Divendres, tot sortint d’un enterrament, feia poc d’un altre, m’arriba la noticia d’un nou traspàs del meu entorn.
S’ha mort en José (Jose) de
Francisco. Actualment era el cap de gabinet de la Presidenta del Congrés
dels Diputats, la companya Meritxell Batet. Jo el vaig conèixer i
tractar en els meus anys de diputat a Madrid (2004-2007). Ell va ser llavors
Director General de Relacions amb Les Corts, era l’enllaç entre el Govern i el
Parlament, l’executiu i el legislatiu. Lògicament, la relació entre ell i els
diferents portaveus parlamentaris del partit que donava suport al Govern era
molt estreta. Em vaig fer força amb ell i puc dir que era una persona afable i
que feia fàcil la feina. Ja jo jubilat vam perdre contacte, normal. Sempre va
estar lligat a la vida parlamentària i a les feines del GPS. No fa pas
gaire ens vam tornar a trobar per les xarxes i van reanimar virtualment la
relació, contents ambdós. Sabia que era un puntal en la feina de la Meritxell
a qui al traslladar-hi abans d’ahir el condol em va contestar amb el títol del
article que va publicar a la premsa l’endemà: “Una pena
infinita”. Era encara jove, una malaltia que semblava haver superat
temps enrere se l’acabat emportant. D.E.P.
Tot seguit m’arriba una altra mala nova, en Jordi Maluquer
ha traspassat. Amb en Maluquer vaig tenir-hi relacions quan jo era
alcalde i ell Director General de Música, Teatre i Cinema del Departament de
Cultura de la Generalitat en temps en que les relacions institucionals eren
veres i no estaven enverinades pel sectarisme polític actual. Home de tarannà
dialogant, veí maresmenc, a Cabrera de Mar, va acompanyar a la
Corporació municipal a la Missa de Les Santes de l’any 1985,
l’any dels ministres Lluch i Majó. Més endavant seria President
del Consell Assessor de El Punt del Maresme. La M. José Recoder, que va
precedir-lo en aquest càrrec el qualifica en una piulada de seriós, educat, amb
criteri, adjectius que subscric plenament en la curta però sempre cordial
relació que tinguérem. D.E.P.
El dissabte a la mitja tarda, la més
inesperada. En Xevi Comas em fa saber la notícia. Ahir en Carles
Forns va sortir com cada divendres en bicicleta, a la nit ha tingut un
ictus, no s’ha pogut fer res i s’ha mort. Impacte. No és que tinguérem grans
relacions, però en tinguérem. Era de la meva generació, uns anys, pocs, més
gran (77). Ha estat un conegut metge traumatòleg amb qui jo mateix i algun membre
de la meva família hem passat consulta en algun moment o altre, em sembla que
ben valorat en la seva feina. Practicant esportista fins el final, recomanava: Manel,
bicicleta! La seva peculiar concepció política no ens va acostar mai, ans
al contrari. Militant comunista primer (PSUC i PCC), sindicalista
de CC.OO. ja en el 1975 quan amb en Xavier Trias representen els
metges (em sembla que del Vall d’Hebró, o potser ja de Can Ruti,
no ho sé) a una reunió a Madrid. Va ser regidor a l’Ajuntament de
Mataró (1987-1991) en la sorprenent llista que va presentar CiU a
les eleccions del 1987, com a independent, amb alguna anècdota curiosa del seu
comportament en els Plens municipals. Ha estat un referent de la desorientació
política que van tenir, i encara tenen, alguns dels membres actius i compromesos
de la seva (la meva) generació davant del canvi de les preguntes actuals amb
les seves respostes antigues, sense trobar, però, gaires sortides. Va
acompanyar, tornat als seus orígens comunistes, si és que mai els havia deixat,
a les llistes d’Alternativa Vecinal en unes eleccions municipals. La
darrera giragonsa fou participar activament en l’impuls de la singular proposta
de Procés Constituent a la nostra ciutat. L’escassa acceptació ciutadana
de les seves posicions no va minvar mai les seves conviccions i el seu posat
enfurrunyat vers la política establerta del que sempre feia gala amb l’escut de
la bandera republicana a la solapa. Un altra element del meu paisatge ciutadà
que desapareix sobtadament. D.E.P.
Mentre em disposo a escriure aquestes ratlles
m’arriba la darrera mala noticia. S’ha mort una veïna de casa, de Cabrils, l’Elena
Casanovas, una de les filles de l’Alfredu de Cal Manyà. Sols tenia cinquanta anys. La malaltia se li
va aferrar fa ja un temps i ha estat batallant amb ella fins ara que ha finit.
Amb el seu pare, traspassat tampoc fa pas gaire, vam jugar de petits ja que
érem veïns, les darreres cases de La Sagrera, ell una mica més
gran. La Maria, la seva mare, ens va donar notícies de com anava
evolucionant encara no fa pocs dies a dalt la pujada a la porta de casa, de Can
Mon. També descansa en pau, Elena. Una abraçada, Maria, espòs
i filles. Lamentablement es van aclarint els meus entorns d’infant cabrilenc.
Tots, grans o joves, previsiblement segur, o sobtadament potser, fem camí fins que la vella Dama ens vingui a buscar.
No comencem bé l’any, mal cap de setmana.
16 de gener.
Malauradament he d'afegir un altre nom. Tot
mirant el difunts del Tanatori per anar a donar el condol a les famílies he
vist el nom d’Apolonia Heredia. El nom és poc freqüent i per l’edat...
Serà la vídua de l’Antonio Granados? Doncs, si. L’Antonio Granados, traspassat
també ara fa més de quatre anys, era el President del Club Ciclista
Iluro i va ser qui ja fa molts anys, una trentena, em va introduir al
ciclisme de carretera i em va apuntar a la seva entitat. L’administració del
club era una cosa molt casolana que la portava el President directament i molts
anys vaig anar a pagar la quota de soci a la perruqueria mixta que regentava
amb la seva muller al Passeig del Desvio, cal dir que professionalment ell era
barber, perruquer en diuen ara. Perruqueria Antonio y Apolonia. Si ell
no hi era l’Apolonia sabia on estaven els carnets i s’encarregava del
cobrament. Ell va morir d’un infart, ella ara d’una malaltia declarada fa temps. No
era pas gran (68). Una altre imatge de la meva vida que s’esvaeix. D.E.P.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada