David, un dia -fa temps- et vaig explicar com estava la meva mare de cofoia de que el seu fill petit fos l’alcalde de Mataró. Com patia per l’exposició pública que aquests càrrec comportava i com em defensava de les maledicències que es deien a les botigues de la plaça.
Em vas demanar que ho escrivís i li enviés a
la teva mare ja que ella no veia clar el camí pel que t’endinsaves i que et
portaria a ser també Alcalde de Mataró.
Tinc present que no vaig fer el que em
demanares. Per mandra, o potser per pudor de posar per escrit el que t’havia
dit de paraula. En tinc deute. Ara, però, ella ja no hi és. D.E.P.
Estic segur que la teva mare, com la meva, n’estava
de tu, del seu fill petit. Aquell infant que havia parit, aquell nen que havia
fet créixer, aquell jove que va anar a estudiar a Salamanca, aquell home que
sobresortint dels seus orígens familiars havia fet carrera acadèmica i
política. Segur que veia des de la talaia de l’edat que ella havia reeixit en alguna
cosa important. No li va ser fàcil la vida, desplaçada dels seus orígens,
perdent massa aviat la companyia de l’espòs i haver de fer sola encara un llarg
camí, malalta al final.
Vés a saber, si en algun lloc, en algun temps, la Teresita li sortirà a l’encontre, la saludarà tot dient-li: “Conxa, hola, soc la mare de l’Alcalde Mas. Encantada de conèixer-te. Anem a fer un cafetó?”. I del bracet aniran a rivalitzar cordialment sobre les meravelles dels seus respectius fills.
Una abraçada, David.
12 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada