Parlar amb el PSC? De què?

D'una forma casual arribo al coneixement d'un article publicat a l'ARA (20/10/18) per en Jordi Muñoz (suposo que politòleg que ve al darrera del seu nom amb el mateix cos de lletra és el seva professió, que no sé pas si el seu ofici). Ni sóc lector de l'esmentat diari ni conec de res a l'autor de l'article, però el títol m'atreu: “Parlar amb el PSC”.  Me'l llegeixo intentant comprendre què diu i què vol dir.

Evidentment l'autor escriu des de l'òptica independentista (perdoneu, no he sabut mai diferenciar tot això del nacionalisme, sobiranisme, independentisme,…). Diu que el PSC ha fet una clara involució dels seus plantejaments des del programa electoral del 2012 ençà. Cert, els que manaven llavors, amb el lliri a la mà i amb les martingales d'alguns membres de la seva direcció, van apostar pel “dret a decidir” que desprès ha quedat clar que era el dret a decidir la independència (com si no era prou evident des del començament). Escaldats, els que van aconseguir mantenir en vida una organització dinamitada per dins i bombardejada per fora –en uns temps turbulents, cal dir-ho- s'han replegat a posicions més comprensibles per les seves bases orgàniques i electorals.

L'autor diu, i és cert, que aquest replegament ha allunyat al PSC de la centralitat política. Evident, si la centralitat política és allò que es definit com el punt central de debat de la societat, aquest és ara a casa nostra el tema de la independència. Aquest debat està protagonitzat per heterogènies posicions, a costat i costat, que l'únic que tenen en comú a discutir és el seu posicionament sobre aquest punt, a favor o en contra. Però, tenen alguna cosa més en comú? Evidentment que no, ni model de societat, ni posicionament en el món, ni instruments d'acció política: “cabestros versus ruquets”, tot una metàfora.

Es socialistes, diu l'autor, segueixen tenint una posició clau. Potser sí, però sobre què? I diu que cal preguntar d'entrada al PSC si creu que els referèndums polaritzen més o menys que enviar policies anti avalots. Ah… ja hi som! El terreny a debatre és el seu, els dels “indepes”. “En aquesta societat el debat sobre la independència fa anys que s'hi ha assentat i per tant un referèndum és més aviat una manera civilitzada de resoldre'l”. Evidentment, desprès de que el foc sigui encès la manera d'apagar-lo és l'aigua.

Doncs, no. El terreny a debatre és el d'explicar racionalment l'engany a on s'ha portat a una important massa de població que s'ha cregut les proclames esbojarrades d'una colla de capsigranys (perdoneu altra vegada ...a aquest pobre pecador, però desprès del que veiem cada dia no crec que sigui un qualificatiu insultant, mireu el DIEC2). Per cert, l'1 d'octubre de l'any passat, mentre que havia alcaldes o alcaldesses que es posaven davant els antidisturbis per que els estomaquessin i aconseguir el martiri, n'hi van haver altres –socialistes- que van aconseguir fer veure als qui manaven aquells antidisturbis que allò que anaven a fer era una bogeria tant grossa com la que pretenien reprimir i així van evitar accions maldestres.

Per tant, crec, i sols sóc un simple militant de base sense cap responsabilitat orgànica, que el PSC ha de continuar intentar assossegar els ànims, asserenar el país i aconseguir tornar  la centralitat política a la sensatesa que s'ha perdut a Catalunya. D'això sí que crec que es pot parlar amb el PSC i em sembla que ho fa palès cada dia. Ni avalar la repressió ni degradar la convivència, sinó aconseguir la convivència perquè no hi hagi repressió.

26 d'octubre.