Sinuhé l’egipci.

Sinuhé l’egipci és una novel·la històrica del finés Mika Waltari que va ser molt popular arreu a finals del anys 40 i en els 50 del segle passat. Va ser adaptada al cine per Hollywood el 1954 i fa pocs dies la van passar, suposo tornar a passar, per la 2 de TVE al programa dels dilluns de “Días de cine clásico”. He de confessar que ni he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula, però a casa hi ha afició al cine de la 2, el clàssic, l’espanyol i fins i tot a les pel·lícules rares europees.

Aquell dia, em vaig parar dret davant de la pantalla camí ja d’anar-me’n a joc i vaig veure’n una escena que em va fer intuir com un llampec la seva translació a la realitat econòmica d’avui.

El treballadors, segurament esclaus, arrossegaven els grans blocs de pedra sobre corrons per portar-los a peu d’obra de la construcció d’una piràmide. El capatàs, amb grans dots de comandament i autoritat, dirigia l’operació. Un dels esclaus s’entrebanca i, si no recordo malament, és trepitjat i mig esclafat per un corró, apartat i abandonat de qualsevol manera de la feina mal ferit. Crec que Sinuhé l’atent al marge. No recordo haver vist com continua l’escena, però si que vaig veure amb tota claredat el funcionament del capitalisme salvatge d’avui.

Estan construint una piràmide a la gloria del Faraó per quan es mori. El Faraó és un ser diví, acceptat com a sobrenatural pels seus súbdits de tot pèl: soldats, capatassos, escribes, sacerdots, comerciants, menestrals, pagesos, esclaus, ... que l’adoren de grat, per interès o per força. És, són els omnipotents i/o omnipresents “fons d’inversió”, que decideixen drets i vides. És “la Borsa”, un ser enigmàtic i poderós, ubic i invisible, del qui els mitjans parlen, que decideix per sobre de tot i al que s’obeeix o s’acata.

El capatàs que dirigeix la construcció té la seva translació als prepotents i obscens dirigents empresarials que comanden les gran empreses amb milionaris sous i privilegis per obtenir d’elles, al preu que sigui, els rendiment que esperen els “fons” que hi han invertit i que són els vers propietaris dels “negocis”. Els importen poc els treballadors que fan anar les màquines o transporten els productes. De fet, tampoc els importa gaire el producte ni d’on han sortit, i com, els materials, les pedres i les pedreres, per fabricar-lo. Estan per sobre de tothom al servei mercenari del ser suprem, el benefici, la piràmide.

Els treballadors quan no serveixen pel procés d’obtenir beneficis són decantats sense cap mirament i abandonats a la seva sort. Precarietat, contractes temporals, retribucions en “negre”, explotats,..., sols mà d’obra.

Sinuhé és l’ONG, els sindicat, l’administració pública, que intenta fer-se càrrec dels abandonats a la seva sort i procura, amb les eines, coneixements i recursos que té, guarir-los. Fent el que pot i moltes vegades més i tot.

El Faraó, però, els mercats, els “fons d’inversió”, la “Borsa”, hi són, existeixen, per la creença   també cal repetir, per grat, per interès o per força, de la gent. Es creu en la divinitat del Ser Superior al qui contribuïm a mantenir i engreixar. Les darreres noticies parlen de l’habilitat i l’èxit de les entitats bancaris de col·locar fons d’inversió entre els seus clients. Entre els seus clients que poden tenir recursos per col·locar, que estan interessats en mantenir al Faraó per tal que es construeixi piràmides a la seva major glòria.

La civilització egípcia va desaparèixer en el pou del temps. Desprès en van venir d’altres.

25 de gener.