Viure més lent.

Vaig agafar el llibre “Estripar la terra”, més pel subtítol  que l’acompanya “Contra les mentides del món rural”, sense fixar-me ni en l’editorial que el publicava, important moltes vegades, ni saben res de l’autor, Pol Dunyó i Ruhi de qui mai n’havia sentit a parlar. Ja em passa sovint a les llibreries. Als taulells m’atreuen llibres per alguna causa, pel nas potser. Ho he explicat. Aquesta vegada també vaig caure, a més del que buscava, en la temptació d’un altre títol de l'autor grec-suec Kallifatides: “El asedio de Troya”, ed. Galaxia Gutenberg, B-2020.

A casa, miro la compra. L’editorial del llibre petit és Raig verd, i l’autor és un xicot de Vilassar de Dalt, d’aquí al costat. És un pagès agroecològic que a les seves estones lliures escriu i ho fa -al meu entendre, que no en sóc gens entès- molt bé. Ell llaura amb tracció animal, amb unes bèsties que explica que són, han de ser, de la família. Creu en un altre món, millor en una altra societat, creu en la terra i la natura treballada, ben treballada per l’home. Creu en la vida i la mort, creu en la Vida.

“Un pagès o una pagesa és aquella persona que viu i treballa la terra i el que d’aquesta  en deriva, acompanyant els processos en que l’ésser humà i la natura muten i es desenvolupen conjuntament i interactuant-hi de forma continua.

.....

Prioritzar el resultat al procés condueix inevitablement al fracàs.”

Sí, és allà on anem col·lectivament, al fracàs. El procés ens importa poc, aquí o allà, net o brut, honrat o indecent, en blanc o en negre. Volem el resultat i que el puguem assolir com sigui.

“El futur, al meu entendre, haurà de ser més com la brasa i menys com el foc d’encenalls”

Ara es valora i es prima l’espetec i l’espectacle pirotècnic, no l’esforç i la continuïtat. Tot dura molt poc, el temps de cridar-te l’atenció i esvair-se, i a una altra cosa.

Al davant de cada capítol del llibre, en són sis, de diferent intensitat hi col·loca un curt poema, uns versos seus.

“Que curioses, les paraules. Descriptives

corprenedores exhaustives sorprenents minucioses

exasperants abstractes. Amb la capacitat de ser

llegides durant hores sense entendre’n res

o de transmetre la força colpidora d’un mot

en solitari.”

Aquest dies hem estat en mig d’un debat interessant i important sobre la ramaderia. Ell ho diu molt clar:

“Allò que es veu depèn dels ulls que s’ho miren.” I no ens decidim a fer res en concret. “Tot és per després o per a ja ho veurem, fins que ens esclati a la cara.”

....

“Ningú no contempla amb serenor plaent un mar d’hivernacles ni una nau industrial plena de pollastres.”

Avui, en un dissabte i a una hora rara, les 11 del matí, han organitzat una presentació el llibre a la biblioteca Antoni Comas de Mataró. Hi he anat, i li he preguntat públicament com viu, com ho viu, en mig del nostre món esbojarrat. No m’ha negat que amb angoixa, però també amb voluntat de presència.

La darrera frase del llibre: “Viure més lent”. És això, però no ho fem ni ho farem, i la Humanitat, no pas jo que ja no hi seré, anirà cap al desastre.

21 de gener.