Colors de tardor. Reportatge d’una sortida.

Potser que canviem una mica de registre, que parlem d’altres coses. Per exemple dels colors de la tardor per la ruta del vi d’Alsàcia.

La verema ja està feta. Els ceps arrenglerats, seguint les suaus ondulacions del terreny, descansen sense fruits. Els pàmpols van engroguint mica en mica. El paisatge va diversificant els verds fins ara omnipresents barrejant tonalitats més tèbies cap els daurats abans de quedar erm i trist. Hi ha activitat als cups, s’escampa arreu una oloreta de raïm i de vi. Els caps de setmana el turistes i forasters omplen els carrers dels pobles típics “soigneusement” preparats per atreure’ls. Són pobles de postal, flors –geranis- a les finestres i balcons, parets d’estructures de fustes vistes, à colombages en diuen, botigues de souvenirs i de productes du terroir, formatges, patés, pans, pastissos, i evidentment d’ampolles de vi de les varietats alsacianes i destil·lats d’alcohol amb fruites diverses. És conegut que els francesos, primers receptors de turisme del món, saben treure suc de qualsevol particularitat que tenen per petita que sigui.

Alsàcia, terra cobejada mil·lenàriament per francs i germànics. Luis XIV porta la frontera francesa fins al Rhin (al temps que pel sud als Pirineus) quedant-se amb la meitat de la seva cubeta, el riu pel mig, delimitada a l’est per la Selva Negra i a l’oest pels Vosges. El Reich se l’empassa desprès de la guerra de 1870 i torna a França amb el final de la I Guerra Mundial. No hi ha monuments als “enfants morts pour la patrie” del 14 al 18, els alsacians estaven a l’altre banda. Quatre anys més alemanya a la II Guerra i retorn a França convertint-se des de les hores en clau del nou europeisme, Strasbourg capital de l’Europa. Terra amarada, xopa, d’aigua que li ve de les altes muntanyes suïsses i de les que té a costat i costat. Consegüentment, rica, amb riquesa que es mostra en múltiples detalls.

La catedral de Strasbourg, i el nucli antic de la ciutat, com una nou entre braços d’aigua, sempre fa bo de veure caminant o des d’un vaixell pels canals. La manca de sol, el sol està al Mediterrani, i la boira al matí no ens permeten -desprès de pujar els 328 esglaons fins a la plataforma sobre la façana al peu de la seva única torre- veure més enllà de les teulades de la ciutat. Tampoc l’efecte del cop del sol baix a la tarda sobre la pedra rosa plena de filigranes que deuen haver estat malmeses i refetes varies vegades al llarg dels segles. Ara, al seu voltant i per l’espai públic proper, per commemorar el mil·lenari del començament de la seva construcció, hi ha l’exposició temporal d’un conjunt de figures -de cartró pedra, o de guix, suposo- que l’adornen: Des gens singuliers. Un entorn suggeridor. Tot fent un passeig nocturn a peu per la Petite France, amb el barrage Vauban al fons, coincidim amb una marxa  nocturna a favor de la lluita contra el càncer de mama. Ens van dir que s’aplegaven a l’esdeveniment més de 20.000 persones, roses, alegres i festives.

Camí de Colmar, per la ruta del vi, desprès de parar breument a  Obernai i abans de Ribeauvillé i Riquewihr, a la dreta dalt d’un cim dominant la plana hi ha el castell reconstruït de Haut-Koenigsbourg. A finals de segle XIX el kàiser Guillem II va refer les ruïnes dels seus ancestres germànics (els Hohenstaufen, els Habsbourg) per tornar-les al seu esplendor. Ara és un dels llocs més visitats de França. La boira també ens va impedir veure el panorama que s’intuïa des del gran bastió. A baix a la plana, altra volta, vinyes i més vinyes. Final de jornada a Kaysersberg, lloc natal del notable metge i premi Nobel de la Pau del 52, Albert Schweitzer.

Clar, si pretens allotjar-te en un hotel en mig d’una zona per a vianants tancada al trànsit has de preveure com hi arribaràs. En vam tenir un bull, de nit, i més anant amb una furgoneta més llarga del compte per encabir-nos-hi tots amb l’equipatge. L’hotel des Têtes, està a la rue des Têtes, bien sûr! Colmar és la ciutat de l’escultor Auguste Bartholdi, el de l’estàtua de la Llibertat de Nova York i de moltes altres peces simbòliques a França. En vàrem visitar el museu, però estàvem allà, a Colmar,  per veure expressament el retaule d’Issenheim una obra excepcional de començaments del segle XVI, en els seus darrers dies a l’espectacular església dels Dominics, ja a punt de tornar al seu lloc habitual que és el museu Underlinden que remodelat i ampliat reobrirà properament, ben aviat. Sols per veure desplegat aquest sensacional retaule paga la pena el viatge. En aquesta instal·lació provisional l’acompanyen algunes petites obres, des d’una malenconia d’en Cranach, formidable, a un cap de Crist del modern Otto Dix, l’expressionisme alemany, i d’altres, com una Verge del Roserar, de Maties Shongauer, de finals del s. XV, esplèndida, amb una història un pèl atzarosa, més gran i una mica diferent de la que temps enrere havíem vist a Colònia obra de Stefan Lochner. Com passa algunes vegades a França, molt soroll de boixets i poques puntes a la petite Venise, tot plegat un tros de carrer ben arregladet amb canal d’aigua i barquetes planes de pescadors pel mig, això sí, molt fotogènic. Val la pena passejar-se pel rovell de l’ou del nucli antic tot admirant les cases, els edificis civils i religiosos i els monuments, fa goig. Ple de visitants flâneurs a les hores centrals dels dia com correspon a una vila turística, tranquil i quasi desert al caure la nit.

Vicissituds familiar obliguen a una part de l’expedició a emprendre la tornada abans d’hora. Llàstima per ells i per la causa. Sobrarà espai a la furgoneta el darrer dia.

Canvi de paisatge i de centres d’interès per acabar. Resseguint cap amunt la riba esquerra del Rhin, camí del aeroport transfronterer de Bâle, comencem al Memorial de la línia Maginot de Marckolsheim. La casamata 35-3 amb un conjunt de peces de material de guerra: un tanc Sherman, un canó soviètic, un half track francès, un auto metralladora, una bateria antiaèria americana. Els sots encara visibles causats per les bombes dels Stukes, els impactes de bales en que hi cap un dit gros sencer a una torreta defensiva metàl·lica, ... tot ben cuidat per anar-hi a fer un pícnic el diumenge tot recordant que trenta soldats francesos hi varen resistir tres dies a l’empenta del “boches”.

No gaire lluny d’allí, la fortalesa de Nuef-Brisach que va construir Vauban  en aquest costat francès del riu redoblant el Breisach am Rhein del cantó alemany. Una estrella octogonal de 600 metres de diàmetre -que surt a les primeres pàgines del “Victus”- i que està declarada, dins de totes les fortificacions de Vauban,  patrimoni mundial de la UNESCO. Ben conservada, amb les cases del poble a dins reemplaçant ara les casernes i quarters de la guarnició militar que la va defensar el XVII, el XVIII i el XIX fins la guerra franco-prussiana. Cortines, bastions, tenalles, mitges llunes, contra guardes, glacis, la plaça central per les maniobres i les parades militars, els pous d’aigua, les portes als quatre punts cardinals camí de les ciutats properes del territori que defensava. Pausa cafè en el bar on els pagesos hi anaven a segellar les butlletes de les diverses loteries i apostes.

Riu amunt, nova parada per veure l’església octogonal d’Ottmarsheim. Carolíngia, per estar inspirada en la d’Aix la Chapelle (Aachen, Aquisgrà) al seu torn inspirada en San Vitale de Ravenna. Ha passat en els seus mil anys d’història moltes vicissituds, la darrera, l’incendi d’ara fa uns vint anys. No sé pas què hi ha de l’original, però és una petita meravella. L’entorn, suposo que aprofitant la darrera reconstrucció, ha quedat admirablement tranquil. En quedem a dinar al costat, al “Restaurant La Couronne”. Per tota carta tres plats du jour apuntats en un full de bloc petit, això sí, ho vàrem regar amb un Pinot noir rosé que no estava malament. Algú hi va afegir amb el cafè una copeta d’eau-de-vie de Mirabelle.

Vam buscar, i trobar, la intersecció del canal d’Alsace (del Rhin) amb el canal que el comunica amb el del Rhone, relligant fluvialment les vessants atlàntica i mediterrània. I per acabar, ens aturem al barrage (la presa) de Kembs, passant prèviament per la central hidroelèctrica, per veure l’espectacle de les rescloses pujant i baixant de cota a les llarguíssimes gavarres mercants –també deuen aprofitar-ho els vaixells que fan turisme- que comuniquen els ports suïssos centreeuropeus fins als holandesos ja al Mar del Nord. Tant la central com les rescloses són dels anys 30 del segle passat i continuen donant un bon servei. Tots els espais públics al voltant d’aquestes obres d’enginyeria hidràulica estan cuidats i preparat per ser usats com a llocs de lleure i esbarjo: caravàning, pícnic, rutes esportives per bicicletes, a peu o a cavall,... Fa goig de passejar-s’hi, i dóna la impressió que són molt utilitzats.

Ufff! Quin dia ben aprofitat i divers! Cap a l’aeroport ja de retorn a casa.

Pràcticament vam fer el programa que ens havíem proposat llevat d’algunes coses que sobre la marxa, pel temps, per retard, per cansament o per repetitiu deixarem de banda. Si ens quedaren coses per veure i fer...! Aquí i a altres indrets. Com pensem tantes vegades, n’hi ha tantes d’altres per anar...! La temporada per fer-ho era bona pels colors i per evitar les aglomeracions estiuenques i els freds hivernals. Segurament els colors són més bonics ara que en primavera. Ens va agradar, una bona sortida.

24 d’octubre. El viatge de tardor.