De toros i ruquets.

Dissabte passat ens vam passar el dia a L’Hospitalet, en la trobada dels Federalistes. La sala, força gran, de l’hotel que ens va acollir estava curulla. Sembla que van haver de tancar d’inscripció de la gent que es volia apuntar a darrera hora ja que no hi cabia ningú més.

La jornada interessant amb ponents de luxe que en alguns casos van generar-me dubtes i reflexions, fet important ja que trencava l’ambient d’aplec de germanor en que es podia haver caigut. Sobretot ens poguérem per unes hores treure de sobre aquest diabòlic llast que ens ha caigut al sobre del “procés”. Escoltarem parlar del moment d’Europa, millor dit de la Unió Europea i de les properes eleccions al seu Parlament; sentirem parlar de finançament autonòmic i de la nostra història per entendre a on som; s’adreçaren als congregats representants d’organitzacions diverses de l’esquerra, uns en directe i els altres per vídeo,  per encoratjar-nos a seguir en el nostre camí. Vaig tornar a veure a vells amics i a gent que feia molts anys que no veia. Alguns joves també hi havia, encara que la mitjana d’edat era elevada.

Com que no havíem reservat tiquet pel dinar, amb l’Arcadi Vilert ens vam anar al centre comercial Gran Via-2 que estava a tocar i ens vam entaular en un dels molts restaurants de menjar més o menys prefabricat que hi ha en aquell recinte.

Conversar amb l’Arcadi és tota una delícia desbordant. És tot un personatge polifacètic: músic, escriptor, activista, polític esquerrà, company i col·lega, patriarca familiar ara, que conec des de fa més de 50 anys, de quan érem jovenets. Hem fet moltes coses plegats i molt camí junts, un petit –mai tant ben dit- savi amagat. Vam parlar, com no podia ser d’altra manera, de la situació que estem vivint, evidentment des de la nostra perspectiva. Em va dir algunes de les possibles formes d’explicar el nostre paper, el dels federalistes. Al vespre, ja a casa, em va enviar una petita faula que m’havia contat. La faula dels toros i els ruquets. Amb la seva anuència la transcric.

Faula del toros i els ruquets.

Diuen que hi havia una estampida de "toros Osborne" baixant esverats pel pendent d'un turó. A la vessant frontal, una altra munió de “ruquets catalans" feia el mateix. Els dos col·lectius bramaven consignes enaltidores i enarboraven banderes... dels mateixos colors, malgrat que distribuïts en format diferent.  Al mig, arrupits al fons de la vall, un grup de persones aixecant cartells demanant diàleg i convivència aixoplugats sota la bandera del federalisme. Aquests darrers esperaven, resignats, ser esclafats per les dues masses embogides.

Però, passa el temps i no es produeix cap desastre. Algun dels valents de la vall aixeca el cap i s'hi fixa millor. Llavors veu que les dues estampides, en realitat, estaven corrent respectivament sobre les cintes d'un immens tapis rodant. El que estava més a prop del que dirigia un dels ramats li diu: "Us heu adonat que esteu corrent però no us moveu de lloc?" i l'altre respon: "En efecte. De fet, no volem anar enlloc. El que ens convé es continuar corrent".

8 d’octubre.