La Unió
de Repúbliques socialistes soviètiques (CCCP),
resultat de la revolució bolxevic d’octubre de 1917, va durar fins al 1991.
L’imperi soviètic, continuador del rus dels Tsars, es va dissoldre en la Federació
Russa. Rússia, altra vegada.
L’historiador
alemany Karl
Schlögel, explica la història d’aquest imperi excepcional a tall d’un
arqueòleg que va desenterrant peces del passat interpretant-les una darrera una
altra: “El
siglo soviético. Arqueología de un mundo perdido”, ed. Galaxia
Gutemberg, B-2021. Una obra de més de
800 pàgines repartides en 18 capítols que cada un té el corresponents apartats.
Com i de quina manera creix i com desapareix als ulls d’una generació tota una
construcció social que pretenia canviar l’home i el món.
“El nuevo hombre no nace de la
fe en la utopía, sino del tumulto en el que universos vitales se van a pique y
surgen otros nuevos. No se trata de un concepto ficticio del que resulta fácil
burlarse –“Homo sovieticus”-, sino de una realidad a la que normalmente nadie
se enfrenta hasta que el análisis de las resoluciones de un comité central no
se considera tan decisivo como podría suponerse.
-----
Y la historia de la época
estalinista no se habrá escrito como es debido mientras que el escenario de
este tumulto secular solo se analice a partir de las actas del Partido, de la policía
secreta y de los documentos expedidos por ellos.”
És l’explicació a
partir d’elements que l’autor va desenterrant, des del pas del camp a les
ciutats amb la industrialització accelerada, la vida quotidiana, les cues per
comprar alguna cosa o els pianos, l’art i els embalatges, les desfilades a la
Plaça Roja o la vida a les cuines col·lectives dels edificis residencials.
També les “dachas” i l’evolució de la vestimenta.
Recorre la història
del segle XX, la soviètica n’és part, amb aspectes concomitants d’arreu del
món. Recorre la seva extensa geografia, europea i asiàtica. Recorre les seves
construccions, des de les físiques a les artístiques. De les acereries de Magnitogorks,
a l’est dels Urals, cap al sud, a la regió de Kolimá, a
les gelades zones de la Siberia nort septentrional, evidentment Sant Petersburg
i Moscú, però també l’illa monacal de Solovkí,
al Mar Blanc, que un temps també va ser part del Gulag. La construcció de Dneprogres,
amb ajuda dels nord-americans, em va subjugar.
“Los historiadores también son
coetáneos y a veces se les concede la oportunidad de ser testigos presenciales
de aquello que en el lenguaje especializado se conoce como “punto de
inflexión”, “momento histórico” o “fin de una era”. Así sucedió en el caso de
la Unión Soviética.”
Aquest any, per
comprendre millor el món de l’Est i el paper de Rússia en ell, he llegit primer
el llibre d’Orlando
Figes, “La historia de Rusia”, després la ficció, o no-ficció?,
de Giuliano
da Empoli, “El mago del Kremlin” i ara aquest de Karl
Schlögel. Tinc una idea una mica més feta de tot aquell espai
geopolític. Em va impactar molt, no fa pas massa, l’asseveració (cito de
memòria) de Branko
Milanovic: “El comunisme es el sistema
que va permetre a alguns països passar del feudalisme al capitalisme.”
Torno la paraula a Orlando
Figes: “Con demasiada
frecuencia, la política rusa contemporánea se analiza sin tener el suficiente
conocimiento sobre la historia rusa. Pero comprender el pasado del país es
esencial para poder dar sentido a todo lo que ha sucedido en Rusia durante los últimos
treinta años. La historia y el mito -y el uso que el régimen de Putin ha dado a
ambos- deben tenerse en cuenta si queremos entender hacia dónde se dirige la
historia de Rusia.”
18 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada