Beu i passa-t'ho bé.Què és demà o el futur que ha de vindre,no ho sap pas ningú.No tinguis pressa, company,i tant com puguis regala,menja i pensa com pensenels homes mortals, que ser viuno cau gens lluny de morir.Tota la vida és això:un moment. Hi ets a temps? Tota teva,però si et mors és d'algúaltre i tu ja no tens res.
"Ara beu i enamora't. Poesia breu grega de simposi." Traducció de Pau Sabaté. VIBOP ed., Alella, 2026.
30 de maig.
...
i un bon dia per rellegir a Pere Calders "Aquí
descansa Nevares", un conte de l’època mexicana de l'autor.
2 de novembre.
Vaig conèixer la literatura del
grec / suec Theodor
Kallifatides al temps de la pandèmia. Ho vaig explicar aquí:
https://magrinyar.blogspot.com/2020/07/els-anys-passen-i-la-meva-ombra-no-fa.html
i m’hi vaig aficionar, m’agrada.
He llegit unes quantes obres
seves. Les més personals, diguem-ne autobiogràfiques, expliquen la seva
història d’immigrant, desertant, fugint, del seu país i fent-se una doble
identitat. Mai deixarà de ser grec, els seus fills seran suecs, però sols
tornarà a la seva terra en comptades ocasions.
Ara, l’editorial que li ha anat publicant
les seves obres aquí, ha posat al mercat la seva trilogia dels temps bèl·lics
dels anys quaranta a Grècia. Temps molt durs, com els nostres.
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/pagesos-i-senyors/
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/larada-i-lespasa/
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/una-pau-cruel/
Arriben els alemanys, després
dels italians; amb el gir de la II WW, breument els anglesos i la guerra civil
que es tanca amb la derrota dels comunistes i l’afermament dels governs
dretans, molt dretans i venjatius contra els seus adversaris. Són els anys
quaranta que modelen la Grècia de la guerra freda i segurament l’actual, encara
que avui el món ha donat moltes voltes. La gent se’n va, país pobre i oprimit,
l’única sortida.
L’autor també se’n va, fuig, se’n
va anar al Nord i va començar una nova vida. En aquesta trilogia novel·lada
d’aquells temps ens descriu el seu país, els seu paisatge, els seus paisans, les costums, ... Primer des d’un poblet pagès del
Peloponès, Ialòs, amb la lluita contra els alemanys i l’esperança
del triomf dels de baix, desprès ja a Atenes la derrota de la
guerra civil. Minos, que va esdevenint protagonista a mida que va
avançant l’obra, és un vailet que es va fent gran i va observant el seu
voltant, la seva família, avis, pares, germans, amics, noies, escola, ..., és
la història de la seva infantesa i joventut.
La trilogia la va escriure als
anys setanta. En el pròleg de la primera, “Pagesos i senyors”, explica
perquè l’escriu:
“Fa
molts anys que vull escriure aquest llibre, però fins ara no n’he sigut capaç.
Com que aquesta espera forma part del llibre i la seva naturalesa la va
obligar, m’agradaria donar una explicació: senzillament no he tingut l’ànim de
treballar amb aquest material fins ara.
He
hagut d’esperar fins a tenir la distància necessària per veure el meu material
amb ulls crítics i sense prejudicis. Alhora, però, la distància no podia ser
massa gran per convertir-me en un estrany respecte a la vida que volia
descriure-hi.
Crec
que ha arribar el moment just. Ara puc mirar enrere sense amargor. He superat
la bestiesa de sentir-me orgullós de ser
grec, així com la bestiesa d’avergonyir-me de ser grec.”
Però, hi ha un moment de l’obra,
de la tercera part, cap al final de tot, quan en Minos, ja a Atenes,
estudiant de batxillerat, es detingut en una manifestació i es passa tres dies
i dues nits a la garjola de la comissaria. La conversa entre el cap de policia
i ell quan el deixen anar és il·lustrativa del perquè l’autor, transsumpte del
protagonista, pren la decisió d’abandonar el seu país i obrir-se a nous aires,
en aquest cas suecs.
“-Fas batxillerat de clàssiques, oi?...
-Exacte!...
-Vols dedicar-te a les humanitats, doncs?
-Correcte!...
-Així vols ser humanista i no comunista? Saps quina és
la diferència? Aleshores penses anar a la universitat?
-Tinc idea d’anar-hi, sí.
-A la merda aniràs i ara mateix. Escolta’m bé, abans
seré jo Papa de Roma que tu estudiant d’universitat. Et penses que formarem comunistes
malparits? De veritat t’ho penses?
....”
Suposo que aquestes paraules
reflectides en una novel·la, però a partir de l’experiència de l’autor, són les
que el van portar a anar-se’n, a fugir, a abandonar la seva pròpia història i a
començar una nova vida lluny de la seva terra i de la seva gent.
11 d’agost.
Hi ha o no hi ha “genius loci”,
esperit o geni del lloc, a la nostra ciutat, Mataró? Això és el que intenta
escatir amb gràcia Salvador Climent
(Mataró-1958) en la seva novel·la, la primera que fa, “La ciutat de
les palmeres”, Voliana edicions, Argentona-2025.
Es tracta d’una novel·la sobre Mataró.
No soc entès en literatura, però em sembla que alguna cosa, poca, sé de la meva
ciutat. Sempre recomano “L’enterrament”
d’en Casas i aquella novel·la de la que ningú parla d’en Cuyàs:
“Taques
al marge”. Ara penso que hi hauré d’afegir aquesta d’en Climent.
Crec que reflecteixen tres moments de Mataró, l’industrial, el de la
represa democràtica i el d’ara, ja entrat el segle XXI.
No sé que pensaran els
lletraferits d’aquesta opinió meva que val el que val, poc. No sé si els “arxisvistes”
i els “cuyassians” hi estaran d’acord. En el llibre soc qualificat dels segons en la divertida
polèmica d’uns i altres amb seus els corresponents gossos al Passeig Marítim:
“i qui és que va triar la Laia l’Arquera en comptes de
la columna històrica? En Mas!, un cuyassià! Sou tots iguals”.
En Simó Cabot, un dels dos
protagonistes, enigmàtic personatge, cap al final del llibre s’atreveix a
posicionar-se:
“Ja que l’esteu buscant, potser l’ànima de la ciutat és
la mediocritat.”
En tot cas, ara que ve Sant
Jordi, el mataronins que poden estar interessats en relats en i sobre la seva
ciutat farien be, no només de comprar l’obra en qüestió, sinó de llegir-la.
Per cert, la presentació que va
fer en Jaume Calsapeu de l’obra i l’autor l’altre dia a la llibreria Maresme va
ser molt bona.
14 d’abril.
Andrea Camilleri va morir ara ja fa sis anys, el
2019. Però la seva extensa producció literària continua donant fruit a les
editorials. Jo n’he
estat molt d’aquest autor des de que el vaig conèixer per indicació d’un
amic lletraferit. És conegut per la sèrie del comissari Montalbano que
he seguit més per la televisió que pel llibres (crec que sols en tinc un que em
van regalar en una convalescència ja llunyana), però a mi sempre m’han agradat més les seves velles històries “sicilianes”. “La
secta dels àngels”, la darrera que vaig llegir em va semblar esplèndida.
Ara per Nadal, el tió em va portar la seva darrera aparició
editorial: “Un Nadal
amb Montalbano”, ed. 62, B-2024, que recull vint contes curts de
petites històries del famós comissari. Algunes eren conegudes de la sèrie
televisiva, d’altres semblen apunts o fragments que potser van donar peu a tot
una novel·la sencera. En fi, res de nou, encara que sempre fa de bon llegir (i
recordar) aquestes textos amb els coneguts personatges que envolten la comissaria
de Vigata, lladres i policies.
Per cert, em semblava de la sèrie televisiva que el faldiller sotscomisari “Mimí”
Augello estava casat però en el darrer relat l’autor diu que no ho està.
Els arancinis
de la seva minyona, Adelina, són per Montalbano tot un plaer que fa tot el
possible (com a policia) per no perdre-se’ls per cap d’any.
3 de febrer.
Nuccio
Ordine va morir el juny d’aquest any 2023. L’any
passat, Quaderns Crema,
la corresponent en català d’edicions Acantilado, va publicar la
seva obra “Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure”
continuadora de “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal”.
Sempre
m’han costat els clàssics. Suposo que topo amb la construcció gramatical arcaica
(així a mi m’ho sembla) de les seves argumentacions que m’impedeix acabar-los.
El professor Ordine ens proposa tastets d’obres d’alguns autors, fruit
de la seva praxi educativa, perquè hi perdem la por i ens hi endinsem. Però, he
de confessar que em quedo amb els bocins proposats que Déu n’hi do el plaer que
em donen. Vaig pellucant d’un a un altre sense ordre, atret pel que em
suggereix el títol de l’obra o l’autor proposat. No cal llegir el llibre
seguit, ni tant sols tota la introducció, llarga, que Ordine fa per anar
lligant les lectures que proposa fent digressions, algunes extenses, sobre les
mateixes.
El llibre s’obre amb una cita de Montaigne que subscric plenament:
Faig dir als altres el que jo no sé dir
tant bé,
de vegades per la feblesa del meu
llenguatge,
de vegades per la feblesa del meu judici.
I
ja, la primera proposta que dona lloc al títol del llibre.
1.
John Donne: “Cap home és una illa”
Cap home és una illa, complet en
sí mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà. Si el mar s’endú
una porció de terra, tot Europa minva, tant li fa si és un promontori, el casal
d’un bon amic o el teu. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè formo part
de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen
per tu.
No
sabia res d’aquest autor, John
Donne, un clergue poeta anglès, 1572-1631, i de la seva obra “Devotions
upon Emergent Ocassions”, Meditacions en temps de crisi, 1624. Aquesta
meditació sembla ser que és de les més conegudes ja que la frase final va ser
popularitzada per Hemingway a “Per qui toquen
les campanes”, que vaig llegir ja fa molts anys.
Ordine conclou la seva explicació d’aquest
bocí:
“Aquesta meditació sobre la
malaltia i la mort -suspesa, com s’esdevé sovint a Donne, entre l’humà i el
diví- es transforma, amb la negació de l’home illa, en un himne a la
fraternitat, en un elogi de la humanitat concebuda com a l’entrecreuament
inextricable d’una multitud de vides.”
Per
pensar-hi ara que sembla que al món d’avui es prioritza les actituds, els
valors, els comportaments individuals en extrem com a expressió màxima de
llibertat deixant de banda el comú, l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.
5
de desembre.
He intentat rebaixar la pila, una pila, dels
llibres pendents de llegir. He agafat la de les novel·les, en llegeixo poques i
en tinc forces, tant d’adquirides o regalades recentment, d’endarrerides.
Primer: tres de la recent Premi Nobel, Annie Ernaux de qui no ens sabia res abans del guardó i amb les que vaig ensopegar al taulell d’una llibreria i veient que eren ben curtes em vaig animar a comprar-les per veure de què anaven. No sé si són o no representatives de la seva obra, dues en traducció al català i la tercera al castellà: “L’home jove”, “Pura passió”, Angle ed., i “La ocupación”, ed. Cabaret Voltaire. El tema, variacions sobre el mateix: les vicissituds sentimentals (i sexuals) d’una dona madura front a un amant molt jove, a un amant estranger que s’envola, a un amant que ha decidit anar-se’n amb una altra. Cal dir que la concisió de l’escriptura m’ha agradat, però la temàtica -no sé si sempre la seva obra va del mateix- m’ha embafat. Ja ho sé que el sexe és important en la vida dels animals. Encara que els humans siguem racionals no deixem de tenir la pulsió sexual que ens porta admirablement a la reproducció, però fer-ne el centre de tota una obra -bé, pel poc que jo conec- m’ha semblat excessiu.
Des de Sant Jordi d'enguany corre per casa “Boulder” d’Eva Baltasar, Club
editor, de la que he
llegit crítiques que la saluden com una escriptora reconeguda en un
hipotètica renovació de la literatura catalana. D’aquí al costat, de Cardedeu,
on diuen les solapes del llibre que resideix. L’obra també és breu, poques
pàgines, lletra gran, espais entre capítols, ..., és una reflexió continuada en
primera persona de la vida que porta la protagonista. Reconec la vàlua de
l’escriptura, també m’ha agradat, però la temàtica és molt -massa pel meu gust-
“moderna”. Comença a una punta allunyada del planeta i continua a
l’altre cap seguint les relacions lèsbiques del personatge. Potser sí que és
part important i que cal reconèixer del món d’ara, però no és un tema que
m’atregui gaire. En el dubte vaig adquirir l’anterior que havia fet
l’escriptora, “Permagel”,
també a Club editor. Me’l vaig empassar ràpid, molt ben escrit continuava allà
mateix, o així m’ho va semblar, reflexions sobre la vida en primera persona de
la també protagonista que no sé si són massa corrents. No buscaré la darrera de
la trilogia, “Mamut”.
Crec que va ser del Sant Jordi de l’any
passat, també una altra dona de la que se’n parla força bé i d'èxit: Irene Solà,
“Canto
jo i la muntanya balla”. La vall de Camprodon i com ha
anat evolucionant a través dels personatges, humans, bèsties, imaginaris, paisatges,..., que va fent sortir l’autora. Interessant la circularitat en que
van apareixen i avançant en mig d’escenes mig oníriques o llegendàries.
Després d’aquestes “experiències” torno a terra coneguda, a trepitjar segur. El quart llibre que llegeixo de Theodor Kallifatides: “Amor i enyorança”, ed. Galaxia Gutemberg. El transfons ja me’l conec. El jove grec trasplantat a Suècia contrastant els dos mons, el mediterrani de naixença i enyorança, i l’escandinau en el que viu i s’obre camí cercant l’amor. Les comparacions constants entre el què passa als dos espais ben diferents. Amb molta distància del temps i en un boirós record em va venir al cap “Congreso en Estocolmo” que va escriure José Luis Sampedro 70 anys enrere. La prosa de Kallifatides m’agrada molt i em porta a buscar, per més endavant, una altra obra seva “Mares i fills” sobre la tornada de l’escriptor ja suec a veure -potser per darrera vegada- la seva vella mare grega.
I acabo amb el darrer Brunetti: “Colliràs
tempestes”, ed. 62. Donna Leon està al dia amb els temes del
moment sobrevolant les velles i tèrboles històries de Venècia i d’Itàlia. “Qui
enterra el passat condemna el seu futur” com a subtítol . Comença amb un
policia de la comissaria, l’Alvise, que surt per un atzar de l’armari; continua
amb la filla, la Chiara, que és vegana, i fa passar a la família pels vegetals;
el mort, assassinat, aquesta vegada hi ha sang, és un immigrant ceilandès
irregular a qui una gossa li fa una descoberta que serà el seu fatídic destí;
una vella monja filipina que porta al desenllaç d’un cas que es remunta als
anys de plom a Itàlia; un tronat acadèmic que pretén que li reconeguin arrels
aristocràtiques; les dades i el que es pot esbrinar per la xarxa. Com sempre,
la descripció dels personatges, a partir del commissario i els seus
ajudants, en Vianello, la Griffone, en Bocchese, la signorina Elettra; els
seus entorns, els carrers i els indrets venecians; la pròpia història i els
records d’en Brunetti, ... És tot el món que ha anat creant l’escriptora mestre
en el desenvolupament de les trames de la novel·la negra. Algú m’ha dit que és
una obra fluixa, també m’ho han dit d’altres anteriors. A mi no m’ho ha
semblat, potser és que estic tant ficat en els personatges, en l’ambient i el
paisatge descrit que sempre m’agraden.
Bé, la pila de ficció ha baixat una miqueta.
La d’assaig és ben gran encara.
29 de juliol.
Ahir vaig entrar a una botiga especialitzada en “còmics” i em vaig proveir de dues peces que em van cridar l’atenció. L’una és la translació a aquell format, el còmic, d’una de les novel·les que més m’han agradat mai: “Camí de sirga” de Jesús Moncada, que va aparèixer l’any 1988. L’adaptació és de Roberto Morote, Trilita Edicions B-2021.
L’altra és un llibret, format petit, que
recull acudits sense paraules de Cesc. Astiberri Ediciones,
Bl-2013. No sé pas si a les generacions
actual els diu ja res aquest nom, però pels que som grans podem dir que va ser,
aquest sí, un autèntic referent, aquell a qui et referies.
El dibuix que ve a sota va ser publicat als
anys 70 a la revista “Por Favor”,
i podríem posar-lo d’exemple de la plena actualitat, o de la possible reinterpretació
actual, d’alguns dels seus “ninots”. El podríem ara titular: diferències
generacionals?
28 de maig
A casa, miro la compra. L’editorial del llibre
petit és Raig verd, i l’autor
és un xicot de Vilassar de Dalt, d’aquí al costat. És un pagès agroecològic
que a les seves estones lliures escriu i ho fa -al meu entendre, que no en sóc
gens entès- molt bé. Ell llaura amb tracció animal, amb unes bèsties que
explica que són, han de ser, de la família. Creu en un altre món, millor en una
altra societat, creu en la terra i la natura treballada, ben treballada per l’home.
Creu en la vida i la mort, creu en la Vida.
“Un pagès o una pagesa és aquella persona que viu i treballa la terra i el que d’aquesta en deriva, acompanyant els processos en que l’ésser humà i la natura muten i es desenvolupen conjuntament i interactuant-hi de forma continua.
.....
Prioritzar el
resultat al procés condueix inevitablement al fracàs.”
Sí, és allà on anem col·lectivament, al
fracàs. El procés ens importa poc, aquí o allà, net o brut, honrat o indecent,
en blanc o en negre. Volem el resultat i que el puguem assolir com sigui.
“El futur, al meu
entendre, haurà de ser més com la brasa i menys com el foc d’encenalls”
Ara es valora i es prima l’espetec i l’espectacle
pirotècnic, no l’esforç i la continuïtat. Tot dura molt poc, el temps de
cridar-te l’atenció i esvair-se, i a una altra cosa.
Al davant de cada capítol del llibre, en són
sis, de diferent intensitat hi col·loca un curt poema, uns versos seus.
“Que curioses, les paraules. Descriptives
corprenedores exhaustives sorprenents minucioses
exasperants abstractes. Amb la capacitat de ser
llegides durant hores sense entendre’n res
o de transmetre la força colpidora d’un mot
en solitari.”
Aquest dies hem estat en mig d’un debat interessant i important sobre la ramaderia. Ell ho diu molt clar:
“Allò
que es veu depèn dels ulls que s’ho miren.”
I no ens decidim a fer res en concret. “Tot
és per després o per a ja ho veurem, fins que ens esclati a la cara.”
....
“Ningú no contempla
amb serenor plaent un mar d’hivernacles ni una nau industrial plena de
pollastres.”
Avui, en un dissabte i a una hora rara, les 11
del matí, han organitzat una presentació el llibre a la biblioteca
Antoni Comas de Mataró. Hi he anat, i li he preguntat públicament
com viu, com ho viu, en mig del nostre món esbojarrat. No m’ha negat que amb
angoixa, però també amb voluntat de presència.
La darrera frase del llibre: “Viure més lent”. És
això, però no ho fem ni ho farem, i la Humanitat, no pas jo que ja no hi seré,
anirà cap al desastre.
21 de gener.
“Són fràgils, els joves, va pensar Brunetti, la seguretat
que tenen en si mateixos és una capa tan prima... Havia crescut tota una
generació després d’en Brunetti i els seus coetanis, i molts d’aquells joves s’havien
criat en nius de cotó fluix construïts i encaixonats pels seus pares, sovint
amb carreres exitoses, per a aquells
hereus de la generació que va crear el gran boom econòmic dels seixanta.”
Amb un final trepidant, com sempre, Donna
Leon torna a bastir una història
aquesta vegada col·laborativa entre cossos policials, amb personatges diferents
potser dels habituals: Carabinieri (la capitano Nieddu), Guardia Costiera (el capitano Alaimo), policia (altra cop la comisaria Griffoni). Venècia i l’aigua, barques i tràfics
clandestins. S’endinsa una estona entre les particularitats de venecians i
napolitans, curiós. En aquesta història Brunetti
es disfressa per treure informació, no ho recordo d’altres vegades. D’un
incident desgraciat però anecdòtic, l’autora en treu un fil que porta al nostre
comissari a viaranys inesperats. La història dels joves protagonistes, peculiar,
d’ells i les seves circumstàncies, o no tant en el temps que vivim.
En Brunetti i la
seva família, la dona i els fills, es van fent grans. Com ho resoldrà l’autora?
Veurem.
4 d’octubre.
Ahir a la tarda vaig tenir el goig de presentar a l’escriptora mataronina Care Santos i el seu llibre d’aforisme “Atrochar”.
Aquest és el guió que vaig fer servir.
Atrochar.
Presentació llibre de Care Santos.(15-9-21)
1.
Benvinguda:
1.1. Tornem-hi
amb les presentacions, gràcies per acompanyar-nos novament.
1.2. Sistema
Zoom. Avantatges i inconvenients. Haurem de trobar maximitzar-les i reduir-les.
1.3. Comencem
amb autors mataronins o lligats a Mataró.
2.
Presentació
de l’autora.
Breu. Salutació.
Mataronina, professional, prolífica,
reconeguda i premiada (Nadal, 2017), traduïda, versionada (TV). Té una web
personal on podreu trobar la seva activitat literària. Web de Care Santos
També té entrades a altres indrets,
wikipèdia, p.e. Care Santos
- Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)
Care Santos recuerda que el premio más importante fue el ganado en el (viuvalencia.com)
3.
Presentació
del llibre.
3.1. Atrochar. Un llibre d’aforismes.
3.2. ¿Què és un aforisme?:
3.2.1.
Aforismo (DRAE)
Del lat. aphorismus, y este del gr. ἀφορισμός aphorismós.
1. m. Máxima o sentencia que se propone como pauta en alguna ciencia o arte.
3.2.2. Aforismo (Wikipedia)
Un aforismo (del griego ἀφορίζειν, ‘definir’) es una sentencia que
pretende expresar una idea de manera concisa, coherente y en apariencia
definitiva.1
La variedad de autores que practicaron el “arte del
aforismo”, va desde Madame de Sevigné a Simone Weil o María
Zambrano, desde Confucio a Santiago Ramón y Cajal, desde Benjamin Franklin a Cioran,
desde Baudelaire a Borges, desde Mark Twain a Oscar Wilde, desde Pessoa a Machado, o desde Platón a Camus.
Erasme en va recopilar més de 4.000 dels
clàssics grecs i llatins.
3.3. ¿Què és atrochar? (DRAE)
1. intr. Andar por trochas o sendas.
2. intr. Dicho de una persona: Ir por la trocha o a
campo
traviesa para llegar más pronto que por el camino al sitio adonde se dirige.
És a dir, fer drecera.
4. Entrant en matèria, abans de parlar de la matèria pròpiament : Com, quan i perquè un llibre d’aforismes? Comparació i/ o diferències: Epigrames, piulades a les xarxes.
5. El llibre és curt i petit. 50 pàgines, en 11
capítols (ara en parlarem), desiguals de nombre d’aforismes de cadascun i un total (si no he comptat malament) de
258. Característiques de la col·lecció i de l’editorial.
6. Aquests llibres són per llegir a poc a poc
i de tant en tant, d’agafar i prendre. Per pensar uns moments abans d’anar a
dormir.
7. Un
aforisme de cada capítol: el comentem? Comentar-los un a un cal deixar-ho al
possible lector/a
7.1.
Recordar (12)
(¿Añoranza?). “La nostalgia nos confirma que algo valió la
pena.”
7.2.
Regresar (11)
(D’on? ¿De dónde?). “Vivir es traicionar a los muertos”
7.3.
Amar (18)
(¿La diferencia?). “Dejar de querer a quienes te importa es
difícil. Quererles, más aún.”
“Allá
dónde me esperes estará mi casa”)
7.4.
Morir (21)
(La vida). “Hasta los armarios más primorosos esconden
cadáveres descompuestos”
7.5.
Callar (13)
“Calla
cuando prefieras hablar y habla cuando prefieran que calles”
7.6.
Ir (24)
(Has viatjat, oi?). “Hay ciudades que existen mejor en los libros
que en los mapas”
“TIEMPO:
enemigo que siempre gana” (¿Qué le pasó?:
el tiempo)
7.7.
Medir (27)
“Para
siempre nunca significa lo mismo” (Espléndida!)
7.8.
Soñar (13)
¿(Soledad?). “Temo a la noche porque me deja sola conmigo”.
7.9.
Ser (54)
(Ufff!). “El día que te resignes a dejarlo todo como está comenzarás a
ser innecesaria”
7.10.
Estar (23)
(Viure?). “Lo que habría ocurrido arruina lo que ocurre” Principi de realitat.
7.11.
Escribir (42)
(L’ofici, el que t’agrada). “Escribimos con todo
lo que somos”. “La vida es una novela muy ordenada”
8.
Els assistents tenen la paraula.
9.
Moltes gràcies, Care, moltes gràcies als assistents. Dimecres que ve tindrem una
nova presentació amb el llibre que va escriure Jorge Carrión: “Lo viral”
que serà presentat per l’Eloi Aymerich.
Fins llavors, doncs. Bona tarda.
16 de setembre.