En record de l’Ernest Lluch a Vilassar de Mar.

L’agrupació local del PSC organitza des de ja fa uns anys un acte a Vilassar de Mar en record i homenatge a Ernest Lluch entorn a les dates del seu ignominiós assassinat. Enguany, a cuita corrents i sense gaire concreció, em van trucar per participar a l’acte acompanyant a la Ministra de Sanitat, Mª Luisa Carcedo. He de dir que em va fer il·lusió, tant per l’acte en sí com per fer ticket amb una antiga companya dels temps en que vaig ser Diputat a Madrid de qui en guardava un bon record i no havia tornat a veure.

No era pas, però, la primera vegada que participava en un acte semblant ja que el 2006 vaig fer la presentació d’una selecció d’articles de l’Ernest Lluch a La Vanguardia que l’Ajuntament de Vilassar de Mar aplegava anualment en un llibret que es va anar publicant entre el 2001 i el 2011.

De la meva intervenció:

Joan Esculies en la seva recent i guardonada biografia sobre l’Ernest (Ernest Lluch, biografia d’un intel·lectual agitador. RBA, B-2018) parla dels “lluchets”, pàg. 87, (vaig traduir-li a la Ministra en directe com a “lluquitos” que em va semblar l’equivalent). Eren aquells joves que giraven al seu entorn en els primers temps de la seva vida acadèmica i professional a Barcelona i més endavant també quan es va traslladat  a València, anys seixanta i setanta, que acomboiava amb la pretensió de que l’ajudessin i que sota les seves directius fossin continuadors dels seus treballs i de les seves inquietuds acadèmiques. Em consta que en posterioritat al seu pas per la política activa, de retorn a la vida acadèmica, va reprendre aquesta forma d’actuar.

Quan vaig començar a treballar – ja més professionalment- a l’any 1968 ho vaig fer amb uns d’aquests “lluchets” i en vaig conèixer a un bon grapat dels que tenia llavors ja que funcionaven una mica grupalment. Eren els estudis sobre l’Àrea Metropolitana de Barcelona –apartat Àrea d’Acció Immediata-: població, inversions industrials, hisenda local, … que ell dirigia i que es van estroncar -com queda explicat en el llibre de la seva biografia- a mitjans dels 1970. Treballàvem a mà, amb paper i llapis, no hi havia encara informàtica. Guardo copia d’algun mapa d’aquella feina. Aquí es va acabar la meva primera relació, molt escadussera i llunyana, amb l’Ernest Lluch. En tindria més endavant amb ell altres relacions més substancials fins a la seva mort l’any 2000.

Amb en Josep M. Carreras, un d’aquells “lluchets” i ara vicepresident de la Fundació Lluch, sempre hem parlat de “llucherus” (així, en castellanisme). Això ja va ser més difícil de traduir a la Ministra Carcedo. No ho hem conceptualitzant mai explícitament, però sempre he entès que parlàvem d’aquells que n’estàvem de l’Ernest. Aquí vaig haver d’explicar que vol dir a casa nostra “estar-ne de”: podríem dir tenir afecte per.

Perquè algunes persones que el vam conèixer n’estàvem d’ell, li teníem afecte?

1. Per la seva bonhomia distant i respectuosa. Poques amistats, molts coneguts i saludats i molts estimats o apreciats. (crec que recíprocament). Mai es va dirigir a mi pel meu nom, era en Mas a seques.
2. Per la seva capacitat de treball i els seus àmbits d’interès, molt diversos com és conegut. Confesso que encara avui estic estorat de la quantitat i qualitat de coses que era capaç de portar entre mans.
3. Per la seva implicació en el que feia, des d’on ho feia i dels temes que feia. Dels seus treballs a les diverses residències que tingué, la seva presència ja fos acadèmica, política o comunicativa, dels seus treballs i centres d’interès.
4. Per la seva discreta sornegueria. (aquí vaig tenir dificultat per traduir correctament aquest concepte que ara diccionari en mà veig que és “socarroneria” i que vaig traduir per ironia que no és exactament el mateix). Vaig posar com a exemple els comentaris que ell em feia sobre les relacions entre els “penja ases” (els vilassarencs) i els “capgrossos” (els seus veïns mataronins), malgrat que jo fos un “pelut” (un cabrilenc, veí però també).
5. Pel seu arrapament, sí, arrapament vaig insistir, a la realitat per enfocar els temes. Mai estava dalt d’un núvol o creient en essències natural o sobrenaturals. Sempre els papers, les dades, mai les creences no contrastades.

Alguns records personals m’han quedat ben ficats a la meva memòria. Els he explicat altres vegades, en vaig dir algun més (potser són molt personals i no tenien gaire interès pels assistents que se’m van queixar de que m’allargava), i vaig deixar pas a les paraules de la Ministre de Sanitat que ens parlés de com veia ella ara, recent arribada a la mateixa responsabilitat a la que va arribar l’Ernest Lluch ja fa més de trenta cinc anys, la Llei General de Sanitat  de l’abril del 1986 amb que va culminar la seva feina al Ministeri.

25 de novembre.