Del darrer
article d’en Raimon Obiols a L’Hora:
Ungits i excomunicats.
“A Catalunya s’apropa el moment de les rectificacions, que no seran
col·lectives: ens equivoquem en grup i corregim en solitari. El problema que es
plantejarà serà el d’una generació fascinada pel miratge de l’independentisme,
pel magma emotiu de l’identitarisme, l’excitació èpica de les grans
manifestacions, l’odi antagònic estimulat pels nacionalismes,
la simplificació telegràfica dels missatges, el maniqueisme primitiu i
ofensiu de les xarxes. Ho han viscut com un panorama únic, sense altres
referents, sense altra memòria. És el medi natural on han fet les primeres
passes, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per ells, una altra
opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica. No n’hi haurà prou amb
les lliçons de la realitat, amb el progrés dels nous projectes. En
una societat esquerdada per motius de llengua i de sentiments d’identitat, amb
una política escindida entre ungits i excomunicats per un nacionalisme i
per l’altre, serà vitalment indispensable el coratge de la concòrdia.”
Però es deixa, que no crec oblidi –parla d’una part, d’una generació,
només-, a tot un altre gruix de la societat que descriu també magistralment l’Enric Juliana al pròleg del llibre de
la Lola Garcia, “El naufragio”:
“Hay más significantes. Un marco de
politización intensiva de gentes que han vivido los años del bienestar considerablemente
alejados de la política. Un ámbito de socialización y fraternidad: ahí está el álbum
de fotos de las gigantescas manifestaciones de los últimos ocho años. Una
segunda juventud para miles de persones mayores de sesenta años que han
encontrado en la militancia independentista un lugar en el mundo.
... Un proyecto. Una ilusión. Una fantasía.”
Tant d’una cosa, la generació jove de la que parla l’Obiols, com l’altra, la de les generacions aposentades més grans de
que parla en Juliana molts en podem donar
fe directa i personalment. I de les seves conseqüències.
Les paraules de Manuel Azaña a l’Ajuntament de
Barcelona el 1938 “Paz, piedad y perdón”
no sé pas si avui encara estan per assolir malgrat l’esforç, el gran esforç,
del 78. El coratge de la
concòrdia haurà de ser llarg i sostingut en el temps.
27 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada