Visita.

-“Sorpresa! Tenim bitllets per venir a veure-us d’aquí uns dies!”

-“Que bé! Després de tant temps sols veient-nos per l’Skype serà sensacional compartir uns dies junts.”

-“Sí, hem aprofitat que ara és temporada baixa i hem trobat una oferta de vols interessant. Haurem d’agafar tres connexions. Tindrem l’oportunitat de tornar a abraçar-vos desprès d’uns quants anys.”

-“Quants ja?”

-“Sis, ja en fa sis.”

-“No patiu, ja ens arreglarem per venir-vos a buscar i el que faci falta.”

 

Vàrem parlar els implicats d’aquí  a veure com ens ho faríem per acollir-los. Sense problemes.

Van arribar, varen poder veure les netes i els nous descendents consanguinis als que no havien fet mai cap petó. Estem en temps de cria. Van veure alguns dels vells amics i tornar a trepitjar la ciutat. Van copsar l’ambient que hi ha ara aquí, ens varen parlar de com viuen allà. D’enyorança, de nostàlgia, d’il·lusió, de distància, d’estima, de treballs, ...

Com aquell que res han passat els dies, pocs i de pressa, deu dies. Res, fent vida de família, compartint molts plats i estovalles i sobretaules, aprofitant el temps present, sense més delit que estar entre nosaltres.

Ja s’ha acabat, altra cop cap a l’aeroport. Els tornen a esperar tres avions fins arribar a casa seva i a la seva vida allunyada, a la seva feina habitual d’ara: Guardanapos, jogos americanos i toalhas: Innovar à mesa.

 

-“Cuideu-vos molt.”

-“Si les coses ens van bé, intentarem tornar no massa tard.”

-“Potser ens decidim nosaltres.”

-“Adéu siau.”

 

Amb llàgrimes als ulls i un neguit a l’esperit. No sé pas si ens hem dit allò de “Bon viatge!”. Altra vegada l’Atlàntic per entre mig, la distància.

 

En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace ...

1 d’abril.

-"1 d’abril ja?"