Viatge al Cap Nord. Epíleg.

S'ha acabat, m'ha costat força temps acabar la recopilació del viatge al Cap Nord que vam fer als primers dies de l'estiu passat. Més del que preveia, ja que si bé pensava al començar que en podia sortir més d'un àlbum al final n'han estat tres (en total 254 pàgines d'imatges i text).  Vaig obrir el programa per fer el primer a començaments d'agost. Prèviament ja havia recopilat i ordenat les fotografies i els materials que podria afegir-hi, sense fer-ne cap selecció. El programa del segon àlbum el vaig obrir un mes desprès, el 4 de setembre. Pel tercer ja havíem entrat a la tardor i, ara, a finals d'octubre puc donar la feina per acabada i enviar el treball a impressió. Aquesta feinada l'he anat repassant a mesura que anava avançant, corregint errades que trobava, modificant imatges, texts i composicions. Just ara mateix m'adono que m'he oblidat d'un element imprescindible i l'incorporo, mentre abandono la cerca d'algun peu de foto que m'hagués agradat posar.

He fet el punt de partida del tercer viatge que deia Kapuscinski. La memòria continuarà girant amb l'ajut d'aquest treball sobre el viatge que vam fer fins a dalt de tot d'Europa. No sé si en tornarem a fer cap com aquest, no tant de la seva envergadura com de la il·lusió que hi havia posat des de feia temps. Certament, no m'ha decebut. Sí, no vàrem aconseguir veure cap nit el sol que no es posava; tampoc vam acostar-nos a cap colònia de “frarets”; va resultat d'un cost un xic excessiu pel que estem acostumats en aquesta mena de despeses; però tot plegat ha valgut la pena i amb ganes de tornar a fer-ne alguna etapa (que no sé pas si serà possible malgrat la intenció).

Hem conegut un nou país, de la forma –possiblement esbiaixada- que fent de turista es pot arribar a conèixer. A través  del que hem visitat, del que hem vist, del que hem intuït, del que hem llegit i ens han dit, ens hem fet una idea de Noruega, de la seva historia, de la seva gent, de la seva economia, del seu lloc –abans i ara, el futur mai se sap- en el món.

Ara estan aixoplugats pels beneficis que els dóna el petroli, però vaig entendre que els saben administrar i que això els ve de com van administrar la seva col·lectivitat quan eren pobres. Pocs, en condicions climatològiques i geogràfiques difícils, sense gaires recursos (aigua, fusta i peixos), condemnats a la emigració durant molt temps, em va semblar –impressions- que tenien una potent vida comunitària que els havia permès fer bastants coses abans del petroli i que no se'ls havien pujat els fums al cap desprès. El pont i la famosa catedral Àrtica de Tromso, per exemple, són anteriors a 1970, com l'ajuntament d'Oslo o la via del tren de Flam. El mateix Hurtigruten, ara més reconvertit en eina turística que en comunicació postal, és centenari. 

En tindrem un bon record d'aquest viatge. Aquests àlbums ens hi ajudaran. Què, mestressa. fem-ne un altre?

Adolph Tiderman. Old age solitude (1849)

Nasjonalgalleriet. Oslo.

23 d'octubre de 2018.