Nadal

25 de desembre
 

 Bon Nadal !!

24/25 de desembre.

Me’n vaig a peu.

 

En Joan Manuel Serrat s’acomiada dels escenaris. D’aquí pocs dies farà 79 anys, canta en públic des de 1965, quasi bé 60 anys. Hem anat al Sant Jordi al penúltim recital (ja no vam poder obtenir -fa un any- entrades per l’últim). No podíem perdre’ns aquest esdeveniment. Ell ha fet la cançó, les cançons, de les nostres vides.

Vam anar-hi d’hora per poder aparcar el vehicle a prop. Vam entrar al Palau del primers i tinguérem temps llarg per veure com s’anava omplint fins dalt de gent, molts, la gran majoria, de la nostra generació. Al costat nostre un matrimoni argentí que ens van dir que fa vint anys que viuen a Londres i que havia vingut expressament a Barcelona per ser-hi. Caps blancs; dificultats per baixar els esglaons de les galeries; parles, potser no d’idiomes diferents. Disposat tothom a ser-hi. A poder dir, el temps que ens pugui quedar, que vam anar a veure la darrera actuació sobre l’escenari d’en Serrat, en el nostre cas, la penúltima.

N’ha fet moltes de cançons, el recital de més de dues hores en va incloure unes quantes, les que va triar. Tots, suposo, cadascú de nosaltres, n’hagués afegit alguna altre que ens agrada molt i que no va ser el repertori d’ahir nit. “No son todas las que están, però están todas las que son”. Va començar amb “Temps era temps”, de 1980. I va acabar, després de fer-nos cantar “Paraules d’amor”, del 1969, amb “Fiesta”: Gloria a Dios en las alturas..., de 1970/1976.

“Pare” és de fa 50 anys, “Mediterraneo”, del 1971, és un himne generacional, “La Tieta” del 1967, quant deia que tenia vint anys. No van faltar a la cita Miguel Hernández, “Nanas de la cebolla”, del 1972, Antonio Machado, com no, “Cantares” del 1969. “Mala mar”, del 2006, de Joan Margarit, d’un dels discs que més em plau, “Mô”.

És la música, com he dit ja, de la meva generació. Ja fa dies que hi penso: també ara és el moment del comiat de la nostra presència pública a l’escena. Que Déu, o qui sigui, ens doni encara més temps per viure la vida en plenitud. Però ja no hem d’estar dalt l’escenari cantant una i altra vegada la “Cançó de matinada” (1969), un temps que ja se’n ha anat, que ja s’ha fos. L’hem viscut, sí, l’hem construït entre tots una mica, també, però ja no hi és.

Penso què els deu dir les lletres d’en Serrat a les generacions dels nous temps que no han viscut els espais i moments que elles expliquen. El món, el nostre també, ha canviat molt en els darrers cinquanta anys i potser fins hi tot les seves cançons més icòniques han quedat anacròniques. Queden a la història, les seves cançons i les d’altres autors que ell ha cantat, les col·laboracions amb altres grans de la seva (nostra) generació, les altres veus que han cantat peces seves o que l’han acompanyat. Queda un enregistrament immortal del seu especial homenatge a la Nova cançó: “Banda sonora d’un temps d’un país”, fet el 1996. Queda la seva obra per nosaltres i pels que la vulguin continuar fent seva.

Potser, ahir nit, algú honorable va poder copsar, o el va copsar, que hi ha una altra Catalunya que la que s’entesten alguns a fer veure que no veuen, a no voler considerar com a tal. Per ell, i pels seus antagonistes, va el pollastre. Ho va deixar escrit i cantat ja el 1978, “Por las paredes (mil años hace)”: “... que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser”.

Gràcies, Juan Manuel, per fer-nos la melodia de la nostra vida.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

23 de desembre.

Penúria versus frugalitat.*

 * Article per la revista Valors de desembre del 22.

Penúria (DIEC): “extrema escassetat”

Frugalitat (DIEC): “qualitat de frugal”. Frugal: “que s’acontenta amb aliments simples, moderat en el menjar”.

En el món d’avui, al lloc on la humanitat ha aconseguit col·locar la seva existència, parlar de penúria, o pensar en termes de penúria, és totalment inacceptable des del punt de vista ètic. No sé si hi ha gaire gent que aspiri com a ideal de vida viure com un eremita (DIEC: “persona que viu en un erm”) de l’antigor. No és necessari, ni convenient. Ara bé, un comportament frugal (sobri, mesurat) en el consum de béns i serveis (més enllà de l’alimentació) és absolutament necessari i convenient si no volem portar a la humanitat a la seva extinció. Ja avanço que soc pessimista respecte a l’acceptació generalitzada d’un aital comportament.

Malgrat que en el que portem de segle anem ja per la tercera crisi del sistema econòmic “occidental”: la financera del 2008, la pandèmica del 2020, i l’energètica (amb la inflació) derivada de la guerra d’Ucraïna, ara al 2022, no estem al fons de cap pou. Si anem pel carrer i mirem al nostre voltant, si agafem estadístiques de qualsevol cosa, ens adonarem de la situació real. Cert, hi ha un 25% de conciutadans nostres que estan per sota la mitjana, però això vol dir que hi ha un 75 %, 3 de cada 4, que estan per sobre. Potser sí que alguns, o molts, del 25% estan al fons d’un pou, però crec que cal matisar-ho molt. El 75% dels que estan per sobre, viuen bé? Oh, i tant!, sols cal veure’ls les cares (també calen matisacions).

Hi ha un conjunt de necessitats bàsiques de les persones que estan pràcticament resoltes a les nostres societats i alguna no. Les resoltes: el menjar, p.e., mercès a la voluntariosa i abnegada actuació de molta gent i col·lectius socials. No es veuen desnodrits o famèlics pels carrers, si n’hi ha, que n’hi ha, és un derivat d’un altre problema que parlaré més endavant. El vestir, p.e., això no cal ni parlar-ne, els magatzems de roba de les institucions que en recullen d’aquell 75% que dèiem abans van desbordats, en sobra de roba sobrera. Tampoc es veuen gent amb vestits esparracats, llevat d’aquells que s’apunten a comprar-ne ja així per seguir una estrafolària tendència (com tantes altres n’hi ha a la nostra societat benestant), ni gent que no disposi de roba d’abric suficient. L’atenció sanitària, p.e., ara és universal (deixem de banda les situacions irregulars), millor o pitjor, més eficient o menys, però les dades d’esperança de vida -més grans en les dones que ens els homes- i les dades de mortalitat infantil són ben expressives. L’ensenyament, p.e., també hi té accés tothom, pràcticament dels 3 anys, o menys en alguns casos, fins els 16. Que caldria millorar les beques menjador, les activitats extraescolars, l’atenció especial que precisen col·lectius determinats,..., segur, però ja ningú es queda sense saber llegir ni escriure, ni saber fer anar un ordinador.

La qüestió que no està resolta és l’habitatge, per incúria de les administracions públiques. Segrestades per una munió d’interessos parcials de col·lectius que incideixen sobre elles no són capaces de prioritzar i resoldre el problema que abans portava al “barraquisme” i ara al infra habitatge o al sense llar. Les necessitats que es plantegen no són una quantitat inabordable; una qüestió de temps, sí, però amb constància i perseverança es podria resoldre. També amb algunes polítiques més encertades respecte als actius de les entitats financeres, ah!, però aquí toquem os. Quan em parlen de l’experiència de Viena, els contesto que hi estan al sobre des del 1919, més d’un segle de treball continuat abordant el problema.

El que hi ha és molta indigència (DIEC: “mancat de les coses necessàries per la vida”). Aquí, perdoneu, sí que parlarem d’ètica. No vull confondre indigència amb penúria. Crec que per la vida cal salut, coneixement i consciència. Les tres coses per viure la vida, per viure-la.

Sense salut no podem viure. No penso pas amb la salut física, que també però menys, sinó en la mental. Hi ha situacions de penúria derivades desgraciadament per la indigència mental. Es pot resoldre però cal dedicar-hi recursos. Sense coneixement no sabem com viure. Si no tenim un mínim coneixement que ens permetin comprendre a on estem, què passa al nostre entorn, com poden afrontar-lo, no entendrem què som. Hi ha algunes situacions de penúria que es podria resoldre si forníssim als que la pateixen de coneixements concrets. Sense consciència no hi pot haver-hi convivència i en les societats obertes i barrejades d’avui en dia no tenir consciència, o fomentar no tenir-la, ens pot portar a un desastre.  I aquesta consciència ens porta a l’ètica.

Superat el tribalisme, “la ciutat ens fa lliures”, creix la tendència d’anar cadascú a la seva, sense mirar gaire a l’entorn, o despreocupar-nos de l’entorn, tan humà com natural. Sí, ho reconec, hi ha voluntariosos col·lectius que s’afanyen en pensar en la comunitat i el medi, però cal admetre que són minoritaris. La secularització hi ha ajudat com també l’increment del benestar que permet un cert “hedonisme”, fa pocs anys impensable. Pensar en el “comú” no té gaire prestigi si ens atenem al que ens porten els vells i els nous mitjans de comunicació. La pèrdua d’una concepció transcendent de la nostra existència fa que pensem sols en el gaudi i les avantatges que podem fruir ara. El més enllà, el demà, la nostra nissaga, l’habitat, ... ja se’n cuidarà “algú”, o “indigentment” no hi pensem.

Tornem a la frugalitat, viure amb senzillesa, amb moderació, amb “mesura”. Què vol dir? Pensar si tot el que ara “necessitem” per viure és necessari i convenient, per nosaltres i per la comunitat. He exposat al començament el meu pessimisme. Quina autèntica revolució comportaria en el nostre sistema econòmic! Crec que és impossible. Hem bastit un gran castell, sobre uns arenys, que si en toquem alguna peça pot ensorrar-se mica en mica o potser fins i tot de cop.

Tenim dos grans vectors de ample abast a les nostres societats sobre els que hem de reflexionar: la digitalització i la transició energètica. Deixo de banda, potser no hauria de fer-ho, el trasbals demogràfic. Repensar la digitalització, llençada a tota velocitat, amb les seves coses bones i les que no ho són tant, és repensar la societat que hem bastit en el que portem de segle. Repensar la transició energètica és repensar les bases del creixement dels 100 anys  darrers. Tenim uns comportament socials interioritzats de no fa pas gaire, però com que ens han vingut donats (o imposats) sense que hi penséssim molt ara tot seran esgarips si es qüestionen. Em sorprèn la sorpresa de la gent quan els dius que si estiguéssim col·lectivament al nivell de l’any 2000, al començament del segle, fa poc més de vint anys, podríem viure molt decentment, còmodament i tranquil·lament.

Però per viure més frugalment necessitaríem desprendre’ns de la indigència de consciència que portem al sobre. Ben mirat no fora pas gaire difícil individualment encara que hauríem d’enfrontar-nos a conseqüències col·lectives importants que hauríem de resoldre i fora molt més difícil. Viure més frugalment no vol dir viure pitjor, segurament seria tant mateix millor per nosaltres i la natura, però hauríem de deixar de fer, de viure, moltes coses que ara són de general hàbit i cada dia més esteses. Les estructures de convivència, de treball, d’oci, estan portant nous costums que potser caldria abandonar amb el que té consegüentment l’efecte sobre la seva causa. Hauríem de bastir noves estructures  adaptades a una nova realitat. Difícil tot plegat, difícil.

2 de novembre de 2022.

Un tal González.

 

Sergio del Molino és un escriptor -que va començar com periodista i encara en fa - que va cridar l’atenció del públic i del país l’any 2016 amb el seu llibre “La España vacía. Viaje por un país que nunca fue.”. Va encunyar un concepte que ha fet fortuna, desvirtuat després pels mitjans al traspassar-lo a “La España vaciada” que em sembla que no és el mateix

Ara, acaba de treure un llibre d’això que se’n diu novel·la de no ficció sobre la figura de Felipe González: “Un tal González”, Ed. Alfaguara, B-2022. He de confessar que m’ha agradat molt. No, jo no conec personalment al personatge de l’obra, sols vaig tenir l’ocasió de donar-li la mà a La Moncloa en una entrevista que tinguérem la Comissió Executiva de la FEMP (1991) amb ell i res més.

L’autor és nascut el 1979, és a dir, és de la generació Y, entorn als quaranta anys amunt o avall, els que ara manen. Bé, els que vàrem manar, més o menys, a la Transició, quan vam començar érem una mica, no gaire, més joves. El relat del llibre va sobre el personatge. No és el que m’ha interessat més. El que m’ha agradat sobre tot és l’explicació del temps, del context, de l’espai, el nostre, i el seu canvi. Comença amb la sacsejada a les velles estructures anquilosades del socialisme del l’exili i acaba a la taula de la Fundació que avui recull els papers del protagonista.

L’autor és de part, no se’n amaga i explica el perquè ho és:

“Es incomodo escribir sobre alguien que puede observarte por encima del hombro mientras tecleas -...-, pero la refutación de la transición es un cliché tan poderoso y extendido entre la gente de mi edad que siento que reivindicarse como hijo de la democracia es hoy imperativo para quien valora un poco el suelo que pisa y no quiere que lo infesten los chacales. La urgencia ética compensa el pudor”.

Gràcies.

Tres moments del llibre:

1.       Palacio de Buenavista, Madrid, finales de diciembre de 1982. És l’entrevista del nou ministre de Defensa, Narcís Serra, amb el cap de la Junta de caps de Estat Major,  general Álvaro Lacalle, per preparar la Pasqua Militar. “Le digo que no habrá más discursos que el del rey y el mío, como ministro de Defensa”.

2.      Palacio del Elíseo, París, 20 de diciembre de 1983. Reunió a soles de Felipe Gonzalez amb el President Mitterrand: “No, François, no he venido a París para resolver hechos concretos, sino para explicarte que significa el terrorismo de ETA, porque no lo sabéis, no tenéis ni idea, y yo necesito que el Presidente de Francia me escuche, que comprenda la gravedad de lo que sucede.”... “Deja que te enseñe algo.”

3.       Estadio Olímpico de Montjuic (actual Lluís Companys), Barcelona 25 de julio de 1992. “No solo en Barcelona, por toda España maullaron los nostálgicos de ese país sacrificado al anochecer de aquel 25 de julio. Algunos tan solo lloraban su juventud. Otros, simplemente, no se encontraron en el paisaje nuevo. Pero casi nadie negaba que la mayoría vivía mucho mejor en esa España que ya no reconocía ni la madre que la parió”.

I una darrera explicació del que va representar el treball fet del 1982 al 1996:

Palacio de Congresos. Madrid, 20 de junio de 1997. Discurs d’anunci de Felipe González de que abandona la Secretaria General del PSOE:

“La clave -dijo- consistió en no vindicar el pasado, en concentrar los esfuerzos en reivindicar el futuro. Consistió en no quedar atrapados, una vez más, en el laberinto de una historia que no hicimos bien en el siglo XIX y una buena parte del XX.”

Sí, va ser això, no es tractava de mirar al passat sinó de construir el futur. És el que vam fer, cadascú des del seu lloc, amb més encerts que errors, amb majors o menors responsabilitats. És el que reivindiquem el grans que veiem amb sorpresa com davant dels reptes del món d’avui -i des d’on hem aconseguit arribar, Déu n’hi do-  hi hagi qui encara s’entesti a mirar un passat que ja sols ha de ser història i no ha de ser encara present.

1 de desembre.

Desconstrucció o destrucció.

 

M’agrada més la definició de la R.A.E. de desconstruir: 

“Deconstruir: Deshacer analíticamente algo para darle una nueva estructura.”

J.K.Galbraith ens va explicar ja fa molt temps a “Breve historia de la eufòria financiera” que passats uns anys d’una crisi provocada per l’esclat d’una bombolla econòmica en tornaria a venir una altra ja que els agents econòmics oblidarien el que havia passat i tornarien a crear una altra bombolla que al seu torn petaria.

Aquests dies assistim al daltabaix de “criptomonedes”. Suposo que el nom ve de que són “críptiques”, que no s’entenen gaire. Bé, per mi són incomprensibles, llevat que acceptem que ja estem en un món tant esbojarrat que es poden crear actius del no res. Tampoc és tant rar, en la crisis del 2008 en vam aprendre alguna cosa, encara que sembla, com encertadament deia Galbraith, que ho hem oblidat al poc temps, sols 14 anys després. L’any 2010 vaig publicar una entrada que en parlava: https://manelmas.blogspot.com/search?q=Huy 

John Lanchester, “¡Huy!” ed. Anagrama, B-2010.

Les darreres línies del llibre:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Res, no hem fet cas de res. Va venir la pandèmia i encara s’ha d’acceptar per la gent que és un derivat de les males relacions de l’home amb la naturalesa. Deien que en sortiríem millor i no sembla que sigui així. Després a vingut la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, encara que també sembla que la inflació ja estava en marxa. En conseqüència avui tornem a parlar de crisi, la tercera en el que portem de segle.

L’actuació dels govern ara es dirigeix a “pal·liar” els efectes més immediats i evidents de les pujades de preus, del desproveïment de certs bens, de la necessitat de la descarbonització,..., però tot són paraules. Ningú vol afrontar la realitat de l’economia, tot s’ha de controlar, regular, dirigir. Des dels preus de l’energia, als lloguers, als efectes de les pujades dels tipus d’interès, ...

Ara que aniria molt bé deixar unes quantes coses al arbitri dels mercats, fins els liberals es tornen intervencionistes. Cal subvencionar la gasolina quan fora millor que l’augment del seu preu ajudés a situar la realitat dels desplaçaments i del transport assumint-ho. Cal ajudar als que van agafar préstecs a tipus variable ja que els arriben unes quotes insostenibles, desmoralitzant als previsors que les van agafar a tipus fix. Cal..., alhora pensar en un sistema diferent? Ca! Hem de preservar com sigui el funcionament “normal” (és a dir actual) del sistema. No podem parar, la gent se’ns tiraria a sobre.

Vinga, mantinguem les lluminàries de Nadal com  si res (no, ara gasten menys!, com si això ja fos la solució). Mantinguem els consumisme dels dies festius que s’acosten, no fos cas que el comerç se’n ressenti i la psicologia de les masses pateixi després de les constriccions dels temps de la pandèmia. Sobretot, l’hostaleria i la restauració que no pari, cal fer els àpats d’empresa nadalencs. Ajudem com sigui als endeutats, no podem pas tornar a tenir una crisi bancària i de desnonaments.

Si no passa res, o fem veure que no passa res. Hi ha evidències de les conseqüències del canvi climàtic. Hi ha reunions internacionals de alt nivell que prenen declaracions més o menys preocupants, Hi ha continuats i contundents estudis que ens parlen de les creixents desigualtats. La guerra al hivern encara és més dura per les poblacions civils. Res, home, res, ja ens sortirem. Tenim el futbol per entretenir-nos, no ens vingueu amb mals averanys.

Hem de desconstruir el món que hem muntat però no ho farem, no ens atrevim a dir-ho i menys a fer-ho. Potser algunes coses estan construïdes sobre sòlids fonaments, però en el món d’avui em sembla que més aviat tot està aixecat sobre arenys. La destrucció pot venir per causes naturals, és veuen a venir; per causes socials, també s’albira. Potser no serà immediata o sobtada, potser s’anirà produint mica en mica, enrunant-se les edificacions per l’acció continuada dels elements físics o humans.

Certament, les generacions futures, amb molt més coneixement que les passades, ho tenen més fotut. Poden viure bé si saben desconstruir la realitat present que s’aguanta amb pinces. Sinó, aniran presenciant com se’ls va destruint aquesta realitat, sense que ens siguin agents conductors, amb uns costos dolorosos que hauran d’assumir vulguin que no. El futur no està escrit, però ja no és el que era.  

Hubert Robert: “Paisaje con ruinas de templos romanos” (c.1773)

Alte Pinakothek. Múnich.

29 de novembre.

I van 50!

  Vaig signar un bon contracte. Després em van tallar la corbata.

25 de novembre.

Un amic.

 

S’ha mort un dels meus gitanos de l’Avda. Recoder. Pels seus era el tio Ninorro, per mi era en Santi. De sempre ben plantat, elegant, no hagués dit pas que ja en tenia 82 d’anys. Compromès amb la seva gent i els seus problemes, en vam parlar molt en el seu moment, tenia jerarquia a la seva comunitat. Amic meu, molt, com jo d’ell. S’estimava la seva ciutat, Mataró, i ho demostrava. Trobaré, trobarem, a faltar la seva presència. “Et veig molt bé”, encara no fa poc em deia pel carrer quan ens veiem. 

Demà, dissortadament, no podré acompanyar-te en el darrer comiat, però et recordaré sempre. Descansa en pau amic, repeteixo l'abraçada a tota la família que deu ser ben llarga.

(Mariola Bogacki, pintora surrealista polonesa, 1965)

24 de novembre.

Sorpresa!!

Acabo de rebre una comunicació de Google (sembla que és verídica) -a la que no puc contestar- en que se’m comunica que han retirat una entrada del meu antic blog (que està inactiu des de fa 11 anys) http://manelmas.blogspot.com/ .

Hola:

 

         Como probablemente ya sabrás, nuestras normas de la comunidad

(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los contenidos permitidos y no permitidos en Blogger. Nos han pedido que revisemos tu entrada "El viatge dels '60.". Hemos determinado que vulnera nuestras normas y hemos retirado la URL http://manelmas.blogspot.com/2008/05/el-viatge-dels-60.html, de modo que no está disponible para los lectores de tu blog.

 

     ¿Por qué se ha anulado la publicación de tu entrada de blog?

     Tu contenido vulnera nuestra política de malware y virus.

….

L’entrada és de l’any 2008, fa 14 anys!!!, evidentment no recordo el seu contingut exacte, però pel títol em sembla que feia referencia al propòsit que havia manifestat a la família de anar amb ells Nova York quan fes 60 anys. No ho sé, suposo que hi devia incloure algun afegit, fotografia o enllaç, que ara em duien que és incorrecte. Sorprenent.

Em diuen que puc tornar a penjar l’entrada si la corregeixo, però com que no sé què he de corregir hauria d’intuir què és el que vaig fer incorrectament i els ha portat a esborrar-la. Sí, sí, l’entrada ja no existeix. Era una entrada del 24 de maig del 2008. Tinc un resum del que vam fer guardat al magatzem (disc extern) i hi he trobat l’enllaç d’aquella data que clar clicant a sobre no et porta ja a enlloc. S’ha evaporat, o l’han evaporat.

Bé, com que la constància del viatge va quedar ben reflectida, tant la sortida a la segona quinzena d’agost amb dues entrades, com a la tornada al setembre amb 10 més d’experiències varies i tres entrades més en mesos posteriors, crec que sols hauré perdut el propòsit del mes de maig que dono per desaparegut. Malgrat tot faré copies d’aquelles 15 entrades, no fos cas que algú també creies que hi ha inconveniències.

Sort que l’Eulàlia va confegir un gran àlbum de fotografies, el primer de viatges de tots els que han vingut darrera des d’aquell, que comença amb una fotografia meva del dia que vaig fer 60 anys obrint un sobre on se’m comminava a complir la meva vella promesa:

“Tot va començar fa uns quants anys, entre ruïnes grecoromanes, esglésies gòtiques i museus inacabables. Llavors, en Josep i l’Eulàlia van reclamar deixar de banda la història i anar a Nova York, la capital del consumisme, l’oci i els gratacels. En Manel se’ls va treure de sobre adduint que ja hi aniríem quan fes 60 anys... I finalment aquest aniversari ha arribat!”

És la primera vegada que em trobo amb una qüestió semblant després de més de 17 anys penjant entrades de tota mena al blogger, unes 2.500! Potser sí que algun dia havia de passar. Què hi farem...

19 de novembre.

Deus vult! Deus vult! Deus vult!

Quan era petit, en els primers anys d’escolarització als Maristes de Sant Josep, i després als de Valldemía, teníem una assignatura -amb el seu corresponent llibre- de Història Sagrada. Vam estudiar l’Antic i el Nou Testament i també la Història de la Religió Catòlica (així, amb majúscules). Vaig aprendre forces coses que em van donar una idea -esbiaixada, evidentment- del món on havia anat a raure. No sé pas si això ara es considera necessari o fins i tot convenient, però al menys quan vaig als museus entenc el quadres. Abraham, el Macabeus, Palestina, els pans i els peixos, i també les lluites d’investidura, els protestants, els jansenistes, Lleó XIII.

D’aquella època vaig saber de les Creuades -unes quantes- des del cantó de l’Església llatina. Vaig saber de l’Edat  Mitjana i del feudalisme (molt per sobre), de les lluites entre el poder temporal, l’Emperador, i el religiós, el Papa. Pinzellades i tal com he dit abans, esbiaixades.

Molts anys desprès, va caure a les meves mans l’obra de l’Amin Maalouf: “Les creuades vistes pels àrabs”, de quasi bé fa 40 anys. Era la visió de l’altre costat. De com ho van veure la gent que habitava aquestes terres, el Llevant que sempre n’ha dit l’autor, que ja portaven uns quants anys establerts i manant allà, més de 400!

Ara, fa pocs dies, vaig veure en el taulell d’una llibreria una obra de Peter Frankopan. “La Primera Cruzada, La llamada de Oriente”, ed. Crítica, B-2022.  L’editorial em mereix consideració i l’autor també (curiosa la seva biografia). El seu llibre “El corazón del mundo” em va agradar: “Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva”. La perspectiva que ara ens proposa l’autor és veure la Primera Creuada des de l’Imperi Bizantí i la figura del seu emperador Aleix I Comnè.

El llibre segurament s’hauria apilonat en els pendents de llegir si no fos que un inoportú constipat (no Covid, m’he fet la prova) m’ha retingut enclaustrat a casa deslliurant-me, quin remei, dels meus quefers habituals. Com una petita bèstia engabiada. Els que som compradors compulsius de llibres tenim solució fàcil en aquestes situacions -ep!, si tens el cap mínimament clar (llet de cabra calenta + paracetamol)-. Cal anar a la pila de llibres pendents i posar-te a llegir el primer que et vingui a la mà.

Bé, als meus anys, he aconseguit tenir la visió més complerta (?) d’aquells fets històrics, Frankopan diu al acabar el llibre: “La llamada de Oriente iba a remodelar el mundo medieval y ampliar los horizontes geográficos, económicos, sociales, políticos y culturales de Europa como nada lo había hecho hasta entonces. Después de novecientos años en las sombras, Alejo debería volver a recuperar un lugar central en la historia de la Primera Cruzada.”

 

17 de noviembre.

Sarabanda del batlle

En Txitxo Rovira (Josep M. Rovira Juan), fill d’en Rovira-Brull (1926-2000), m’anuncia que s’està preparant una exposició per l’any que ve commemorativa dels 25 anys de la plantada de la Laia l’arquera a la Porta Laietana. Tinc algun record escrit que li passo. Me’n demana més. No van ser pas els temes culturals els que m’ocuparen principalment en la meva gestió, temps enrere hi havia mancances més punyents, encara que sempre vaig atendre propostes i suggeriments assenyats que se’m van fer en aquest camp i que crec que n’ha quedat a la ciutat una mostra de la que estic satisfet.

La figura icònica de la Laia perviurà la memòria de l’artista. En Josep M. Rovira-Brull era un barceloní de naixement que amb el temps, passat breument per Premià de Mar, va esdevenir un mataroní de vocació i adopció complert. La seva vinculació a la nostra ciutat va ser molt intensa, com el record i l’obra que hi ha deixat.

La relació amb l’Ajuntament va ser considerable, encara ho és. El cartell de Les Santes del 1982 és seu, el de l’any abans va ser de la Nefer, la seva filla. L’obsequi-record de l’Alcalde als components del Consistori del mandat 1983-1987 també ho fou, amb un conjunt de pintures de vaixells diferents per cadascú. El del mandat 1983-1987, va ser una obra del seu gran amic i col·lega Pepe Novellas. Amb aquell motiu m’obsequià amb una Nadala que guardo curosament.

 

“Mataró per la Pau” va ser una pintura encarregada expressament per penjar sobre el domàs al balcó de la porta de l’Ajuntament amb motiu de les protestes contra la guerra d’Iraq de 1991 i que després va anar al despatx de l’alcaldia. Evidentment, la Laia és i serà coneguda pels mataronins que no van arribar a viure’l, a ell i el seu art, encara que no sé pas si els lectors de la biblioteca Pompeu Fabra s’aturen massa a gaudir dels murals que va fer per Tintex i que encara llueixen al seu vestíbul.

He recuperat -de l’estanteria on guardo més o menys endreçades publicacions varies d’art i artistes- el catàleg que el Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament va editar amb motiu d’una magna exposició Rovira-Brull a Can Palauet (crec que la planta baixa s’acabava d’estrenar com a sala d’exposicions) del 19 de juliol al 15 de setembre del 1996. Si la memòria no em falla preteníem que fos “l’exposició de l’estiu”, pensada per atreure visitants. És un catàleg formidable, val la pena llegir les plomes de renom que glosen la vida i l’obra de l’autor. Repassant-lo em torna la imatge de la “Sarabanda del batlle” pintura de l’any 1992, 30 anys ja!

L’exposició que es prepara per l’any vinent servirà perquè una nova generació de mataronins/es adquireixi un renovat coneixement de l’obra d’en Rovira-Brull que tindrem -espero- perennement a la vista.

7 de novembre. Veig que és l'entrada número 1000 que penjo en aquest blog que vaig començar just quan vaig deixar la feina el 2011. Déu n'hi do.

Una transformació de llarg alè.

 

Endreçant estanteries de llibres per veure què en faig, si els conservo o els llenço, m’ha sortit una publicació titulada “Mataró, els perfils de la ciutat”, editada pel El Punt (quan hi havia edició mataronina) amb textos de David Marín i Eva Viñals (et altri) i fotografies de Lluis Serrat (et altri) sota la direcció editorial de Saül Gordillo. És de l’any 2002, fa vint anys.

La guardo per evidents motius sentimentals, nostàlgics. Repasso el seu contingut. Hi ha un capítol que es titula “Una transformació amb vistes” que descriu els projectes per la façana marítima del centre de la ciutat. El subtítol: Quatre torres de 10 plantes. Un edifici de vint pisos. La substitució de les antigues fàbriques i talles per edificis amb vistes al mar. El futur del litoral de la ciutat és ser un altre centre urbà. A la pàgina següent hi ha la imatge de la maqueta de les quatre torres en el sector del Cafè de Mar.

2002. Sí, al poc es van començar les dues primeres però la crisi del 2008 va aturar la seva continuació. Aquest any 2022, vint anys desprès, s’han acabat les altres dues. Algú em va dir que uns detractors del projecte el van qualificar de “els queixals d’en Mas”. L’edifici de vint pisos tot just ara n’estan construint els fonaments. No serà de vint, sinó de vint-i quatre de pisos. La fàbrica Cabot i Barba en part ha estat d’habitatges, en part equipament públic. Les restes del vapor Gordils i Dalmau són una andròmina que resta apuntalada encara en mig de tota la transformació que crec que caldria enderrocar per molta nostàlgia que atresori i col·locar al seu lloc una al·legoria escultòrica. Certament, ha sorgit un altre centre urbà allà

Una transformació de llarg alè, de “largo aliento: durante un lapso largo de tiempo”. Així són les polítiques municipals de transformació urbana. Aquest concepte costa d’acceptar ara, tot és per avui, o per ahir. D’aquí el malestar cívic que com un run run neguiteja al personal al que potser no se li explica, no se li explica prou, o no vol entendre, o no comprèn, que els canvis no són d’avui per demà. Temps enrere es va encunyar l’expressió de “la cultura del caixer automàtic”: posaves la tarja a la ranura, teclejaves la teva clau i sortien els bitllets. Ara amb els petits ordinadors que portem a la butxaca encara anem (van?) més  frisosos i  amb sensació de fretura. Fem un bizum? Mals temps per pensar el futur i somiar-lo. Ens l’han robat, però cal que els del darrera resisteixin, és la seva feina.

27 d’octubre

Dotze anys de volatilitat i volubilitat política a la ciutat de Mataró (anàlisi electoral).

 

El segle XXI comença a Espanya amb el Govern de majoria absoluta del PP comandat per José Mª Aznar. Aquest, crescut, es traurà les penes del pacte del Majestic del 1996 que li va fer signar Jordi Pujol per donar-li el seu suport. Ara ja no en necessita cap i no tindrà aturador. Però un cigne negre, el primer del segle, en vindran més, se li creua pel camí l’11 de març del 2004. És el sagnant atemptat yihadista de Madrid. La mala gestió que en va fer, ell i els seus, descavalca el Govern del PP en quatre dies mal comptats. Comença l’època Zapatero. Els vents de l’economia bufen ben fort a favor, el país viu les “vaques grasses”. Però al 2008 apareix el segon cigne negre. La crisi financera que es ve covant des del 2007 esclata amb virulència a començaments de la tardor del 2008, la fallida de Lehman Brothers porta el sistema financer en orris. Tots a patir.

Els socialistes havien guanyat folgadament, encara que sense majoria absoluta, les eleccions del maig del 2008. Al segon govern Zapatero li va tocar bregar amb la situació. El 12 de maig del 2010, el seu President es rendia al faristol del Congrés: “Haré lo que haya que hacer, cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”: el Govern. Repasso les entrades que vaig fer al meu blog de llavors d’aquell mes de maig (aquí). Ho vaig viure en primera línia, va ser dur, molt dur. Quatre anys d’eufòria (inconscients) i tres anys llargs de purgatori, pitjor, d’infern. El cicle polític ho va recollir de seguida. Comencen dotze anys trepidants, on veurem de tot. Del 15-M a la Puerta del Sol fins a les eleccions darreres, 14-F-21; amb alternances de Govern impensables, passant per fulgurants ascensos i caigudes de noves formacions polítiques; baralles campals dins dels principals partits polítics, repeticions electorals dues vegades; esverament fins el paroxisme a Catalunya, amb Presidents rectors, vicaris i escolanets; judicis espectaculars, que senten a la banqueta des de la monarquia, la corrupció política, el “procés”, les Caixes d’estalvis,..., l’atemptat a Barcelona de l’agost del 2017. No sols a Espanya. Veurem coses semblants a França, també amb atemptats yihadistes i l’ensorrament dels vells partits; a Itàlia, amb nomenaments de Govern de gestió tecnocràtics; a la Unió Europea que perdrà per primera vegada un membre, important, l’U.K.; Trump president del EE.UU.; l’ascens de la Xina; les guerres a l’Orient Mitjà i les crisis dels refugiats a la Mediterrània; i per acabar-ho d’adobar tot, el 2020, un tercer cigne negre, potser era gris, una pandèmia, la del COVID-19, que s’ha gestionat amb dificultats però amb notables resultats.

Anem a veure com tot aquest període, inaudit, extraordinari, que evidentment passarà a la història, ha tingut una translació en les vicissituds electorals a la ciutat de Mataró.       

1. Evolució demogràfica: la immigració.

 

La publicació anual de l’Ajuntament de Mataró sobre l’estat de la població i la seva evolució permet confegir tota mena de quadres i gràfics a partir de la informació que contenen i que és d’on trauré els que he fet. Crec que per analitzar què ha passat electoralment durant el període 2010-2021 cal presentar d’entrada, ja que les dades disponibles ens ho permeten, la sèrie poblacional des del 2000. Hi ha alguna dada que en les primeres publicacions del 2000 i dels 2001 no es presenta encara però a partir del 2002 ja es poden fer les series senceres del que vull explicar. Intentaré presentar -la major vegada de casos que sigui possible- les dades en valors absoluts, de quantes persones estem parlant.

No cal dir que la dinàmica demogràfica de Mataró ve completament marcada per la evolució de la immigració. Cal distingir entre la població nascuda fora del territori espanyol però amb ciutadania espanyola adquirida abans o després i la població estrangera. Veurem la diferencia que comença a donar-se al 2014, suposo fruit de processos de nacionalització en els que no vull entrar ja que poden tenir diverses casuístiques que no les crec interessants a efectes del que vull exposar. Hem de tenir present a l’hora que les dades fan referència a la població regularitzada i desconec si hi ha cap possibilitat de estimar l’existència del nombre d’irregulars que segurament hi són.

Quadre 1. Evolució de la població a Mataró 2000-2022.

Gràfic 1

L’evolució de la relació de la població amb nacionalitat espanyola i l’estrangera queda reflectida en la gràfica següent

Gràfic 2.

L’impacte de les sacsejades de les crisis del 2008 (financera) i del 2020 (pandèmia) és evident. Malgrat multiplicar-se quasi per tres la presència d’estrangers entre nosaltres des de l’inici del segle, és clara la seva estabilització des del 2010 fins al present, entorn el 16,5% del total de la població mataronina.

L’evolució de les arribades provinents dels principals orígens de les emigracions queda reflectida en el quadre següent:

Quadre 2. Nombre d’estrangers agrupats per procedències 2002-2022*

*aquestes dades comencen el 2002.

Els agrupaments per origen segueixen els mateixos criteris que l’estudi de població de l’Ajuntament, llevat dels llatinoamericans agrupant els del centre i els del sud. Aquesta decisió s’ha pres tenint en compte, més que altra cosa, a components culturals: religió, idioma, costums, ... Cal tenir present l’arribada de xinesos que de ser irrellevants a començaments del període decupliquen la seva presència en aquest temps. L’evolució dels altres agrupaments segueix, més o menys, la mateixa pauta general. Des del 2009 s’incrementa, poc, la presència de magrebins; es manté la de subsaharians; baixa, una mica, la de llatins; l’excepció xinesa i l’increment dels vinguts d’altres llocs.

Gràfic 3.

2. Processos electorals 2010-2021.

En els darrers 12 anys (2010-2021) s’han produït 15 processos electorals:

En el 2010, autonòmiques; en el 2011, municipals i generals; en el 2012, autonòmiques altra vegada; en el 2014, europees; en el 2015, municipals, autonòmiques i generals; en el 2016, es varen repetir les generals; en el 2017, autonòmiques; en el 2019, generals, municipals, europees i altra cop generals; en el 2021, autonòmiques.

2.1. El cens.

Abans d’endinsar-nos en el resultats d’aquets processos, un cop d’ull al cens*, als cridats a participar-hi. D’entrada hem de separar els estrangers, que no tenen dret a vot, aquests els sabem any a any. Després hem de saber els censats que són els que tenen sufragi actiu, és a dir els majors de 18 anys; i la resta, la diferència entre el total d’habitants i el censats són els que no poden participar (menors, incapacitats + estrangers).

Quadre 3. Evolució del cens electoral 2010-2021.

*Les dades del nombre de censats les he tret de les publicacions sobre els resultats electorals que publica l’Ajuntament. Evidentment, no tinc coneixement dels anys en que no es van produir eleccions.

La població, entre el 2010 i el 2022, ha crescuts un 4,93%; els que tenen la nacionalitat espanyola (nascuts o no aquí), un 5,6%, és a dir més que la població (processos d’adopció de nacionalitat per alguna raó, entre ella naixements); el cens, però, ha crescut menys, un 3,56%; mentre que els que es queden fora de la participació han variat un 8,35%. Això darrer és fruit del component de la immigració.

2.2. Resultats electorals.

Quadre 4. Resultats electorals 2010-2021.*

*Les assimilacions i agrupaments de vots s'han fet malgrat hagin canviat els noms d'alguna de les formacions que s'han presentat en aquest període. Queda al marge la petita presència d'UPyD a les G'11 que s'ha inclòs a altres.

Una primera constatació, rellevant: en aquestes quinze conteses, en 12 anys, han guanyar cinc formacions polítiques diferents, de un extrem, quasi, a l’altre de l’arc parlamentari. Gràficament sembla que hi ha tres períodes diferenciats: el del començament de la segona dècada, 2010-2014, de predomini de les forces nacionalistes (CDC/Junts, ERC); un període central, 2015-2017, en que cada contesa és diferent (PSC, Junts, EcP, C’s); i un darrer període, des de 2019 de predomini del PSC. El període central és clau per veure la resposta de l’electorat, amb volatilitat i volubilitat, al panorama trasbalsat de la política espanyola i catalana d’aquests anys. És l’aparició de nous actors polítics protagonistes i el desencís i desorientació de la ciutadania davant els reptes que se li plantejaven.

Una primera síntesi en un quadre i una imatge:

Quadre. 5. Evolució del vot a les principals opcions agrupades segons proximitat ideològica

Gràfic 4.

2.3. Participació

Quadre 6. Evolució de la participació 2010-2021.

És evident que la participació en cada procés electoral -llevat del que en podríem dir l’abstenció “estructural”- obeeix a l’interès del cos electoral en la contesa. Tradicionalment s’ha manifestat escàs en les eleccions europees, bona mostra en són les del 2014, on la participació no va arribar al 50% (abstenció, 53,45%), fet que no es dona en les de l’any 2019 quan al fer-se conjuntament amb les municipals van manifestar un forta correlació amb elles, encara que com sempre menor. Curiosament en les 2014 la primera força política va ser ERC que no havia guanyat mai cap elecció a la ciutat. En canvi a les del 2019 el resultat seria parell que a les municipals, victòria del PSC.

Però hi ha més dades a considerar: La més elevada participació correspon a les autonòmiques del 2017, en el moment de màxim clímax independentista, que curiosament van ser guanyades per Ciutadans, un partit radicalment contrari al “procés”. Però la segona taxa més baixa de participació correspon a les darreres també autonòmiques, les 2021, on es va quedar a casa la meitat de l’electorat, fet que es deu poder interpretar com a resultat de l’evident cansament de la ciutadania davant el panorama polític i que va guanyar el PSC.

En les eleccions municipals les participacions del 2011 i del 2015 són semblants i de les més baixes. En les del 2011, la supressiva aparició d’un notable gruix de vots de PxC provoca el canvi d’Alcaldia que passa per primera vegada a CiU, però que obre en període d’evident manca de governabilitat al no aconseguir establir-se majories de govern. Fet aquest, que s’aguditza amb el resultat del 2015 en que hi ha fins a 9 grups polítics representats al Consistori fet que no s’havia donat mai i que expressa les “turbulències” del moment polític. Aquesta situació és corregida per l’electoral al 2019 amb una forta pujada de la participació, també d’acord amb el moment polític, i amb una polarització en les opcions que porta a una concentració notable: dos grups, PSC i ERC, concentren 21 dels 27 regidors, repartint-se els tres grups restants dos regidors cadascun.

La participació en les generals mostra una elevada participació amb alguna nota a ressenyar. En les 2011 hi ha la victòria de CiU, però en les dues del 2015, el vencedor és ECP que mai havia resultat guanyador des de l’adveniment de la democràcia. Mentre que a les primeres del 2019 hi ha la segona participació més alta, fruit evidentment també del moment, però que són guanyades pels socialistes. Podríem dir que en tres moments, 2011, 2015 i 2019, aquestes eleccions reflecteixen clarament el panorama general.

Tot això fa pensar en oscil·lacions del cos electoral participant i abstenint-se, donant el seu vot a qui li sembla millor en cada moment, ens permet parlar de volubilitat i volatilitat. La tensió política d’aquesta segona dècada del segle XXI, que no és exclusiva de casa nostra, encara que tenim elements a Catalunya que la distingeixen, té evident translació en els resultats electorals. No són els mateixos els que participen més o menys, i tampoc són les mateixes formacions les que reben aquesta participació. Les constants estructurals desapareixen, o en surten de noves que fins ara han donat mostres de no assentar-se i establir-se amb força.

Gràfic 5

Gràfic 6.

La línia de tendència del percentatge d’abstenció ens mostra una inclinació a la baixa (més participació) que crec que ve emmascarada per les altes participacions del període central (totes per sota de la línia de tendència) però podríem deduir de les darreres dades que això es pot revertir (totes per sobre). Novament els moments polítics determinaran quin és el futur d’aquest aspecte de la participació.  

2.4. Vots en blanc i nuls.

Podríem pensar que la situació d’aquests temps portés a un increment dels vots en blanc o nuls com a forma de manifestar una disconformitat amb les propostes que es presenten a l’electorat. Les dades recollides no ho reflecteixen, ans al contrari, ens mostres que aquesta possible i existent manifestació electoral va a la baixa.

Quadre 7. Evolució dels vots blancs i nuls en el període 2010-2021.

La gràfica en valors absolut ja és indicativa i la dels valors percentuals amb les línies de tendència també.

Gràfic 9.

Annex. Línies de tendència de les agrupacions polítiques. 2010-2021.

Els agrupaments estan fets amb les formacions polítiques malgrat s'hagin presentat al llarg del període analitzat amb noms diferents (estan marcades amb *)

L’esquerra. Evolució dels vots del PSC i ECP* període 2010-2021.

Gràfic 10.

La tendència es creixent partint d’un nivell baix al començament i impulsada per la recuperació des de la meitat del període.

Els nacionalistes. Evolució del vot de ERC/ Junts*/CUP en el període 2010-2022

Gràfic 11.

La variació també és gran, encara que menor que en el cas de les esquerres. Curiosament la vegada amb menys vots aconsegueixen l’Alcaldia M’11 i les seves puntes més altes es produeixen a les eleccions autonòmiques llevat -indicatiu també- de les darreres de l’any 21.

La Dreta. Evolució del vots de PP/ C’s/ Vox* en el període 2010-2021.

Gràfic 12.

La tendència és lleugerament a la baixa amb una dispersió notable degut als moments ja comentats.

14 d'octubre.