Esgarrifalls.

Ara tot són esgarrifalls, suposo que sincers. No cal dir que el fet es veia a venir –i continuarà- i les lamentacions, exclamacions i imprecacions també.

Saben alguna cosa d’història i de política els que ens han ficat en aquest esbarzer? Em temo que no, que poc, malgrat que alguns en siguin professionals. Dins del seu núvol (ara també digital) s’ha fet tot un món aliè a la realitat. Es pensaven que tot el que feien i deien era de franc? Tant poc coneixien o valoraven l’abast de seu envit? Tant els que ho varen fer, com els que van contemporitzar, com els que van comprendre-ho, no creien que acabaria així? Certament, anirà així, i encara no ha acabat del tot, falten molts actes per venir. La reacció tot just ha començat, veurem a on s’atura. Però, pinten bastos.

Era, i és, d’esperar la magnitud de la resposta a la provocació llençada sobre la taula i -de la forma que s’ha anat produint tot plegat- també era, i és, d’esperar la sorpresa a la resposta. Massa ocultació, massa “astúcia”, massa ambigüitat, massa ambivalència, massa ingenuïtat (vols dir?), massa nedar i guardar la roba, massa falsedat. El final del camí, “à bout du souffle”? Doncs, no ho sé. Fa exactament tres anys que ja ho vaig dir i errar, encara estem allà mateix. Allà mateix? No. Millor segons uns, pitjor segons uns altres. Sembla que això va per llarg, paciència.

Mentrestant es va degradant la convivència en l’àmbit privat i en l’espai comú, la gestió pública i l’administració, les relacions exteriors traspassant-los el problema,... Una sensació de lassitud va envaint la societat. Més mala maror. Encara ningú vol, o pot, baixar del burro i el tema s’allarga. Algunes veus voluntarioses clamen sense gaire ressò, al menys perceptible.

Continuarem vivint. Les col·lectivitats –en la seva evolució- sempre han estat en conflicte. Perquè ara hauria de ser diferent? Al final anirem endavant o endarrere segons com i des d’on es miri. Sempre és així, la mirada col·lectiva és polièdrica.

Hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Res no cura les ferides com un bell somni.

Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?

Què seria de nosaltres sense un bell somni?

Què en fariem del dia i de la nit?

Per construir un bell somni

cal a més a més ser prou eixerit

-quan es gira la fortuna-

per sortir d'entre les runes

i fer-ne un altre, tot seguit.

J.M. Serrat. "Per construir un bell somni". 1989.

3 de novembre.