Prevaricar: Faltar uno a sabiendas a la obligación del cargo
que desempeña.
Diccionario ideológico de la lengua española. Julio
Casares. Ed. Gustavo Gili. B-1969
Sempre m’ha acompanyat aquest diccionari. Està a la capçalera
de la meva taula d’escriptori.
Fa pocs dies explicava que arran de la nostra recent anada
a Suïssa havia descobert l’existència de una branca de l’Església Catòlica
que se’n havia separat després del Concili Vaticà I
del 1870,
és l’Antigua Església Catòlica de Suïssa, son els “veterocatòlics”.
La causa era que no acceptaven el que es
va determinar en aquell Concili de que el
Pontífex romà era infal·lible en qüestions de fe. Això de l’Esperit Sant
davallant sobre els mortals és un clàssic de l’Església Catòlica.
(Agustinerkirche, Zürich)
Avui hem conegut que el jutge Peinado
que instrueix una causa contra la Sra.Begoña Gómez, esposa del
President del Govern, ha
dictaminat enviar-la a judici i ha pres les mesures cautelars de retirar-li
el passaport i de que comparegui cada quinze dies davant el jutjat per evitar
que s’escapoleixi de la justícia.
Inaudit! Aquest senyor jutje pensa que estem -en allò que fa
tant mal als al·ludits- en un república bananera. Igual “piensa el
ladrón que todos son de su condición”. És massa evident la revenja de determinats
elements de l’Estat, en aquest cas de la judicatura, de l’antecedent de la fuga
del President
Puigdemont quan el final abrupte del "procés" que el Govern del
President Sánchez ha intentat mitigar per solucionar els efectes que va
ocasionar, especialment en els seus dirigents. Com també és evident la pressió que vol col·locar
a la figura institucional del President del Govern espanyol degradant-lo en l’esfera
internacional per no poder acudir a les reunions amb la seva esposa com és
habitual en el seu càrrec per tenir-la a punt de judici.
Bé, com aquell suïssos que al segle XIX es varen escindir de
la ortodòxia catòlica no ens queda més remei que escindir-nos nosaltres també de l’ortodòxia de
la separació de poders imperant en tota democràcia i proclamar que no
reconeixem la decisió de la judicatura espanyola representada pel jutge Peinado.
Quin panorama més trist!
Aquest
darrers dies he vist per les xarxes i les mitjans convencionals moltes imatges
de les celebracions de la Setmana Santa d’arreu d’Espanya. Confrares mil, per
milers, homes, dones i criatures, amb
“capirotes” (capucha antigua con falda que caia sobre los hombros. v: Casares)
de cucurutxo, bombats, sols, o sense; amb vestes de tots colors; acompanyats
per militars armats (legionaris, regulars, paracaigudistes, mariners, ...),
guàrdies civils i policies municipals amb uniforme de gala; bandes de músics vestits
de trinca, timbalers desfilant enquadrats o omplint carres i places; penitents;
armats i armaos, manaies, romanos; Verges i Sant Cristos; turbes borratxes i
recolliment. D’Avilés a Algeciras, del Ferrol a Córdoba, d’Osca a Cadis, de
Tudela a Madrid passant per Úbeda, Astorga, Tarragona, Cartagena, ep!
L’Hospitalet,...; evidentment Sevilla i Málaga. Diverses distincions de
Patrimoni Cultural, d’aquí, d’allà i de més enllà, ... i d’interès turístic
(important). Els de Besalú van començar el Divendres de Dolors, abans de Rams;
alguns han processat fins el Diumenge de Pasqua de Resurrecció abillats
estrafolàriament; a Salamanca celebren per tancar el cicle “el Lunes de Aguas”, escatològica i sicalípstica tradició.
S’ha parlat també de Mataró...
No sé pas si les restes dels
primers ilurencs es van remoure gaire del seu lloc sota la basílica de Santa
Maria en sentir la “Marcha
Real”, l’himne nacional espanyol, a la sortida d’alguns passos
processionals de l’esmenta església aquest passat Divendres Sant al anar cap a la
desfilada.
El cert és que entre alguns dels
ilurencs d’avui (tampoc n’hi ha tants que es fixin o els importin aquestes
coses) hi ha hagut un rebombori notable amb els consegüents esgarips per tal
fet. On s’és vist! Intolerable!
Això ja s’havia produït amb menor
intensitat l’any passat i es va dir que s’hauria de reconsiderar. Aquest any, “Si
no quieres caldo, ¡tres tazas!”.
No sé si encara s’estudia Dret
Canònic a les facultats de Dret (a les públiques ho dubto per
l’aconfessionalitat de l’Estat), però ens trobem davant d’un fet religiós, una
manifestació pública d’una fe espiritual, que deu estar regida, o dirigida, o
controlada, per la corresponent església que la promou que té fixada, en aquest
cas, unes antigues normes de capteniment.
Ara bé, mentre l’Església
Catòlica està institucionalment i orgànicament en hores baixes, les
manifestacions públiques de fe popular van “in crescendo”. Bé, algunes,
i si no hi ha prou pastors per aconduir uns creixents ramats aquests acaben anant
al seu aire, esgarriats, desmanegats. Pocs preveres i diaques, desbordats per
les iniciatives (algunes exuberants)d’una feligresia que enalteix la seva fe (sigui aquesta com sigui).
És aquí on hi ha el problema
principal, encara que per l’Església institució potser ja els va bé aquestes
manifestacions populars i cridaneres (tambors i trompetes incloses) per
mantenir la seva presència a l’espai públic.
“És que a Sevilla es fa així”,
diu el President de la Comissió de la Setmana Santa, alhora que la Comissió demana
“rigor i respecte”, reivindicant la singularitat de la Setmana Santa
mataronina. Recordem-ho, declarada patrimoni Cultural de la Ciutat pel
Consistori del mandat 2011-2013.
Tot això, els atacs i les
defenses al fet, posa de manifest algunes coses de la societat catalana d’avui.
-Malgrat els anys transcorreguts des de la segona
onada immigratòria a casa nostra, acabada més o menys als començaments dels
anys 70 del segle passat (més de 50 anys, dues generacions), no s’ha produït
pel que es veu una integració
en el sentit d’adoptar les pautes tradicional d’aquí (no sé pas quines són
exactament aquestes) i es mantenen i reivindiquen algunes pautes que van portar
amb ells -a la seva memòria- els llavors nouvinguts. Els fets immigratoris no
són pas nous en la història de Catalunya, però potser els temps i les magnituds
del fet permetien una més o menys ràpida integració o assimilació.
-Tampoc s’ha produït en general una síntesi que comportés una
nova cultura que amb els elements tradicionals (reitero, ves a saber quins son)
i elements dels nouvinguts superés (per millor o pitjor, també ves a saber que
vol dir millor o pitjor) la que hi havia fins aquella segona onada immigratòria.
Cert que hi ha hagut barreja en algunes coses, la modernitat hi ha ajudat, però
encara -com s’ha posat de manifest en el fet que origina aquest escrit-
perviuen i es volen mantenir amb força elements que fins ara eren tradicionals i
diferents d’aquí i d’allà.
-Ens trobem, doncs, amb un fenomen de multiculturalitat que
tampoc ens ha de sorprendre massa ja que s’ha produït arreu i en tots els temps
en la història de la Humanitat i que no sé pas si cal enfrontar-s’hi i rebutjar-lo.
Reductes irredemptistes n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.
Ara bé, les persones que
escenifiquen aquestes manifestacions i els seus dirigents són en general menors
de 50 anys, són segones i terceres generacions d’aquella onada immigratòria
dels anys 70 del segle XX. Aquestes generacions -a diferència dels seus
progenitors- han estat escolaritzats tots, i tots a l’escola catalana, a
l’escola de l’autonomia catalana implantada a la Constitució Espanyola del 1978
i desenvolupada per l’Estatut de Catalunya de l’any 80. Què ha passat? Aquesta
escolarització no ha reeixit en laintegració? Aquest era el propòsit al rebutjar l’establiment d’una doble
línia escolar entre autòctons i nouvinguts. Així, ha fracassat aquest propòsit?
No ho crec. Penso que més enllà de l’escola l’ha sobrepassat moltes altres
coses.
La intensificació dels sentiments
identitaris es produeix arreu, no sols pas aquí, tant per aborígens com per
immigrants. És produïda per la por al futur, per no saber cap a on anem. Els
grans teníem por al passat, sabíem d’on veníem i volíem i esperàvem el demà.
Els joves, i no tant joves, tenen por al futur ja que venen d’un present que
ningú els garanteix que continuï esplendorós com ha estat.
Però hi ha també -i crec que és
important- la història recent de la nostra col·lectivitat: els anys del procés.
Ara recollim els llots d’aquelles pluges. Es va tensar molt la societat, es van
tibar molt les costures i ara rebenten. I algú n’és responsable, aquí i allà.
En lloc d’integrar, en lloc de construir, s’ha produït una societat dual, els
d’aquí i els d’allà, els descendents dels d’aquí (que ves a saber d’on eren) i
els descendents dels d’allà que encara se’ls considera forans.
Per acabar, last but not least,
aquests fets de la Setmana Santa mataronina són la Némesis de la
Festa Major de Les Santes. Però aquest és un altre esbarzer que ara no
toca (Pujol dixit).
Mentre tant, els que volem ser
d’aquí, d’allà i de més enllà, del futur, haurem de conviure (¿conllevar?)
amb les accions i reaccions identitaries d’uns passats que voldríem superats,
aguantant les consegüents i inevitables tensions.
Havíem sopat a casa d’uns amics i
tornàvem a la nostra Riera avall quasi a mitja nit. De lluny veiem moguda davant l’Ajuntament.
Ah!, la processó de Setmana Santa. Al apropar-nos-hi, un pas amb el Natzarè amb
la creu a coll enfocat a la porta com si volgués entrar a la Casa Gran i dalt
el balcó principal una persona (ja no recordo si era home o dona) cantant-li
una “saeta”. Vaig quedar garratibat.
Sempre vaig pretendre la
separació entre el poder civil i l’eclesiàstic. Mai va ser possible del tot per
causa de les tradicions i els costums de la nostra història en matèria de
creences religioses. Ja en democràcia, trencar amb el nacional catolicisme de
la dictadura franquista no va ser fàcil, ni d’un moment a l’altre. Mica en mica
anàvem ajustant el que inveteradament es venia fent per una interpretació més d’acord
amb la normativa
derivada de la Constitució del 1978. Però no em cabia al cap que una
processó religiosa tingués una parada destacada a la porta de l’Ajuntament.
L’endemà, intrigat, vaig
preguntar com havia succeït aquell fet. La resposta fou que el Primer Tinent d’Alcalde,
Remigi Herrero, ho havia autoritzat (evidentment sense dir-me’n res de
res). Es tractava de fer un reconeixement cívic (?) al guanyador del concurs de
“saetas” que es celebrava, i encara es continua fent, la XXXVII enguany,
al Parc de Cerdanyola el diumenge de Rams al migdia. El que estava dalt el
balcó de l’Ajuntament cantant, doncs, era el guanyador d’aquell any.
“Això no pot ser”, vaig
dir al regidor i als organitzadors del concurs. Llavors, en aquells temps, no
crec que hi hagués tant assentada com avui la Comissió de la Setmana Santa que
ho té tot ben organitzat. Vaig proposar-los com a alternativa per altres anys que
muntessin un empostissat, a compte de comú com no, en algun indret significatiu
del recorregut processional sense barrejar-lo amb les institucions civils. Em
sembla que ho van entendre i no sé pas a dia d’avui com continua i si encara es
fa.
Aquella idea meva de separació
entre els àmbits civils i els religiosos ja l’havia aplicat a l’exhibició del
pessebre per Nadal dins de la Casa Gran. Creient que era una tradició cultural generalment
acceptada vaig traspassar-la al pati del Patronat de Cultura al carrer de Sant
Josep deixant l’edifici del Consistori amb guarniments nadalencs sense
significació religiosa. Més endavant, alcaldes que em van succeir, que eren de
missa, van tornar el pessebre a la Casa
Gran.
Aquest dies de primavera, quan
veig el que passa pels carrers dels nostres pobles i ciutats i la propaganda
que se’n fa em sembla que no anem be. No donem al César el que és del César i a
Déu el que és de Déu. En el mon d’avui, veure encara unitats de l’exèrcit
espanyol desfilant amb les processos, encoratjades pel poble i autoritats, em fa mal als ulls.
El tema és interessant. Suposo que el món
educatiu ja ho deu saber, però jo me’n he assabentat ara. Resulta que a França,
la République té també -i des de fa molt temps- escoles privades
que tenen un concert amb l’Estat, vaja, com aquí. Inicialment foren promogudes
per sectors catòlics, de religió catòlica. No ho sé, també n’hi ha de
promogudes per sectors protestants i jueus. Des de fa uns anys, també musulmans.
El Lycée Averroès* a Lille, un d’ells, està a
l’ull de l’huracà. L’État, a través del
corresponent Préfet, li vol
retirar el concert.
“Outre des arguments financiers (dons venus de l’étranger, soupçon de
financements illicites ou de conflit d’intérêts), la préfecture met notamment
en cause l’utilisation de contenus pédagogiques « hostiles à la République » comme des livres de la bibliothèque ou qui auraient servi de support au
cours d’éthique musulmane.”
Sembla, pel que llegeixo, que aquest centre
tenia molt bona consideració, fins ara. Però ja fa un temps que bufen mals
aires a França i a tot Europa pels musulmans. Atiat per l’extrema dreta el
debat genèric es centra en si són compatibles els principis d’aquesta religió i
els principis laics i democràtics que més o menys (en alguns llocs menys que
més) que regeixen a l’Europa “tradicional”.
Què és l’Europa “tradicional”? Llevat
d’algunes restes mahometanes del temps de la dominació turca als Balcans estem
parlant dels principis implantats pel cristianisme, sigui catòlic, protestant o
ortodox. Principis matisats, però no substituïts, al meu mode de veure,pels derivats del laïcisme que comportà la
Il·lustració. No hi ha gaires manifestacions d’anticlericalisme avui, la
religió es viu com una cosa privada, malgrat la quantitat de ròssecs que la
història religiosa secular ens ha deixat: festes, tradicions, celebracions,
noms, espais públics,...
Però ara entra en joc aquí entre nosaltres,
fruit dels temps que vivim, una altra visió del món: altres Déus, altres
concepcions de la vida i de la mort, altres menges, altres olors, altres
colors. Sí, és fruita dels temps que vivim. Com sempre, mai s’han aturat, hi ha
moviments de població d’un costat a l’altre de la Terra. Sempre hi ha
nouvinguts arreu. Porten la seva història i sobre ella i amb la que es troben
allà on vagin en construiran una de nova, desfent-se potser de grat o de força d’alguns
dels seus elements o incorporant-los, també de grat o de força, allà on
s’estableixin. Així ha estat sempre, el que passa ara és que ens mirem el
nostre decurs històric d’una forma immediata, segurament també perquè s’ha fet
sempre així. Però la perspectiva, arreu que vulguem veure-ho,ens diu que mai les societats han estat
estàtiques, que mai hi ha hagut essències immutables que venen dels fons dels
temps. El cas dels USA és paradigmàtic en aquest sentit. Una terra d’immigrants
que oblida els seus orígens de no fa pas gaires anys.
Les societats tendeixen a tancar-se,
violentament fins i tot, en tenim tots els exemples que vulgueu en els temps i
en els espais. Quant temps tenen les societats europees, la nostra també, amb
els principis que les configuren? Hem esquivat, o suportat, els canvis que
s’han anat produint, no sense alguna que altra violència, fins ara. Però avui
tenim al davant un canvi important que no podem defugir, és tot una variant
cultural diferent que no podem fer veure
d’una forma simplista que no ens implica gens (l’acceptació multicultural) o
que l’hem de combatre vigorosament a fons perquè ens ho canvia tot (l’anomenada
substitució). Hi haurà, vulguem que no, una barreja en el temps que anirà modificant
potser poc a poc, imperceptiblement, amb anys, les nostres societats. Sempre ha
estat així, sempre també hi ha hagut resistències, fòbies i filies, avenços i
retrocessos. Ens hi hem d’avesar i acceptar-ho conscients del que comporta
treballar perquè els canvis indefectibles no siguin, com generalment sempre han
estat, traumàtics ni violents. Hi ha feina, és a les nostres mans.
L’última
obra que he llegit de Theodor Kallifatides va d’això, de com ha
viscut la seva vida de grec a Suècia, com ell continua sent grec i els seus
fills, fills de sueca, ja són suecs.
Fa anys, quan el conflicte danès amb els
musulmans, vaig escriure alguna cosa que no sé si tenia o encara té algun
valor.
Aquell escrit acabava dient: “I el dia de demà, tots plegats,
ciutadans de ple dret d’aquest espai, construirem les normes del futur a partir
de les del nostre present, no de les dels nostres passats.”
(*l’enllaç a la Wiquipèdia és força extens,
encara que no tinc prou elements per escatir la seva exactitud i origen)
El diari dels diumenges, quan tinc temps o
ganes de llegir-lo sencer, és formidable. Els que hi entenen en la premsa
impresa venen pronosticant que sols hi haurà diaris en paper els caps de
setmana. Seran diaris diferents, no de notícies sinó de reportatges. El que jo
llegeixo, El País, em sembla que ja és així. Desconec si altres
també ja ho són. Les pàgines d’internacional de diumenge passat n’eren un
exemple. Clar que hi havia “teca”: la guerra a la franja de Gaza se les
emportava pràcticament totes.
Em va cridar molt l’atenció el reportatge del “fiasco”
d’Israel a qui va agafar de sorpresa l’acció de Hamás, especialment els
gràfics que expliquen el mur i els sistemes de control que envolten (millor
dit, encerclen) aquell territori de la superfície del Maresme, 60 Km. La supèrbia
israelita els va portar a menystenir on pot portar la desesperació palestina
que va aconseguir superar el mur, penetrar en territori enemic i provocar un “pandemònium”
inesperat.
El reportatge següent em va donar més claus
del tema. Un periodista americà, jueu,
des dels USA aconsegueix connectar amb un altre periodista israelita, jueu progressista,
que li explica com ha viscut l’atac en persona, directament.
Curiós el periodista americà que confessa que no
va tenir coneixement immediat dels fets fins l’endemà, ja que es van produir en
Sabbat. Diu Yair Rosenberg: “Como judío practicante no utilizo
aparatos electrónicos ni internet en las festividades ni durante el Sabbat...”Sorprenent per a mi i
suposo que per molta gent no creient o amb sentiments religiosos temperats. Un
redactor de la revista “The
Atlantic” i autor del seu butlletí Deep Shtetl
desconnectat del món un cop per setmana complint els seus deures religiosos.
Però em dona una pista que em sembla interessant per comprendre el món jueu i
per extensió l’israelita.
El seu interlocutor, Amir Tibon, segons la
Wiquipèdia treballa pel diari liberal (diguem-ne progressista) de Tel Aviv, Haaretz. És un
professional reconegut. Li explica com va anar l’assalt a la petita localitat
on viu, Nahal Oz, un kibutz que defineix d’esquerres. Com van reaccionar
ell i la seva dona amb dues filles petites de pocs anys. Com el seu pare,
general retirat, va anar-hi unint-se als soldats israelites que lluitaven per
recuperar la població i foragitar o eliminar als assaltants.
Però el que m’ha interessat més d’aquesta
història és perquè viu Amir Tibon en aquell lloc fronterer amb
la franja de Gaza. Ell vivia a Tel Aviv fins al 2014. Llavors, la guerra
dels “túnels” entre Hamás i Israel el va portar, a ell
i a la seva dona, a prendre la decisió militant de traslladar-se al kibutz de Nahal Oz que no arriba
als cinc-cents habitants. Ho explica:
“Teníamos un
trato con el Estado para que comunidades como la nuestra protegieran la
frontera. Por eso la gente vive allí. Protegemos la frontera con nuestra
presencia allí. Es una estrategia fundamental del Estado de Israel desde los
primeros días del país: una frontera que no tenga comunidades civiles y vida
civil a lo largo de ella no está debidamente protegida.”
L’enfortiment de les fronteres no es fa sols amb instal·lacions
militars, tradicionalment es fa amb assentaments civils que colonitzen el
territori i en marquen de qui és front als que estan a l’altra banda. Llavors,
quan uns o altres salten la frontera i envaeixen el territori veí els primers a
rebre són els civils que pretenen viure-hi tranquil·lament.
Aquells que mil·lenàriament vivien en eixes terres abans de
la creació de l’Estat jueu també van patir ser-ne foragitats i ells i els seus
descendents malden per viure dignament en algun lloc. La seva situació deu ser
un horror i d’aquí que no ens hem d’estranyar del terror que desesperadament
puguin causar. El colonialisme europeu va deixar una herència inassumible.
"Si le folklore
humoristique local nomme le rocher « la fiente de Gargantua », la science explique très simplement qu'il
s'agit d'un neck, dernier relief d'une éruption
surtseyenne dégagé par l'érosion."
La informació
deia que obrien, vam entendre l’ermita, a les 9 del matí. Eren els dies de la
calorada d’agost i a les 8 ja érem allà on vam trobar la recepció tancada. A França
tot és: “Payez, payez. Comme il faut!”, però val la pena. Ens vam
entretenir en la part urbana del petit municipi d’Aiguilhe,
veí a tocar -carrer per carrer- del de Le Puy en Velay. Cal tenir
present que a França hi ha quasi bé
35.000 municipis(communes) i a molts -com en aquest cas- les parts
urbanes estan pràcticament enganxades. Van passejar pels seus carrerons, aviat
vistos, i admirant per fora la capella romànica
de Saint-Clair que estava tancada.
Vaig conèixer la singularitat d’aquest indret de casualitat -hi ha tantes coses que desconec- ,
després molts amics me n’han parlat. Un esglesiola del segle X, any 969, d’un
estil balbotejant i discutit en les foscors de l’Alta Edat Mitjana, en una
ubicació espectacular. Calia fer una marrada en la ruta que teníem, però valia
la pena fer-la.
Al temps vam
poder conèixer també la catedral
de Le Puy, espectacular, si més no perquè té l’entrada principal per
una planta que per unes escales s’accedeix a la nau de la mateixa, als peus de
l’altar major. La visitarem a la caiguda de la tarda del dia abans. Lamentablement
no vam trobar lloc per sopar en les terrasses dels establiments que flanquegen
l’escalinata que hi porta -la rue des Tables-, ens vam haver de acontentar
a l’animada plaça del mateix nom que hi ha al capdavall creuant el carrer comercial
que s’obre a partir d’ella. Després vam gaudir pels carrers de l’espectacle de “Puy
de Lumiéres” que embellia escenogràficament els seus monuments
emblemàtics. La vila és ben turística, evidentment d’un turisme reposat. És punt
de partença d’una via del camí de Sant Jaume, la “Via Podiensis”, de
la que la població en fa gala.
Tornant a l’ermita
de Sant Miquel cal dir que està molt ben condicionada i interessant com a monument històric que és. Les vistes des de
dalt són espectaculars. Al banyó hi ha algunes construccions més: una capella
de Sant Gabriel, les restes -suposats- d’una altra de Sant Rafael, i uns jardinets
“assez agréables”. Tot ben explicat on vaig poder refer -si mai els
havia tingut- els meus coneixement sobre les jerarquies celestials. Primer els
arcàngels: Sant
Miquel, el principal, per sobre de tots, el cap dels exèrcits divins. Sant Gabriel,
l’Anunciador,també el de l’Anunciata als
pastors del Pessebre. Sant Rafael,
el de l’acompanyant de Tobies.
Sembla que n’hi ha més d’arcàngels
i compartits amb les altres religions del Llibre.
No és la
primera vegada que pugem dalt d’un cim a veure una construcció religiosa dedicada
a Sant Miquel. Anys enrere vam estar a la Sacra de San Michele, prop de Tori,
dels mateixos temps de la que ara vam veure.
Ensopego amb
una paraula en francès que no havia sentit ni vist escrita mai enlloc: Syneisaktisme. És en
una publicació sobre una experiència de vida monàstica del segle XII a França.
La definició sols la trobo en francès, no he sabut trobar-la en els diccionaris
catalans ni castellans, encara que segurament deu haver-hi alguna paraula que expressa el mateix concepte.
Le syneisaktisme est une forme d'ascèse consistant en la cohabitation chaste avec
une personne de sexe différent. Elle constitue ainsi un instrument de
mortification dans le but de surmonter ses tentations charnelles. Il est décrit
pour la première fois dans la littérature chrétienne chez les Pères du désert et se retrouve dans le monachisme celtique. Robert d'Arbrissel est sans doute l'une des personnalités
chrétiennes les plus célèbres ayant pratiqué ce type d'ascèse.
Tradueixo: és
una forma d’ascetisme consistent en la cohabitació casta amb una persona de
sexe diferent. Constitueix així un instrument de mortificació amb la finalitat
de superar les temptacions carnals. Està descrit per primera vegada en la
literatura cristiana en el Pares del desert i es retroba en el monaquisme cèltic.
Robert d’Arbrissel és sens dubte una de les personalitat
cristianes més cèlebres que van practicar aquest tipus d’ascetisme.
Ascetisme: és una
opció ètica que considera que l'home ha d'atènyer la felicitat o la
perfecció en la reducció màxima de la dependència de les necessitats materials
i corporals, en la renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…) i fins i
tot en inferir-se dolor per mortificacions corporals.
Ufff!, en el
món d’avui. Segur que hi ha ascetes -no sé si gaires que fan syneisaktisme
en la híper sexualitat en que vivim- de diverses religions, o sense, però tal
com van les coses crec que deuen ser molt pocs. Encara que l’ascetisme potser
en vindrà imposat vulguem que no pel nostre esbojarrat malbaratament.
He trobat per
la xarxa un article divertit “On
regarde, mais on ne touche pas !”que es pregunta si potser “Notre société ne serait elle pas devenue complètement
synéisaktiste?”
Té la resposta del perquè:Les dirigeants de nos sociétés contemporaines ont peut-être parfois
des orientations morales discutables, mais ce ne sont pas des imbéciles. Ils
ont trouvé la parade à la révolte populaire. Ils ont créé des espaces de rêve
pour ceux qui ne sont pas obligatoirement riches, pas forcément beaux, pas
nécessairement jeunes et seulement sportifs de gradins. Oh, ils n'ont pas eu
beaucoup de peine à la trouver car elle existe depuis plus de 2000 ans !
.JPG)
