Impressions subjectives, i des de fora, sobre l’estat actual de la
hisenda local.*
*Nota prèvia.
Ja fa temps que la Fundació Rafael Campalans
M’ha costat molt posar-m’hi i
fer-la, ja que si bé tinc algunes idees al respecte tinc dubtes sobre si són
correctes. Crec que les hauria de contrastar més, especialment repassant dades
i parlant-ne amb gent que ara en sigui responsable ja que potser les meves
particulars impressions no casen amb la realitat actual.
Com que ja m’he endarrerit prou i
els de la Fundació m’apressaven he resolt bolcar el que he anat explicant en
xerrades sobre el tema per la formació del electes locals en aquest escrit. En
tot cas, sense cap pretensió respecte al que he escrit, estic obert a totes les
crítiques i consideracions de tota mena que qualsevol que estigui ficat en la
matèria vulgui fer-hi.
Mataró, 2 de maig de 2008.
Introducció.
La correcta percepció de l’espai
i el temps en que es desenvolupa l’activitat política és essencial per fer-la
adequadament.
Crec que aquesta idea és cabdal
en l’administració de qualsevol hisenda, pública o privada, gran o petita,
d’ahir o d’avui, i la municipal no se’n escapa. Què s’ingressa i perquè,
d’on surten els cabdals?. Què es gasta i perquè, quines són les
prioritats de la despesa?. Aquest és el tema de la reflexió que sempre he
tingut present a l’hora de parlar de la hisenda municipal.
Generalment parlem de la vida
local com si fos un tot homogeni, encara que sabem que no és així. Hi ha molts municipis a Catalunya i a
Espanya: més de 940 aquí i més de 8.000 en el conjunt. I n’hi ha de totes menes: grans, petits; en creixement, en
recessió; amb diferents economies: agraris, industrials, turístics,
residencials,...; situats vora nuclis importants, allunyats, al cul del món; al
litoral, terra endins, de muntanya... Cadascun
d’ells és un petit món amb característiques pròpies i diferents, i
pretendre parlar d’una forma semblant per tots ells és difícil.
Tampoc és el mateix parlar-ne
segons els moments temporals. El que varem construir sobre la hisenda municipal a començaments de la democràcia a Espanya, ja
fa quasi bé trenta anys, penso que ja no
serveix perquè les coordenades són diferents. Llavors es tractava de sortir
d’una situació que he explicat moltes vegades venia donada pel que havia
representat la conjunció de canvi socioeconòmic dels anys setantes i la
immobilitat política del final de la dictadura que va afectar greument les
corporacions locals.
Des dels ingressos, amb una
ciutadania que no estava acostumada a pagar impostos i una administració que no
tenia mecanismes reals per cobrar-los, que no donaven per cobrir les
necessitats de despesa completament sobrepassades per les demandes endarrerides.
Varem començant administrant la
misèria. Va costar alguns anys, amb expedients de liquidació
de deutes per entremig, per començar a respirar. Desprès de superar la crisi
del primers temps de la democràcia varem tornar a recaure en la crisi dels
primers noranta.
Ara estem en una altra situació. Els treballs, en general, dels
Ajuntaments democràtics han permès recuperar el temps llavors perdut i han
situat als nostres pobles, viles i ciutats a uns nivells de serveis i
equipaments notables. Darrerament crec que s’estan donant algunes disfuncions
fruit també dels temps i de les que segurament hauré de parlar-ne més endavant.
Però estarem equivocats si continuem parlant de les finances municipals en clau
dels anys vuitanta del segle passat. Altres són avui els problemes, les
perspectives futures i, m’atreveixo a dir, fins i tot els actors de la vida
cívica local.
Hem de partir que estem en una societat benestant i rica.
Hi ha forces recursos per atendre moltes de les necessitats que té la
col·lectivitat. Sols cal veure el volum dels pressupostos de qualsevol
administració per corroborar aquesta afirmació. Bé, al parlar d’administració em refereixo a aquelles que tenen el mínim
gruix per ser-ho. En el món local tots coneixem l’existència de moltes
unitats que, generalment per la seva escassa dimensió, encara que també es
poden donar altres motius, difícilment assoleixen la característica d’administracions
reals i es queden en el més pur dels nominalismes.
M’explico una mica més: Totes les administracions funcionen amb els
recursos que els proporcionen per una o altra via els seus components. Si
aquest són pocs, o pobres, o les dues coses alhora, és molt difícil que
apleguin els cabdals necessaris per fer funcionar correctament les coses que
precisen malgrat que aquestes siguin poques. Si tenen a la seva cura no
solament les necessitats més immediates del seus habitants sinó un espai físic
més o menys gran, llavors és evident que se’ls poden escapar moltes coses que
afecten a aquest espai del que teòricament en són responsables. Estic pensant
en el control medi ambiental per exemple, o la realització de determinades
activitats que precisen cura i vigilància. Es poden explicar un munt d’exemples
del que pretenc dir, però crec que és força entenedor.
Anem doncs, a les administracions locals de veritat, en
els temps d’avui, i donem-hi una ullada.
La primera pregunta.
D’entrada ens trobem amb una
quantitat de demandes ciutadanes i requeriments legals per la seva activitat
realment notable. La societat s’ha fer molt complexa, i rica com és demanda a
la seva administració més propera moltes coses. La primera pregunta que cal fer-se és la següent: L’ajuntament ha de donar resposta a tot
allò que li plantegen els seus ciutadans i ciutadanes?
Cal distingir aquesta pregunta
d’una altra que podem formular millor: L’ajuntament
ha de ser sensible i intentar que es donin solucions als problemes que li
plantegen?
Respecte a la inicial, com que
crec que està mal formulada s’ha de contestar que NO, ben gros, Respecte a la derivada, que penso que ja està millor
formulada, crec que s’ha de contestar que SI,
però ja estem en una altra pla del debat.
Crec que el desenvolupament
administratiu que hem fet a partir del restabliment de la democràcia a Espanya,
i el repartiment de competències
entre les diferents administracions, no
està ben interioritzat tan per la ciutadania com per molts dels seus
responsables polítics. Hi ha una pretesa confusió sobre que ha de fer cada
administració. Hi ha qui du que això és bo. La meva opinió és la contraria. Si , ja sé
que en general cada elecció és diferent
i la gent ho sap, però moltes vegades les exigències i les avaluacions són
fetes per coses diferents a les que correspon fer a cada una d’elles.
Tornem a la pregunta: Un Ajuntament ha de fer tot allò que li
demanin els seus ciutadans/es? Depèn, si és competència seva fer-ho, segur. Si
no és competència seva, cal veure-ho.
Perquè no tot està determinat normativament, i cal escoltar a la ciutadania. Si ,
però ja es fa prioritàriament allò que
es té encarregat? Anem a exemples
concrets fruit d’experiències: El cicle de l’aigua, que ara està tant de moda.
Sempre he pensat que el dia que els ciutadans/es obrin l’aixeta i no els baixi
aigua pensaran (emprenyats) en la família dels regidors responsables. Si posem
l’exemple de tirar de la cadena del WC i que no baixi el que hi ha a la tassa
encara s’explica més bé. Clar que
arranjar canonades i instal·lacions que no es veuen és molt poc agraït i no
llueix com fer poliesportius i equipaments culturals. Però quina és la
prioritat? De demandes cíviques, especialment en una societat rica ni pot
haver-hi moltes. Un cop resolts els principals problemes, els bàsics, llavors
hom creu que pot fer-se tot i hi ha mil demandes ha fer que per qui les fa són
les principals. És deure de cada formació política presentar les que assumeix i
com i quan les assumeix, es deute de proposar
i programar prioritats segons les respectives opcions polítiques. Aquesta
és una de virtuts d’un sistema democràtic.
Va haver-hi un temps, crec que ja
superat, que calia arranjar l’espai públic i es va fer, amb un ordre també:
asfaltar carrers, fer places i placetes, treure línies d’alta tensió de damunt
les escoles, cercar terrenys per equipaments escolar i sanitaris, construir
instal·lacions esportives i culturals. Però al mateix temps calia pensar en el
cicle de l’aigua, la neta i la bruta, les clavegueres, col·lectors i depuradores.
La recollida i eliminació de les escombraries (se’n diu tècnicament RSU). Posar
enllumenat públic i més endavant renovar-lo i millorar-lo amb criteris més
eficients tant de servei com de consum. Fer plans de circulació i els de més
població pensar en el transport col·lectiu.
Però alhora, a molts llocs, va
haver-hi demandes de temes sanitaris (consultoris, ambulatoris, hospitals,
residències assistides,...) que la gent demanava i calia fer encara que no
correspongués. I temes educatius (escoles bressol, aules i equipaments
complementaris d’escoles, sinó les pròpies escoles, educació compensatòria, els
extraescolars i fins i tot superior!) que també estaven en les demandes del
carrer. No cal dir els temes culturals
tenen també el seu lloc i les línies de competències no estan gens delimitades
i els costos grans i difícilment assumibles si es volen fer les coses com cal. Tornant
a l’espai i el temps, cada unitat administrativa que tenia unes circumstàncies
diferents ho va encarar de la millor forma que va saber o poder.
I ara? Crec que no queden gaires necessitats bàsiques per
cobrir. En tot cas, si n’hi ha cal escatir què ha passat per estar així:
deixadesa, impossibilitat manifesta en termes financers, noves demandes urgents. Perquè aquesta
darrera causa és un altra problema. L’evolució de la societat ha comportat l’aparició de nous temes que no estaven en
l’agenda temps endarrere: Les noves estructures familiars, la prolongació,
i en quines condicions, de l’esperança de vida, els nou vinguts per la immigració,
el tema de les drogues, les necessitats d’aconduir o eliminar les andròmines de
rics, des dels cotxes als carrers fins als mobles, ordinadors, electrodomèstics
i matalassos vells. L’acció pública municipal canvia amb els temps i les noves
circumstàncies.
Aquí hi ha un gran camp a córrer
de reflexió sobre qui ha de fer què.
En termes de competència normativa entre les diferents administracions
(central, autonòmica i local), però també en termes de nivell d’estructuració de la pròpia administració local: ara hi ha
la possibilitat de comunitats, mancomunitats, consorcis, delegacions a d’altres
administracions de les que en tenim un munt: metropolitanes, comarcals, provincials,
ara sembla que en tindrem de vegueria, i a l’administració autonòmica per no
dir a la estatal i demanar ajuts a l’europea. Tot una panòplia de possibilitats estan obertes i no sé si degudament
explorades i explotades per totes les unitats administratives locals.
I aquí rau la resposta a la
pregunta correcta: L’administració local
ha de ser sensible i intentar que es doni solució als problemes que li
plantegen els seus ciutadans/es cercant
qui té la responsabilitat de fer-ho o qui millor i més eficaçment pot resoldre les demandes plantejades. Moltes vegades no es tracta d’intentar
assumir una cosa que no és possible per manca de competència legal o formal,
capacitat física o recursos econòmics,
humans o d’altra mena, sinó desplegar la habilitat per trobar qui, a quin
nivell i/o de quin nivell, pot resoldre el tema plantejat. Potser cal una regidoria de “aconseguidors” a la
màxima responsabilitat del govern municipal i no encaparrar-se en afrontar
impossibles.
Segona consideració (doble).
Al fil de les darreres consideracions
anteriors, cal pensar en la forma en que han de donar-se els serveis que
assumeix fer una administració local. Ja
ha passat a la història, tant en les normatives legals com en la pràctica
quotidiana, el que l’administració
presti el serveis directament. Des de les antigues i ja provades concessions
fins a les formes de gestió empresarials més modernes i innovadores ja és
habitual que els serveis es prestin de molt diversa manera cercant sempre la millor
efectivitat.
Cal explicar que el més important d’una administració és el
seu cervell, el pensament, la direcció. Els braços sempre són útils però no
necessariament han de ser els propis. Aquí tornem a enllaçar amb el tema de
les mides de cada corporació i les moltes possibilitats de col·laboració que
ofereixen tots els nivells existents. Un
cop determinar què cal fer, toqui o no toqui com hem vist al punt anterior,
cal decidir com fer-ho. Pensar que
sols amb eines pròpies és la millor manera pot ser un pensament equivocat.
Les característiques personals de
molts Alcaldes/alcaldesses i Regidors/es els porten a veure l’acció municipal
des de les seves particulars habilitats i coneixements, no des de la pura
perspectiva política. En això també juguen els temps. Al començament del
restabliment la democràcia amb poques eines, moltes necessitats i molta
il·lusió i empenta els electes van assumir coses que avui haurien de ser
(espero) impensables. Feines de direcció i execució per les que ni estaven
preparats ni en sabien gaire, o res, per lo general. No és aquesta la feina del polític. Si, ja sé a mesura que es baixa
en mida de població, i consegüentment d’administració, cal més dedicació
personal, immediata i directa en munió de feines, de l’assistència social a
l’organització de la festa.
No es tracta d’això. Anant per aquest camí es podem malgastar
esforços i voluntats.
Aquí entrem en el tema de la separació dels polítics i dels tècnics,
i moltes vegades –tornant a les mides- es fa difícil la separació. No
obstant, massa vegades és l’excusa
per actuacions personalistes que serveixen per amagar d’altres coses, des de la correcta interpretació del càrrec a la
justificació de mancances polítiques.
També cal, dins d’aquesta
consideració, tenir present el paper que
el sector privat pot jugar en la prestació de determinats serveis. No
sempre i en tots els llocs s’ha de veure de la mateixa manera, però si que hi
ha camp per explorar arreu. Difícil
plantejament a les idees generalment acceptades o imposades a l’esquerra
política: el paper del sector privat. Però pot tenir moltes formules:
mixtes, consorciades, concessionals, pures,... Pot sonar neoliberal, i de
trencament de tabú, però hi ha experiències reeixides en el darrers anys a
Catalunya en els camps sanitari i socio-sanitari i no tenen perquè
demonitzar-se.
En tot cas, el més important és
la consecució del objectius pretesos, l’eficàcia, i la qualitat i el cost del
serveis prestats, l’eficiència en el compliment dels objectius.
El gran tòpic: la tradicional i
recurrent manca de recursos econòmics.
Anem al moll de l’os d’aquest
breu assaig. És recorrent el tòpic de la
persistent manca de recursos de les administracions locals. Sembla com si
el que es va fixar als anys vuitantes i aquella voluntat descentralitzadora que
tenia el municipalisme, i encara deu tenir, que comportava un augment de la participació
en la despesa del total de les Administracions públiques pugui persistir en el
imaginari col·lectiu indestructible, sense que no es donessin elements en la
realitat i pràctica concretes per reconsiderar-lo.
Separem, però, els dos components
que hi ha al tòpic. El primer: Més
competències pel món local amb els recursos addicionals per exercir-les.
Bé, ja han passat més de trenta anys d’ajuntaments democràtics, més de vint
anys de les lleis de Règim local i de l’Hisenda local, i en aquest temps s’ha
quantificat moltes vegades, o s’ha dit que estava quantificada, la denominada despesa
impròpia de les corporacions locals. S’han succeït govern d’un signe polític i
del contrari, amb nous components generacionals en ambdós casos i estem allà
mateix. No caldrà assumir d’una vegada
per totes que el conjunt de la
societat espanyola a traves del seus representants ja els va bé el que es va
establir com a feina dels municipis al començament de la represa
democràtica, d’altra banda força continuista en la nostra història?
O millor dit. No
seria el moment, en el marc de les noves realitats socials, de discutir de tu a
tu, amb la paella pel mànec de la gestió concreta i de qui pot fer millor què
quina administració les ha d’assumir? Posem un exemple: l’escola
bressol. Aquest tema no hi era als començaments. La societat ha acabat forçant
que l’ensenyament universal comenci pràcticament als tres anys. I en el marc
del repartiment competencial està en l’administració autonòmica. Ara hi ha un
clam, discutible per a mi des del punt de vista socioeconòmic, però això és un
altre tema que no cal exposar aquí, de la necessitat de places i de servei
d’escola bressol. Els ajuntaments, per pressió ciutadana que no van voler o
poder evitar, van començar entomant la demanda i vet aquí que al final han
acabat apareixen com a responsables d’un tema que mai s’ha discutit si els
pertocava. S’hi han trobat embolicats i compartint-ne la solució amb costos
evidents que no s’ha discutit amb càrrec a quins ingressos els ha d’afrontar.
Igual podríem parlar d’altres temes educatius com els ensenyaments musicals o
artístics, moltes activitats extraescolars que el sistema econòmic (com les
escoles bressol) descarrega a les espatlles de l’administració pública per fer
més lleugers els seus costos i necessitats organitzatives. D’igual manera
podríem parlar de l’aplicació de la Llei de la Dependència, o de la integració
del immigrants, per tocar temes de rabiosa actualitat social.
Anem, però, a la manca de recursos. Se suposa que són per complir
l’encàrrec normatiu contingut en les Lleis específiques, no per fer la voluntat
discrecional dels gestors i polítics locals. Aquí la realitat demostra dos punts flacs a la recurrent reclamació.
En primer lloc: el comptes de les
administracions locals no presenten problemes en general, llevat de en llocs
puntuals que, a més de que es poden comptar pràcticament amb els dits de la mà,
responen a circumstàncies objectives derivades o de les seves particulars
condicions físiques o socials o de les seves peculiars formes de ser
administrades. L’aportació de les administracions locals al conjunt del dèficit
i del deute públic espanyoles és insignificant. Cert que algunes corporacions poden estar amb
l’aigua al coll però serà el resultat d’operacions faraòniques que no són generalitzables
a totes elles. Tindríem més d’una sorpresa si analitzéssim amb detall el estats
comptables en algunes zones del territori, encara que és cert també que les
tindríem desagradables en d’altres. Segurament això té poc a veure amb l’estat
general de les finances locals i molt més del que pot semblar amb el poc rigor
amb que s’administren algunes entitats o de derives megalòmanes o clientelars
d’altres.
Segon: S’ha dit, o es deia temps
enrere, que les bases fiscals dels ajuntaments eren molt rígides i estaven
basades en impostos i taxes que tenien poc recorregut: la propietat urbana, els
vehicles, l’activitat econòmica. Després
del llargs anys de creixement del darrer cicle econòmic que hem gaudit sembla
mentida que encara s’aguanti aquest tòpic. Qui no l’hagi aprofitat deurà
tenir alguna responsabilitat en la qüestió, no pas el conjunt de l’ordenament
que fins hi tot ha aguantat, amb les compensacions corresponents, la supressió
per un dels Govern del PP del impost sobre l’activitat econòmica (IAE) que era
una dels puntals de la darrera gran reforma del 88.
La base principal dels ingressos
municipals està en la propietat urbana, la seva mobilitat patrimonial i la
seves modificacions: Impost de Béns
Immobles, Impost sobre les
plusvàlues, Impost d’Obres i
Construccions. Encara que els dos darrers són optatius deu ser rar l’ajuntament
que no els hagi establert. I aquí tots sabem què ha passat. Augment considerable del nombre
d’habitatges, no solament absolut sinó, més rellevant, relatiu. El nombre
d’habitants per habitatge ha baixat espectacularment en molts pocs anys. Més o
menys en els darrers quinze o vint anys la relació habitants/habitatge en les
poblacions mitges pot haver passat de 4 a 3. Això representa que amb el mateix nombre
d’habitants, és a dir amb la mateixa necessitat de prestació de serveis (caldrà
matisar-ho) hi ha un 25% més d’habitatges, és a dir un 25% més de base fiscal
per a treure’n suc. Bé, ara cal afegir-hi l’increment
de valor(?) d’aquesta base fiscal. O és que els ajuntaments no ha de notar
positivament en les seves arques la disbauxa de l’espiral especulativa del
mercat immobiliari? Quan es parlava de la rigidesa de la tradicional base
fiscal municipal s’estava en unes altres condicions i cal tenir molt present
els canvis que hi ha hagut per pretendre mantenir el discurs.
Les bases d’aquests impostos
venen determinades per l’AGE (Administració General de l’Estat) en forma
d’establiment dels valors del sòl i de la construcció que degudament corregits
pels factors d’ubicació, any d’edificació, qualitat constructiva,... comporten
el valor cadastral sobre el que les administracions locals plantegen el tipus
impositiu i d’aquí en surt la quantitat a pagar. Més o menys, a grans trets,
aquest és el procés. Ara bé, en un cicle tan esbojarrat a l’alça dels preus de
la propietat urbana, els ajuntaments s’ha preocupat de demanar i impulsar la revisió dels valors cadastrals? En
conec alguns que tenen els de fa vint anys, i allà estan. Segona pregunta: Els tipus aplicats pels ajuntaments s’han anat corregint per donar els
rendiments més o menys adequats a les circumstàncies? En general les
modificacions normatives produïdes en el darrers anys sobre aquest temes han
estat favorables a l’exercici de polítiques econòmiques modulables per
aprofitar la
situació. Aquells que les han aprofitat n’ha tret adequats
rendiments. Cal afegir més coses: el correcte coneixement de les transmissions, que han estat moltes, via
registradors de la propietat que permet tenir lligades les plusvàlues. O la
correcta valoració del import de les
obres i construccions que s’efectuen en un municipi, com a mínim via els
costos estàndards que hi ha publicats, que permet l’establiment de les seves
bases, sobre les que cal aplicar un tipus a determinar per l’ajuntament que
implica novament decisions de política econòmica modulables al que es
pretengui.
Clar, que si no hi ha revisions cadastrals, coneixement de les transmissions,
mals càlculs dels imports de les obres i escassa intuïció sobre els tipus a
aplicar en cadascun d’aquest impostos pot ser que no hi hagi suficiència
financera. És a dir, una correcta i
eficaç actuació en aquest tema ha pogut donar recursos més que suficients.
Ara en trobem davant un canvi de cicle, però compte amb dramatitzar. Els habitatges
construïts estan allà on estan, no desapareixen, i el IBI continua devengant-se. Que estiguin o no ocupats, o més o menys
temporalment ocupats, no és un problema municipal. És un problema dels seus
detentadors. O és que ara, amb els valors patrimonials acumulats s’haurà de
tenir llàstima pels seus propietaris? El funcionament ordinari de tota
col·lectivitat urbana comporta unes despeses
que no disminueixen pas amb el canvi de cicle: l’enllumenat públic, la
neteja dels carrers, el manteniments de les places, els semàfors i la
senyalització viaria, el transport públic,... tot s’ha de continuar prestant i
per tant en una situació de desacceleració, o fins i tot de recessió, cal veure
quines són les despeses a retallar. Però, són solament les públiques?
Evidentment que d’aquestes també caldrà considerar-ne algunes, però les
bàsiques pel manteniment del espai i del capital públics s’han d’intentar
mantenir per correcte funcionament del comú, a més de contribuir també a
mantenir els valors de la propietat que hi ha en ell.
Hi haurà menys ingressos per la
via dels altres dos impostos, el de les plusvàlues i el d’obres i
construccions. Però això va lligat al cicle econòmic. No ens queixarem de la
rigidesa d’aquests impostos quan van cap avall, ja que hi ha hagut moments
esplendorosos de recaptació que amb dos dits de front s’han hagut de considerar
conjunturals. Ara bé, si s’han consolidat estructuralment despeses a partir
d’aquests ingressos canviants poden sorgir problemes. D’això ja en parlarem a
l’hora de referir-nos a la despesa en general. En tot cas, l’aportació que
aquest dos impostos aporten al conjunt dels ingressos municipals no és tan
considerable com perquè el seu descens comporti considerables variacions en el
total. Potser en conjunt i depenen del tipus de municipi no més enllà de dos o
tres punt percentuals. I si és així, una bona combinació de millora en l’eficàcia
recaptatòria i en la despesa pot fer-lo perfectament assumible.
D’igual forma podem parlar pel
que fa a la imposició sobre els vehicles.
Malgrat l’estancament de les bases
fiscals determinada per la normativa estatal (que no entenc com mai no ha
estat demanada fermament la seva reforma), si que hi ha hagut possibilitats de
modulació del ingrés final per la via de l’adequació
dels tipus que decideixen els ajuntaments per arribar a la determinació de
la quota a pagar. No obstant, si més no al marge d’aquesta consideració, hi ha
altre vegada, com en el tema dels habitatges, dos elements que han contribuït
poderosament a augmentar els ingressos d’aquesta rubrica en els darrers anys:
d’una banda l’augment del nombre de
vehicles per habitant que ens acosta ràpidament als estàndards dels països
més avançats, i segona la variació del
tipus de vehicle que circula pels nostres carrers i carreteres que ha
evolucionat, sols cal treure el cap a fora per adonar-se, cap a mides i cilindrades
superiors. Aquí hi ha dades suficients, tal com està establert fins ara aquest
impost, per pensar que hi ha hagut una aportació considerable d’aquests signes
externs de riquesa (com eren qualificats abans) a les arques públiques. Si que
aquest increment del parc automobilístic porta a majors despeses públiques per
atendre’l. És cert: més policia, més urbanització i senyalització, més
transport públic, aparcaments et altri, però també hi ha altres fons d’ingressos que hi van associades per mitigar les seves
conseqüències. Els preus públics i les taxes que s’hi poden associar,
correctament aplicades i degudament mesurades amb els altres ingressos, poden
ajudar a corregir els efectes de l’increment de despesa. Compte, no cal oblidar
el que representen les multes, més
enllà del seu estricte paper de correctiu d’actuacions pernicioses en el camp
de la vialitat i la
mobilitat. Ja sé que és políticament incorrecte parlar-ne,
però cal tenir-ho ben present. Les multes tenen la seva funció correctiva que col·lateralment
comporta, ben administrada, quantiosos ingressos. No es tracta de l’afany
recaptatori que tòpicament se’ls atribueix, sinó que el volum de possibles
sancions en una situació normal, no pas persecutòria, dóna uns bons rendiments,
en alguns casos de municipis amb d’una certa mida tant grans com el propi
impost de circulació.
Els temes lligat a la fiscalitat
derivada dels vehicles requereixen la seva eficient
tramitació administrativa. No n’hi ha prou d’imposar multes si desprès no
es cobren. No n’hi ha prou de veure com es va atapeint el trànsit si no
controlem les variacions dels seus components. I en aquest darrer cas ens
trobem amb una dinàmica relativa a la propietat dels seus elements que és molt
forta i variada. Ara, però, amb els procediments i les eines informàtiques
existents es pot pretendre aconseguir un més exacte coneixement de la seva
composició. Si hi afegim les possibilitats de col·laboració amb d’altres administracions que s’encarreguen del
seu control (DGT) o que poden ajudar
en el seu coneixement, tramitació i execució (el cas de la Diputació de Barcelona és emblemàtic en aquest aspecte) el resultat
pot ser més eficient. En el cas de les multes els resultats poden ser
espectaculars, el que contribueix alhora a la millora en la disciplina viari
perquè no se’ns vagi de les mans. Un nou exemple de l’aportació de la gestió
dels ingressos pressupostaris a la necessària disciplina pel manteniment del
ordre a la col·lectivitat (del ordre que
aquesta col·lectivitat s’hagi volgut donar) i viceversa.
Taxes i preus públics. Hem de centrar-nos en aquelles que són més
rellevants ja que n’hi poden haver moltes que més que ser determinants en els
ingressos ho són pel que representen de control del que passa a l’espai públic
o al funcionament administratiu. Respecte a aquestes cal tenir present aspectes
de la seva gestió que no comportin o un cost exagerat pels ciutadans/es o que
siguin més una càrrega per l’administració que un benefici. L’antiga taxa sobre
les bicicletes o el preu públic sobre l’ocupació de la via pública, l’expedició
de document oficials, l’ús de dependències i equipaments municipals en poden
ser exemples. Però hi ha algunes taxes importants que el seu import i volum
total van lligats estretament a la
gestió del servei que amb elles es fiança. La taxa de recollida i eliminació d’escombraries i la taxa de cementiris. En la primera, les decisions sobre el servei a
fer i la forma de prestar-lo són cabdals. Aquest tema que en el darrers temps
està molt de moda implica conseqüències econòmiques importants. Per principi
les taxes han de cobrir el cost del serveis que es presten. Llavors, com més
compliquem, o fem ineficient el servei, més cost tindrà. Cost que serà assumit
pels ciutadans directament o serà antirreglamentariament deficitari i que
s’haurà de cobrir amb d’altres partides d’ingressos.
És molt important que les decisions, ara tant de moda repeteixo,
sobre com es fa la recollida i com s’eliminen les escombraries siguin
perfectament i conscientment assumides
pel conjunt del Govern municipal a l’hora de prendre-les. Recollir cada
dia, amb fraccions diferents, porta a porta, eliminant en abocador o amb tria i
reciclatge, establint punts nets o verds, obrir deixalleries, recollir sota
demanda objectes voluminosos, retirar andròmines abandonades pels carrers, ...
són decisions que tenen la seva corresponen despesa més o menys important.
Fer-ho cada municipi pel seu compte o fer-ho mancomunadament, traspassar la
gestió de tot el circuit o sols una part a un organisme de superior nivell,
també tindrà les seves conseqüències. Les característiques extensives o
compactes de l’espai urbà comportaran també que els costos siguin diferents.
Tot això, degudament valorat implicarà una despesa que compartida per la
població, per unitat urbana per exemple, determinarà la taxa a pagar. Les
pretensions del regidors de medi ambient tenen els seus costos. Les demandes
mediambientals també. I s’ha de conèixer bé i valorar convenientment per
prendre la decisió adequada. Cost i servei, equilibri segurament entre la
voluntat i les possibilitats. Coneixement dels desitjos i aspiracions de la
població més enllà dels de la Corporació. Exemples n’hi ha a dojo de resultats
bons i dolents en aquesta matèria per treure’n les degudes conclusions.
Pel que fa a la taxa de
cementiris, la que correspon al seu manteniment. Cal tenir present la sociologia que hi ha darrera d’aquest
servei. Qui és qui la paga la
taxa. Qui és qui valora el servei (evidentment no l’últim
usuari, però si algú proper a ser-ho). Què es valora del servei, en qui moment
més determinat. Clar que és poc vistós d’entrada, però, ben pensat, qualsevol
moment i qualsevol ciutadà/na pot fer la
valoració de la seva administració a partir de l’estat en que es troba l’espai
del que pot ser el seu últim estatge.
Respecte a les aportacions d’altres administracions
als pressupostos municipals. Cal distingir les fixes de les ocasionals. Les
fixes, bàsicament de l’Estat, han millorat molt en el darrers temps, tant en la
seva quantitat com en la regularitat de la seva entrega. Si no vaig errat en el
darrers anys estan creixent en promig anual una mica per sobre del 10%,
quantitat respectable doncs, i bé a ser si fa no fa quasi bé un terç del total
d’ingressos corrents. Sempre hi ha el debat sobre les diferencies d’aportació
per habitant entre municipis atenent al volum de la seva població, Respecte a
aquest tema cal dir que les obligacions determinades legalment també són
diferents. Poques vegades es té en compte aquesta característica partint del
fet que tothom pretén tenir el mateix nivell de béns i serveis. En parlarem al
darrer apartat corresponent a la despesa més genèricament. Però algun dia algun
jutge, o algun citada/na portarà davant d’un jutge, l’incompliment concret
d’alguna obligació determinada legalment i llavors no valdrà l’excusa de la
manca de recursos si aquests estan invertits en temes que no són d’estricta
competència municipal. Primer que tot hi ha obligació de fer el que s’ha de fer
i desprès es poden fer d’altres coses. Pot ser aquest un debat interessant
lligat a la qüestió de la pretesa insuficiència crònica.
Les aportacions fixes de
l’administració autonòmica són menys rellevants però si que són més a tenir
presents les condicionades. Tant a l’administració autonòmica com a la
provincial hi ha munió de partides en els seus pressupostos que, o ve
directament com també de forma indirecta, poden ajudat notablement a nodrir els
recursos municipals. I cal cercar-les aquestes partides. Si més amunt parlava
de la necessitat de aconseguidors per afrontar determinades demandes ciutadanes
també cal que algú de l’administració municipal persegueixi aquestes
possibilitats. Poden ser partides lligades a despeses corrents o d’inversió que
complementin les existents. Poden ser partides que supleixen actuacions
municipals i que alliberin, doncs, recursos propis per fer d’altres actuacions.
I es poden buscar i obtenir sols o amb més gent. No hi ha que descuidar aquesta
possibilitat ja que per segons quina tipologia de municipi i les seves
característiques poden representar un ajut substancial.
Queda per fer alguna referència a
l’assoliment de recursos provinents del sector financer, l’endeutament, vaja. Fins aquí ens hem centrat en els recursos
impositius i de les transferències d’altres administracions, però les
corporacions locals, com tothom, els queda el recurs al crèdit financer. Hi ha doctrines extremes entorn el tema. Dels
que diuen que no s’ha d’endeutar-se mai i del que diuen que tot el que es pugi
que ja ho pagaran els que vinguin al darrera. Com sempre, en el mig està la
virtut. Hi ha normes que determinen les possibilitats d’aquest
recurs atenent els resultats i a la situació econòmica de cada corporació. No
obstant, si hi ha hagut una correcta administració i no es demanen quantitats
estrafolàries, fora de mida o de context de la pròpia administració, és un recurs
habitual i correcte per tothom.
Si que cal en aquesta matèria fer
alguna referència a les possibilitats que el sistema financer dona
d’instruments que s’han anat construint més enllà dels tradicionals del préstec
ras i curt i de les operacions de tresoreria. Característiques del tipus
d’interès, assegurament del mateixos, garanties i concessions,... Aquí també
tornarem a parlar dels coneixements tècnics a dins o a fora de cada
administració per trobar i fer servir els més adients. No és pot demanar als
càrrecs públics que siguin coneixedors d’un món tant complicat i recargolat com
és el de les finances, però si que s’ha de procurar disposar del recolzament i assessorament precís, ja
sigui dins d’altres administracions de més volada o fora al camp privat amb les
prevencions per no lligar-lo necessariament amb les ofertes.
En resum sobre els ingressos i la pretesa crònica insuficiència financera.
El primer és aclarir que és el què han
de fer i què es el que fan els Ajuntaments. Si fan el que els pertoca, o
fan d’altres coses que poden ser necessàries i demanades per la població però
que no els correspon fer. Segon,
determinar si els recursos que permeten les normatives vigents actualment en
les seves mans són correctament administrats i se’n treu el degut rendiment. És
a dir si hi ha eficàcia i eficiència
en l’obtenció del ingressos necessaris. Segurament ja es deu intuir que crec
que el model existent ben portat té encara possibilitats. M’esvera una mica
quan sento parlar de la necessitat d’un nou model d’estructura impositiva que
pugui proporcionar més suficiència financera. Les figures actuals estan ben
assentades, no presenten gaires problemes, estan molt assumides per la població
perquè s’hagin de fer provatures i experiments. Probablement si el món local es
centrés més en les causes que pensa que
són el motiu de la seva insuficiència, les característiques poblacionals
–grandària i condició social, per exemple, o la dispersió- trobaria elements de
superació i solució que ja existeixen i que estan experimentats i comprovats.
Algunes solucions que s’estan apuntant, però, crec que no van en la direcció
correcta tota vegada que es basen en el manteniment
d’estructures administratives periclitades o inadequades. Aquestes
solucions estan més pensades en termes de control partidista d’unes entitats
que moltes vegades no són més que closques buides de contingut i que no donen,
o no poden donar, respostes als ciutadans/es que reclamen amb raó solucions
concretes i sensates, i a costos previsibles, a les seves necessitats. Cal dir
també, en descàrrec de l’administració pública local que l’acceptació per la ciutadania de polítiques democràticament decidides
també és una condició necessària, ja que la multiplicitat de demandes i el
rebuig minoritari de les propostes que es fan des de les administració
competents no ajuden gaire a obtenir resultats plausibles.
Per concloure: sobre la despesa. El meu
municipi és el centre del món.
Anant amunt i avall del món local
durant molts anys he conegut i elogiat la sana enveja dels uns sobre el que fan
els altres. Les ganes d’emular o de tenir el mateix que disposen altres
poblacions o de tenir el reconeixement que per alguna o altra causa, encara que
sigui històrica, gaudeixen d’altres. Aquesta tensió provoca que s’hagin
aconseguit serveis, equipaments i tota mena de resultats més enllà del que
potser correspondria. Exemples a pilons: des de places “dures” en municipis
rurals, a serveis d’atenció a les empreses en petites poblacions. Equipament
esportius que serveixen per fer la festa major i mostres culturals que
traspassen fronteres. Obres de reconeguts arquitectes i encesos debats sobre el
manteniment del patrimoni.
Tot això, però, té el seu límit.
És cert, tots voldríem que la nostra
població fos el centre del món. En Salvador Dalí va determinar que
aquest estava a l’estació de ferrocarril de Perpinyà. Per tant no pot
estar a tot arreu i hem d’acabar acceptant quina és la nostra mida, a on estem
geogràficament, quines possibilitats ens dóna la nostra base econòmica, quina
estructura social tenim, amb qui ens podem recolzar o qui ens pot ajudar.
Cal que tinguem clar què i qui som, a on som i si podem ser més, una
altra cosa. D’acord, un cop conegut voldrem superar-ho si tenim voluntat i
es donen els elements per a fer-ho. Pot donar-se una cosa i no l’altra i al
revés. No n’hi ha prou amb la voluntat de ser si no tenim els elements que ens
permetin ser una cosa diferent. No farem res amb les possibilitats sinó hi ha
la voluntat d’aprofitar-les. I tot això
no és senzill ni fàcil. El món d’avui és molt complex, les dinàmiques
accentuades, i moltes vegades, bé quasi bé sempre, no està al nostre abast
determinar-les o canviar-les. La base socioeconòmica és primordial. Difícilment
es poden afrontar canvis i noves perspectives si s’està en regressió i no hi ha
elements suficients per canviar la tendència: Elements de situació: poc en
farem de voler turisme a l’estiu si no tenim aigua. Elements de població: si
tenim una població envellida o poc formada. De capital: si no hi ha hagut
acumulació pròpia o si som poc atractius, per causes que poden ser diverses,
als recursos forasters.
I els esforços s’han de fer, però
també coneixent-ne les limitacions en l’obtenció dels resultats ja que els esforços
estèrils porten a la melangia.
En l’administració local cal fer
coses molt concretes que són la base del funcionament de la col·lectivitat que
forma un nucli poblacional: els carrers i la cura de l’espai públic,
l’enllumenat, l’aigua i el sanejament, la neteja viaria, el creixement o el seu
control, i, fins on es pugi: l’economia, la cultura, els equipaments. Tot això
ve limitat pel que s’és. Els ingressos no cauen del cel. Les despeses no poden
deixar de tenir-ho present. Si millorem els primers, per eficàcia i eficiència,
podrem millorar les segones. Si pensem en les segones sense atendre’ns als
primers ens estimbarem ja que aviat s’acabarà el somni.
Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta
crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí al entrar a la Casa
Gran cal pensar que el món a donat una altra volta i que
el sol surt per a tothom.
Mataró, maig de 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada