pena el viatge. En aquesta instal·lació provisional l’acompanyen algunes petites obres, des d’una malenconia d’en Cranach, formidable, a un cap de Crist del modern Otto Dix, l’expressionisme alemany, i d’altres, com una Verge del Roserar, de Maties Shongauer, de finals del s. XV, esplèndida, amb una història un pèl atzarosa, més gran i una mica diferent de la que temps enrere havíem vist a Colònia obra de Stefan Lochner. Com passa algunes vegades a França, molt soroll de boixets i poques puntes a la petite Venise, tot plegat un tros de carrer ben arregladet amb canal d’aigua i barquetes planes de pescadors pel mig, això sí, molt fotogènic. Val la pena passejar-se pel rovell de l’ou del nucli antic tot admirant les cases, els edificis civils i religiosos i els monuments, fa goig. Ple de visitants flâneurs a les hores centrals dels dia com correspon a una vila turística, tranquil i quasi desert al caure la nit.

Vicissituds familiar obliguen a una part de l’expedició a emprendre la tornada abans d’hora. Llàstima per ells i per la causa. Sobrarà espai a la furgoneta el darrer dia.

Canvi de paisatge i de centres d’interès per acabar. Resseguint cap amunt la riba esquerra del Rhin, camí del aeroport transfronterer de Bâle, comencem al Memorial de la línia Maginot de Marckolsheim. La casamata 35-3 amb un conjunt de peces de material de guerra: un tanc Sherman, un canó soviètic, un half track francès, un auto metralladora, una bateria antiaèria americana. Els sots encara visibles causats per les bombes dels Stukes, els impactes de bales en que hi cap un dit gros sencer a una torreta defensiva metàl·lica, ... tot ben cuidat per anar-hi a fer un pícnic el diumenge tot recordant que trenta soldats francesos hi varen resistir tres dies a l’empenta del “boches”.

No gaire lluny d’allí, la fortalesa de Nuef-Brisach que va construir Vauban  en aquest costat francès del riu redoblant el Breisach am Rhein del cantó alemany. Una estrella octogonal de 600 metres de diàmetre -que surt a les primeres pàgines del “Victus”- i que està declarada, dins de totes les fortificacions de Vauban,  patrimoni mundial de la UNESCO. Ben conservada, amb les cases del poble a dins reemplaçant ara les casernes i quarters de la guarnició militar que la va defensar el XVII, el XVIII i el XIX fins la guerra franco-prussiana. Cortines, bastions, tenalles, mitges llunes, contra guardes, glacis, la plaça central per les maniobres i les parades militars, els pous d’aigua, les portes als quatre punts cardinals camí de les ciutats properes del territori que defensava. Pausa cafè en el bar on els pagesos hi anaven a segellar les butlletes de les diverses loteries i apostes.

Riu amunt, nova parada per veure l’església octogonal d’Ottmarsheim. Carolíngia, per estar inspirada en la d’Aix la Chapelle (Aachen, Aquisgrà) al seu torn inspirada en San Vitale de Ravenna. Ha passat en els seus mil anys d’història moltes vicissituds, la darrera, l’incendi d’ara fa uns vint anys. No sé pas què hi ha de l’original, però és una petita meravella. L’entorn, suposo que aprofitant la darrera reconstrucció, ha quedat admirablement tranquil. En quedem a dinar al costat, al “Restaurant La Couronne”. Per tota carta tres plats du jour apuntats en un full de bloc petit, això sí, ho vàrem regar amb un Pinot noir rosé que no estava malament. Algú hi va afegir amb el cafè una copeta d’eau-de-vie de Mirabelle.

Vam buscar, i trobar, la intersecció del canal d’Alsace (del Rhin) amb el canal que el comunica amb el del Rhone, relligant fluvialment les vessants atlàntica i mediterrània. I per acabar, ens aturem al barrage (la presa) de Kembs, passant prèviament per la central hidroelèctrica, per veure l’espectacle de les rescloses pujant i baixant de cota a les llarguíssimes gavarres mercants –també deuen aprofitar-ho els vaixells que fan turisme- que comuniquen els ports suïssos centreeuropeus fins als holandesos ja al Mar del Nord. Tant la central com les rescloses són dels anys 30 del segle passat i continuen donant un bon servei. Tots els espais públics al voltant d’aquestes obres d’enginyeria hidràulica estan cuidats i preparat per ser usats com a llocs de lleure i esbarjo: caravàning, pícnic, rutes esportives per bicicletes, a peu o a cavall,... Fa goig de passejar-s’hi, i dóna la impressió que són molt utilitzats.

Ufff! Quin dia ben aprofitat i divers! Cap a l’aeroport ja de retorn a casa.

Pràcticament vam fer el programa que ens havíem proposat llevat d’algunes coses que sobre la marxa, pel temps, per retard, per cansament o per repetitiu deixarem de banda. Si ens quedaren coses per veure i fer...! Aquí i a altres indrets. Com pensem tantes vegades, n’hi ha tantes d’altres per anar...! La temporada per fer-ho era bona pels colors i per evitar les aglomeracions estiuenques i els freds hivernals. Segurament els colors són més bonics ara que en primavera. Ens va agradar, una bona sortida.

24 d’octubre. El viatge de tardor.

El llarg procés

He llegit amb interès, i entusiasmant-me a mesura que anava avançant, el llibre d’en Jordi Amat “El llarg procés”. Ed Tusquets, B-2015. D’alguna manera l’he vist com una explicació d’una part del context polític més immediat en el que he viscut. Vaig néixer al final de l’ocupació ambigua, del 39 al 47. Jo sóc del 48. Vaig créixer a la modernitat cauta, fins el 62, de la que no en vaig saber res ja que no tenia coneixement, però que va portar al catalanisme progressista, els 80, amb el retrobament de la democràcia, del que en sóc part. La generació Espriu, vaig escriure ja fa temps. I crec que puc apuntar-me alguna minúscula part de la paternitat del que va representar el Cobi encara que potser això faci de mal dir o llegir.

Al acabar el llibre, llegit l’epíleg, aquell “Matar al Cobi” de ja fa uns mesos a La Vanguardia esdevé per a mi molt més clar. És el final d’un llarg procés començat al acabar la guerra civil, sí, una guerra civil també a Catalunya, que desemboca en la supremacia del “procés”, del procés que ara estem vivint. És el triomf del sobiranisme nacionalista sobre el catalanisme clàssic.

“El procés de sobiranització (Agustí Colomines dixit) en el que estem immersos passa, entre multitud d‘aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit amb la idea de ruptura inevitable amb Espanya. Estem desconnectats, diuen, quan allò pel que treballen els sobiranistes, legítimament, és per desconnectar-nos.”

“La tesis del fracàs –el fracàs del catalanisme, en darrer terme, entès com a projecte regenerador d’Espanya a través de l’encaix de la plurinacionalitat- equival a donar per fet el fracàs de la concòrdia. Nous silencis, vells equivocs.

No ens enganyem. No ens convoca la història. Convoca el poder usant la història de manera espúria, perquè més que ciutadans, siguem membres d’una comunitat de límits perfilats.”

I aquí, les darreres pàgines del llibre interpel·len, no sé si subreptíciament, el paper del PSC desprès del JJOO. Sitges -1994- per començar. La conversa d’en Pujol amb en Quim Nadal és clau: Maragall no és catalanista.

“Potser hauria estat més precís dir que no pensava com un nacionalista, però potser el problema és que el pujolisme, de la mateixa manera que sabia que el federalisme era el pitjor perill, tenia clar que un catalanisme laic, cosmopolita i d’esquerres era la gran amenaça; l’absència d’una cultura autènticament tolerant amb la pluralitat nacional a la resta d’Espanya ha estat sempre, en aquest sentit, la seva millor còmplice.”

21 d'octubre.