Velocitat de creuer. Atrapant el temps perdut.

Anàvem fent presentacions de llibres d’una forma més o menys (menys que més) regular fins que va arribar la pandèmia. La darrera de la vella normalitat va ser al febrer del 2020, presencial a la sala d’actes de la biblioteca Pompeu Fabra. L’amic i autor Josep Roca Trescents pràcticament s’ho va fer tot sol. Després… aturada.

La tornada ja no seria igual. Va ser ja al desembre de l’any passat on en Joan Armangué va ser el conillet d’índies de la “nova normalitat”, virtual. Per Zoom i tothom des de casa o allà on fos. Al gener vam portar en Gabi Colomé coincidint amb al mateix dia de la pressa de possessió de nou President dels USA . Vam aturar-nos altra cop pel febrer respectant la campanya electoral a les catalanes. Pel que es veu fins avui, no feia falta, ens han pres el pèl. Pel març vam tenir a l’Albert Cañigueral que feia temps que estava “contractat” i en Lluis Foix. A l’abril ja a tota màquina: Joan Coscubiela, Miquel Fañanàs, Jordi Amat i ens aturem en el Sant Jordi.

Però això ja no para. Amb rumb ferm fem via. Les propostes de publicitat (aquesta encara provisional) pels dos propers mesos:

Fins a l’estiu continuarem per Zoom que no funciona pas malament i n'anem aprenent el “tranquillo”, sobre la marxa, i intentant, amb errades, anar millorant. Després de l’estiu i les vacances, veurem. Veurem com està i com ha quedat el panorama. Potser ens empescarem una solució mixta, o continuarem igual. El que sí, després de l’experiència d’aquests darrers temps, la solució virtual pot continuar. Valorarem avantatges i inconvenients.

Vinga! Anem‘hi! Hi ha molt a conèixer, escoltar, parlar, debatre,... Seguim!

 

27 d’abril. La Moreneta. “Rosa d’abril....”

Reflexions de l’endemà.

Deu ser el clima. L’urbanisme, ben segur. Les relacions de producció d’ara. El capteniment cultural general. L’edat i el gènere. Tot això conforma un modus de vida. Hi ha ganes de relacionar-nos, de sortir al carrer, de no restar a casa; d’omplir les taules de bars i restaurants, de celebrar festes o activitats multitudinàries, que hi hagi gent; de viure una mica esbojarradament, de moure’ns, o millor, de no estar-nos quiets.

Volem tornar a fer, i fer-ho com sempre, encara que ben mirat sols fa quatre dies  que ho fèiem així. Ja ho havíem interioritzat profundament, era part de la nostra vida, de la vida de molta gent, de molta gent que se’ls havia negat fins no fa pas gaire semblar que eren acomodats.

No volem saber, mirar, acceptar, que hi ha causes de la pandèmia. Sols veiem les seves conseqüències. Tot un estil de vida ensorrat i volem recuperar-lo. Res, ja estan aquí les vacunes. Una mica de paciència, i mica en mica, punxada a punxada, una a una, centenars de milions de persones sortirem del forat, del túnel en que estem i tornarem a veure la llum i gaudir de la vida com abans. Omplirem els carrers i les places, ocuparem a vesar tots els espais, grans o petits, de les nostres il·lusions: muntanyes i platges, estadis i circuits, vaixells, avions, sales de festes i de concerts, restaurants, botigues i centres comercials.

¿I els “negritus”, i els “indiecitos”, i els pobres, ...? Tindran també vacunes?

(Plantu a Le Monde)

“Vosaltres no sabeu

                                  què és

                                             guardar fustes al moll”

Sí, tornarem esbojarrats a omplir-ho tot, oblidarem el patiment d’aquests mesos tenebrosos sense haver vist si somrèiem sota el tapaboques. Caurà alguna llagrimeta pels que ens han hagut de deixar, lloarem uns dies més, no gaires més, l’esforç dels que van lluitar a primera fila, i ... endavant, a recuperar el temps perdut.

Si és així, quan vingui un altre sotrac tornarem a ensopegar. Deien que cada generació en passa una d’ensopegada. En el que va del segle XXI, vint anys, ja en portem dues.

No volem veure i acceptar que cal baixar el ritme, que cal caviar el rumb i treure el peu de l’accelerador, que cal viure més reposats.

Però, ... el clima no ens ajuda, ens treu de casa, al carrer. L’urbanisme no ens ajuda, els eixams són per produir mel al servei de la reina mare. Les relacions de producció no ens ajuden, precarietat, reconversions, atur, sous baixos, busquen esprémer-nos. Els nivells culturals no ens ajuden, deliberadament nimis per poder cultivar-nos tot sols. L’edat i el gènere a molts no els ajuda tampoc.

Prendrem mal. Ensopegarem de nou. Serà un aquí caic allà m’aixeco? Quina tensió!

Cal començar a pensar i a actuar diferent, ja, des d’ara, o des d’ahir. No hem de tenir nostàlgia del passat. Hem de dibuixar un futur més tranquil.

És fàcil dir-ho des de l’edat provecta, quan ja s’ha viscut molt. Alguns, els joves, reclamen tot just fer-ho, viure. És fàcil des de les condicions d’habitabilitat ja obtingudes quan són confortables. Molts no les tenen. És fàcil dir-ho des de la seguretat material assolida. Molts han anat enrere com els crancs. És fàcil amb una relativa suficiència cultural. Molts no els cau un llibre de les mans, sinó que ni els ha caigut un llibre a les mans.

Però hem de pensar en el conjunt. Si no podem sortir a relacionar-nos per por no serem una col·lectivitat. Cal pensar, doncs, com vivim, a on vivim i què vivim. No serà gens fàcil. Hi haurà grans resistències, per interessos, per desconfiança, per ignorància. Però cal endegar una batalla per una vida diferent. Tenim recursos per a fer-ho i assolir-ho si volem.

Si aconseguim sortir-nos-en d’aquesta, si ho aconseguim, cal preparar-nos, ja que la propera serà més forta, estarem debilitats i refiats. Analitzem les causes, i corregint-les potser ens les estalviarem. Si només resolem les conseqüències haurem sortit del forat però continuaran sorgint nous entrebancs en el camí de la Vida.

Hi ha líders, polítics, cívics, culturals, acadèmics, capaços de conduir a la gent amb un  altre ritme cap un altre cantó?

“Ni sabeu l’oració dels fanal dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no hi calen veles.”

Nocturn per acordió.

Joan Salvat Papasseit.

 

24 d’abril. L’endemà del Sant Jordi.

Sant Jordi en la distància.

Queda molt lluny el 1968 en que vaig fer el meu primer Sant Jordi com a llibreter. Va ser a la parada de la Riera, al davant de la porta de les Galeries Aymar (uf!, qui se’n recorda d’aquesta denominació, ara hi ha la botiga de Benetton), on a dins, en un cau, hi havia el primer Cap Gros. Era llavors, des de feia poc, la primera llibreria “progre” que hi va haver a Mataró. Si mal no recordo, o potser en anys posteriors, ens vam atipar de vendre llibres d’Herbert Marcuse, el filòsof que des de Califòrnia marcava el pensament progressista del moment. Igual alguns compradors fins i tot se’l van llegir. De novel·la triomfaven de llarg els sud-americans, era el “boom”, García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Cabrera Infante, … Aquí encara estàvem amb la Rodoreda, en Porcel i la Montserrat Roig.

Però el meu record primer del Sant Jordi és de més enrere, de quan anava amb calça curta i de la mà de la mare vam entrar a la llibreria Fevicor del carrer de Sant Josep, de camí de l'escola a casa, i ens va comprar al meu germà i a mi un conte d’en Dumbo, o potser era d’en Bambi. Més endavant vindrien les edicions dels clàssics d’editorial Joventut, principalment Dumas, Verne,...

Des de sempre, doncs, per Sant Jordi, llibres. Però en la pandèmia actual la festa primaveral, cultural i sentimental se’n ha anat en orris. L’any passat estàvem confinats a casa. Vaig poder fer l’obsequi de llibres que m’agrada molt fer als meus més endavant quan ens vam poder tornar a aplegar-nos a taula. Però no s’ha perdut del tot la possibilitat de celebrar la festa, la situació imposa noves solucions.

Si saps el que vols, sols has de demanar-ho per internet i t’ho porten a casa. No, no cal Amazon, aquest gran magatzem virtual que hi ha de tot. Pots anar a la teva botiga de sempre, o aquella altra que hi vas de tant en tant, o directament a l’editorial i cap problema. Clar, això no és decidir i triar al darrer moment el que els pot agradar als obsequiats i el que t’agradaria a tu regalar-los i el que vols per  tu. Si estàs al dia de les novetats o de les col·leccions sols cal navegar una estona per la xarxa i ja pots fer directament la comanda.

A vegades l’encertes, a vegades no tant. Aquest any crec que n’encerto alguns segur, en són sis i a més els dels néts. D’altra banda, m’han plogut del cel quatre llibres per mi que no hi comptava, entre ells el darrer del comissari Kharitos, Màrkaris, “Ètica per a inversors” i l’últim Goncourt “La anomalia”. No hi estic gens ficat a la novel·la francesa; una biografia d’en Berlanga i un sobre la Indoxina que semblen prometedors. Pel meu compte m’he tirat a l’assaig. Juan Soto Ivars acaba de treure una cosa que m’ha encuriosit, “La casa del ahorcado”, sobre les derives identitàries de la societat contemporània, veurem. També lectures per possibles presentacions: Victòria Camps, Lluis Bassets.

Però ja vaig reproduir l’altre dia per les xarxes un article que em va semblar adient: Es compren més llibres dels que es llegeixen. Encara en tinc uns quants que van venir per Reis. Mica en mica ens anirem enfrontant a la pila. Segurament, ara, amb la collita de Sant Jordi, n’hi haurà per fins a ben entrat l’estiu.

Però aquest any hi ha una novetat, o potser m’ho sembla. Les bodegues, amb els estocs que tenen a vesar, s’han llençat a fer promocions de vins i caves aprofitant la diada de Sant Jordi (també ja per més endavant, el dia (?) de la Mare). Tot sigui per tirar endavant i subsistir. Aprofito de les terres del Montsant una bona oferta, semblen vins “juganers”. Ara, a més del contingut, el vi, es vénen ampolles i etiquetes. S’esforcen per vendre, per ells que no quedi.

Llibres, roses i ara també vi per acompanyar els àpats d’aquets dies o de més endavant.

23 d’abril

A darrera hora, abans de la Diada, he entrat a la llibreria i he caigut a la temptació i m’he obsequiat amb un caprici d’aquells que mai hagués pensat. La història sempre m’ha agradat, Grècia i el Mediterrani també. 

La Companyia Catalana a l’Orient. Robert Vinas ed. Dalmau editors. T-2017.

Desmesurat, fora de mida.

A “Informe Semanal” de TVE passen un reportatge (el vídeo sencer aquí) sobre la possible instal·lació en terres de Soria, a Noviercas, d’una granja de vaques de més de 25.000 caps de bestiar. Tota una bogeria!

(foto El Norte de Castilla)

La solució dels problemes de l’Espanya buida, que no buidada com agrada dir a polítics i periodistes indocumentats, no passen per instal·lacions com aquesta que en realitat sols contribuirien més encara a la desertització del territori.

Anem a pams. Primer, no és buidada sinó buida. No és que l’hagin buidat és que s’ha buidat que no és el mateix. No ha estat una acció conscient i predeterminada d’algú, ha estat el resultat del desenvolupament econòmic i social de la col·lectivitat (una etapa del creixement econòmic que s’estudiava temps enrere) que ha reduït l’ocupació en l’economia primària (agricultura, ramaderia, pesca, extractives, ...) fruit d’unes millores en la producció, distribució i comercialització del seus bens i serveis que han aconseguit fornir d’alimentació i matèries primeres al conjunt de la població sense la necessitat de tenir gent fixada a la terra moltes vegades en la pura supervivència o mal vivència.

Segon, no es tracta de seguir la tendència explicada, ensenyada i fomentada per les escoles de negocis (“negocis”) d’anar a cercar la màxima eficiència productiva a la recerca dels majors guanys possibles amb el mite i miratge de que hi guanya tothom. Per aquest camí cap al gigantisme, els monopolis i la manca de tota mena d’escrúpols, sols anem a carregar-nos la Terra (l’exemple del vaixell encallat al canal de Suez n’és una altra mostra). Es tracta de produir sent respectuosos amb la Naturalesa, els treballadors, els consumidors i tota la societat amb qui compartim i construïm la Vida.

Una granja d’aquesta mena és una bomba ecològica, és un perill demogràfic, és l’anorreament del territori, és la destrucció del mercat. Certament, la seva eficiència en termes de producció, preus, oferta, sembla que siguin molt superiors a les granges tradicionals (o ja no tant tradicionals ja que també s’han modernitzat) però això és fals. Cal tornar-ho a dir, tot això és fals, ja que no es té en compte les externalitats que comporta, visibles o amagades. El que sembla que ens estalviem a l’hora de pagar el producte ho paguem d’una altra manera o ho haurem de pagar després (¿qui manté els llits de les UCI’s ocupats pels efectes de la pandèmia ara per ara?). Sí, possiblement podran oferir millors preus (i sobre tot, millors beneficis empresarials) però, a quin cost? Al cost de l’ensorrament d’una munió de petis productors que llavors sí buidaran el territori desapareixen mentre ara el mantenen; al cost d’oferir un producte als consumidors pràcticament sintètic (vaja, ja ho han fet amb l’aviram); al cost d’unes instal·lacions i equipaments públics (pagats per tothom) per portar-hi els inputs i treure-hi els outputs (des de xuclar els aqüífers, a les carreteres necessàries, a l’eliminació dels residus). Algun dia haurem de parlar dels maduixots de Huelva o dels tomàquets del Ejido, oi?

Tot plegat per un plat de llenties (l’ocupació d’un poble, d’un punt en el mapa) a canvi de menys plats a altres indrets. La miop visió dels “pobres” alcaldes que ho veuen amb bons ulls, però que no hi veuen més enllà del seu nas posa de manifest l’obsolescència i el perill que representa mantenir administracions locals impotents , estèrils i inadequades a la vida del món d’avui en dia. Com una administració d’un municipi de 150 habitants (n’hi ha?) pot controlar tot el que comporta una instal·lació agropecuària d’aqueta mida? Impossible. Els promotors faran el que voldran, l’espai s’empobrirà i tot plegats serà pa per alguns per avui i gana per demà per molts més. En tenim molts exemples, sols cal passejar-se pel territori.

Tot això ens pot portar a pensar en com distribuïm la nostra despesa personal i com pretenen que la gent sobrevisqui  (feliç?) amb sous baixos i martingales per entretenir-se, però aquesta és una altra història.

14 d’abril. Aniversari històric, només històric.

Impossible.

No és anormal l’existència de vuit grups parlamentaris a la Ciutadella. Es dóna en altres llocs. A les societats benestants les visions de com és el món i de com s’ha de governar es multipliquen. Resolts els temes bàsics a conservar o a canviar és lògic que sorgeixin els grisos. No hi ha discussió sobre si cal ensenyament o sanitat o carreteres, ara hi ha matisos de si una mica més o una mica menys, de si fins aquí o si fins una mica més enllà, si d’aquesta forma o d’aquella altra. Matisos contrastats, evidentment, i defensats o combatuts amb l’energia d’abans, com si fossin substancials. Alguns els creuen substancials i en fan d’ells la seva vida i la seva lluita. El tot o res queda pels extrems, en general poca gent.

Tornen  a ser-hi  temes bàsics, potser ja hi eren, hi han estat sempre, però van quedar arraconats o entelats pels augments generals de riquesa. Potser altres són nous, potser també provocats per la riquesa, i encara no ens en hem adonat o no hem assumit la seva importància, o fem com els estruços. Mentre tant ens anem esbatussant amb les diferències de matisos en qüestions que ja hauríem d’haver donat per superades.

No és cert que tot es redueixi a l’existència de dos blocs al Parlament, o l’un o l’altre. Cap dels dos pretesos blocs és viable per ell mateix. Les diferències ideològiques dins de cada bloc són molt grans i un Govern de sols un d’ells és de funcionament impossible, algun tast d’això ja l’hem provat. No sols hi ha l’eix “nacional” com se’ns pretén dir, hi ha el social, indefugible. Caldria trobar la forma de compaginar-los, però em sembla que en l’actualitat, amb les correlacions que es poden donar, és impossible també.

No hi ha “arrestos” (veig la segona accepció de la M. Moliner: Arrojo, resolución, atrevimiento), ni voluntat ni capacitat per arriscar-se a trencar de bàndol o canviar de posició Totes dues posicions són estèrils, no porten enlloc, no poden funcionar per elles mateixes. Clar, per això, qui ha de cedir, o millor, què pot cedir?

ERC es troba en mig de tot. Està al cap davant d’un bloc però no pot fer el que vol sinó el que li deixin fer. És fort, sortir de la sagristia sense el birret de prevere. Però si canvia de bàndol, com ha d’acceptar que no té la primacia de la transversalitat ja que aquesta la té un altre, el PSC? I aquests darrers, aquesta segona primacia, a canvi de què poden cedir-la, fet que els costaria d’explicar i fer entendre? Segurament de coses que l’altra banda no pot acceptar, al menys ara per ara, no sé pas si és endavant, potser molt més endavant, quan hagi assumit la inutilitat dels seus esforços. Podríem concretar-ho? No és difícil, però no és ni probable plantejar-ho.

Hi ha un “relat”. Qui i com el construeix, qui i com el ven i qui i com el capgira o el pot capgirar. Aquest és la mare dels ous i és -hi torno, ara per ara- irresoluble.  Presoners dels “fats”?

Estem condemnats –per voluntat popular- a seguir rodolant “rostos avall”, a la divisió i a la decadència.

3 d’abril. Dissabte Sant. Pels cristians creients demà comença tot altra vegada. Bona Pasqua!