23 d’abril del 2014

No puc fer-hi res.


No hi puc fer-hi res. M’agraden els llibres i avui és Sant Jordi.

 

Abans de sortir de casa em miro la “pila”. Bé, la darrera pila que he fet amb els llibres que tinc pendent de llegir. Hi ha de tot, més de novel·la, doncs ara en llegeixo poca. Han anat arribant a casa darrerament, pels Reis, l’aniversari, aquell dia que vaig anar a alguna llibreria, un viatge. També hi ha alguna recuperació espigolada de les estanteries que m’ha tornat a cridar l’atenció per alguna causa. Ara, amb la mort d’en Gabo, busco a on està aquella edició de l’any 66 de “Cien años de soledad” d’Edhasa. Em sembla que la vaig deixar. Ja se sap, llibre deixat, llibre perdut (quasi bé sempre). Sort que en tinc una altra.

 

Mira, vés per on, en podré aprofitar algun per complir amb la tradició del regal del dia del llibre. Si, aquest darrer i premiat de la Care Santos: Desig de xocolata, anirà bé per la filla; i aquest altre de la Marta Rojals: Primavera, estiu, etcètera., que ja va per la 9èna edició i tothom en parla molt bé, servirà també pel algú altre. Això de ser comprador compulsiu de llibres serveix per disposar de material per regalar quan convé, i a més si és a la família tot queda a casa i ja hi haurà el moment de tornar-lo a agafar.

 

Per entre mig de les parades al carrer miro si hi ha alguna cosa que m’atreu. No voldria caure  en la temptació que sé que no podré contenir. Home!, aquí hi ha aquell del que ahir em parlava un bon amic i col·lega: “¿Hacienda somos todos? de Francisco de la Torre. No és habitual comprar assaig en aquesta Diada, però el tema se’m emporta. Vaig darrera el darrer títol de la Donna Leon i el seu comissari Brunetti: Mort entre línies. Però si encara tens l’anterior de la sèrie per llegir!  Els ulls se’m en van cap a una taula de llibres que em semblen mítics: Guaita!, Lev Tostoi: “¿Cuánta tierra necessita un hombre?, en una cuidada edició il·lustrada de Nordica libros. Treballen bé aquesta gent. Al seu costat El cercle de Viena presenta L’escuma dels dies de Boris Vian, tot un clàssic modern.

 

La filla es presenta a casa i amb el consegüent intercanvi de la rosa arriba un llibre més: El amante de la mujer árbol de Xavier B. Fernández. No en sé res, veurem de què va, sembla que promet, ella sempre me’ls encerta.

 

En Joan m’envia un WhatsApp:”T’he comprar un llibre, es diu “El ciclista”, no te’l compris!” És d'en Tim Krabbe i va, tal com diu el seu títol, de la meva altra afició.

 

A la parada del Planeta Lletra, el seu president en Jordi Lopesino, em diu que no puc passar sense quedar-me l’edició d’una col·lecció de relats de diversos lletrícoles del Planeta: “No ho podia assegurar amb certesa. Temàtica negra i policial ambientada a la ciutat. Això dels relats curts, com els de l’Arcadi l’altre dia, sempre van bé per abans de dormir-se.

 

Cal pensar en més obsequis, i agafo el nou llibre de Jonas Jonasson: L’analfabeta que va salvar un país, sembla que l’anterior d’aquest autor va tenir gran èxit. Vaig sobre segur.

 

Però encara queda pensar en els petits i no tant petits que queden. Ara tornaré a sortir i entre els gegants que -continuant la tradició que vàrem implantar el 79, arran de les primeres eleccions municipals- sortiran de cercavila, tot passejant jo també, acabaré de fer les compres que falten.
 
 

 

23 d’abril. Diada de Sant Jordi, festa del llibre.

5 d’abril del 2014

“Batalletes”


Aquest dies es compleixen 35 anys de les primeres eleccions municipals de l’actual període democràtic al nostre país. Toca celebrar-ho, sembla, cada cinc anys. Bé, al començament va ser cada deu. Els 10 primers, els 20 primers. Clar, els 25 era una data rodona (?), i darrera varen venir els 30 i ara els 35. Som-hi doncs a recordar-ho.

Sí, recordar com va anar allò de l’abril del 79, on en paraules d’en Joan Majó “es va fer realitat l’esperança”.  Ja s’entén, els mitjans de comunicació et truquen per saber coses de llavors i els que et truquen, generalment, són gent que no hi eren, que encara no havien nascut, que tenen menys de trenta cinc anys, i menys encara.  Volen que els “grans” els ho expliquem per la seva audiència o pels seus lectors que probablement també n’hi ha molts que tampoc hi eren en aquelles dates.

I te’n adones que expliques “batalletes”. Sí, les “batalletes” de l’avi, que com que són ells els que han demanat que les hi expliquessis les aguanten embadalits com si els expliquessis un conte: Va haver-hi un tall en la continuïtat dels regidors, quasi bé a tot arreu; la hisenda estava exhaurida; l’administració rovellada i anquilosada; en sabíem poc de com anava la màquina municipal; hi havia funcionaris, no tots, de l’antic règim; ah!, i no hi havia ordinadors, ni assessors, ni es sabia si s’havia de cobrar per fer de càrrec públic. Tampoc hi havia Generalitat i s’havia d’anar a Madrid a resoldre moltes coses. Les primeres feines eren qüestions bàsiques que fa temps que estan resoltes: les escoles, que no n’hi havia pràcticament de públiques; l’estat de la recollida de residus líquids i sòlits; l’urbanisme i els equipaments.

Moltes vegades els programes són amb varis participants i et trobes amb antics companys/es dels que fa anys que no en saps res i sobre tot t’adones que -pel que es porta ara- ja ets gran. Sí, vàrem ser una generació irrepetible per les circumstàncies històriques i vàrem començar molt joves saben el que volíem. Potser ens han endreçat, o és arraconat?, quan encara teníem energies suficients per continuar-hi. Però l’esdevenidor històric és com és i molt poques vegades està a la ma dels que s’hi troben en cada moment poder dirigir-lo. Nosaltres, en aquell moment, ho vàrem poder fer i ho recordem cofois. Ara, és una altra cosa.

 
5 d’abril.

1 d’abril del 2014

Visita.


-“Sorpresa! Tenim bitllets per venir a veure-us d’aquí uns dies!”

-“Que bé! Després de tant temps sols veient-nos per l’Skype serà sensacional compartir uns dies junts.”

-“Sí, hem aprofitat que ara és temporada baixa i hem trobat una oferta de vols interessant. Haurem d’agafar tres connexions. Tindrem l’oportunitat de tornar a abraçar-vos desprès d’uns quants anys.”

-“Quants ja?”

-“Sis, ja en fa sis.”

-“No patiu, ja ens arreglarem per venir-vos a buscar i el que faci falta.”

 

Vàrem parlar els implicats d’aquí  a veure com ens ho faríem per acollir-los. Sense problemes.

Van arribar, varen poder veure les netes i els nous descendents consanguinis als que no havien fet mai cap petó. Estem en temps de cria. Van veure alguns dels vells amics i tornar a trepitjar la ciutat. Van copsar l’ambient que hi ha ara aquí, ens varen parlar de com viuen allà. D’enyorança, de nostàlgia, d’il·lusió, de distància, d’estima, de treballs, ...

Com aquell que res han passat els dies, pocs i de pressa, deu dies. Res, fent vida de família, compartint molts plats i estovalles i sobretaules, aprofitant el temps present, sense més delit que estar entre nosaltres.

Ja s’ha acabat, altra cop cap a l’aeroport. Els tornen a esperar tres avions fins arribar a casa seva i a la seva vida allunyada, a la seva feina habitual d’ara: Guardanapos, jogos americanos i toalhas: Innovar à mesa.

 

-“Cuideu-vos molt.”

-“Si les coses ens van bé, intentarem tornar no massa tard.”

-“Potser ens decidim nosaltres.”

-“Adéu siau.”

 

Amb llàgrimes als ulls i un neguit a l’esperit. No sé pas si ens hem dit allò de “Bon viatge!”. Altra vegada l’Atlàntic per entre mig, la distància.

 

En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace ...


1 d’abril.
-"1 d’abril ja?"

No entenc res.


Hola Pere, bona tarda. D’entrada he d’agrair-te que m’hagis fer arribar una nota explicativa de l’acord sobre BCN World que en nom del PSC has signat amb el President de la Generalitat. Bé, sí, ja sé que és normal que envieu notes i argumentaris als afiliats per què aquests estiguin al corrent de primera ma del què aneu fent, però en aquest cas era de necessitat.

Veuràs, no es tracta pas sobre el contingut de l’acord, se’n pot parlar molt i potser caldria fer-ho, sinó que el que m’ha sobtat és l’acord en sí. Resulta que el Govern de la Generalitat està embrancat com a principal preocupació seva en l’anomenat “procés” sobre el que el PSC té una posició divergent i que no comparteix. Aquest fet provoca per part del Govern i de les forces polítiques que l’acompanyen en aquest tema una pressió considerable sobre els socialistes que ratlla moltes vegades a desqualificacions excloents, per no dir altres paraules. D’això els mitjans públics i els privats que hi estan a favor en van plens, per no dir el que corre per la xarxa. De les tensions internes provocades no cal ni parlar-ne.

És clar que no cal ser gaire entès per saber les divergències ideològiques (sic) dels promotors de l’efervescència nacionalista a casa nostra, són força evidents. Llavors, mentre es pretén anar cap a la construcció d’un nou Estat no hi ha forma de posar-se d’acord amb l’acció quotidiana de govern, de l’exercici de les competències que ara ja es disposen. Quan es tracta de decidir sobre coses importants que no són el “dret a decidir” cal recórrer als socialistes, vés per on!, no ho faran pas amb els populars a aquestes alçades.

Si no fos perquè el que hi ha en joc és molt substancial, canviar la pertinença estatal –deslliurar-se de l’actual- no és pas cap nimietat, podria ser comprensible dins del joc parlamentari que s’arribessin a acords d’aquesta mena. De fet, en els Govern tripartits de progrés alguna experiència, si mal no recordo en el camp educatiu, va haver-hi. Però ara estem en un altre marc. Estem al mig d’un procés de posar en marxa el “procés”, el procés cap a una desvinculació de l’estructura administrativa estatal de la que fins ara formem part. Fet que em sembla d’una transcendència extraordinària com per repensar abastament –pels que no hi estan d’acord- qualsevol possible col·laboració al marge d’aquest tema cabdal.

Ja sé que t’ha mogut, us ha mogut, la voluntat d’ajudar a una acció que penseu que és necessària donada la situació econòmica que estem travessant. Obvio, perquè no és l’interès de la present, el que hi ha de discutible en aquesta intenció ja que vull fer notar la –al meu parer- incongruència de l’acord. Resulta que per responsabilitat, o és una altra cosa?, els socialistes han de recolzar a un Govern feble en una acció puntual de govern que els seus socis en els temes més importants no li donen? Entendria que es fessin acords amb el Govern quan s’haguessin pactat programes comuns en els temes més generals, però convindràs que aquest no és el cas. Certament, no ho entenc. No serà sorprenent veure la votació que se’n deriva de l’acord que has signat al Parlament? I no vull pensar si a més s‘hi afegeix el PP! Quin ridícul! Primer, del mateix Govern, desprès de tots plegats. Bé, així anem, arrossegant-nos pels rostolls.

Res, com pots veure, reflexions meves segurament marginals, perdona que et distregui. No vull pas pensar que estem en mans d’una colla de descreguts.

Salutacions cordials.

 

Mataró, 31 de març