El llarg procés

He llegit amb interès, i entusiasmant-me a mesura que anava avançant, el llibre d’en Jordi Amat “El llarg procés”. Ed Tusquets, B-2015. D’alguna manera l’he vist com una explicació d’una part del context polític més immediat en el que he viscut. Vaig néixer al final de l’ocupació ambigua, del 39 al 47. Jo sóc del 48. Vaig créixer a la modernitat cauta, fins el 62, de la que no en vaig saber res ja que no tenia coneixement, però que va portar al catalanisme progressista, els 80, amb el retrobament de la democràcia, del que en sóc part. La generació Espriu, vaig escriure ja fa temps. I crec que puc apuntar-me alguna minúscula part de la paternitat del que va representar el Cobi encara que potser això faci de mal dir o llegir.

Al acabar el llibre, llegit l’epíleg, aquell “Matar al Cobi” de ja fa uns mesos a La Vanguardia esdevé per a mi molt més clar. És el final d’un llarg procés començat al acabar la guerra civil, sí, una guerra civil també a Catalunya, que desemboca en la supremacia del “procés”, del procés que ara estem vivint. És el triomf del sobiranisme nacionalista sobre el catalanisme clàssic.

“El procés de sobiranització (Agustí Colomines dixit) en el que estem immersos passa, entre multitud d‘aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit amb la idea de ruptura inevitable amb Espanya. Estem desconnectats, diuen, quan allò pel que treballen els sobiranistes, legítimament, és per desconnectar-nos.”

“La tesis del fracàs –el fracàs del catalanisme, en darrer terme, entès com a projecte regenerador d’Espanya a través de l’encaix de la plurinacionalitat- equival a donar per fet el fracàs de la concòrdia. Nous silencis, vells equivocs.

No ens enganyem. No ens convoca la història. Convoca el poder usant la història de manera espúria, perquè més que ciutadans, siguem membres d’una comunitat de límits perfilats.”

I aquí, les darreres pàgines del llibre interpel·len, no sé si subreptíciament, el paper del PSC desprès del JJOO. Sitges -1994- per començar. La conversa d’en Pujol amb en Quim Nadal és clau: Maragall no és catalanista.

“Potser hauria estat més precís dir que no pensava com un nacionalista, però potser el problema és que el pujolisme, de la mateixa manera que sabia que el federalisme era el pitjor perill, tenia clar que un catalanisme laic, cosmopolita i d’esquerres era la gran amenaça; l’absència d’una cultura autènticament tolerant amb la pluralitat nacional a la resta d’Espanya ha estat sempre, en aquest sentit, la seva millor còmplice.”

21 d'octubre.