Els homes no són illes.

 

Nuccio Ordine va morir el juny d’aquest any 2023. L’any passat, Quaderns Crema, la corresponent en català d’edicions Acantilado, va publicar la seva obra “Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure” continuadora de “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal”.

Sempre m’han costat els clàssics. Suposo que topo amb la construcció gramatical arcaica (així a mi m’ho sembla) de les seves argumentacions que m’impedeix acabar-los. El professor Ordine ens proposa tastets d’obres d’alguns autors, fruit de la seva praxi educativa, perquè hi perdem la por i ens hi endinsem. Però, he de confessar que em quedo amb els bocins proposats que Déu n’hi do el plaer que em donen. Vaig pellucant d’un a un altre sense ordre, atret pel que em suggereix el títol de l’obra o l’autor proposat. No cal llegir el llibre seguit, ni tant sols tota la introducció, llarga, que Ordine fa per anar lligant les lectures que proposa fent digressions, algunes extenses, sobre les mateixes.

El llibre s’obre amb una cita de Montaigne que subscric plenament:

Faig dir als altres el que jo no sé dir tant bé,

de vegades per la feblesa del meu llenguatge,

de vegades per la feblesa del meu judici.

I ja, la primera proposta que dona lloc al títol del llibre.

1.       John Donne: “Cap home és una illa”

Cap home és una illa, complet en sí mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà. Si el mar s’endú una porció de terra, tot Europa minva, tant li fa si és un promontori, el casal d’un bon amic o el teu. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu.

No sabia res d’aquest autor, John Donne, un clergue poeta anglès, 1572-1631, i de la seva obra “Devotions upon Emergent Ocassions”, Meditacions en temps de crisi, 1624. Aquesta meditació sembla ser que és de les més conegudes ja que la frase final va ser popularitzada per Hemingway a “Per qui toquen les campanes”, que vaig llegir ja fa molts anys.

Ordine conclou la seva explicació d’aquest bocí:

“Aquesta meditació sobre la malaltia i la mort -suspesa, com s’esdevé sovint a Donne, entre l’humà i el diví- es transforma, amb la negació de l’home illa, en un himne a la fraternitat, en un elogi de la humanitat concebuda com a l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.”

Per pensar-hi ara que sembla que al món d’avui es prioritza les actituds, els valors, els comportaments individuals en extrem com a expressió màxima de llibertat deixant de banda el comú, l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.

5 de desembre.