Sense pastors els ramats s’esgarrien.

Aquest darrers dies he vist per les xarxes i les mitjans convencionals moltes imatges de les celebracions de la Setmana Santa d’arreu d’Espanya. Confrares mil, per milers, homes, dones i criatures,  amb “capirotes” (capucha antigua con falda que caia sobre los hombros. v: Casares) de cucurutxo, bombats, sols, o sense; amb vestes de tots colors; acompanyats per militars armats (legionaris, regulars, paracaigudistes, mariners, ...), guàrdies civils i policies municipals amb uniforme de gala; bandes de músics vestits de trinca, timbalers desfilant enquadrats o omplint carres i places; penitents; armats i armaos, manaies, romanos; Verges i Sant Cristos; turbes borratxes i recolliment. D’Avilés a Algeciras, del Ferrol a Córdoba, d’Osca a Cadis, de Tudela a Madrid passant per Úbeda, Astorga, Tarragona, Cartagena, ep! L’Hospitalet,...; evidentment Sevilla i Málaga. Diverses distincions de Patrimoni Cultural, d’aquí, d’allà i de més enllà, ... i d’interès turístic (important). Els de Besalú van començar el Divendres de Dolors, abans de Rams; alguns han processat fins el Diumenge de Pasqua de Resurrecció abillats estrafolàriament; a Salamanca celebren per tancar el cicle “el Lunes de Aguas”, escatològica i sicalípstica tradició.

S’ha parlat també de Mataró...

No sé pas si les restes dels primers ilurencs es van remoure gaire del seu lloc sota la basílica de Santa Maria en sentir la “Marcha Real”, l’himne nacional espanyol, a la sortida d’alguns passos processionals de l’esmenta església aquest passat Divendres Sant al anar cap a la desfilada.

El cert és que entre alguns dels ilurencs d’avui (tampoc n’hi ha tants que es fixin o els importin aquestes coses) hi ha hagut un rebombori notable amb els consegüents esgarips per tal fet. On s’és vist! Intolerable!

Això ja s’havia produït amb menor intensitat l’any passat i es va dir que s’hauria de reconsiderar. Aquest any, “Si no quieres caldo, ¡tres tazas!”.

No sé si encara s’estudia Dret Canònic a les facultats de Dret (a les públiques ho dubto per l’aconfessionalitat de l’Estat), però ens trobem davant d’un fet religiós, una manifestació pública d’una fe espiritual, que deu estar regida, o dirigida, o controlada, per la corresponent església que la promou que té fixada, en aquest cas, unes antigues normes de capteniment.

Ara bé, mentre l’Església Catòlica està institucionalment i orgànicament en hores baixes, les manifestacions públiques de fe popular van “in crescendo”. Bé, algunes, i si no hi ha prou pastors per aconduir uns creixents ramats aquests acaben anant al seu aire, esgarriats, desmanegats. Pocs preveres i diaques, desbordats per les iniciatives (algunes exuberants)  d’una feligresia que enalteix la seva fe (sigui aquesta com sigui).

És aquí on hi ha el problema principal, encara que per l’Església institució potser ja els va bé aquestes manifestacions populars i cridaneres (tambors i trompetes incloses) per mantenir la seva presència a l’espai públic.

“És que a Sevilla es fa així”, diu el President de la Comissió de la Setmana Santa, alhora que la Comissió demana “rigor i respecte”, reivindicant la singularitat de la Setmana Santa mataronina. Recordem-ho, declarada patrimoni Cultural de la Ciutat pel Consistori del mandat 2011-2013.

Tot això, els atacs i les defenses al fet, posa de manifest algunes coses de la societat catalana d’avui.

-          Malgrat els anys transcorreguts des de la segona onada immigratòria a casa nostra, acabada més o menys als començaments dels anys 70 del segle passat (més de 50 anys, dues generacions), no s’ha produït pel que es veu una integració en el sentit d’adoptar les pautes tradicional d’aquí (no sé pas quines són exactament aquestes) i es mantenen i reivindiquen algunes pautes que van portar amb ells -a la seva memòria- els llavors nouvinguts. Els fets immigratoris no són pas nous en la història de Catalunya, però potser els temps i les magnituds del fet permetien una més o menys ràpida integració o assimilació.

-          Tampoc s’ha produït en general una síntesi que comportés una nova cultura que amb els elements tradicionals (reitero, ves a saber quins son) i elements dels nouvinguts superés (per millor o pitjor, també ves a saber que vol dir millor o pitjor) la que hi havia fins aquella segona onada immigratòria. Cert que hi ha hagut barreja en algunes coses, la modernitat hi ha ajudat, però encara -com s’ha posat de manifest en el fet que origina aquest escrit- perviuen i es volen mantenir amb força elements que fins ara eren tradicionals i diferents d’aquí i d’allà.

-          Ens trobem, doncs, amb un fenomen de multiculturalitat que tampoc ens ha de sorprendre massa ja que s’ha produït arreu i en tots els temps en la història de la Humanitat i que no sé pas si cal enfrontar-s’hi i rebutjar-lo. Reductes irredemptistes n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.

Ara bé, les persones que escenifiquen aquestes manifestacions i els seus dirigents són en general menors de 50 anys, són segones i terceres generacions d’aquella onada immigratòria dels anys 70 del segle XX. Aquestes generacions -a diferència dels seus progenitors- han estat escolaritzats tots, i tots a l’escola catalana, a l’escola de l’autonomia catalana implantada a la Constitució Espanyola del 1978 i desenvolupada per l’Estatut de Catalunya de l’any 80. Què ha passat? Aquesta escolarització no ha reeixit en la  integració? Aquest era el propòsit al rebutjar l’establiment d’una doble línia escolar entre autòctons i nouvinguts. Així, ha fracassat aquest propòsit? No ho crec. Penso que més enllà de l’escola l’ha sobrepassat moltes altres coses.

La intensificació dels sentiments identitaris es produeix arreu, no sols pas aquí, tant per aborígens com per immigrants. És produïda per la por al futur, per no saber cap a on anem. Els grans teníem por al passat, sabíem d’on veníem i volíem i esperàvem el demà. Els joves, i no tant joves, tenen por al futur ja que venen d’un present que ningú els garanteix que continuï esplendorós com ha estat.

Però hi ha també -i crec que és important- la història recent de la nostra col·lectivitat: els anys del procés. Ara recollim els llots d’aquelles pluges. Es va tensar molt la societat, es van tibar molt les costures i ara rebenten. I algú n’és responsable, aquí i allà. En lloc d’integrar, en lloc de construir, s’ha produït una societat dual, els d’aquí i els d’allà, els descendents dels d’aquí (que ves a saber d’on eren) i els descendents dels d’allà que encara se’ls considera forans.

Per acabar, last but not least, aquests fets de la Setmana Santa mataronina són la Némesis de la Festa Major de Les Santes. Però aquest és un altre esbarzer que ara no toca (Pujol dixit).

Mentre tant, els que volem ser d’aquí, d’allà i de més enllà, del futur, haurem de conviure (¿conllevar?) amb les accions i reaccions identitaries d’uns passats que voldríem superats, aguantant les consegüents i inevitables tensions.

 

7 d’abril, passat festes.

08304

 

El fenomen Lamine Yamal ha portat a que un periodista francès (free lancer) Thomas Goubin, especialitzat en temes esportius, em connectés per què li expliqués coses de Rocafonda, barri de Mataró que s’ha posat al mapa mundi des del futbol. 

Com ha impactat la tercera onada immigratòria sobre Catalunya en els darrers cent anys. La primera va ser la de l’Exposició Universal de Barcelona del 29. La segona, la del Plans de “Desarrollo” dels anys 60. La tercera, la sobrevinguda de l’entrada al euro del 2000. Evidentment, totes elles impulsades per les situacions de necessitat dels que venien (la gana) i dels que els rebíem (mà d’obra). “Catalunya poble decadent” que va escriure Josep Antoni Vandellós ara farà cent anys.

Totes les onades migratòries, aquí i arreu, reprodueixen la pauta de cercar llocs per aposentar-se on ja s’hi ha instal·lat parents, veïns o conciutadans seus. La gent que va veure la construcció de Rocafonda als anys seixanta del segle passat han deixat les seves llars per diverses causes als que han vingut darrera. En l’entrada que vaig fer temps enrere sobre el tema al final explicava la transformació demogràfica que ha sofert el barri. No és un barri marginal ni marginat, té tots els serveis que qualsevol altre. Sí, no és un barri ric ni ostentós. Sí, ara hi ha altres cares, colors, olors,... i comportaments d’alguns pocs que poden general rebuig, res de nou tampoc en aquesta mena esdeveniments. Però no és una història que es pugui tirar enrere com pretenen alguns defensors de no sé pas quines essències mítiques i irreals. Vaja, que comencin a mirar-se els seus cognoms i no sé pas si trobarem gaires catalans de “soca-rel”.  

Ja ho va dir Américo Castro fa anys: “Todos los españoles descienden de un cura, un moro o un judío, o de las tres cosas a la vez.”

Esperem i desitgem que aquest nano que tot just ha arribat a la majoria d’edat tingui una llarga, plena i exitosa vida professional, que res l’espatlli i que sigui motiu d'orgull de tots els mataronins/nes.

https://capgros.elnacional.cat/ca/esports/nou-mural-10-dedicat-lamine-yamal-rocafonda_816130_102.html

17 de juliol.

Dotze anys de volatilitat i volubilitat política a la ciutat de Mataró (anàlisi electoral).

 

El segle XXI comença a Espanya amb el Govern de majoria absoluta del PP comandat per José Mª Aznar. Aquest, crescut, es traurà les penes del pacte del Majestic del 1996 que li va fer signar Jordi Pujol per donar-li el seu suport. Ara ja no en necessita cap i no tindrà aturador. Però un cigne negre, el primer del segle, en vindran més, se li creua pel camí l’11 de març del 2004. És el sagnant atemptat yihadista de Madrid. La mala gestió que en va fer, ell i els seus, descavalca el Govern del PP en quatre dies mal comptats. Comença l’època Zapatero. Els vents de l’economia bufen ben fort a favor, el país viu les “vaques grasses”. Però al 2008 apareix el segon cigne negre. La crisi financera que es ve covant des del 2007 esclata amb virulència a començaments de la tardor del 2008, la fallida de Lehman Brothers porta el sistema financer en orris. Tots a patir.

Els socialistes havien guanyat folgadament, encara que sense majoria absoluta, les eleccions del maig del 2008. Al segon govern Zapatero li va tocar bregar amb la situació. El 12 de maig del 2010, el seu President es rendia al faristol del Congrés: “Haré lo que haya que hacer, cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”: el Govern. Repasso les entrades que vaig fer al meu blog de llavors d’aquell mes de maig (aquí). Ho vaig viure en primera línia, va ser dur, molt dur. Quatre anys d’eufòria (inconscients) i tres anys llargs de purgatori, pitjor, d’infern. El cicle polític ho va recollir de seguida. Comencen dotze anys trepidants, on veurem de tot. Del 15-M a la Puerta del Sol fins a les eleccions darreres, 14-F-21; amb alternances de Govern impensables, passant per fulgurants ascensos i caigudes de noves formacions polítiques; baralles campals dins dels principals partits polítics, repeticions electorals dues vegades; esverament fins el paroxisme a Catalunya, amb Presidents rectors, vicaris i escolanets; judicis espectaculars, que senten a la banqueta des de la monarquia, la corrupció política, el “procés”, les Caixes d’estalvis,..., l’atemptat a Barcelona de l’agost del 2017. No sols a Espanya. Veurem coses semblants a França, també amb atemptats yihadistes i l’ensorrament dels vells partits; a Itàlia, amb nomenaments de Govern de gestió tecnocràtics; a la Unió Europea que perdrà per primera vegada un membre, important, l’U.K.; Trump president del EE.UU.; l’ascens de la Xina; les guerres a l’Orient Mitjà i les crisis dels refugiats a la Mediterrània; i per acabar-ho d’adobar tot, el 2020, un tercer cigne negre, potser era gris, una pandèmia, la del COVID-19, que s’ha gestionat amb dificultats però amb notables resultats.

Anem a veure com tot aquest període, inaudit, extraordinari, que evidentment passarà a la història, ha tingut una translació en les vicissituds electorals a la ciutat de Mataró.       

1. Evolució demogràfica: la immigració.

 

La publicació anual de l’Ajuntament de Mataró sobre l’estat de la població i la seva evolució permet confegir tota mena de quadres i gràfics a partir de la informació que contenen i que és d’on trauré els que he fet. Crec que per analitzar què ha passat electoralment durant el període 2010-2021 cal presentar d’entrada, ja que les dades disponibles ens ho permeten, la sèrie poblacional des del 2000. Hi ha alguna dada que en les primeres publicacions del 2000 i dels 2001 no es presenta encara però a partir del 2002 ja es poden fer les series senceres del que vull explicar. Intentaré presentar -la major vegada de casos que sigui possible- les dades en valors absoluts, de quantes persones estem parlant.

No cal dir que la dinàmica demogràfica de Mataró ve completament marcada per la evolució de la immigració. Cal distingir entre la població nascuda fora del territori espanyol però amb ciutadania espanyola adquirida abans o després i la població estrangera. Veurem la diferencia que comença a donar-se al 2014, suposo fruit de processos de nacionalització en els que no vull entrar ja que poden tenir diverses casuístiques que no les crec interessants a efectes del que vull exposar. Hem de tenir present a l’hora que les dades fan referència a la població regularitzada i desconec si hi ha cap possibilitat de estimar l’existència del nombre d’irregulars que segurament hi són.

Quadre 1. Evolució de la població a Mataró 2000-2022.

Gràfic 1

L’evolució de la relació de la població amb nacionalitat espanyola i l’estrangera queda reflectida en la gràfica següent

Gràfic 2.

L’impacte de les sacsejades de les crisis del 2008 (financera) i del 2020 (pandèmia) és evident. Malgrat multiplicar-se quasi per tres la presència d’estrangers entre nosaltres des de l’inici del segle, és clara la seva estabilització des del 2010 fins al present, entorn el 16,5% del total de la població mataronina.

L’evolució de les arribades provinents dels principals orígens de les emigracions queda reflectida en el quadre següent:

Quadre 2. Nombre d’estrangers agrupats per procedències 2002-2022*

*aquestes dades comencen el 2002.

Els agrupaments per origen segueixen els mateixos criteris que l’estudi de població de l’Ajuntament, llevat dels llatinoamericans agrupant els del centre i els del sud. Aquesta decisió s’ha pres tenint en compte, més que altra cosa, a components culturals: religió, idioma, costums, ... Cal tenir present l’arribada de xinesos que de ser irrellevants a començaments del període decupliquen la seva presència en aquest temps. L’evolució dels altres agrupaments segueix, més o menys, la mateixa pauta general. Des del 2009 s’incrementa, poc, la presència de magrebins; es manté la de subsaharians; baixa, una mica, la de llatins; l’excepció xinesa i l’increment dels vinguts d’altres llocs.

Gràfic 3.

2. Processos electorals 2010-2021.

En els darrers 12 anys (2010-2021) s’han produït 15 processos electorals:

En el 2010, autonòmiques; en el 2011, municipals i generals; en el 2012, autonòmiques altra vegada; en el 2014, europees; en el 2015, municipals, autonòmiques i generals; en el 2016, es varen repetir les generals; en el 2017, autonòmiques; en el 2019, generals, municipals, europees i altra cop generals; en el 2021, autonòmiques.

2.1. El cens.

Abans d’endinsar-nos en el resultats d’aquets processos, un cop d’ull al cens*, als cridats a participar-hi. D’entrada hem de separar els estrangers, que no tenen dret a vot, aquests els sabem any a any. Després hem de saber els censats que són els que tenen sufragi actiu, és a dir els majors de 18 anys; i la resta, la diferència entre el total d’habitants i el censats són els que no poden participar (menors, incapacitats + estrangers).

Quadre 3. Evolució del cens electoral 2010-2021.

*Les dades del nombre de censats les he tret de les publicacions sobre els resultats electorals que publica l’Ajuntament. Evidentment, no tinc coneixement dels anys en que no es van produir eleccions.

La població, entre el 2010 i el 2022, ha crescuts un 4,93%; els que tenen la nacionalitat espanyola (nascuts o no aquí), un 5,6%, és a dir més que la població (processos d’adopció de nacionalitat per alguna raó, entre ella naixements); el cens, però, ha crescut menys, un 3,56%; mentre que els que es queden fora de la participació han variat un 8,35%. Això darrer és fruit del component de la immigració.

2.2. Resultats electorals.

Quadre 4. Resultats electorals 2010-2021.*

*Les assimilacions i agrupaments de vots s'han fet malgrat hagin canviat els noms d'alguna de les formacions que s'han presentat en aquest període. Queda al marge la petita presència d'UPyD a les G'11 que s'ha inclòs a altres.

Una primera constatació, rellevant: en aquestes quinze conteses, en 12 anys, han guanyar cinc formacions polítiques diferents, de un extrem, quasi, a l’altre de l’arc parlamentari. Gràficament sembla que hi ha tres períodes diferenciats: el del començament de la segona dècada, 2010-2014, de predomini de les forces nacionalistes (CDC/Junts, ERC); un període central, 2015-2017, en que cada contesa és diferent (PSC, Junts, EcP, C’s); i un darrer període, des de 2019 de predomini del PSC. El període central és clau per veure la resposta de l’electorat, amb volatilitat i volubilitat, al panorama trasbalsat de la política espanyola i catalana d’aquests anys. És l’aparició de nous actors polítics protagonistes i el desencís i desorientació de la ciutadania davant els reptes que se li plantejaven.

Una primera síntesi en un quadre i una imatge:

Quadre. 5. Evolució del vot a les principals opcions agrupades segons proximitat ideològica

Gràfic 4.

2.3. Participació

Quadre 6. Evolució de la participació 2010-2021.

És evident que la participació en cada procés electoral -llevat del que en podríem dir l’abstenció “estructural”- obeeix a l’interès del cos electoral en la contesa. Tradicionalment s’ha manifestat escàs en les eleccions europees, bona mostra en són les del 2014, on la participació no va arribar al 50% (abstenció, 53,45%), fet que no es dona en les de l’any 2019 quan al fer-se conjuntament amb les municipals van manifestar un forta correlació amb elles, encara que com sempre menor. Curiosament en les 2014 la primera força política va ser ERC que no havia guanyat mai cap elecció a la ciutat. En canvi a les del 2019 el resultat seria parell que a les municipals, victòria del PSC.

Però hi ha més dades a considerar: La més elevada participació correspon a les autonòmiques del 2017, en el moment de màxim clímax independentista, que curiosament van ser guanyades per Ciutadans, un partit radicalment contrari al “procés”. Però la segona taxa més baixa de participació correspon a les darreres també autonòmiques, les 2021, on es va quedar a casa la meitat de l’electorat, fet que es deu poder interpretar com a resultat de l’evident cansament de la ciutadania davant el panorama polític i que va guanyar el PSC.

En les eleccions municipals les participacions del 2011 i del 2015 són semblants i de les més baixes. En les del 2011, la supressiva aparició d’un notable gruix de vots de PxC provoca el canvi d’Alcaldia que passa per primera vegada a CiU, però que obre en període d’evident manca de governabilitat al no aconseguir establir-se majories de govern. Fet aquest, que s’aguditza amb el resultat del 2015 en que hi ha fins a 9 grups polítics representats al Consistori fet que no s’havia donat mai i que expressa les “turbulències” del moment polític. Aquesta situació és corregida per l’electoral al 2019 amb una forta pujada de la participació, també d’acord amb el moment polític, i amb una polarització en les opcions que porta a una concentració notable: dos grups, PSC i ERC, concentren 21 dels 27 regidors, repartint-se els tres grups restants dos regidors cadascun.

La participació en les generals mostra una elevada participació amb alguna nota a ressenyar. En les 2011 hi ha la victòria de CiU, però en les dues del 2015, el vencedor és ECP que mai havia resultat guanyador des de l’adveniment de la democràcia. Mentre que a les primeres del 2019 hi ha la segona participació més alta, fruit evidentment també del moment, però que són guanyades pels socialistes. Podríem dir que en tres moments, 2011, 2015 i 2019, aquestes eleccions reflecteixen clarament el panorama general.

Tot això fa pensar en oscil·lacions del cos electoral participant i abstenint-se, donant el seu vot a qui li sembla millor en cada moment, ens permet parlar de volubilitat i volatilitat. La tensió política d’aquesta segona dècada del segle XXI, que no és exclusiva de casa nostra, encara que tenim elements a Catalunya que la distingeixen, té evident translació en els resultats electorals. No són els mateixos els que participen més o menys, i tampoc són les mateixes formacions les que reben aquesta participació. Les constants estructurals desapareixen, o en surten de noves que fins ara han donat mostres de no assentar-se i establir-se amb força.

Gràfic 5

Gràfic 6.

La línia de tendència del percentatge d’abstenció ens mostra una inclinació a la baixa (més participació) que crec que ve emmascarada per les altes participacions del període central (totes per sota de la línia de tendència) però podríem deduir de les darreres dades que això es pot revertir (totes per sobre). Novament els moments polítics determinaran quin és el futur d’aquest aspecte de la participació.  

2.4. Vots en blanc i nuls.

Podríem pensar que la situació d’aquests temps portés a un increment dels vots en blanc o nuls com a forma de manifestar una disconformitat amb les propostes que es presenten a l’electorat. Les dades recollides no ho reflecteixen, ans al contrari, ens mostres que aquesta possible i existent manifestació electoral va a la baixa.

Quadre 7. Evolució dels vots blancs i nuls en el període 2010-2021.

La gràfica en valors absolut ja és indicativa i la dels valors percentuals amb les línies de tendència també.

Gràfic 9.

Annex. Línies de tendència de les agrupacions polítiques. 2010-2021.

Els agrupaments estan fets amb les formacions polítiques malgrat s'hagin presentat al llarg del període analitzat amb noms diferents (estan marcades amb *)

L’esquerra. Evolució dels vots del PSC i ECP* període 2010-2021.

Gràfic 10.

La tendència es creixent partint d’un nivell baix al començament i impulsada per la recuperació des de la meitat del període.

Els nacionalistes. Evolució del vot de ERC/ Junts*/CUP en el període 2010-2022

Gràfic 11.

La variació també és gran, encara que menor que en el cas de les esquerres. Curiosament la vegada amb menys vots aconsegueixen l’Alcaldia M’11 i les seves puntes més altes es produeixen a les eleccions autonòmiques llevat -indicatiu també- de les darreres de l’any 21.

La Dreta. Evolució del vots de PP/ C’s/ Vox* en el període 2010-2021.

Gràfic 12.

La tendència és lleugerament a la baixa amb una dispersió notable degut als moments ja comentats.

14 d'octubre.

Un cop d’ull a la demografia del conflicte.

Per tenir un element més de contextualització  del conflicte d’Ucraïna he confegit uns quadres amb dades de població que ofereix Eurostat. Sols del període més recent 2016-2021. D’Ucraïna evidentment, i dels països veïns a l’oest, els que estan rebent gent que fuig del conflicte, dels més propers, d’una possible segona corona de proximitat i després d’una tercera corona més nucli central de la Unió Europea.

Quadre n.1 Evolució de la població i evolució indexada en base 100 per 2016. De Bielorússia sols hi ha dades fins el 2019 i de Moldàvia sols d’aquest any 2019.

Pràcticament tots estan perdent població. Sols la petita Eslovàquia i la insignificant (en termes de població) Estònia n’estan guanyant però en quantitats irrellevants. Polònia es manté. Ucraïna, el més gran, és el que perd més tant com Romania i després de Bulgària.

La gràfica n.1 mostra la importància en termes absoluts de les seves poblacions en el 2021 i la gràfica n.2 l’evolució percentual en base 100 per a 2016.

En els països centrals de la Unió Europea, els més propers a la zona de conflicte, Txèquia i Àustria i els de més pes, el quadre n.2 en mostra la seva evolució i la variació també en índex 100 per a 2016.

Tots estan guanyant població excepte el cas d’Itàlia que no sé la causa però que és notable, quasi bé un milió i mig de habitants menys en 6 anys és molt fort. És comprensible la preocupació que els genera les repercussions de la situació en la seva economia.

Les gràfiques 3 i 4 en mostres aquestes dades.

És evident que un conflicte com una guerra comporta variacions demogràfiques pel país afectat principalment en termes de morts, desplaçats i refugiats. Aquests darrers impacten, en aquest cas, en els països veïns que no són pas especialment rics però que tenen un altres a la rereguarda que poden absorbir sense gaires problemes demogràfics uns refugiats que segons el temps i la forma en que es resolgui el conflicte poden ser conjunturals.

La magnitud de la població de la Unió Europea a 27 era el 2021 de 447.218.763 persones i havia experimentat un creixement des de l’any 2016 d’un 0,52%, no gaire més de mig punt percentual. Tant per volum com per variació l’atenció demogràfica als possibles refugiats de la guerra no ha de comportar problemes, altra cosa és l’atenció personal i econòmica que pot portar afegida que em sembla que és perfectament assumible.

Esperem que la situació sigui conjuntural i que la Unió Europea i altres països que no hi són, sols hagin d’afrontar la reconstrucció provocada per la guerra, amén de les que comportarà l'impacte d'aquest fet en l'economia global.

17 de gener.