El tema és interessant. Suposo que el món
educatiu ja ho deu saber, però jo me’n he assabentat ara. Resulta que a França,
la République té també -i des de fa molt temps- escoles privades
que tenen un concert amb l’Estat, vaja, com aquí. Inicialment foren promogudes
per sectors catòlics, de religió catòlica. No ho sé, també n’hi ha de
promogudes per sectors protestants i jueus. Des de fa uns anys, també musulmans.
El Lycée Averroès* a Lille, un d’ells, està a
l’ull de l’huracà. L’État, a través del
corresponent Préfet, li vol
retirar el concert.
“Outre des arguments financiers (dons venus de l’étranger, soupçon de
financements illicites ou de conflit d’intérêts), la préfecture met notamment
en cause l’utilisation de contenus pédagogiques « hostiles à la République » comme des livres de la bibliothèque ou qui auraient servi de support au
cours d’éthique musulmane.”
Sembla, pel que llegeixo, que aquest centre
tenia molt bona consideració, fins ara. Però ja fa un temps que bufen mals
aires a França i a tot Europa pels musulmans. Atiat per l’extrema dreta el
debat genèric es centra en si són compatibles els principis d’aquesta religió i
els principis laics i democràtics que més o menys (en alguns llocs menys que
més) que regeixen a l’Europa “tradicional”.
Què és l’Europa “tradicional”? Llevat
d’algunes restes mahometanes del temps de la dominació turca als Balcans estem
parlant dels principis implantats pel cristianisme, sigui catòlic, protestant o
ortodox. Principis matisats, però no substituïts, al meu mode de veure, pels derivats del laïcisme que comportà la
Il·lustració. No hi ha gaires manifestacions d’anticlericalisme avui, la
religió es viu com una cosa privada, malgrat la quantitat de ròssecs que la
història religiosa secular ens ha deixat: festes, tradicions, celebracions,
noms, espais públics,...
Però ara entra en joc aquí entre nosaltres,
fruit dels temps que vivim, una altra visió del món: altres Déus, altres
concepcions de la vida i de la mort, altres menges, altres olors, altres
colors. Sí, és fruita dels temps que vivim. Com sempre, mai s’han aturat, hi ha
moviments de població d’un costat a l’altre de la Terra. Sempre hi ha
nouvinguts arreu. Porten la seva història i sobre ella i amb la que es troben
allà on vagin en construiran una de nova, desfent-se potser de grat o de força d’alguns
dels seus elements o incorporant-los, també de grat o de força, allà on
s’estableixin. Així ha estat sempre, el que passa ara és que ens mirem el
nostre decurs històric d’una forma immediata, segurament també perquè s’ha fet
sempre així. Però la perspectiva, arreu que vulguem veure-ho, ens diu que mai les societats han estat
estàtiques, que mai hi ha hagut essències immutables que venen dels fons dels
temps. El cas dels USA és paradigmàtic en aquest sentit. Una terra d’immigrants
que oblida els seus orígens de no fa pas gaires anys.
Les societats tendeixen a tancar-se,
violentament fins i tot, en tenim tots els exemples que vulgueu en els temps i
en els espais. Quant temps tenen les societats europees, la nostra també, amb
els principis que les configuren? Hem esquivat, o suportat, els canvis que
s’han anat produint, no sense alguna que altra violència, fins ara. Però avui
tenim al davant un canvi important que no podem defugir, és tot una variant
cultural diferent que no podem fer veure
d’una forma simplista que no ens implica gens (l’acceptació multicultural) o
que l’hem de combatre vigorosament a fons perquè ens ho canvia tot (l’anomenada
substitució). Hi haurà, vulguem que no, una barreja en el temps que anirà modificant
potser poc a poc, imperceptiblement, amb anys, les nostres societats. Sempre ha
estat així, sempre també hi ha hagut resistències, fòbies i filies, avenços i
retrocessos. Ens hi hem d’avesar i acceptar-ho conscients del que comporta
treballar perquè els canvis indefectibles no siguin, com generalment sempre han
estat, traumàtics ni violents. Hi ha feina, és a les nostres mans.
L’última
obra que he llegit de Theodor Kallifatides va d’això, de com ha
viscut la seva vida de grec a Suècia, com ell continua sent grec i els seus
fills, fills de sueca, ja són suecs.
Fa anys, quan el conflicte danès amb els
musulmans, vaig escriure alguna cosa que no sé si tenia o encara té algun
valor.
https://manelmas.blogspot.com/2006/02/aqu-es-menja-porc_04.html
Aquell escrit acabava dient: “I el dia de demà, tots plegats,
ciutadans de ple dret d’aquest espai, construirem les normes del futur a partir
de les del nostre present, no de les dels nostres passats.”
(*l’enllaç a la Wiquipèdia és força extens,
encara que no tinc prou elements per escatir la seva exactitud i origen)
29 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada