El naixement de la Laia l’arquera enmig de la Porta Laietana.

(Article al Capgròs)

Segons les dades darreres publicades per l’Ajuntament el 26,10% dels habitants de Mataró tenen menys de 25 anys, és a dir, més d’un de cada quatre mataronins/es tenen el record des de sempre que la Laia l’arquera està al mig de la Porta Laietana*.

Ara farà vint anys que la vàrem plantar allà. Abans aquell indret era un dels punts més conflictius de la N-II i una autèntica barrera per la ciutat. La autopista Barcelona – Mataró es va inaugurar l’any 1968. També va ser la primera d’Espanya. Desembocava a la carretera N-II al seu pas per Mataró per un gran viaducte que salvava el desnivell entre les hortes que hi havia més enllà del Pla d’en Boet i el traçat de la carretera al costat ja de les vies del tren quasi bé a nivell del mar. Per sota aquest viaducte hi havia una de les entrades des de la carretera a la ciutat, cap al Camí Ral, l’antic camí Reial que durant molt temps també va ser carretera general pel mig de la trama urbana de la ciutat. Aquest punt era molt perillós ja que per creuar-lo calia fer més d’un stop i els accident eren freqüents.

El creixement de la ciutat era cap al sud-oest, cap a Barcelona, i el viaducte era una autèntica nosa problemàtica que havíem de suprimir. Recordo que la primera vegada que ho vaig plantejar l’enginyer municipal, Jordi Buscà, em va dir que no me’n sortiria ja que els enginyers de camins – i més si eren del Ministeri d’Obres Públiques- en serien obertament contraris. Certament, era difícil que acceptessin enderrocar una obra seva.

Però els atzars de la vida van portar una ocasió favorable per plantejar-ho. El canvi de decisió del Ministeri d’O.P. de convertir la prevista autovia que continués la llavors denominada A-9 en autopista de peatge en el seu recorregut pel Maresme va propiciar-ho. En les negociacions que tinguérem amb l’equip d’en Josep Borrell, llavors ministre del ram, per compensar el que era considerat un greuge hi vam incloure la demolició del viaducte i la creació del que desprès vam anomenar la Porta Laietana. En elles també incloguérem el tram central de la Via Europa i la regeneració de la platja a llevant del port i la gratuïtat de la nova autopista al seu pas per Mataró.

La idea d’una escultura al centre de la gran rotonda que configuraria la desaparició del viaducte fou una altra ben pensada d’en Salvador Milà (la seva idea del Príncep constructor de la ciutat) que proposà que fos l’artista local Josep M. Rovira Brull l’encarregat de materialitzar-la. Costaria un bon grapat de diners que no disposàvem però ens va ajudar la Diputació de Barcelona amb el President de la qual, Manuel Royes que era a més l’alcalde de Terrassa, tenia molt bona relació per assumptes que era no venen al cas explicar.

Moltes satisfaccions d’aquella operació: el dia que vaig pitjar el botó que va fer esclatar la dinamita que va enderrocar el viaducte, el diumenge que acompanyats multitudinàriament pels mataronins i mataronines vam descobrir l’esvelta figura de la Laia apuntant amb el seu arc cap a Burriac, i sobre tot, sobre tot, l’acceptació total dels ciutadans/anes de la figura com a nova icona de la ciutat i referent simbòlic dels seus orígens, però també del seu esdevenidor com element identificador d’una porta d’entrada al que en vam dir la Nova Ciutat.

En el record d’en Josep M. Rovira i de tots els que van fer possible aquesta nova imatge de Mataró. Per molts anys, Laia!

(foto Marga Cruz. Gràcies, Marga!)

29 de novembre.

*Aquest percentatge s’incrementaria molt més si consideréssim el 31,41% dels habitants de Mataró que hi ha vingut de fora amb posterioritat del 1996, depurant els que tenen menys de 25 anys actualment per no comptar-los dues vegades.

En record de l’Ernest Lluch a Vilassar de Mar.

L’agrupació local del PSC organitza des de ja fa uns anys un acte a Vilassar de Mar en record i homenatge a Ernest Lluch entorn a les dates del seu ignominiós assassinat. Enguany, a cuita corrents i sense gaire concreció, em van trucar per participar a l’acte acompanyant a la Ministra de Sanitat, Mª Luisa Carcedo. He de dir que em va fer il·lusió, tant per l’acte en sí com per fer ticket amb una antiga companya dels temps en que vaig ser Diputat a Madrid de qui en guardava un bon record i no havia tornat a veure.

No era pas, però, la primera vegada que participava en un acte semblant ja que el 2006 vaig fer la presentació d’una selecció d’articles de l’Ernest Lluch a La Vanguardia que l’Ajuntament de Vilassar de Mar aplegava anualment en un llibret que es va anar publicant entre el 2001 i el 2011.

De la meva intervenció:

Joan Esculies en la seva recent i guardonada biografia sobre l’Ernest (Ernest Lluch, biografia d’un intel·lectual agitador. RBA, B-2018) parla dels “lluchets”, pàg. 87, (vaig traduir-li a la Ministra en directe com a “lluquitos” que em va semblar l’equivalent). Eren aquells joves que giraven al seu entorn en els primers temps de la seva vida acadèmica i professional a Barcelona i més endavant també quan es va traslladat  a València, anys seixanta i setanta, que acomboiava amb la pretensió de que l’ajudessin i que sota les seves directius fossin continuadors dels seus treballs i de les seves inquietuds acadèmiques. Em consta que en posterioritat al seu pas per la política activa, de retorn a la vida acadèmica, va reprendre aquesta forma d’actuar.

Quan vaig començar a treballar – ja més professionalment- a l’any 1968 ho vaig fer amb uns d’aquests “lluchets” i en vaig conèixer a un bon grapat dels que tenia llavors ja que funcionaven una mica grupalment. Eren els estudis sobre l’Àrea Metropolitana de Barcelona –apartat Àrea d’Acció Immediata-: població, inversions industrials, hisenda local, … que ell dirigia i que es van estroncar -com queda explicat en el llibre de la seva biografia- a mitjans dels 1970. Treballàvem a mà, amb paper i llapis, no hi havia encara informàtica. Guardo copia d’algun mapa d’aquella feina. Aquí es va acabar la meva primera relació, molt escadussera i llunyana, amb l’Ernest Lluch. En tindria més endavant amb ell altres relacions més substancials fins a la seva mort l’any 2000.

Amb en Josep M. Carreras, un d’aquells “lluchets” i ara vicepresident de la Fundació Lluch, sempre hem parlat de “llucherus” (així, en castellanisme). Això ja va ser més difícil de traduir a la Ministra Carcedo. No ho hem conceptualitzant mai explícitament, però sempre he entès que parlàvem d’aquells que n’estàvem de l’Ernest. Aquí vaig haver d’explicar que vol dir a casa nostra “estar-ne de”: podríem dir tenir afecte per.

Perquè algunes persones que el vam conèixer n’estàvem d’ell, li teníem afecte?

1. Per la seva bonhomia distant i respectuosa. Poques amistats, molts coneguts i saludats i molts estimats o apreciats. (crec que recíprocament). Mai es va dirigir a mi pel meu nom, era en Mas a seques.
2. Per la seva capacitat de treball i els seus àmbits d’interès, molt diversos com és conegut. Confesso que encara avui estic estorat de la quantitat i qualitat de coses que era capaç de portar entre mans.
3. Per la seva implicació en el que feia, des d’on ho feia i dels temes que feia. Dels seus treballs a les diverses residències que tingué, la seva presència ja fos acadèmica, política o comunicativa, dels seus treballs i centres d’interès.
4. Per la seva discreta sornegueria. (aquí vaig tenir dificultat per traduir correctament aquest concepte que ara diccionari en mà veig que és “socarroneria” i que vaig traduir per ironia que no és exactament el mateix). Vaig posar com a exemple els comentaris que ell em feia sobre les relacions entre els “penja ases” (els vilassarencs) i els “capgrossos” (els seus veïns mataronins), malgrat que jo fos un “pelut” (un cabrilenc, veí però també).
5. Pel seu arrapament, sí, arrapament vaig insistir, a la realitat per enfocar els temes. Mai estava dalt d’un núvol o creient en essències natural o sobrenaturals. Sempre els papers, les dades, mai les creences no contrastades.

Alguns records personals m’han quedat ben ficats a la meva memòria. Els he explicat altres vegades, en vaig dir algun més (potser són molt personals i no tenien gaire interès pels assistents que se’m van queixar de que m’allargava), i vaig deixar pas a les paraules de la Ministre de Sanitat que ens parlés de com veia ella ara, recent arribada a la mateixa responsabilitat a la que va arribar l’Ernest Lluch ja fa més de trenta cinc anys, la Llei General de Sanitat  de l’abril del 1986 amb que va culminar la seva feina al Ministeri.

25 de novembre.

Viatge de tardor 2018: La Champagne.

Tornem a França, a La Champagne. Alguns elements van determinar la decisió del viatge d’aquest any:

Evidentment les ganes de conèixer la zona d’origen dels escumosos, el  veritable xampany, que a la tardor desprès de la verema –com totes les zones de vinya- oferiria uns paisatges esplèndids de color com així va resultar, encara que no va ser fàcil aconseguir una entrada a les caves en les dates que hi anàvem. Sembla que hi ha molta demanda. Val a dir que, pels que no som entesos en el tast, no hi vam saber trobar la relació qualitat/preu en el xampany que se’n va oferir de beure.

La possibilitat de veure una de les meravelles de l’art gòtic, la catedral de Reims, lloc de coronació dels Reis de França, le Sacre du Roi. Reconstruïda, evidentment, desprès dels desastres de la Primera Guerra Mundial en que la ciutat va estar en primera línia de la batalla durant els quatre anys que durà i que va resultar anorreada en el 80%. Refeta en part important –el sostre- mercès a la generositat filantròpica de milionaris americans.

Aquí, la tercera motivació del viatge. En el centenari de l’armistici que va posar fi a la sagnant guerra, el 1918, veure –mitomania meva- algun dels llocs emblemàtics del desastre. El front occidental europeu va ser molt llarg i Reims quedava al centre, Verdun a la seva dreta i Compiègne a la seva esquerra, però al voltant de Reims es van lliurar les dues batalles del Marne, el 1914 i la final del 1918. Arreu hi ha museus i elements commemoratius de l’esdeveniment que en la distància del temps transcorregut ja  formen part del paisatge que sols ara la revifalla de la commemoració del centenari els fa més presents.

Una sèrie de vicissituds de salut van minvar els components habituals de l’expedició i també en el transcurs de la mateixa. Vam patir calor, molta calor. Anàvem preparats per un temps tardoral i ens va sobrar roba. A aquestes alçades d’any al nord de França tenir, que no gaudir, la mateixa temperatura que a casa no és normal.

Detall d’un dels vitralls que va fer Marc Chagall per la catedral de Reims. 1974.

Carles VII coronat en presència de Joana d’Arc.

20 de novembre.

L’11 de noviembre de 1918.

"L’11 de novembre de 1918, l’endemà d’una sagnia planetària sense precedents, cadascú acaricia la secreta esperança que aquestes mortíferes convulsions  –que acaben de sacsejar el món durant quatre interminables anys- són legítimament les darreres. La lliçó és tant aspre, tan cruel, per tripijocs tan obscurs i amb un balanç tan esgarrifós… Més de 9 milions d’homes acaben de perdre-hi la vida, en abominables condicions."

(A l'entrada del Fort de La Pompelle, vora Reims. tardor del 2018)

11 de novembre.

Alaska

Uns mapes m’han cridat l’atenció: la vista del globus terraqüi des de l’eix del pol Nord de la geografia política (una perspectiva gens habitual de veure) i el mapa d’Alaska sobre el de la resta del USA (excloent Hawaii).

(UTLibrary online)

 (font: Brilliant maps)

El primer mostra de seguida la importància de Rússia en la Àrtic, l’extensió de Sibèria. El segon la grandària que representa Alaska pel total dels USA.

L’Imperi Rus va creuar l’estret de Bering en el s. XVIII i va arribar fins Alaska, i més avall de la costa oest del continent americà, i va conservar (teòricament)  aquell territori fins al 1867 en que veient, en aquells moments, la impossibilitat de mantenir-ne el control i pensant que potser els hi prendrien els anglesos se’l van vendre als Estat Units d’América per 7,2 milions de dòlars.

Imaginar-se -des del punt de vista geopolític- el segle XX sense aquest fet, amb el control de la URSS d’aquell immens espai en la guerra freda a les esquenes del seu principal enemic, i ara en el XXI amb la importància de les comunicacions transoceàniques i el control dels recursos naturals, és un exercici d’ucronia espectacular. D’haver mantingut aquelles possessions (llavors relativament, ja que hi tenia assentaments però no tenia un control real de tot el territori) ara Rússia tindria ribes que donarien a l’Oceà Àrtic de força més de la meitat de la seva superfície i controlaria la sortida septentrional de l’ Oceà Pacífic, gaire bé res.

Una nota addicional a considerar: Hi va haver un punt fronterer entre l’Imperi Rus i l’Imperi Espanyol (aquest ja en la seva decadència), tema poc explicat i que dec a la informació que em va facilitar fa molt temps l’amic Ferran Ruíz Tarragó. A la costa occidental del que ara són els Estats Units, a començaments del s. XIX ,els russos s’estableixen a Califòrnia, territori reconegut llavors com a espanyol, i encara avui es poden visitar les restes del Fort Ross (possiblement derivat de fuerte ruso).

7 de novembre.

Esgarrifalls.

Ara tot són esgarrifalls, suposo que sincers. No cal dir que el fet es veia a venir –i continuarà- i les lamentacions, exclamacions i imprecacions també.

Saben alguna cosa d’història i de política els que ens han ficat en aquest esbarzer? Em temo que no, que poc, malgrat que alguns en siguin professionals. Dins del seu núvol (ara també digital) s’ha fet tot un món aliè a la realitat. Es pensaven que tot el que feien i deien era de franc? Tant poc coneixien o valoraven l’abast de seu envit? Tant els que ho varen fer, com els que van contemporitzar, com els que van comprendre-ho, no creien que acabaria així? Certament, anirà així, i encara no ha acabat del tot, falten molts actes per venir. La reacció tot just ha començat, veurem a on s’atura. Però, pinten bastos.

Era, i és, d’esperar la magnitud de la resposta a la provocació llençada sobre la taula i -de la forma que s’ha anat produint tot plegat- també era, i és, d’esperar la sorpresa a la resposta. Massa ocultació, massa “astúcia”, massa ambigüitat, massa ambivalència, massa ingenuïtat (vols dir?), massa nedar i guardar la roba, massa falsedat. El final del camí, “à bout du souffle”? Doncs, no ho sé. Fa exactament tres anys que ja ho vaig dir i errar, encara estem allà mateix. Allà mateix? No. Millor segons uns, pitjor segons uns altres. Sembla que això va per llarg, paciència.

Mentrestant es va degradant la convivència en l’àmbit privat i en l’espai comú, la gestió pública i l’administració, les relacions exteriors traspassant-los el problema,... Una sensació de lassitud va envaint la societat. Més mala maror. Encara ningú vol, o pot, baixar del burro i el tema s’allarga. Algunes veus voluntarioses clamen sense gaire ressò, al menys perceptible.

Continuarem vivint. Les col·lectivitats –en la seva evolució- sempre han estat en conflicte. Perquè ara hauria de ser diferent? Al final anirem endavant o endarrere segons com i des d’on es miri. Sempre és així, la mirada col·lectiva és polièdrica.

Hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Res no cura les ferides com un bell somni.

Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?

Què seria de nosaltres sense un bell somni?

Què en fariem del dia i de la nit?

Per construir un bell somni

cal a més a més ser prou eixerit

-quan es gira la fortuna-

per sortir d'entre les runes

i fer-ne un altre, tot seguit.

J.M. Serrat. "Per construir un bell somni". 1989.

3 de novembre.